Titulo aquesta entrada com a Jean-Paul Belmondo, però no parlaré de la vida i obra d'aquest actor francès, amb cara de trapella entranyable, mort el passat 6 de setembre, sinó del que significa per a mi.
Era d'aquells actors que sempre que el veia en una pel·lícula (normalment a la tele), m'hi quedava enganxat només per veure'l a ell (guapo, però no gaire) amb aquest posat d'estar actuant "perquè és el que toca, però no m'importa gens el que faig" fins al punt que en més d'una ocasió se'n reia d'ell mateix, cosa ben sana.
Crec que la seva primera pel·lícula que vaig veure va ser Las Tribulaciones de un chino en China, una pallassada de pel·lícula passada de voltes, però que en la ment d'un nen de 10 anys, va quedar ben gravada de tal manera que recordo perfectament està mirant-la, amb qui i on:
Era un dissabte al vespre i estàvem a la casa de Palau de Plegamans (llavors encara no era "i Solità"). Els pares tenien un matrimoni amic amb qui els vespres dels dissabtes es reunien en una casa o una altra a fer-la petar i jugar una mica a les cartes, al pòquer, amb apostes màximes de 25 pessetes.
L'altre matrimoni tenien una filla, la Susanna, que en aquella època era la meva amiga de l'ànima i mentre ells jugaven, nosaltres ens entreteníem a la nostra manera.
Normalment no ens quedàvem al menjador, amb els pares, preferíem jugar al garatge o al jardí, però aquell dissabte ho vam fer, suposo que era hivern o feia fred, perquè la llar de foc era encesa. La tele estava posada i començaven a fer la pel·lícula dels dissabtes a la nit a TVE1. No acostumàvem a mirar-la, però ens deuria cridar l'atenció el títol de la pel·lícula Las Tribulaciones de un chino en China i vam començar a prestar atenció.
 |
| Una escena de Las tribulaciones de un chino en China |
Des del minut zero que no vam poder apartar la vista de la petita pantalla de la tele en blanc i negre que teníem a Palau i durant els 104 minuts que dura la pel·lícula (exceptuant anuncis) no vam parar de riure i cridar com bojos davant de les bajanades i les boges aventures d'un fantàstic Belmondo a "l'exòtica" Xina.
Vam gaudir com mai, fins al punt que la pel·lícula ens va durar dies i dies en que els nostres jocs pels carrers i jardins de les cases, reproduïen, a la nostra manera infantil, les seves aventures. Jo era en Belmondo i la Susanna, l'Úrsula Andress.
 |
| L'Úrsula i en Jean-Paul durant un descans del rodatge de Les tribulations d'un chinois en Chine |
No he tornat a veure mai més la pel·lícula i segurament si ho fes no em produiria les mateixes sensacions, però el seu esperit ha perdurat inalterable fins avui en la meva ment, només superat (i amb escreix) per un successor seu: Indiana Jones.
