divendres, 19 d’octubre de 2018

RuPaul’s Drag Race



Ahir vaig acabar de veure la darrera temporada, la 10, d’aquest programa i crec que és la millor , de totes les que hi ha hagut.

Per a qui no sàpiga de què va, RuPaul’s Drag Race, és un show de la televisió americana presentat per la drag queen més famosa, RuPaul, on 14 nois de totes les edats i condicions lluiten per convertir-se en la Drag Queen American Superstar.

A mi m’agrada per diversos motius:

  • En Ru Paul és molt divertit, sobretot quan és ell com a home i espectacular com a dona. 
  • A vegades té convidats de luxe com Christina Aguilera o Lady Gaga.



  • És al·lucinant veure la transformació d’aquests nois, alguns que ni et miraries, en dones espectaculars, en vertaderes reines. 

  • El costat humà. Molts d’ells han tingut vides molt dures: han patit abusos de tota mena; han estat rebutjats per les seves famílies per ser drags o simplement, gais, i els han deixat al carrer sense res; o venen de famílies molt desestructurades o que han hagut de lluitar molt per sobreposar-se a les adversitats de la vida. És llavors, quan s’expliquen entre ells o a la càmera directament, d’on venen i el que han passat, que entens molts dels seus comportaments. Arriba a ser força emotiu a vegades perquè molts cops aconsegueixen alliberar-se del pes que arrosseguen en aquell moment de confessió.

  • És un espectacle i una plataforma per a la fama, sí, però també un programa que lluita per la igualtat, la tolerància i el respecte cap a totes les persones, siguin com siguin, i per fer-ho no tenen pèls a la llengua a l’hora de denunciar. En el darrer episodi la crítica va ser (aquesta era fàcil) cap a les polítiques fascistoides d’en Trump.


La gala final és espectacular. Es fa en un teatre de Los Angeles ple de gom a gom que embogeix amb cada cosa que passa a l’escenari. Ben bé al més pur estil americà de viure les coses intensament, encara que sigui un espectacle.


I, què vols que et digui, un dia m’agradaria estar en aquell teatre (de públic, no de concursant que per això no serveixo) i viure aquesta experiència en directe.


divendres, 5 d’octubre de 2018

El cistell de la mare

Models actuals de cistells per anar a mercat

Aquest cap de setmana és la Fira del Cistell de Salt i el poble s'engalana amb tot de peces fetes amb fibres vegetals i jo no he pogut evitar de recordar amb aquells cistells de palla que tenia la mare per anar a comprar a mercat.

Era un model de nanses curtes també fetes amb palla (més urbà que els de vímet per anar a caçar bolets) i folrat amb roba. De vegades, el cistell es comprava sense folrar perquè sortia més econòmic i a casa s'aprofitava un tall de tela sobrer per folrar-ho un mateix i estalviar uns calerons.

El cistell era molt obert i permetia carregar força compra. Alguns, els més moderns, es podien tancar amb cremallera, però com quedava tancat no es podria carregar tant i no era tan pràctic. A casa sempre hi havia el model obert i això provocava que, quan anaves a mercat, s'havien de vigilar dues coses: que no caigués res accidentalment i que mentre feies cua a la parada alguna espavilada et fotés la mitja dotzena d'ous.

Recordo també que si havia de comprar molt i no li cabria al cistell, la mare portava una bossa que s'havia fet ella amb tela resistent i unes argolles de plàstic grosses per poder-les dur còmodament però que al final et segaven els dits.

Versió actual de les bosses que es feien abans
També hi havia la possibilitat de comprar les bosses ja fetes que es podien plegar amb més o menys facilitat, com aquestes:


Afortunadament avui en dia es tornen a veure cistells als mercats i botigues, tot i que encara en poca mesura comparat amb els carrets (que faciliten traginar la compra, sobretot a la gent gran)

les bosses de ràfia amb publicitat de supermercats o productes alimentaris

o les bosses que es pleguen molt petites i pots dur a la butxaca per compres inesperades. 


Però cap té tan d'encant amb el cistell de palla (o palma, no sé ben bé el material). Crec que aquest cap de setmana me'n compraré un per anar al super.



divendres, 28 de setembre de 2018

La renovació humana

L'alter ego d'en Deric a la feina
Aquest proper novembre farà 22 anys que vaig entrar a treballar aquí on sóc ara. 

Recordo perfectament el meu primer dia i com em van presentar els companys. Jo no tenia plaça fixa i els anava mirant i els veia a tots molt grans i pensava que potser es jubilarien aviat i podria optar al seu lloc. Jo era dels joves de la plantilla.

22 anys després, cada cop queda menys gent de la que hi havia quan vaig entrar. Molts s'han jubilat o han canviat de feina o d'altres, malauradament, han mort. I això em provoca una sensació estranya, la d'estar en una llista de noms de treballadors de la casa que es van tatxant a poc a poc a mida que es jubilen i penses qui serà el següent?

Tot just ahir, en passar per diferents departaments, vaig veure que, efectivament, hi ha moltes cares noves, gairebé totes d'entre vint i trenta o trenta-cinc anys. I vaig pensar que em deuen veure a mi com jo veia els companys el primer dia. Ara ells són els joves i jo he passat a ser una de les "institucions" de la casa. 

Jo vaig renovar quan vaig entrar. Ara ells són els que ens renovaran a nosaltres (d'aquí encara molts anys). És llei de vida. No?

divendres, 21 de setembre de 2018

Els pantalons curts del dimoni

Les cuixes d'en Deric aquest estiu

Quan era petit, molt petit, em feien anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern. Recordo que eren uns pantalonets molt curts, a menys de mitja cuixa, i normalment marrons de quadrets. Eren odiosos, del dimoni. 

No va ser fins que vaig fer la comunió que em van deixar posar de llarg. De fet, els meus primers pantalons llargs van ser els del vestit de la comunió.

Era una crueltat fer-me anar de curt tot l’any? No. És el que es portava als anys 60-70. A més, aquella experiència em va servir perquè ara, fins i tot a l’hivern, podria anar amb pantalons curts sense cap problema i no tenir fred. Això sí, sempre que vagi abrigat de cos i sobretot de peus.

Avui, per a mi, portar pantalons curts no és aquella experiència traumàtica, al contrari, quan me’ls poso és sinònim de bon temps i vacances. I, a diferència de quan era petit que els odiava, ara m’encanten i em costa haver de renunciar a ells per anar a treballar perquè si em poso de llarg per anar a la feina voldrà dir que l’esperit de les vacances s’haurà acabat definitivament i encara no hi estic preparat, si més no fins el proper (massa proper) dia 23 a les 1:54 h que és quan entra oficialment la tardor.

divendres, 14 de setembre de 2018

L'engany de les vacances

En Deric contemplant la posta de sol en una platja corsa
Les vacances acostumen a ser allò que, per norma general, a tothom li van bé i les gaudeix molt, al menys això és el que diu la gent quan li preguntes (el mateix passa amb els viatges de plaer). Però no és ben bé així, durant les vacances hi ha dies de tot: d'emprenyades, de cansament, d'avorriment... El que passa és que quan s'han acabat i en fas un resum només recordes (o vols recordar) els bons moments, idealitzant-los.

Jo sóc d'aquells que farien vacances perpètues i puc assegurar que mai (o gairebé) m'avorriria. Anar a treballar no m'agrada, però per sort tinc una feina que sí m'agrada i en gaudeixo, el que no suporto és l'obligació d'anar-hi i, també és clar, aguantar segons quines coses dels caps.

Però tot és relatiu i t'ho has de prendre de la millor manera possible. De què serveix amargar-se l'existència? Val més veure el costat positiu de les coses que, per petit que sigui, sempre n'hi ha un, ni que sigui l'aprenentatge i creixement personal que ens aporten les coses negatives.

En fi, que el que vull dir és que la tornada a la feina és tan dura com tu vols que sigui. Tot és qüestió de prendre-s'ho d'una forma positiva.

(Aquesta entrada, per si no us n'heu adonat, és per pujar-me els ànims després de començar a treballar un cop acabades les meves vacances de 35 dies)

dimarts, 5 de juny de 2018

Com està el món!


Diumenge vaig viure un episodi de les Teresines en pròpia carn.


Estàvem sopant tranquil·lament en un bar i a la taula del darrera hi havia 3 franceses jubilades bastant contentes després de beure una sangria. Van acabar de sopar, van pagar i per sortir havien de passar pel costat de la nostra taula. Dues d'elles van sortir i una es va parar a la nostra taula i ens va preguntar si parlàvem francès. Vam dir que sí pensant que ens preguntaria alguna cosa sobre l'Escala (on érem) o sobre alguna altra cosa, la nostra sorpresa és quan li diu que ens ho havia de dir, però que em trobava molt guapo. Vaig pensar que l'havia entès malament, però el X. em va confirmar que sí que ho havia dit. La senyora va marxar mentre jo em posava vermell fins al carnet d'identitat en un primer moment, després vam riure molt.

Fa pujar una mica l'autoestima encara que t'ho digui una jubilada francesa! 😅

dijous, 3 de maig de 2018

S'illa

Photo by Deric
 Mentre l'avió s'enlairava i mirava per la finestreta aquella terra petita aïllada al mig del mar va sentir una nostàlgia fonda. Els camps ben verds i delimitats per tanques ancestrals de pedra seca, els petits pobles blancs, les dues capitals a cada extrem de l'illa, el simulacre de muntanya amb el santuari al cim, els cinc fars que la protegien, les cales inaccessibles, l'aigua turquesa, el mar embravit contra el rocam dels penya-segats...

Photo by Deric
No era la seva terra, però la sentia com a pròpia. Com podia ser que una terra que havia descobert ja de gran li hagués robat l'enteniment d'aquella manera? Des del mateix moment que hi va posar el peu per primer cop de forma accidental, fugint d'uns petits inconvenients a casa seva, va saber que aquella illa es convertiria, més tard o més d'hora, en la seva nova llar. 

No ho entenia. Per més voltes que li donés, no se'n sabia avenir. De fet, l'illa no li havia donat res més enllà d'uns quants dies de tranquil·litat. Potser era això, la calma que s'hi respirava, el cel blau i el mar omnipresent, el que necessitava i va trobar en el moment adequat.

Fos com fos, l'illa es va convertir en el seu refugi, tant físic com mental. En el lloc on recarregar energies, on fer net el seu esperit. El lloc on tornaria i tornaria sempre més.

Photo by Deric


dijous, 19 d’abril de 2018

De filosofies i altres c...


Com diu aquell, "ara que no se m'enfadi ningú". Tot i que quan sents aquesta frase et poses a l'aguait i comences a esmolar les ungles per si de cas.

Bé, el fet és que estic fent un curs sobre la repercussió de les idees en l'art al llarg del temps i veiem moltes de les teories filosòfiques dels grans pensadors de la història.

No feia Filosofia des de l'antiquíssim COU i un cop més he arribat a la mateixa conclusió que vaig treure llavors: al llarg de la història hi ha hagut gent amb molt de temps lliure i amb molt poques coses a fer per dedicar-se a pensar tan grans collonades!


divendres, 13 d’abril de 2018

Lliçó de vida

Sèniors extraordinaris


Ahir vaig assistir a una xerrada que portava per títol «Sèniors extraordinaris» on tres persones de 87 anys parlaven de la seva experiència vital, però sobretot de la vida activa que porten a la seva edat.

Va ser realment extraordinari sentir-los, no tan parlar de la seva vida, que sí perquè van viure una època molt difícil i dura que va marcar tota una generació, sinó per l’activitat que, a pesar de l’edat i dels problemes de salut que comporta, encara duen a terme.

Per exemple, l’home, Àngel Comalada, músic de professió, encara toca el piano cada dia a més de cantar en una coral, fer llargues caminades i anar vestit sempre impecablement.

La Maria Antònia Canals, professora de matemàtiques, encara va gairebé cada dia al seu despatx de la Universitat a treballar i ensenyar altres professors. A més va ser emotiu veure com retrobava antics alumnes seus entre el públic.

I deixo per l'última la Marcel·la Tubert. Què dir d’ella! Que és una dona genial, activa, positiva, divertida, extraordinària. Me l’estimo molt encara que no li digui. Vam passar estones divertidíssimes i vam riure moltíssim quan compartíem estones de ràdio junts i cada cop que ens trobem encara em recorda la meva admiració per l’Aitana Sánchez-Gijón, que va ser la primera cosa de que vam parlar quan ens vam conèixer. Avui, als seus 87, encara dirigeix i presenta un programa setmanal a la ràdio.

Jo, si arribo als 87, vull ser com ells i plantar cara a la vellesa amb bona cara, positivitat i, sobretot, amb molta energia.

dijous, 5 d’abril de 2018

Ràbia, fàstic i indignació


Es va despertar d'hora, ben d'hora, com acostumava a fer, amb les notícies de la ràdio al despertador. Mentre posava els peus a terra escoltant la Terribas, rascant-se el cap i badallant, va decidir, per enèsima vegada que al dia següent canviaria d'emissora i posaria una en que només hi hagués música.

Estava fart de despertar-se amb ràbia, fàstic i indignació per les notícies procedents de la nació veïna que volia interferir de mala manera en el país empresonant tothom que pensés diferent. Eren uns sentiments que no volia tenir, però que el colpejaven a l'estómac cada cop que sentia les notícies. I sí, també impotència. Impotència per no poder fer res des de la seva posició de persona intranscendent. Impotència per no poder deixar de ser el que no volia ser, per no poder esparracar el seu carnet d'identitat.

Es va llevar i va anar cap al lavabo, va aixecar la tapa del vàter i s'hi va asseure. Si més no, des que la situació al país era la que era, no havia tingut mai més restrenyiment.