dijous, 3 de maig de 2018

S'illa

Photo by Deric
 Mentre l'avió s'enlairava i mirava per la finestreta aquella terra petita aïllada al mig del mar va sentir una nostàlgia fonda. Els camps ben verds i delimitats per tanques ancestrals de pedra seca, els petits pobles blancs, les dues capitals a cada extrem de l'illa, el simulacre de muntanya amb el santuari al cim, els cinc fars que la protegien, les cales inaccessibles, l'aigua turquesa, el mar embravit contra el rocam dels penya-segats...

Photo by Deric
No era la seva terra, però la sentia com a pròpia. Com podia ser que una terra que havia descobert ja de gran li hagués robat l'enteniment d'aquella manera? Des del mateix moment que hi va posar el peu per primer cop de forma accidental, fugint d'uns petits inconvenients a casa seva, va saber que aquella illa es convertiria, més tard o més d'hora, en la seva nova llar. 

No ho entenia. Per més voltes que li donés, no se'n sabia avenir. De fet, l'illa no li havia donat res més enllà d'uns quants dies de tranquil·litat. Potser era això, la calma que s'hi respirava, el cel blau i el mar omnipresent, el que necessitava i va trobar en el moment adequat.

Fos com fos, l'illa es va convertir en el seu refugi, tant físic com mental. En el lloc on recarregar energies, on fer net el seu esperit. El lloc on tornaria i tornaria sempre més.

Photo by Deric


dijous, 19 d’abril de 2018

De filosofies i altres c...


Com diu aquell, "ara que no se m'enfadi ningú". Tot i que quan sents aquesta frase et poses a l'aguait i comences a esmolar les ungles per si de cas.

Bé, el fet és que estic fent un curs sobre la repercussió de les idees en l'art al llarg del temps i veiem moltes de les teories filosòfiques dels grans pensadors de la història.

No feia Filosofia des de l'antiquíssim COU i un cop més he arribat a la mateixa conclusió que vaig treure llavors: al llarg de la història hi ha hagut gent amb molt de temps lliure i amb molt poques coses a fer per dedicar-se a pensar tan grans collonades!


divendres, 13 d’abril de 2018

Lliçó de vida

Sèniors extraordinaris


Ahir vaig assistir a una xerrada que portava per títol «Sèniors extraordinaris» on tres persones de 87 anys parlaven de la seva experiència vital, però sobretot de la vida activa que porten a la seva edat.

Va ser realment extraordinari sentir-los, no tan parlar de la seva vida, que sí perquè van viure una època molt difícil i dura que va marcar tota una generació, sinó per l’activitat que, a pesar de l’edat i dels problemes de salut que comporta, encara duen a terme.

Per exemple, l’home, Àngel Comalada, músic de professió, encara toca el piano cada dia a més de cantar en una coral, fer llargues caminades i anar vestit sempre impecablement.

La Maria Antònia Canals, professora de matemàtiques, encara va gairebé cada dia al seu despatx de la Universitat a treballar i ensenyar altres professors. A més va ser emotiu veure com retrobava antics alumnes seus entre el públic.

I deixo per l'última la Marcel·la Tubert. Què dir d’ella! Que és una dona genial, activa, positiva, divertida, extraordinària. Me l’estimo molt encara que no li digui. Vam passar estones divertidíssimes i vam riure moltíssim quan compartíem estones de ràdio junts i cada cop que ens trobem encara em recorda la meva admiració per l’Aitana Sánchez-Gijón, que va ser la primera cosa de que vam parlar quan ens vam conèixer. Avui, als seus 87, encara dirigeix i presenta un programa setmanal a la ràdio.

Jo, si arribo als 87, vull ser com ells i plantar cara a la vellesa amb bona cara, positivitat i, sobretot, amb molta energia.

dijous, 5 d’abril de 2018

Ràbia, fàstic i indignació


Es va despertar d'hora, ben d'hora, com acostumava a fer, amb les notícies de la ràdio al despertador. Mentre posava els peus a terra escoltant la Terribas, rascant-se el cap i badallant, va decidir, per enèsima vegada que al dia següent canviaria d'emissora i posaria una en que només hi hagués música.

Estava fart de despertar-se amb ràbia, fàstic i indignació per les notícies procedents de la nació veïna que volia interferir de mala manera en el país empresonant tothom que pensés diferent. Eren uns sentiments que no volia tenir, però que el colpejaven a l'estómac cada cop que sentia les notícies. I sí, també impotència. Impotència per no poder fer res des de la seva posició de persona intranscendent. Impotència per no poder deixar de ser el que no volia ser, per no poder esparracar el seu carnet d'identitat.

Es va llevar i va anar cap al lavabo, va aixecar la tapa del vàter i s'hi va asseure. Si més no, des que la situació al país era la que era, no havia tingut mai més restrenyiment.

dimecres, 17 de gener de 2018

El plaer de llegir

La lectura és un descobriment constant. Descobreixes móns, èpoques, cultures, sensacions, vides, històries... i coneixes nous personatges que, a vegades per un temps determinat, es converteixen en amics fidels a qui no vols deixar. Sí, per mi la lectura és plaer. 

El 2017 ha estat un any de llibres i gèneres diversos, he agafat allò que em venia de gust llegir per estat d'ànim o per moment vital. També és cert que no sempre l'he encertat i, tot i que no he deixat cap llibre a mitges, alguns m'ha costat molt acabar-los. Ha estat també l'any del descobriment d'un autor esplèndid, l'Alejandro Palomas.

No incloc el llibre que tinc actualment entre mans i que vaig començar el desembre perquè encara no l'he acabat i perquè l'estic llegint amb profund plaer, és del millor que he llegit amb anys. És aquest: Els homes i els dies, de David Vilaseca.

Aquí va la llista ordenada de lectura més recent a menys. 

Lectures del 2017

dilluns, 4 de desembre de 2017

En David


Avui parlaré d'un llibre que encara no he acabat, però és que no m'hi puc estar perquè em sembla magnífic. Es tracta de Els homes i els dies, l'obra completa de David Vilaseca publicat per l'Altre Editorial.

No coneixia res d'ell, però un dia d'aquest novembre vaig veure a l'Ara Llegim que en parlaven en motiu de la recent publicació i em va semblar molt interessant, sobretot per la història del David que va morir molt jove, amb 46 anys, atropellat per un camió quan anava amb bicicleta per Londres. En vida només havia publicat un llibre, L'aprenentatge de la soledat, que és el que llegeixo ara i que té una força brutal.


No deixa de ser literatura del jo, és a dir, els diaris del David (em refereixo pel nom de pila per la proximitat que s'hi estableix amb ell llegint-lo, es converteix en un amic), la seva veu parlant-te directament, sense embuts, amb tota franquesa i duresa. Ell era especialista en aquesta literatura i va publicar el diari en forma novel·lada o literària per fer-lo més universal.

Però tot i que és la seva vida i, a priori, podries pensar que no t'interessa la vida d'un desconegut, només començar les primeres línies ja no pots deixar de continuar, de sentir empatia per ell, d'apreciar-lo i fins i tot estimar-lo, i sobre tot acompanyar-lo amb aquest aprenentatge vital de la soledat.

És un llibre per gaudir llegint. No s'ha d'anar, ni cal, amb preses. És un d'aquells llibres que cal madurar a poc a poc i descobrir pàgina a pàgina, dia a dia, paraula a paraula.


dilluns, 13 de novembre de 2017

Em vas trucar...


Hi ha petits detalls a la vida, als quals no donem gaire importància i que, no obstant, poden influir molt en altres persones sense que ni ens adonem.

Això és el que em va passar no fa gaire amb una companya de feina el dia que li fèiem una celebració de jubilació.

Al final del petit acte, m'hi vaig acostar a ella per acomiadar-la i fer servir les fórmules de rigor d'aquests casos quan em va dir:

- No oblidaré mai que em vas trucar. Gràcies - mentre se li humitejaven els ulls de l'emoció.

Em vaig quedar sorprès perquè no entenia res i li vaig preguntar de què anava allò. Em va dir que jo havia estat una de les poques persones que l'havia trucat per interessar-me per ella quan havia tingut un greu problema de salut. 

Feia tants anys ja de la seva malaltia i d'aquella trucada que ho havia oblidat totalment. Però ella no. Per ella, aquell petit gest meu que vaig fer perquè em semblava el més lògic de fer amb una companya de feina, va ser molt important, tant que encara quan la va recordar, es va emocionar.

Sembla una història d'aquelles de "moraleja", però és ben real i des de llavors que penso que, a vegades, un petit somriure, un gest, a algú en un moment determinat, que per a nosaltres no ens implica cap esforç, a l'altre persona li pot fer un bé que no podem ni arribar a sospitar.

Per cert, ara li enviaré un WatsApp per preguntar-li com li va la vida de jubilada i si s'ha tornat a dedicar a la restauració de mobles.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Via fóra...


Avui he trobat aquest poema publicat el 1901 i que crec que segueix estan de rabiosa actualitat més de 100 anys després (bé, en tenia més actualitat a les 14 h que a les 15:27 h) ;)

Via fóra...

¿Qué fá exa gent forastera
que's fica à nostres casals,
se'ns emporta la cullita
y ab la hisenda acabarà;
que moteja nostres resos
com si'ls fes un condemnat,
y'ns arrebassa la llengua
si ab lo cor volem parlar?
¿No paguém al Rey las tallas
dels primers fruyts del trevall?
¿que se deshonra à la terra
per parlar en català?
— ¡Com que'l poble sense lléngua
degenera y mor esclau! —

¿Qué fé exa gent forastera
escampada sá y enllá,
rebuig de pobles y vilas
dexías de Satanás?
Si han malmés son patrimoni
que'l refassin trevallant
y no vingan á empobrirnos
per volguernos igualar;
¿No tenen los nostres jutjes
per reprimir tals desmans,
la lley sábia de la terra,
la fermesa en la vritat?
Nostres lleys foren cremadas
per qui'ns ha de judicar.

¿Qué fa exa gent forastera
que al redoble d'un timbal
recorra vilas y pobles
y se'n dú'ls minyons cada any?
¿Quin crim feren aquets joves
que'ls busquin de mas en mas
y se'ls emmenin á collas
com si fossin criminals?
¿No son consol de sos pares?
¿No son esclaus del trevall?
y, quan perilla la patria,
no la saben defensar?
Retenir la sang novella
n'es prudència dels tirans. —

Donchs, que son los crits de ¡Visca!
per las pátrias llibertats,
si la pátria ja no es pátria
y sos fills restan esclaus?
¿Com pot ser lo que avans era,
aquella pátria tant gran
que dintre d'ella hi cabian
totas nostras llibertats?
Si'ns arrebassan la llengua
y las lleys nos han cremat,
y se'ns emportan los joves
¡Qui la empenta aturará!
Deu del Cel que sempre vetlla
pels pobles esclavisats.


Publicat a:

Geronés, Lo, 1901-06-15, p. 3.
Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgd)

dimarts, 24 d’octubre de 2017

La meva àvia


No sé perquè, però darrerament he pensat amb la meva àvia d'una forma recurrent. 

Ella era una dona molt especial, petita i amb aparença fràgil, però d'un caràcter fort que li va permetre tirar endavant amb quatre filles i un marit en uns temps molt complicats i en una terra que no era la seva, però que va saber fer seva i estimar-la com la que més. Una dona que va saber enfrontar-se a les adversitats amb determinació i amb un gest amable.

Recordo un moment de fragilitat seu del qual suposo que no en va ser-ne conscient. Ja era gran, superava els 90 i un dia asseguda al sofà i veient les trapelles del seu besnét de 10 anys va dir més per ella que perquè la sentís ningú: 

- Cuando crezcas, serás un rompedor de corazones! Ya me gustaría verte , pero...

La frase va quedar en l'aire, no calia afegir res més. N'era molt conscient de tot, tant fins el punt que un dia, amb 92 anys, va decidir que ja havia fet la seva vida, que en tenia prou i que se n'anava. A poc a poc, en qüestió d'una setmana es va apagar com una espelma que s'acaba, tranquil·la, fent les paus amb el món i acomiadant-se subtilment de tothom perquè fins i tot en els darrers moments va voler ser discreta.

Una gran dona. Com poques n'hi ha.

divendres, 19 de maig de 2017

Indefensos


Quan es troben bé són alegres, trapelles i actius, però quan no estan fins se'ls veu tan moixos i indefensos que et trenquen el cor, potser per la seva incapacitat d'expressar o d'interpretar el que els passa. No estan bé i no saben perquè, volen comunicar-ho i no saben com, però es fan entendre molt bé, encara que ells no ho sàpiguen.

Avui li treuen el pòlip que tan li molesta i demà ja estarà corrents boja com sempre.