Los abrazos rotos

Ja sé que vaig a quarts de quinze i que fa més d'un mes que l'han estrenada però no he tingut temps d'anar-hi fins ara.

Si cliqueu sobre el cartell veureu què en penso d'ella...

Per Sant Jordi...

una rosa...



i un llibre...



Aquest ha estat el Sant Jordi que m'han fet...



i aquest el que m'he fet jo:

La maravillosa vida breve de Óscar Wao

Vaig sentir a parlar d'aquest llibre en una entrevista que li van fer a Junot Díaz per la ràdio i em va semblar prou interessant com per dedicar-li una lectura però m'hi vaig oblidar durant un temps fins que en una de les darreres revistes del Cercle de Lectors el vaig veure i em vaig decidir a comprar-lo.

Doncs bé, quan el vaig començar la setmana passada, en vaig dir: "ui! no sé si m'agradarà pas", però li vaig donar una oportunitat i al final, m'ha agradat força.

Junot Díaz. Photo: http://www.lavoz.com.ar

De què va?

Ens explica la història d'Óscar León, més conegut com Óscar Wao, un personatge singular, grassonet, amic dels jocs de rol, de la ciència ficció i la fantasia, fan d'Star Wars, El senyor dels anells i Dune, es passa el dia escrivint novel·les impossibles i amb un sol desig al cap: perdre la virginitat. Però el seu aspecte i, sobretot, el seu comportament, li faran que aquesta tasca sigui gairebé un impossible.

Però no és culpa d'Óscar tot el que li passa, sinó d'una maldició (fukú) que té la seva família des de fa algunes generacions. Una maldició que els ha perseguit des de la seva República Dominicana d'origen fins la Nova York d'adopció.

Descobrim una galeria de personatges marcats pel seu destí i per un caràcter difícil que ens provoquen sentiments de rebuig i també de tendresa. A mi, personalment el que m'agrad més del llibre és el personatge de La Inca, potser el més sensat. Ella és la matriarca, l'àvia omnipresent i l'única que té una mica de lucidesa de tota la família.

Recomenat?

No és un llibre fàcil. Tampoc sé si està editat en català però si ho està, hauria de ser una traducció molt ben feta perquè el llenguatge, la barreja d'anglès i castellà és important a la novel·la. La traducció castellana està força aconseguida.

La maravillosa vida breve de Óscar Wao

Vaig sentir a parlar d'aquest llibre en una entrevista que li van fer a Junot Díaz per la ràdio i em va semblar prou interessant com per dedicar-li una lectura però m'hi vaig oblidar durant un temps fins que en una de les darreres revistes del Cercle de Lectors el vaig veure i em vaig decidir a comprar-lo.

Doncs bé, quan el vaig començar la setmana passada, en vaig dir: "ui! no sé si m'agradarà pas", però li vaig donar una oportunitat i al final, m'ha agradat força.

Junot Díaz. Photo: http://www.lavoz.com.ar

De què va?

Ens explica la història d'Óscar León, més conegut com Óscar Wao, un personatge singular, grassonet, amic dels jocs de rol, de la ciència ficció i la fantasia, fan d'Star Wars, El senyor dels anells i Dune, es passa el dia escrivint novel·les impossibles i amb un sol desig al cap: perdre la virginitat. Però el seu aspecte i, sobretot, el seu comportament, li faran que aquesta tasca sigui gairebé un impossible.

Però no és culpa d'Óscar tot el que li passa, sinó d'una maldició (fukú) que té la seva família des de fa algunes generacions. Una maldició que els ha perseguit des de la seva República Dominicana d'origen fins la Nova York d'adopció.

Descobrim una galeria de personatges marcats pel seu destí i per un caràcter difícil que ens provoquen sentiments de rebuig i també de tendresa. A mi, personalment el que m'agrad més del llibre és el personatge de La Inca, potser el més sensat. Ella és la matriarca, l'àvia omnipresent i l'única que té una mica de lucidesa de tota la família.

Recomenat?

No és un llibre fàcil. Tampoc sé si està editat en català però si ho està, hauria de ser una traducció molt ben feta perquè el llenguatge, la barreja d'anglès i castellà és important a la novel·la. La traducció castellana està força aconseguida.

Susan Boyle

Potser aquest nom no us dirà res però si els somnis tenen un nom, aquest és Susan Boyle!

Aquesta senyora de 47 anys es va presentar el passat 11 d'abril a l'edició d'enguany d'un concurs de televisió anomenat Britain's Got Talent (i que a Tele5 el van fer amb el cínic nom de "Tú sí que vales"). Doncs bé, aquesta senyora quan va sortir a l'escenari amb el seu pentinat impossible, les celles sense depilar i el seu vestit passat de moda, tothom se'n va enriure. Quan va acabar l'actuació no hi havia ningú en tot el plató de televisió que no tingués els pèls de punta.

Atenció a les paraules d'Amanda demanant disculpes.

La Susan, tota una lliçó la que ens ha donat! Caldrà estar atents a veure què fa en el concurs!

No sé que passa amb el youtube però no puc penjar el video directament, així que si el voleu veure haureu de clicar a sobre de la foto de la Susan.

Feu-ho, no us en penedireu i sobretot confesseu el que heu sentit en veure-la. A mi se m'han posat els pèls de punta i he acabat amb els ulls plens de llàgrimes... serà que estic sensible.

Susan, if you read this, I love you!

Salt torna a ser pionera!

Una saltenca fent la primera compra. Foto by Marc Martí (Diari de Girona)

Salt torna a ser pionera a tot Catalunya! Si primer va ser amb la implantació de la Recepta Electrònica, ara ho és amb la posada en marxa de la primera màquina expenedora de llet a granel instal·lada a Catalunya.

Quan vaig sentir per primer cop que la Societat de Ramaders de Campllong havia ideat aquest sistema per vendre llet (sistema per altra banda ja implantat en altres països d’Europa), vaig pensar que m’agradaria tenir una a prop per poder disposar de llet fresca, directament dels ramaders i molt més bona. El que no em vaig imaginar mai és que la primera màquina la tindria al costat de casa!

Encara no he pogut anar a comprar-ne, més que res perquè ahir les cues per poder comprar llet eren espectaculars i, es veu, que els 320 litres en que està carregada la màquina es van exhaurir. Però tinc clar que, a partir d’ara, la llet que entrarà a casa serà aquesta.

L’únic inconvenient que li veig (no és el preu d’1€) sinó que hagin instal·lat la màquina a l’exterior del mercat, el que pot comportar, tal i com està la societat avui en dia, que els habituals brètols (per no dir fillsdelagranp…) rebentin la caixa o la trenquin només pel gust de fer destrosses.

Curiositat

Navegant per internet he trobat aquesta curiositat, una cançó cantada amb el llenguatge de signes.

La cançó en qüestió és Womanizer, de Britney Spears i està "interpretada" i ballada per un atractiu noi del qual només es coneix el seu nom: Michael.

El noi es va disculpar, però, argumentant que algun dels signes podien resultas confusos a causa de la coreografia o del muntatge.

Els brons i l'exèrcit invisible

Tercer llibre de la sèrie Els Brons escrit per la Dolors Garcia i Cornellà i publicat aquest mes per Edicions del Pirata.

És una novel·la per a nois i noies a partir de 10 anys i segueix l'estela de les seves predecessores sense baixar en cap cas el nivell d'intensitat, d'aventura, misteri i emoció que caracteritza aquesta apassionant sèrie per a joves i no tant joves.

En aquesta ocasió els nostres 4 brons preferits se les hauran de veure contra tot un exèrcit d'éssers invisibles segrestadors de brons petits, capitanejat per un malvat mag que s'amaga en un inexpugnable castell i que porta per nom... Deric!

Sí, efectivament, en Deric és el malvat de l'aventura i portarà de corcoll a tots els nostres estimats protagonistes. Però per què es va tornar malvat en Deric? Qui hi ha darrera d'en Deric? Aconseguiran els brons lliurar-se de l'exèrcit invisible? Què li passa a la Blau? Per què desapareixen totes les joguines del món dels brons? Quin misteri s'amaga al pou de glaç? Per què en Reiter, el mag, s'alia amb els malvats? De qui rebran una inesperada ajuda? Aconseguiran sobreviure tots a la selva Nebel on s'amaga la super malvada bruixa Hexe? Per què en Deric és en Deric? Què té a veure el malvat Deric amb el Deric del Salt?

Totes les respostes (excepte les 2 últimes) les tindrem llegint aquest fantàstic llibre de la Dolors que us recomano fermament, com tots els seus.

Els brons i l'exèrcit invisible

Tercer llibre de la sèrie Els Brons escrit per la Dolors Garcia i Cornellà i publicat aquest mes per Edicions del Pirata.

És una novel·la per a nois i noies a partir de 10 anys i segueix l'estela de les seves predecessores sense baixar en cap cas el nivell d'intensitat, d'aventura, misteri i emoció que caracteritza aquesta apassionant sèrie per a joves i no tant joves.

En aquesta ocasió els nostres 4 brons preferits se les hauran de veure contra tot un exèrcit d'éssers invisibles segrestadors de brons petits, capitanejat per un malvat mag que s'amaga en un inexpugnable castell i que porta per nom... Deric!

Sí, efectivament, en Deric és el malvat de l'aventura i portarà de corcoll a tots els nostres estimats protagonistes. Però per què es va tornar malvat en Deric? Qui hi ha darrera d'en Deric? Aconseguiran els brons lliurar-se de l'exèrcit invisible? Què li passa a la Blau? Per què desapareixen totes les joguines del món dels brons? Quin misteri s'amaga al pou de glaç? Per què en Reiter, el mag, s'alia amb els malvats? De qui rebran una inesperada ajuda? Aconseguiran sobreviure tots a la selva Nebel on s'amaga la super malvada bruixa Hexe? Per què en Deric és en Deric? Què té a veure el malvat Deric amb el Deric del Salt?

Totes les respostes (excepte les 2 últimes) les tindrem llegint aquest fantàstic llibre de la Dolors que us recomano fermament, com tots els seus.

Blog destacat

De tant en tant, una alegria: Un Salt al món, el blog destacat d'ahir 9 d'abril de "Els blogs del 3cat24"

Absolt per matar 2 nois

Granada. Photo F.Mayol

Un 12 de juliol de fa dos anys, Jacobo Piñero assassinava dos nois a casa seva, 33 punyalades per un, 22 per l'altre. El motiu: un d'ells volia ficar-se al llit amb ell i li va entrar por que el vulguessin violar, fins i tot, matar. ¿?

Encara que això fos cert, en cap cas es pot justificar el que va fer i declarar que ho va fer "en defensa propia", encara menys. 57 punyalades no són defensa propia. Tampoc ho és passar la nit al costat dels morts, robar la casa i cremar-la per amagar les proves.

Però el jurat popular que el va jutjar el passat mes de març, no ho creu així i l'ha absolt del càrrec d'assassinat, comdemnant-lo només per l'incendi. ¿? Les proves de la fiscalia, els testimonis dels pèrits policials i la confessió de culpabilitat de l'acusat no van ser suficients pel jurat.

Quina hauria estat la sentència si els dos nois assassinats, Isaac i Julio no haguessin estat homosexuals? És escandalós que un jurat d'homofobs ignorants l'hagi deixat en llibertat. Els haurien de ficar a tots ells a la presó o, com a mínim, inhabilitar-los de qualsevol càrrec i deure públic de per vida.

El passat 7 de març es van fer concentracions de protesta a Vigo i a diverses ciutats més en contra d'aquesta sentència que deixa lliure un assassí. Però la premsa no se'n va fer gaire reso.

Avui he llegit una entrevista a María Pérez, la mare d'Isaac, que no pot explicar-se de cap de les maneres com un tribunal ha pogut absoldre l'assassí confés del seu fill. Una mare destrossada per la pena de veure com la justícia s'ha rigut a la seva cara només perquè el seu fill era gai i l'assassí. Realment indignant.

No podem deixar que s'oblidi aquesta aberració, per això, si voleu, podeu agregar-vos al grup de protesta que hi ha creat en el facebook.

ACTUALITZACIÓ (2009-04-09)

Com veig que alguns de vosaltres no coneixíeu la notícia i per a que tingueu coneixement directe dels professionals que ho poden explicar millor que jo, us deixo aquí l'enllaç a la notícia que es va publicar al diari El País i podreu veure la cara de l'assassí.

No hi ha atenuants ni legítima defensa que valgui quan, Isaac, després de veure que Jacobo havia matat el seu xicot, va intentar fugir amagant-se a la seva habitació i l'assassí va tirar la porta a terra a cops de puny. Això és defensa pròpia? Vinga home! No hi ha déu que s'ho pugui creure!

Records sardanistes

Audició a Caldes. Photo by Frederic Mayol

Com ja vaig dir en l'anterior post: de sardanista o sardanero no en tinc gairebé res, però a tenor de la lectura del llibre “Una màquina d'espavilar ocells de nit”, he refrescat la meva memòria sardanista i he recuperat alguns records meus relacionats amb les sardanes:

Quan vivia a Barcelona, estudiava en una escola al carrer Santa Anna, a prop del Portal de l'Àngel i molts cops, al sortir de classe, anàvem a ramblejar o a passejar pel Casc Antic. Doncs bé, hi havia un dia a la setmana (si no m'equivoco era els dimecres) feien sardanes davant de la Catedral i nosaltres hi anàvem sovint però cap del grup en sabia ballar i ens limitàvem a seure a les escales i mirar una estona fins que ens cansàvem de la cobla i de veure les cares de concentració dels balladors i marxàvem enriolats cap a algun bar proper.

Un tarda ens hi vam decidir: ballaríem! Vam arribar a la plaça, vam mirar una estona i ens vam decidir per una rotllana en que la mitjana d'edat no era tan elevada com les altres. Vam deixar les bosses al mig de la rotllana i ens hi vam ficar a ballar ben decidits a aprendre i a prendre-ho seriosament. No van trigar ni mig minut a descobrir que no en teníem ni idea de ballar i enlloc d'ajudar-nos i donar-nos un cop de mà, un avi malcarat ens va convidar “amablement” a sortir de la rotllana i a no tornar a importunar-nos més. Els altres balladors li van fer costat i nosaltres, empipats perquè, al contrari que altres dies, volíem aprendre de debò, vam agafar els nostres trastets i vam marxar i no vam tornar-hi més per la plaça de la Catedral a veure ballar sardanes.

Aquella tarda em va quedar gravada a la memòria perquè realment vaig tenir ganes i voluntat i interès per aprendre'n a ballar i me les van estroncar de soca-rel. Al principi no vaig voler anar a cap més audició però temps després, estiuejant a L'Escala, hi vaig tornar un vespre que en feien a la platja i després, més sovint, al Poble de l'Aigua.

Això sí: mai més he tornat ha ballar cap sardana.

Una màquina d'espavilar ocells de nit

Reconec que vaig comprar aquest llibre per dos fet concrets: 1r. pel títol, que em va semblar molt atractiu; 2n. per ser un llibre que parla de sardanes des d'un punt de vista diferent.

En aquesta narració mig autobiogràfica, mig novel·lada, en Jordi Lara ens parla dels ets i uts del món de la sardana des del respecte però també des de la mirada crítica i divertida.

Jo no sóc gens sardanero, tot i que m'agrada la música (toco el piano i canto en una coral), però reconec que hi ha algunes sardanes que, sentides en directe amb una bona cobla, em posa els pèls de punta. Com deia, no sóc sardanero, però amb aquest llibre m'he divertit i he aprés una mica més sobre aquest món, els compositors i què significa la música de sardana (que no el fet de la balleruga) i, fins i tot, m'ha fet entrar ganes de saber-ne més i d'escoltar una bona música sardanera.

Ja dic, no cal ser amant de les sardanes i del folclorisme que crec que representen, per passar-s'ho bé amb aquest llibre que ens les aproxima d'una forma tan amena i agradable.

Una màquina d'espavilar ocells de nit

Reconec que vaig comprar aquest llibre per dos fet concrets: 1r. pel títol, que em va semblar molt atractiu; 2n. per ser un llibre que parla de sardanes des d'un punt de vista diferent.

En aquesta narració mig autobiogràfica, mig novel·lada, en Jordi Lara ens parla dels ets i uts del món de la sardana des del respecte però també des de la mirada crítica i divertida.

Jo no sóc gens sardanero, tot i que m'agrada la música (toco el piano i canto en una coral), però reconec que hi ha algunes sardanes que, sentides en directe amb una bona cobla, em posa els pèls de punta. Com deia, no sóc sardanero, però amb aquest llibre m'he divertit i he aprés una mica més sobre aquest món, els compositors i què significa la música de sardana (que no el fet de la balleruga) i, fins i tot, m'ha fet entrar ganes de saber-ne més i d'escoltar una bona música sardanera.

Ja dic, no cal ser amant de les sardanes i del folclorisme que crec que representen, per passar-s'ho bé amb aquest llibre que ens les aproxima d'una forma tan amena i agradable.