dimecres, 9 d’octubre de 2019

CONVERSES DE CARRER 20

The Ugly Duchess, de Quentin Matsys (1513) 

Sentit pels carrers de Salt:

"... de guapa no tiene ná. De su padre no tiene ná, pero de la Eva lo tiene tó"

Conclusió:

No sabem si la nena és guapa o no, però el que sí sabem és que la senyora troba al pare guapo i no té massa simpatia a la pobra Eva...


dilluns, 23 de setembre de 2019

Refranyer català

Sortida del sol a l'Escala. Photo by Frederic Mayol

Quan el sol fa claror,
posa oli a la llumanera 
per quan vinga la foscor.


divendres, 28 de juny de 2019

Pride: ORGULL!



Cadascú, a la seva manera, pot estar orgullós de ser com és o de ser qui és, i pels motius que sigui. Els meus els exposo a continuació.

Vaig trigar anys, molts, en començar a estar una miqueta orgullós de ser qui sóc. Va ser un procés molt lent, primer de no entendre que passava, després descobrir-ho i espantar-me (o negació, que ve a ser el mateix) i a poc a poc, molt a poc a poc, quan vaig començar a acceptar-ho com un fet inherent a mi, a la meva personalitat (més aviat com una maledicció que m’havia tocat i amb la qual no podia fer-hi res), també hi vaig començar a perdre la por.

I va ser en el moment en que vaig perdre totalment la por quan vaig descobrir que no passava res, que jo era qui era i que a qui no li agradés era el seu problema, no el meu. Si no acceptaven una part important de la meva vida, del que era i sóc, és que no m’apreciaven prou i millor deixar-los marxar lluny. Alguna gent es va quedar en el camí i em va saber greu al principi, després no els vaig trobar a faltar perquè qui va restar al meu costat eren persones autèntiques a les que valia la pena tenir a prop.

Entendre i valorar això va despertar una espurna d’orgull en mi que va anar creixent fins a l’acceptació plena i la satisfacció de ser qui sóc i com sóc.

I aquest orgull va augmentar encara més quan vaig conèixer la història de per què el 28 de juny es celebra el Dia de l’Orgull a causa dels fets del bar Stonewall Inn de Nova York i més encara en conèixer la lluita d’alguns dels seus protagonistes com Sylvia Rivera o Marsha P.Johnson en una època tan difícil.

Stonewall Inn (2013) Photo by Deric

En el nostre país també hi van haver pioners del moviment, lluitadors que com la Sylvia o la Marsha, van haver de trencar-se la cara (a vegades literalment) per reconèixer un dret fonamental per a qualsevol persona: estimar i ser estimat per qui vulguis sense que ningú t’ho pugui prohibir només pel fet de ser «diferent» del que marca la societat establerta. Però a diferència dels USA, aquí no coneixem o no hem donat prou importància a aquestes persones de casa nostra que han lluitat tan per nosaltres i cal reivindicar-les també i posar-les al lloc que ens pertoca en la història de la societat, no només de la comunitat LGTBI+

dijous, 28 de març de 2019

CONVERSES DE CARRER 19



En aquesta ocasió jo he sigut el protagonista!

Ella: Vas molt elegant avui

Jo: És que ahir vaig llegir un article sobre com combinar colors que deia que per encertar s'han d'escollir colors que estiguin de costat o molt a prop en la paleta Panetone.



Naturalment volia dir Pantone. Ais!!!!


dilluns, 21 de gener de 2019

Mira'm

Les Estunes. Pla de l'estany


Mira'm amb els ulls de l'ànima i busca'm a l'interior, només així em trobaràs.

.

dimecres, 9 de gener de 2019

Lectures del 2018

Alguns dels llibres llegits
Com cada any aquí va una llista dels llibres que he llegit aquest passat 2018

Pel que veig he baixat el ritme de lectura i és que l'any lector va començar malament quan em va ser impossible, amb tot el pesar del meu cor per tractar-se de l'autor que és, d'acabar la lectura de "4,3,2,1" de Paul Auster.


  1. Susqueda Miquel Fañanàs, 2018
  2. Santa Claus Junior. Ralf König, 2018
  3. La mort del Comanador. Haruki Murakami, 2018
  4. Escriure. Memòries d'un ofici. Stephen King, 2018
  5. Tigres de vidre. Toni Hill, 2018
  6. Un padre de película. Antonio Skármeta, 2010
  7. Me acuerdo. Beirut. Zeina Abirached, 2009
  8. Telón. Agatha Christie, 1975
  9. El noi saltador i la reina dels guardians rossos. Pere Parramon, 2017
  10. Problema en Pollensa. Agatha Christie, 1991
  11. Un món sense àngels. E. M. Forster, 1997
  12. El sermón sobre la caída de Roma. Jérôme Ferrari, 2013
  13. El tiempo que nos une. Alejandro Palomas, 2011-2018
  14. Cartes damunt la taula. Agatha Christie, 1936
  15. Llámame por tu nombre. André Aciman, 2008-2018
  16. Sobrevivir al ambiente. Gabriel J. Martín, Sebas Martín, 2018
  17. La noia de l'aniversari. Haruki Murakami, 2018
  18. El Anacronópete. Enrique Gaspar y Rimbau, 1887-2017
  19. La temptació del perdó. Donna Leon, 2018
  20. Taxi. Carlos Zanón, 2018
  21. Un amor. Alejandro Palomas, 2018
  22. Un home cau. Jordi Basté i Marc Artigau, 2017
  23. El sindicat de l'oblit. Albert Villaró, 2018
  24. El llibre de la fusta. Lars Mytting, 2017
  25. Todo esto te daré. Dolores Redondo, 2016
  26. Polaroid. Bel Bosck, 1996
  27. Sherlock Holmes: The Blue Diamond. Sir Arthur Conan Doyle, 2016
  28. Els homes i els dies. David Vilaseca, 2017

divendres, 26 d’octubre de 2018

CONVERSES DE CARRER 18


Ahir vaig anar al supermercat, un Bon Àrea que tinc a prop de la feina i la conversa entre l'encarregat i la caixera, a crits, de punta a punta de la botiga va ser almodovariana:

Encarregat: El Roca està embossat!

Caixera: Ah, vale.
Encarregat: No hauràs llençat la compresa, oi?
Caixera: No, encara la porto posada. A més les compreses no les tiro al vàter.

Uf! Aquí hi ha nivell!!!

Per cert, recorda:



divendres, 19 d’octubre de 2018

RuPaul’s Drag Race



Ahir vaig acabar de veure la darrera temporada, la 10, d’aquest programa i crec que és la millor , de totes les que hi ha hagut.

Per a qui no sàpiga de què va, RuPaul’s Drag Race, és un show de la televisió americana presentat per la drag queen més famosa, RuPaul, on 14 nois de totes les edats i condicions lluiten per convertir-se en la Drag Queen American Superstar.

A mi m’agrada per diversos motius:

  • En Ru Paul és molt divertit, sobretot quan és ell com a home i espectacular com a dona. 
  • A vegades té convidats de luxe com Christina Aguilera o Lady Gaga.



  • És al·lucinant veure la transformació d’aquests nois, alguns que ni et miraries, en dones espectaculars, en vertaderes reines. 

  • El costat humà. Molts d’ells han tingut vides molt dures: han patit abusos de tota mena; han estat rebutjats per les seves famílies per ser drags o simplement, gais, i els han deixat al carrer sense res; o venen de famílies molt desestructurades o que han hagut de lluitar molt per sobreposar-se a les adversitats de la vida. És llavors, quan s’expliquen entre ells o a la càmera directament, d’on venen i el que han passat, que entens molts dels seus comportaments. Arriba a ser força emotiu a vegades perquè molts cops aconsegueixen alliberar-se del pes que arrosseguen en aquell moment de confessió.

  • És un espectacle i una plataforma per a la fama, sí, però també un programa que lluita per la igualtat, la tolerància i el respecte cap a totes les persones, siguin com siguin, i per fer-ho no tenen pèls a la llengua a l’hora de denunciar. En el darrer episodi la crítica va ser (aquesta era fàcil) cap a les polítiques fascistoides d’en Trump.


La gala final és espectacular. Es fa en un teatre de Los Angeles ple de gom a gom que embogeix amb cada cosa que passa a l’escenari. Ben bé al més pur estil americà de viure les coses intensament, encara que sigui un espectacle.


I, què vols que et digui, un dia m’agradaria estar en aquell teatre (de públic, no de concursant que per això no serveixo) i viure aquesta experiència en directe.


divendres, 5 d’octubre de 2018

El cistell de la mare

Models actuals de cistells per anar a mercat

Aquest cap de setmana és la Fira del Cistell de Salt i el poble s'engalana amb tot de peces fetes amb fibres vegetals i jo no he pogut evitar de recordar amb aquells cistells de palla que tenia la mare per anar a comprar a mercat.

Era un model de nanses curtes també fetes amb palla (més urbà que els de vímet per anar a caçar bolets) i folrat amb roba. De vegades, el cistell es comprava sense folrar perquè sortia més econòmic i a casa s'aprofitava un tall de tela sobrer per folrar-ho un mateix i estalviar uns calerons.

El cistell era molt obert i permetia carregar força compra. Alguns, els més moderns, es podien tancar amb cremallera, però com quedava tancat no es podria carregar tant i no era tan pràctic. A casa sempre hi havia el model obert i això provocava que, quan anaves a mercat, s'havien de vigilar dues coses: que no caigués res accidentalment i que mentre feies cua a la parada alguna espavilada et fotés la mitja dotzena d'ous.

Recordo també que si havia de comprar molt i no li cabria al cistell, la mare portava una bossa que s'havia fet ella amb tela resistent i unes argolles de plàstic grosses per poder-les dur còmodament però que al final et segaven els dits.

Versió actual de les bosses que es feien abans
També hi havia la possibilitat de comprar les bosses ja fetes que es podien plegar amb més o menys facilitat, com aquestes:


Afortunadament avui en dia es tornen a veure cistells als mercats i botigues, tot i que encara en poca mesura comparat amb els carrets (que faciliten traginar la compra, sobretot a la gent gran)

les bosses de ràfia amb publicitat de supermercats o productes alimentaris

o les bosses que es pleguen molt petites i pots dur a la butxaca per compres inesperades. 


Però cap té tan d'encant amb el cistell de palla (o palma, no sé ben bé el material). Crec que aquest cap de setmana me'n compraré un per anar al super.



divendres, 28 de setembre de 2018

La renovació humana

L'alter ego d'en Deric a la feina
Aquest proper novembre farà 22 anys que vaig entrar a treballar aquí on sóc ara. 

Recordo perfectament el meu primer dia i com em van presentar els companys. Jo no tenia plaça fixa i els anava mirant i els veia a tots molt grans i pensava que potser es jubilarien aviat i podria optar al seu lloc. Jo era dels joves de la plantilla.

22 anys després, cada cop queda menys gent de la que hi havia quan vaig entrar. Molts s'han jubilat o han canviat de feina o d'altres, malauradament, han mort. I això em provoca una sensació estranya, la d'estar en una llista de noms de treballadors de la casa que es van tatxant a poc a poc a mida que es jubilen i penses qui serà el següent?

Tot just ahir, en passar per diferents departaments, vaig veure que, efectivament, hi ha moltes cares noves, gairebé totes d'entre vint i trenta o trenta-cinc anys. I vaig pensar que em deuen veure a mi com jo veia els companys el primer dia. Ara ells són els joves i jo he passat a ser una de les "institucions" de la casa. 

Jo vaig renovar quan vaig entrar. Ara ells són els que ens renovaran a nosaltres (d'aquí encara molts anys). És llei de vida. No?