dijous, 19 d’abril de 2018

De filosofies i altres c...


Com diu aquell, "ara que no se m'enfadi ningú". Tot i que quan sents aquesta frase et poses a l'aguait i comences a esmolar les ungles per si de cas.

Bé, el fet és que estic fent un curs sobre la repercussió de les idees en l'art al llarg del temps i veiem moltes de les teories filosòfiques dels grans pensadors de la història.

No feia Filosofia des de l'antiquíssim COU i un cop més he arribat a la mateixa conclusió que vaig treure llavors: al llarg de la història hi ha hagut gent amb molt de temps lliure i amb molt poques coses a fer per dedicar-se a pensar tan grans collonades!


divendres, 13 d’abril de 2018

Lliçó de vida

Sèniors extraordinaris


Ahir vaig assistir a una xerrada que portava per títol «Sèniors extraordinaris» on tres persones de 87 anys parlaven de la seva experiència vital, però sobretot de la vida activa que porten a la seva edat.

Va ser realment extraordinari sentir-los, no tan parlar de la seva vida, que sí perquè van viure una època molt difícil i dura que va marcar tota una generació, sinó per l’activitat que, a pesar de l’edat i dels problemes de salut que comporta, encara duen a terme.

Per exemple, l’home, Àngel Comalada, músic de professió, encara toca el piano cada dia a més de cantar en una coral, fer llargues caminades i anar vestit sempre impecablement.

La Maria Antònia Canals, professora de matemàtiques, encara va gairebé cada dia al seu despatx de la Universitat a treballar i ensenyar altres professors. A més va ser emotiu veure com retrobava antics alumnes seus entre el públic.

I deixo per l'última la Marcel·la Tubert. Què dir d’ella! Que és una dona genial, activa, positiva, divertida, extraordinària. Me l’estimo molt encara que no li digui. Vam passar estones divertidíssimes i vam riure moltíssim quan compartíem estones de ràdio junts i cada cop que ens trobem encara em recorda la meva admiració per l’Aitana Sánchez-Gijón, que va ser la primera cosa de que vam parlar quan ens vam conèixer. Avui, als seus 87, encara dirigeix i presenta un programa setmanal a la ràdio.

Jo, si arribo als 87, vull ser com ells i plantar cara a la vellesa amb bona cara, positivitat i, sobretot, amb molta energia.

dijous, 5 d’abril de 2018

Ràbia, fàstic i indignació


Es va despertar d'hora, ben d'hora, com acostumava a fer, amb les notícies de la ràdio al despertador. Mentre posava els peus a terra escoltant la Terribas, rascant-se el cap i badallant, va decidir, per enèsima vegada que al dia següent canviaria d'emissora i posaria una en que només hi hagués música.

Estava fart de despertar-se amb ràbia, fàstic i indignació per les notícies procedents de la nació veïna que volia interferir de mala manera en el país empresonant tothom que pensés diferent. Eren uns sentiments que no volia tenir, però que el colpejaven a l'estómac cada cop que sentia les notícies. I sí, també impotència. Impotència per no poder fer res des de la seva posició de persona intranscendent. Impotència per no poder deixar de ser el que no volia ser, per no poder esparracar el seu carnet d'identitat.

Es va llevar i va anar cap al lavabo, va aixecar la tapa del vàter i s'hi va asseure. Si més no, des que la situació al país era la que era, no havia tingut mai més restrenyiment.