Photo: www.ojodigital.com
Fa dies que no em puc treure el títol d'aquest magnífic llibre d'en Milan Kundera del cap i penso que, potser, és hora de dedicar-li una relectura. Quan el vaig llegir per primer cop, ja fa anys, em va encantar i, si no ho heu fet encara, us recomano ferventment la seva lectura.
Però no és pel llibre en si que em ve el títol contínuament, sinó pel títol en si mateix, pel que significa "la insostenible" (insoportable, en castella), "lleugeresa del ser", fragilitat de l'èsser humà. Sí, és per aquesta fragilitat que de vegades es fa tant insuportable, tant insostenible, que el tinc tant present. I més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen.
No puc evitar de pensar en els morts de la meva vida (sí, ja sé que és un pensament macabre) però, si faig un cop d'ull enrera, en veig masses i alguns en molt poc temps de diferència. No els enumenaré tots aquí, no en tinc ganes, i menys a aquestes hores d'un diumenge al matí d'insomni.
Però sí que és cert que, tant la mort com les malaties, et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa bonica i curta per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment, perquè és inrrepetible i un cop escapat, mai més el podrem recuperar i si no l'aprofitem, què ens queda? No res.
Però no és pel llibre en si que em ve el títol contínuament, sinó pel títol en si mateix, pel que significa "la insostenible" (insoportable, en castella), "lleugeresa del ser", fragilitat de l'èsser humà. Sí, és per aquesta fragilitat que de vegades es fa tant insuportable, tant insostenible, que el tinc tant present. I més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen.
No puc evitar de pensar en els morts de la meva vida (sí, ja sé que és un pensament macabre) però, si faig un cop d'ull enrera, en veig masses i alguns en molt poc temps de diferència. No els enumenaré tots aquí, no en tinc ganes, i menys a aquestes hores d'un diumenge al matí d'insomni.
Però sí que és cert que, tant la mort com les malaties, et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa bonica i curta per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment, perquè és inrrepetible i un cop escapat, mai més el podrem recuperar i si no l'aprofitem, què ens queda? No res.
