divendres, 27 d’octubre de 2017

Via fóra...


Avui he trobat aquest poema publicat el 1901 i que crec que segueix estan de rabiosa actualitat més de 100 anys després (bé, en tenia més actualitat a les 14 h que a les 15:27 h) ;)

Via fóra...

¿Qué fá exa gent forastera
que's fica à nostres casals,
se'ns emporta la cullita
y ab la hisenda acabarà;
que moteja nostres resos
com si'ls fes un condemnat,
y'ns arrebassa la llengua
si ab lo cor volem parlar?
¿No paguém al Rey las tallas
dels primers fruyts del trevall?
¿que se deshonra à la terra
per parlar en català?
— ¡Com que'l poble sense lléngua
degenera y mor esclau! —

¿Qué fé exa gent forastera
escampada sá y enllá,
rebuig de pobles y vilas
dexías de Satanás?
Si han malmés son patrimoni
que'l refassin trevallant
y no vingan á empobrirnos
per volguernos igualar;
¿No tenen los nostres jutjes
per reprimir tals desmans,
la lley sábia de la terra,
la fermesa en la vritat?
Nostres lleys foren cremadas
per qui'ns ha de judicar.

¿Qué fa exa gent forastera
que al redoble d'un timbal
recorra vilas y pobles
y se'n dú'ls minyons cada any?
¿Quin crim feren aquets joves
que'ls busquin de mas en mas
y se'ls emmenin á collas
com si fossin criminals?
¿No son consol de sos pares?
¿No son esclaus del trevall?
y, quan perilla la patria,
no la saben defensar?
Retenir la sang novella
n'es prudència dels tirans. —

Donchs, que son los crits de ¡Visca!
per las pátrias llibertats,
si la pátria ja no es pátria
y sos fills restan esclaus?
¿Com pot ser lo que avans era,
aquella pátria tant gran
que dintre d'ella hi cabian
totas nostras llibertats?
Si'ns arrebassan la llengua
y las lleys nos han cremat,
y se'ns emportan los joves
¡Qui la empenta aturará!
Deu del Cel que sempre vetlla
pels pobles esclavisats.


Publicat a:

Geronés, Lo, 1901-06-15, p. 3.
Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgd)

dimarts, 24 d’octubre de 2017

La meva àvia


No sé perquè, però darrerament he pensat amb la meva àvia d'una forma recurrent. 

Ella era una dona molt especial, petita i amb aparença fràgil, però d'un caràcter fort que li va permetre tirar endavant amb quatre filles i un marit en uns temps molt complicats i en una terra que no era la seva, però que va saber fer seva i estimar-la com la que més. Una dona que va saber enfrontar-se a les adversitats amb determinació i amb un gest amable.

Recordo un moment de fragilitat seu del qual suposo que no en va ser-ne conscient. Ja era gran, superava els 90 i un dia asseguda al sofà i veient les trapelles del seu besnét de 10 anys va dir més per ella que perquè la sentís ningú: 

- Cuando crezcas, serás un rompedor de corazones! Ya me gustaría verte , pero...

La frase va quedar en l'aire, no calia afegir res més. N'era molt conscient de tot, tant fins el punt que un dia, amb 92 anys, va decidir que ja havia fet la seva vida, que en tenia prou i que se n'anava. A poc a poc, en qüestió d'una setmana es va apagar com una espelma que s'acaba, tranquil·la, fent les paus amb el món i acomiadant-se subtilment de tothom perquè fins i tot en els darrers moments va voler ser discreta.

Una gran dona. Com poques n'hi ha.