Nicholas Clay a Excalibur (1981)Quan tenia 13 anys un fet dramàtic va capgirar la meva vida i em vaig haver d’espavilar, en gran mesura, tot sol. Però aquest creixement sobtat no es va traduir en que fos més espavilat o perdés una mica d’innocència (és una forma eufemística de dir que de petit era beneit).
És a dir, que amb 13 anys el món del sexe em quedava encara molt lluny, com la ciència-ficció a la que era tan aficionat. És cert que ja havia començat a explorar el meu cos, a investigar i a experimentar, però encara era impossible que tingués clar cap a quin costat de la balança em decantaria.
A aquella edat m’agradaven totes les noies que coneixia, sobretot les que eren menys femenines i em fotien una mica de canya. Els nois me’ls mirava també, és clar, però em sentia atret perquè m’hi volia semblar, com qui recerca un model a imitar. Veia nois guapos i musculosos i volia ser com ells i fer-me amic per veure si se m’enganxava alguna cosa de la seva bellesa i masculinitat, però en cap cas em passava pel cap que aquesta atracció fos l’inici d’alguna cosa sexual.
Nicholas Clay a ExcaliburAquests sentiments es traduïen en un somni que es repetia sovint i que m’alterava les hormones adolescents: jo era un cavaller medieval semblant al Lancelot de la pel·lícula Excalibur (m’encantava l’actor que l’interpretava), atractiu i musculós que cavalcava un cavall negre, imponent, per boscos frondosos. En un revolt del camí apareixien uns malvats de rostre indefinit que després d’una dura lluita em ferien amb una llança i em deixaven abandonat al peu d’un arbre amb la llança clavada a l’estómac. Jo em treia la part de dalt de l’armadura i em quedava mig nu, mostrant un cos definit i unes abdominals ben marcades. D’una estrebada m’arrencava la llança i em quedava allà respirant entretalladament, però era l’heroi i sabia que sortiria bé de la ferida. Llavors recuperava el cavall i anava fins al castell on em curarien.
Nicholas Clay a ExcaliburEl somni sempre acabava aquí perquè veure’m a mi mig despullat amb un cos ben definit i atractiu, cavalcant, m’excitava molt i més d’un cop em despertava a causa de les conseqüències físiques que això comportava. I pensava que algun dia jo tindria aquell cos que tan m’agradava i que tantes ganes tenia de tocar.
D’això fa molts anys. Ara ja no tinc aquest somni i tampoc he arribat a tenir mai aquell cos tan atractiu, però cada cop que veig Excalibur i veig una escena semblant que li passa a Lancelot, no puc evitar de recordar-lo i sentir un petit pessigolleig a la panxa. Tot i que, en l'actualitat, el Lancelot que més m'agrada és aquest:
Ioan Gruffudd a King Arthur (2004)
