divendres, 28 de setembre de 2018

La renovació humana

L'alter ego d'en Deric a la feina
Aquest proper novembre farà 22 anys que vaig entrar a treballar aquí on sóc ara. 

Recordo perfectament el meu primer dia i com em van presentar els companys. Jo no tenia plaça fixa i els anava mirant i els veia a tots molt grans i pensava que potser es jubilarien aviat i podria optar al seu lloc. Jo era dels joves de la plantilla.

22 anys després, cada cop queda menys gent de la que hi havia quan vaig entrar. Molts s'han jubilat o han canviat de feina o d'altres, malauradament, han mort. I això em provoca una sensació estranya, la d'estar en una llista de noms de treballadors de la casa que es van tatxant a poc a poc a mida que es jubilen i penses qui serà el següent?

Tot just ahir, en passar per diferents departaments, vaig veure que, efectivament, hi ha moltes cares noves, gairebé totes d'entre vint i trenta o trenta-cinc anys. I vaig pensar que em deuen veure a mi com jo veia els companys el primer dia. Ara ells són els joves i jo he passat a ser una de les "institucions" de la casa. 

Jo vaig renovar quan vaig entrar. Ara ells són els que ens renovaran a nosaltres (d'aquí encara molts anys). És llei de vida. No?

divendres, 21 de setembre de 2018

Els pantalons curts del dimoni

Les cuixes d'en Deric aquest estiu

Quan era petit, molt petit, em feien anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern. Recordo que eren uns pantalonets molt curts, a menys de mitja cuixa, i normalment marrons de quadrets. Eren odiosos, del dimoni. 

No va ser fins que vaig fer la comunió que em van deixar posar de llarg. De fet, els meus primers pantalons llargs van ser els del vestit de la comunió.

Era una crueltat fer-me anar de curt tot l’any? No. És el que es portava als anys 60-70. A més, aquella experiència em va servir perquè ara, fins i tot a l’hivern, podria anar amb pantalons curts sense cap problema i no tenir fred. Això sí, sempre que vagi abrigat de cos i sobretot de peus.

Avui, per a mi, portar pantalons curts no és aquella experiència traumàtica, al contrari, quan me’ls poso és sinònim de bon temps i vacances. I, a diferència de quan era petit que els odiava, ara m’encanten i em costa haver de renunciar a ells per anar a treballar perquè si em poso de llarg per anar a la feina voldrà dir que l’esperit de les vacances s’haurà acabat definitivament i encara no hi estic preparat, si més no fins el proper (massa proper) dia 23 a les 1:54 h que és quan entra oficialment la tardor.

divendres, 14 de setembre de 2018

L'engany de les vacances

En Deric contemplant la posta de sol en una platja corsa
Les vacances acostumen a ser allò que, per norma general, a tothom li van bé i les gaudeix molt, al menys això és el que diu la gent quan li preguntes (el mateix passa amb els viatges de plaer). Però no és ben bé així, durant les vacances hi ha dies de tot: d'emprenyades, de cansament, d'avorriment... El que passa és que quan s'han acabat i en fas un resum només recordes (o vols recordar) els bons moments, idealitzant-los.

Jo sóc d'aquells que farien vacances perpètues i puc assegurar que mai (o gairebé) m'avorriria. Anar a treballar no m'agrada, però per sort tinc una feina que sí m'agrada i en gaudeixo, el que no suporto és l'obligació d'anar-hi i, també és clar, aguantar segons quines coses dels caps.

Però tot és relatiu i t'ho has de prendre de la millor manera possible. De què serveix amargar-se l'existència? Val més veure el costat positiu de les coses que, per petit que sigui, sempre n'hi ha un, ni que sigui l'aprenentatge i creixement personal que ens aporten les coses negatives.

En fi, que el que vull dir és que la tornada a la feina és tan dura com tu vols que sigui. Tot és qüestió de prendre-s'ho d'una forma positiva.

(Aquesta entrada, per si no us n'heu adonat, és per pujar-me els ànims després de començar a treballar un cop acabades les meves vacances de 35 dies)