Menorca, 2007. Foto: Deric
Llegeixo a cal XeXu un magnífic post inspirat en un altre de l’Elur sobre les màscares que portem per la vida i, fins i tot, en el blog, i reflexiono sobre això mateix.
Jo procuro no portar màscares, difícilment vaig amb segones intencions, el que dic és el que hi ha i el que m’oblido és perquè realment ho he oblidat. Vull dir que mai faig, dic o oblido les coses amb propòsits ocults.
Per aquesta mateixa raó no acostumo a portar màscares que, d’altra banda, se’m veuen d’una hora lluny, sóc massa transparent.
No obstant això és cert que, sense voler, a vegades donem una impressió de nosaltres que no és la correcta o, si més no, ens pensem que no és la correcte o la que creiem de nosaltres mateixos.
Al blog passa el mateix. Un blog no deixa de ser un aparador on ens venem (uns més conscientment que d’altres) i normalment no expliquem allò que tenim de dolent (principalment perquè no ho volem reconèixer) o donem una versió segada de nosaltres mateixos ocultant informació i deixant entreveure només la que ens interessa: uns cops per presumits, uns altres perquè si expliquem segons què pot afectar a certes persones que saps que et llegeixen.
Hi ha gent que m’ha preguntat que com és que faig pública la meva vida a Internet on qualsevol (gent a qui no controlem) ho pot llegir i sempre responc el mateix: exposo el que jo vull exposar, ni més ni menys. I hi ha coses (fets que em passen, sentiments, reflexions, etc.) que mai les posaria en el blog.
En definitiva, més que considerar-ho una màscara, és una autocensura, a voltes inconscient, que m’imposo.
