Quan tenia vint anys tenia una novia formal, d'aquelles de pujar a casa, de conèixer els pares i tot això. De fet, faltava molt poc perquè establíssim un dia pel casament.
Però jo, tot i estimar-me molt aquella noia, veia que hi havia alguna cosa en mi que no acabava de quadrar i que em provocava que no estigués còmode amb ella. Fins que un dia, cansat i torturat, vaig decidir acabar amb la relació amb l'excusa tan comú de "el problema no ets tu, sinó jo" i allò de "és que necessito viure més experiències, obrir-me al món perquè m'asfixio". Naturalment ho va entendre perfectament i, intel·ligent com era, em va engegar a pastar fang ràpidament.
Però el que li havia dit era cert, no era cap excusa, em sentia asfixiat i necessitava viure unes noves experiències. Però no sabia quines, de fet no ho vaig saber fins temps després en que vaig descobrir que els meus interessos no estaven centrats en els terrenys femenins sinó més aviat, cap a uns altres tipus.
Però jo, tot i estimar-me molt aquella noia, veia que hi havia alguna cosa en mi que no acabava de quadrar i que em provocava que no estigués còmode amb ella. Fins que un dia, cansat i torturat, vaig decidir acabar amb la relació amb l'excusa tan comú de "el problema no ets tu, sinó jo" i allò de "és que necessito viure més experiències, obrir-me al món perquè m'asfixio". Naturalment ho va entendre perfectament i, intel·ligent com era, em va engegar a pastar fang ràpidament.
Però el que li havia dit era cert, no era cap excusa, em sentia asfixiat i necessitava viure unes noves experiències. Però no sabia quines, de fet no ho vaig saber fins temps després en que vaig descobrir que els meus interessos no estaven centrats en els terrenys femenins sinó més aviat, cap a uns altres tipus.
Llavors em vaig enganyar a mi mateix i em vaig dir que viuria la vida tan intensament com pogués, disfrutant-la a cada minut; que sortira amb tots els nois que tingués a abast; que treuria el cos de penes tantes vegades com pogués i que quan fes els 35 pararia, m'estabilitzaria i em casaria amb una bona noia.
El límit va passar fa anys i no em vaig casar ni vaig trobar cap bona noia (ni ganes en tenia), però tampoc vaig ser el "matador-seductor" que pretenia ser. Tot i això, ho vaig passar prou bé i vaig gaudir molt, sobretot des del moment en que em vaig deixar de tonteries i em vaig acceptar tal i com sóc i a qui no li agradés que s'ho fotés fulles i vaig començar a viure la vida conforme a com jo desitjava viure-la.
Per què explico això ara? Perquè la vida dóna moltes voltes i la rotonda és molt gran i té moltes sortides... i perquè dissabte vaig anar de casament!
El límit va passar fa anys i no em vaig casar ni vaig trobar cap bona noia (ni ganes en tenia), però tampoc vaig ser el "matador-seductor" que pretenia ser. Tot i això, ho vaig passar prou bé i vaig gaudir molt, sobretot des del moment en que em vaig deixar de tonteries i em vaig acceptar tal i com sóc i a qui no li agradés que s'ho fotés fulles i vaig començar a viure la vida conforme a com jo desitjava viure-la.
Per què explico això ara? Perquè la vida dóna moltes voltes i la rotonda és molt gran i té moltes sortides... i perquè dissabte vaig anar de casament!
ACTUALITZACIÓ IMPORTANT (07/X/2009)
NO SÓC JO QUI S'HA CASAT! Sinó el meu cosí.
Comentaris
Però bé, com que imaginar com estarem en un futur és sempre fer volar coloms, el més important és que valoris si el que has viscut t'ha omplert i t'ha fet sentir bé. Si estàs content amb la vida que has tingut, la resta són ximpleries. Això sí, els 35 ja no tornaran, però segur que hi vas passar de puntetes per no acomplir el que t'havies autopromès. Lladre.
a la segona: que guaiiii! no seràs tu qui s'ha casat! ;)
Lo que realmente importa es aceptarnos tal cual somos y vivir en consecuencia. Es la única manera de seguir hacia la felicidad y la plenitud.
Y si no llega a los 35, pues llegará a los 36...
Un abrazo!
d'això... l'ocellaire que em volies presentar, no es deu pas assemblar al de la foto, no? és que a mi tan ben fets i posats no m'agraden ben gota! :P
"sobretot des del moment en que em vaig deixar de tonteries i em vaig acceptar tal i com sóc i a qui no li agradés que s'ho fotés fulles i vaig començar a viure la vida conforme a com jo desitjava viure-la."
M'encanta!!!
una abraçada!
Als 42, la meva vida és bastant diferent de com l'havia imaginat; m'hi sento força bé, en aquesta pell. Com tu dius, la clau rau en ser el més coherent possible.
Una abraçada.
Besicos, precioso!
P.D y menos mal que has puesto la actualización, que ya te iba a felicitar! jajajajajja
Ya ves, yo soy feo y me acepto tal cual soy.
No se obliga a nadie a que esté a tu lado, pero si quiere estar, lo mínimo es pedirle que te acepte con tus cosas buenas y malas.
El otro día me enviaron un vídeo sobre una mujer que da un discurso en un funeral, y lo que más recordaba de su marido era que se tiraba pedos en la cama, que eructaba, que tenía barriga... Ella concluía: "Le quería por esos pequeños defectos,que para mí eran maravillosos".
Y es que la vida sería muy aburrida si todos fuésemos "perfectos".
Un saludo y muchas felicidades por la boda (la de tu primo, me refiero).
No m'hauria estranyat que qui es casava fossis tu, de fet, estava a punt de donar-te l'enhorabona. Te la dono igualment, però, per haver decidit que a qui no li agradi la teva vida, que s'hi foti fulles!
Una fortíssima abraçada!
M'alegro de llegir-te anys desprès de trobar-te a tu mateix noi de les portades de llibres amb nens d'ulls tristos.
Bé, siguem sincers... molts dies abans dels 35 i molts dies després dels 35, quan veia fotos com la que has penjat pensava que alguna cosa tenia que dir-me, dir-li i dir-ho.
Els anys anaran passant i la motxilla cada cop pesa més i entras en aquella rotonda, que comentés, plena de sortides diferents i no tens pautes per saber quina agafar i no saps a qui demanar-li consell... Però un dia, i sense pensar-t'ho massa agafes un camí... potser un camí equivocat... però almenys m'ha servit per dir-m'ho i dir-li... em resta dir-ho.
M'agrada això de la rotonda... pensa que quan agafes un camí, a vegades n'hi ha una altra que et permet retrocedir i agafar una alatra direcció per si t'has equivocat. llàstima que no tinguem el GPS des de petits per saber quins són els camins que no cal tombar i guanyar temps per a nosaltres i la nostra felicitat.
Enhorabona al teu cosí si creu que ha agafat el trencant correcte, i a tu per haver girat quan calia.
Jo ja vaig prendre una autopista fa uns quants anys, ara sembla que passo per una zona que té algun bony i estic suspesant si cal resasfaltar-la i aturar-me en una àrea de servei, per saber si a la sortida 35 segueixo recte o surto de la via.
Segur que has vist que és molt millor anar fent i que surtigue lo que surtigue no?
Espero que et continues acceptant tal i com ets, i deixa estar a la resta de la gent :) I sense anar de boda també se pot viure ;)