
Si cliqueu sobre el cartell veureu què en penso d'ella...
Quan vivia a Barcelona, estudiava en una escola al carrer Santa Anna, a prop del Portal de l'Àngel i molts cops, al sortir de classe, anàvem a ramblejar o a passejar pel Casc Antic. Doncs bé, hi havia un dia a la setmana (si no m'equivoco era els dimecres) feien sardanes davant de la Catedral i nosaltres hi anàvem sovint però cap del grup en sabia ballar i ens limitàvem a seure a les escales i mirar una estona fins que ens cansàvem de la cobla i de veure les cares de concentració dels balladors i marxàvem enriolats cap a algun bar proper.
Un tarda ens hi vam decidir: ballaríem! Vam arribar a la plaça, vam mirar una estona i ens vam decidir per una rotllana en que la mitjana d'edat no era tan elevada com les altres. Vam deixar les bosses al mig de la rotllana i ens hi vam ficar a ballar ben decidits a aprendre i a prendre-ho seriosament. No van trigar ni mig minut a descobrir que no en teníem ni idea de ballar i enlloc d'ajudar-nos i donar-nos un cop de mà, un avi malcarat ens va convidar “amablement” a sortir de la rotllana i a no tornar a importunar-nos més. Els altres balladors li van fer costat i nosaltres, empipats perquè, al contrari que altres dies, volíem aprendre de debò, vam agafar els nostres trastets i vam marxar i no vam tornar-hi més per la plaça de la Catedral a veure ballar sardanes.
Aquella tarda em va quedar gravada a la memòria perquè realment vaig tenir ganes i voluntat i interès per aprendre'n a ballar i me les van estroncar de soca-rel. Al principi no vaig voler anar a cap més audició però temps després, estiuejant a L'Escala, hi vaig tornar un vespre que en feien a la platja i després, més sovint, al Poble de l'Aigua.
Això sí: mai més he tornat ha ballar cap sardana.