
Close encounters of the third kind
Per cert, nota a qui ja sap: explicar això aquí no significa, ni molt menys, fer pública la meva vida... entenc jo.
La veia cada dia asseguda a la mateixa taula del bar on anava a esmorzar. Sempre amb un llibre a la mà que llegia amb la mateixa fruïció que assaboria el cafè amb llet que, mig abandonat, descansava a la taula davant d'ella, esperant el seu torn.
Per ell era un misteri i un plaer veure-la i cada dia esperava amb ganes la visió dels cabells llargs i negres cobrint un rostre desconegut i misteriós i caure, despreocupats, sobre les pàgines esgrogueïdes del llibre.
Se'n sentia platònicament enamorat, i esperava poder veure-li, algun dia, els ulls i sentir-se reflectit en ells.
Un matí, però, la taula era buida. La va buscar pel local, desesperat. No hi era. Així que va demanar la consumició, trist i compungit. La trobava a faltar tot i que mai havien intercanviat cap paraula, ni tan sols una mirada.
Es va acabar el cafè i es disposava a sortir del local quan la va descobrir asseguda a la seva taula. No llegia i el va mirar directament. Els seus ulls van coincidir una dècima de segon. Ell no va poder suportar més el pes d'aquella mirada fosca i profunda.
Va sortir de la cafeteria amb el cor destrossat.
S'havia trencat el misteri.
La teva olor encara envaïa l'habitació
i m'embriagava i em feia rememorar
un despertar ple de tendresa i amor.
A la cadira vaig descobrir, abandonada,
la teva samarreta. Me la vaig acostar al nas
i vaig aspirar el teu aroma, intens, dolç.
Avui no tornaràs, avui tindré el llit buit
però estaràs amb mi perquè dormiré
amb la teva samarreta
i no em sentiré tan sol.
El lluit és buit sense tu, però aquesta nit
no estarà ple de soledat.
Deric (F.M.)