dilluns, 20 de gener de 2020

Els mastegadors de cendra


Els mastegadors de cendra, d'Àlex Heroll. Curbet edicions, Girona, novembre 2019.

Àlex Heroll és l'alter ego escriptor del periodista gironí Àlex Hernández que va debutar a la narrativa l'any 2006 amb la novel·la breu Màscares de nit que li va reportar el Premi Ciutat de Mollerussa i on retratava una baixada a l’infern al·lucinogen del món de la nit de la Costa Brava. Després ha publicat alguns relats de forma aïllada o en algun recull de contes, Ras i Curt (2013) o Relats eròtics (2015), però hem hagut d’esperar uns quants anys per tornar a llegir una obra seva, en aquest cas un grapat d’històries recollides sota l’encertat títol de Els mastegadors de Cendra.

I és que el darrer llibre d’Heroll és això precisament, el retrat d’un conjunt de perdedors, de gent a qui li fa l’efecte que sempre acaben menjant cendra, que la vida els la hi té jugada i no els hi dóna treva.

Amb un llenguatge directe, sense ser punyent, ens desgrana des de diferents punts de vista la crisi econòmica que es va desencadenar l’any 2008 i que va sacsejar l’economia mundial i amb ella, la de moltes famílies i persones que van veure trencants de sobte els seus somnis, les seves vides. Cada relat és la història d’una persona o d’una família i de com afronta la crisi que els ve al damunt, tots de manera diferent, però amb un resultat similar: la fi d’una època daurada on ens tenien enganyats i l’inici d’uns temps d’incertesa en els que s’ha perdut la fe en moltes coses, però sobretot en els governants i els poderosos que, tot i la crisi, han vist créixer encara més el seu poder.

Els relats, no gaire llargs, es llegeixen d’una tirada i en tots ens podem veure reflectits nosaltres mateixos o algun familiar o amic. Reconeixem situacions, actituds i resultats. En moltes ocasions volem donar un cop de mà al mastegador de cendra, en d’altres pensem que ja se l’ha buscat el que li ha passat. Però sempre acabem amb la sensació – i en part degut a que el llibre està escrit en un moment en que sembla que aquella crisi ja ha passat – de pensar que per sort nosaltres ens n’hem sortit i podem mirar al futur amb una certa esperança.

Puntuació: ****



dilluns, 13 de gener de 2020

Lectures del 2019




Aquí, com cada any, va la llista de les meves lectures del passat 2019 (a veure amb quines coincidim):


Lectures del 2019

dimecres, 9 d’octubre de 2019

CONVERSES DE CARRER 20

The Ugly Duchess, de Quentin Matsys (1513) 

Sentit pels carrers de Salt:

"... de guapa no tiene ná. De su padre no tiene ná, pero de la Eva lo tiene tó"

Conclusió:

No sabem si la nena és guapa o no, però el que sí sabem és que la senyora troba al pare guapo i no té massa simpatia a la pobra Eva...


dilluns, 23 de setembre de 2019

Refranyer català

Sortida del sol a l'Escala. Photo by Frederic Mayol

Quan el sol fa claror,
posa oli a la llumanera 
per quan vinga la foscor.


divendres, 28 de juny de 2019

Pride: ORGULL!



Cadascú, a la seva manera, pot estar orgullós de ser com és o de ser qui és, i pels motius que sigui. Els meus els exposo a continuació.

Vaig trigar anys, molts, en començar a estar una miqueta orgullós de ser qui sóc. Va ser un procés molt lent, primer de no entendre que passava, després descobrir-ho i espantar-me (o negació, que ve a ser el mateix) i a poc a poc, molt a poc a poc, quan vaig començar a acceptar-ho com un fet inherent a mi, a la meva personalitat (més aviat com una maledicció que m’havia tocat i amb la qual no podia fer-hi res), també hi vaig començar a perdre la por.

I va ser en el moment en que vaig perdre totalment la por quan vaig descobrir que no passava res, que jo era qui era i que a qui no li agradés era el seu problema, no el meu. Si no acceptaven una part important de la meva vida, del que era i sóc, és que no m’apreciaven prou i millor deixar-los marxar lluny. Alguna gent es va quedar en el camí i em va saber greu al principi, després no els vaig trobar a faltar perquè qui va restar al meu costat eren persones autèntiques a les que valia la pena tenir a prop.

Entendre i valorar això va despertar una espurna d’orgull en mi que va anar creixent fins a l’acceptació plena i la satisfacció de ser qui sóc i com sóc.

I aquest orgull va augmentar encara més quan vaig conèixer la història de per què el 28 de juny es celebra el Dia de l’Orgull a causa dels fets del bar Stonewall Inn de Nova York i més encara en conèixer la lluita d’alguns dels seus protagonistes com Sylvia Rivera o Marsha P.Johnson en una època tan difícil.

Stonewall Inn (2013) Photo by Deric

En el nostre país també hi van haver pioners del moviment, lluitadors que com la Sylvia o la Marsha, van haver de trencar-se la cara (a vegades literalment) per reconèixer un dret fonamental per a qualsevol persona: estimar i ser estimat per qui vulguis sense que ningú t’ho pugui prohibir només pel fet de ser «diferent» del que marca la societat establerta. Però a diferència dels USA, aquí no coneixem o no hem donat prou importància a aquestes persones de casa nostra que han lluitat tan per nosaltres i cal reivindicar-les també i posar-les al lloc que ens pertoca en la història de la societat, no només de la comunitat LGTBI+

dijous, 28 de març de 2019

CONVERSES DE CARRER 19



En aquesta ocasió jo he sigut el protagonista!

Ella: Vas molt elegant avui

Jo: És que ahir vaig llegir un article sobre com combinar colors que deia que per encertar s'han d'escollir colors que estiguin de costat o molt a prop en la paleta Panetone.



Naturalment volia dir Pantone. Ais!!!!


dilluns, 21 de gener de 2019

Mira'm

Les Estunes. Pla de l'estany


Mira'm amb els ulls de l'ànima i busca'm a l'interior, només així em trobaràs.

.

dimecres, 9 de gener de 2019

Lectures del 2018

Alguns dels llibres llegits
Com cada any aquí va una llista dels llibres que he llegit aquest passat 2018

Pel que veig he baixat el ritme de lectura i és que l'any lector va començar malament quan em va ser impossible, amb tot el pesar del meu cor per tractar-se de l'autor que és, d'acabar la lectura de "4,3,2,1" de Paul Auster.


  1. Susqueda Miquel Fañanàs, 2018
  2. Santa Claus Junior. Ralf König, 2018
  3. La mort del Comanador. Haruki Murakami, 2018
  4. Escriure. Memòries d'un ofici. Stephen King, 2018
  5. Tigres de vidre. Toni Hill, 2018
  6. Un padre de película. Antonio Skármeta, 2010
  7. Me acuerdo. Beirut. Zeina Abirached, 2009
  8. Telón. Agatha Christie, 1975
  9. El noi saltador i la reina dels guardians rossos. Pere Parramon, 2017
  10. Problema en Pollensa. Agatha Christie, 1991
  11. Un món sense àngels. E. M. Forster, 1997
  12. El sermón sobre la caída de Roma. Jérôme Ferrari, 2013
  13. El tiempo que nos une. Alejandro Palomas, 2011-2018
  14. Cartes damunt la taula. Agatha Christie, 1936
  15. Llámame por tu nombre. André Aciman, 2008-2018
  16. Sobrevivir al ambiente. Gabriel J. Martín, Sebas Martín, 2018
  17. La noia de l'aniversari. Haruki Murakami, 2018
  18. El Anacronópete. Enrique Gaspar y Rimbau, 1887-2017
  19. La temptació del perdó. Donna Leon, 2018
  20. Taxi. Carlos Zanón, 2018
  21. Un amor. Alejandro Palomas, 2018
  22. Un home cau. Jordi Basté i Marc Artigau, 2017
  23. El sindicat de l'oblit. Albert Villaró, 2018
  24. El llibre de la fusta. Lars Mytting, 2017
  25. Todo esto te daré. Dolores Redondo, 2016
  26. Polaroid. Bel Bosck, 1996
  27. Sherlock Holmes: The Blue Diamond. Sir Arthur Conan Doyle, 2016
  28. Els homes i els dies. David Vilaseca, 2017

divendres, 26 d’octubre de 2018

CONVERSES DE CARRER 18


Ahir vaig anar al supermercat, un Bon Àrea que tinc a prop de la feina i la conversa entre l'encarregat i la caixera, a crits, de punta a punta de la botiga va ser almodovariana:

Encarregat: El Roca està embossat!

Caixera: Ah, vale.
Encarregat: No hauràs llençat la compresa, oi?
Caixera: No, encara la porto posada. A més les compreses no les tiro al vàter.

Uf! Aquí hi ha nivell!!!

Per cert, recorda:



divendres, 19 d’octubre de 2018

RuPaul’s Drag Race



Ahir vaig acabar de veure la darrera temporada, la 10, d’aquest programa i crec que és la millor , de totes les que hi ha hagut.

Per a qui no sàpiga de què va, RuPaul’s Drag Race, és un show de la televisió americana presentat per la drag queen més famosa, RuPaul, on 14 nois de totes les edats i condicions lluiten per convertir-se en la Drag Queen American Superstar.

A mi m’agrada per diversos motius:

  • En Ru Paul és molt divertit, sobretot quan és ell com a home i espectacular com a dona. 
  • A vegades té convidats de luxe com Christina Aguilera o Lady Gaga.



  • És al·lucinant veure la transformació d’aquests nois, alguns que ni et miraries, en dones espectaculars, en vertaderes reines. 

  • El costat humà. Molts d’ells han tingut vides molt dures: han patit abusos de tota mena; han estat rebutjats per les seves famílies per ser drags o simplement, gais, i els han deixat al carrer sense res; o venen de famílies molt desestructurades o que han hagut de lluitar molt per sobreposar-se a les adversitats de la vida. És llavors, quan s’expliquen entre ells o a la càmera directament, d’on venen i el que han passat, que entens molts dels seus comportaments. Arriba a ser força emotiu a vegades perquè molts cops aconsegueixen alliberar-se del pes que arrosseguen en aquell moment de confessió.

  • És un espectacle i una plataforma per a la fama, sí, però també un programa que lluita per la igualtat, la tolerància i el respecte cap a totes les persones, siguin com siguin, i per fer-ho no tenen pèls a la llengua a l’hora de denunciar. En el darrer episodi la crítica va ser (aquesta era fàcil) cap a les polítiques fascistoides d’en Trump.


La gala final és espectacular. Es fa en un teatre de Los Angeles ple de gom a gom que embogeix amb cada cosa que passa a l’escenari. Ben bé al més pur estil americà de viure les coses intensament, encara que sigui un espectacle.


I, què vols que et digui, un dia m’agradaria estar en aquell teatre (de públic, no de concursant que per això no serveixo) i viure aquesta experiència en directe.