dijous, 14 de maig de 2020

Microcontes de confinament: Les Tres Pomes

https://www.instagram.com/p/B_H6kmGp6-O/
Les tres pomes

Va agafar les últimes tres pomes que li quedaven i es va asseure amb la desesperació reflectida al rostre. Tres pomes. Tot el seu menjar, tot el seu capital. Tres tristes pomes. Amb una mica de sort i força de voluntat podria menjar cada dia. Tres dies. Tres dies i després què. Que menjaria, que seria d’ell? Va tancar els ulls amb desesperança i, una a una, les tres pomes van caure a terra i allà, soles i oblidades, acabarien per podrir-se.

Frederic Mayol

Inspirat en el quadre Young Man With Apples (1937) d’Amrita Sher-Gil

divendres, 1 de maig de 2020

Microcontes de confinament: Sol de matí



Sol de matí


No era jove, ho sabia, però posar-se davant de la finestra en el mateix moment de la sortida del sol, just quan entrava de ple a la seva habitació, la rejovenia i se sentia plena de vida, capaç d'afrontar un nou dia tancada amb la seva solitud.

Frederic Mayol

dijous, 23 d’abril de 2020

Sant Jordi confinats

Dibuix de Frederic Mayol, Sant Jordi 2020

Quin Sant Jordi més estrany i trist, aquí confinat a casa, sense llibres, sense roses...

https://www.casadellibro.com/ebook-inmunodeficiencia-sentimental-ebook/9789895166404/2996724

Sant Jordi hauria d'estar ple de vida, de bullici, d'alegria, dels colors vius de les roses, de l'art de les portades de llibres, de les olors dolces de les flors i les olors de llibres nous, de gent, d'escriptors signant els seus llibres, de trobades inesperades amb antics coneguts a la fira, de trobades esperades i tradicionals amb amics després de passejar per les parades de llibres i roses, de sopars, de converses, de copes de vi, de cerveses fresques, de riures, d'emocions, de roses regalades, de llibres regalats, de llibres autoregalats, d'amor, de parelles, de petons, d'abraçades, de mans entrelligades, de flors portades amb estimació, de llibres contra el pit, de promeses d'amor entre els llençols, de promeses d'aventures i drames entre pàgines d'olor a tinta, d'històries, milers d'històries viscudes, de llibreries, de floristeries, de llibreters enfeinats, de descomptes, de cues per pagar el llibre, de floristes adornant les roses amb cintes de colors, amb la senyera i tallant les espines perquè no ens punxem, de passejades tranquil·les escapant-se de la gentada, d'assegudes en bancs per veure passar la gent, les parelles agafades de les mans, els homes corrent per comprar la rosa a darrera hora, de versos, de poemes, d'esmorzars literaris, de recomanacions...


Tot això és Sant Jordi i res d'això ho podem tenir avui. No obstant sí que tindrem una cosa: l'esperit de la diada, això, ni un virus ens ho podrà arrabassar.



dilluns, 27 de gener de 2020

De temporals i altres destrosses

Platja del Riuet (costat St. Pere Pescador)
Ara que els temporals tenen nom a Catalunya, podem identificar millor de quin en parlem. No sé si això és un avantatge o no, però en aquest moment em va bé per parlar del temporal Glòria i més en concret de les destrosses que ha fet. I més en concret del que hauríem de fer amb aquestes destrosses.

Penso, i és la meva simple opinió (aquella que ningú no em demana, però que jo dono igualment) que, un cop passat el temporal i valorat els danys, s'haurien de reparar únicament aquells estralls que ha fet a infraestructures i propietats particulars. Per exemple, i perquè em toca de més a prop, al passeig d'Empúries o al Port d'en Perris de l'Escala, on s'ha endut part del passeig o les llambordes del carrer.

Platja del Riuet (costat l'Escala)
Ara bé, crec que les platges no s'haurien de tocar, la natura simplement aprofita aquests fenòmens per recuperar el que és seu i l'home ha alterat creant barreres artificials per no perdre, per exemple, la sorra de la platja. Cert que unes platges han desaparegut, però d'altres han recuperat sorra. En definitiva, ara mateix el litoral té una aparença més semblant a la que tindria si l'home no hi hagués ficat mà, per això s'hauria de deixar així.

És més o menys com les brigades de neteja que s'han muntat aquest cap de setmana que han recollit els plàstics i restes humanes de les platges o del curs del riu, però han deixat totes les orgàniques com fustes, troncs, plantes, etc. 

Hauria de ser això. Crec jo. Però podria estar equivocat.

dilluns, 20 de gener de 2020

Els mastegadors de cendra


Els mastegadors de cendra, d'Àlex Heroll. Curbet edicions, Girona, novembre 2019.

Àlex Heroll és l'alter ego escriptor del periodista gironí Àlex Hernández que va debutar a la narrativa l'any 2006 amb la novel·la breu Màscares de nit que li va reportar el Premi Ciutat de Mollerussa i on retratava una baixada a l’infern al·lucinogen del món de la nit de la Costa Brava. Després ha publicat alguns relats de forma aïllada o en algun recull de contes, Ras i Curt (2013) o Relats eròtics (2015), però hem hagut d’esperar uns quants anys per tornar a llegir una obra seva, en aquest cas un grapat d’històries recollides sota l’encertat títol de Els mastegadors de Cendra.

I és que el darrer llibre d’Heroll és això precisament, el retrat d’un conjunt de perdedors, de gent a qui li fa l’efecte que sempre acaben menjant cendra, que la vida els la hi té jugada i no els hi dóna treva.

Amb un llenguatge directe, sense ser punyent, ens desgrana des de diferents punts de vista la crisi econòmica que es va desencadenar l’any 2008 i que va sacsejar l’economia mundial i amb ella, la de moltes famílies i persones que van veure trencants de sobte els seus somnis, les seves vides. Cada relat és la història d’una persona o d’una família i de com afronta la crisi que els ve al damunt, tots de manera diferent, però amb un resultat similar: la fi d’una època daurada on ens tenien enganyats i l’inici d’uns temps d’incertesa en els que s’ha perdut la fe en moltes coses, però sobretot en els governants i els poderosos que, tot i la crisi, han vist créixer encara més el seu poder.

Els relats, no gaire llargs, es llegeixen d’una tirada i en tots ens podem veure reflectits nosaltres mateixos o algun familiar o amic. Reconeixem situacions, actituds i resultats. En moltes ocasions volem donar un cop de mà al mastegador de cendra, en d’altres pensem que ja se l’ha buscat el que li ha passat. Però sempre acabem amb la sensació – i en part degut a que el llibre està escrit en un moment en que sembla que aquella crisi ja ha passat – de pensar que per sort nosaltres ens n’hem sortit i podem mirar al futur amb una certa esperança.

Puntuació: ****



dilluns, 13 de gener de 2020

Lectures del 2019




Aquí, com cada any, va la llista de les meves lectures del passat 2019 (a veure amb quines coincidim):


Lectures del 2019

dimecres, 9 d’octubre de 2019

CONVERSES DE CARRER 20

The Ugly Duchess, de Quentin Matsys (1513) 

Sentit pels carrers de Salt:

"... de guapa no tiene ná. De su padre no tiene ná, pero de la Eva lo tiene tó"

Conclusió:

No sabem si la nena és guapa o no, però el que sí sabem és que la senyora troba al pare guapo i no té massa simpatia a la pobra Eva...


dilluns, 23 de setembre de 2019

Refranyer català

Sortida del sol a l'Escala. Photo by Frederic Mayol

Quan el sol fa claror,
posa oli a la llumanera 
per quan vinga la foscor.


divendres, 28 de juny de 2019

Pride: ORGULL!



Cadascú, a la seva manera, pot estar orgullós de ser com és o de ser qui és, i pels motius que sigui. Els meus els exposo a continuació.

Vaig trigar anys, molts, en començar a estar una miqueta orgullós de ser qui sóc. Va ser un procés molt lent, primer de no entendre que passava, després descobrir-ho i espantar-me (o negació, que ve a ser el mateix) i a poc a poc, molt a poc a poc, quan vaig començar a acceptar-ho com un fet inherent a mi, a la meva personalitat (més aviat com una maledicció que m’havia tocat i amb la qual no podia fer-hi res), també hi vaig començar a perdre la por.

I va ser en el moment en que vaig perdre totalment la por quan vaig descobrir que no passava res, que jo era qui era i que a qui no li agradés era el seu problema, no el meu. Si no acceptaven una part important de la meva vida, del que era i sóc, és que no m’apreciaven prou i millor deixar-los marxar lluny. Alguna gent es va quedar en el camí i em va saber greu al principi, després no els vaig trobar a faltar perquè qui va restar al meu costat eren persones autèntiques a les que valia la pena tenir a prop.

Entendre i valorar això va despertar una espurna d’orgull en mi que va anar creixent fins a l’acceptació plena i la satisfacció de ser qui sóc i com sóc.

I aquest orgull va augmentar encara més quan vaig conèixer la història de per què el 28 de juny es celebra el Dia de l’Orgull a causa dels fets del bar Stonewall Inn de Nova York i més encara en conèixer la lluita d’alguns dels seus protagonistes com Sylvia Rivera o Marsha P.Johnson en una època tan difícil.

Stonewall Inn (2013) Photo by Deric

En el nostre país també hi van haver pioners del moviment, lluitadors que com la Sylvia o la Marsha, van haver de trencar-se la cara (a vegades literalment) per reconèixer un dret fonamental per a qualsevol persona: estimar i ser estimat per qui vulguis sense que ningú t’ho pugui prohibir només pel fet de ser «diferent» del que marca la societat establerta. Però a diferència dels USA, aquí no coneixem o no hem donat prou importància a aquestes persones de casa nostra que han lluitat tan per nosaltres i cal reivindicar-les també i posar-les al lloc que ens pertoca en la història de la societat, no només de la comunitat LGTBI+

dijous, 28 de març de 2019

CONVERSES DE CARRER 19



En aquesta ocasió jo he sigut el protagonista!

Ella: Vas molt elegant avui

Jo: És que ahir vaig llegir un article sobre com combinar colors que deia que per encertar s'han d'escollir colors que estiguin de costat o molt a prop en la paleta Panetone.



Naturalment volia dir Pantone. Ais!!!!