dijous, 31 de març de 2005

Decisions difícils

És temps de canvis, és temps d'adaptacions i de presa de decisions difícils. Potser no més difícils d'altres preses en el passat, però sí complicades i dures. Desicions que han d'estar molt meditades, estudiades i, segures de prendre.

No tinc ganes d'equivocar-me de nou, ja ho fet masses vegades. Tinc ganes de viure una vida senzilla, simple, feliç i no haver de complicar-me-la inútilment, com sembla que tinc l'especialitat de fer.

Mai he tingut por dels canvis, però em costa adaptar-me a ells. I, de vegades, aquests em superen i vull tornar a la meva petita realitat quotidiana.

Aquesta és una primavera complicada i el canvi d'horari m'està afectant molt més del que ha fet mai.

dimecres, 30 de març de 2005

Convivència molt complicada

Des de que tinc la Lula a casa que no he tingut ni un segon de descans i començo a estar agotat. La convivència està resultant més complicada i difícil del que em pensava.

Ja sé que tenir un gos a casa és complicat i que et gira la vida completament, però no pensava que adoptar un gos adult fos tan difícil. Té unes costums agafades molt fortes i és gairebé imposible (sobretot per algú que no és adiestrador de gossos) canviar-les i més si la gossa en qüestió és tossuda com una mula.

Desprès d'aquests dies de convivència m'estic adonant que, potser, em vaig equivocar adoptant la Lula. Tot i que és traquil.la i molt (massa) carinyosa, no deixa de ser un gos de raça sabueso i, encara que la noia de la gossera em va dir que estaria bé en un pis, jo estic veient que no, que necessita més espai, viure al camp, amb un bosc a prop on sortir a còrrer i no a la ciutat.

Els primers dies estava molt angoixat, ara ja estic una miqueta més tranquil, sobretot sabent que hi ha una familia que també se la quedaria i, que viu en una casa, en un poble.

No sé què faré, tinc fins dilluns per decidir-ho.

dilluns, 28 de març de 2005

Lula

Avui he anat a buscar a la Lula a la gossera i ja la tinc a casa descansant. De fet, ara mateix, dorm plàcidament a la seva nova manta i jo m'imagino que feia molt de temps que no podia dormir tan tranquil.lament i tan profundament com ara, de fet gairebé ronca.

Sé que ella ara és feliç lluny de la freda, impersonal i bruta gossera però no puc treure'm del damunt l'estranya sensació de no saber si he fet bé o no en posar de nou un gos a la meva vida. Perquè tinc aquesta sensació d'equivocació? És perquè és el primer dia i encara no em fa gaire cas? És pel trasbals que ha portat a casa meva i a la meva vida? És perque encara ens hem d'acostumar l'un a l'altre?

O és perquè avui és un dia estrany, de canvi d'horari, de sol.litud? O, simplement perque s'acaven les vacances i és com un diumenge gris a la tarda?

dijous, 24 de març de 2005

De vacances

Comencen uns dies de vacances, se suposa que la setmana santa és el començament de la primavera, és quan pots fer el primer bany de sol a la platja i disfrutar del bon temps. Però com aquest any cau tan aviat, de moment l’únic bany que m’he pogut fer ha estat de boira pijanera.

Bé, aprofitarem el que es pugui. No sé quan tornaré a escriure, aquests dies tinc a tooooooooooooooota la familia a casa meu. Ja veurem, pot ser tortura o pot ser divertiment, tot depèn del meu estat d’ànim. Procuraré passar-m’ho el millor posible!

dimecres, 23 de març de 2005

Traicions a la memòria

Aquest migdia, quan he arribat a casa i he vist la foto ampliada d'en Wookie que he posat en un lloc privilegiat de les lleixes del menjador, just al costat de la taula on dino, he sentit un cop al ventre. M'he sentit malament. Malament per haver omplert la casa de fotos del Wookie i malament per voler-lo substituir.

Sé que vull la Lula... però no puc evitar pensar que l'he anada a cercar perque realment, el que vull, inconscientment, és donar-li a ella tot el que no vaig saber donar-li al Wookie. I això em fa sentir malament perque penso que no és a ella a qui vull, sinó a ell i que quan ella hi sigui aquí, hauré traïcionat la memòria d'ell, que li fallaré igual que li vaig fallar en el seu moment...

Perquè he de tenir aquests sentiments tan contradictoris i cruels? Perquè no puc ser simplement feliç tenint-la aqui?

dimarts, 22 de març de 2005

I gosseres dignes

Desprès de la visita tan decepcionant a la primera gossera, vaig visitar dues més, un criador de gossos i unes quantes botigues.

Dels segons no us en parlaré, de les altres dues gosseres, sí. La següent que vaig visitar està a peu de carretera a mig camí de la plana de la terrissa i del mar. Quin canvi! Tot i ser una gossera en que els animals són a dins de gàbies i reben poca estimació, el lloc estava net, no feia pudor i els gossos se’ls veia ben cuidats, amb arbres, ombres i llocs per pendre el sol. Allà vaig veure un cadell molt bonic que va començar a tenir tots els números de la loteria per venir cap a casa.

La tercera gossera que vaig visitar, la vaig conèixer gràcies a l’Elisenda que em va recomanar el web www.altarriba.org i, com no estava gaire lluny de la segona, vaig decidir anar a donar-me un volt. És un lloc nou, encara estan en obres, les gàbies són amples, espaioses i amb casetes grans d’obra on hi caben més d’un gos sense que estiguin incòmodes. La noia encarregada del lloc, em va ensenyar els gossos de mida petita (no cadells, que no hi havia) i sí, hi havia algún de simpàtic, sobretot una gossa que feia uns salts molt alts, com el meu blog. Però la relació entre els gossos petits i jo no és gaire bona, així que no vaig veure cap que m’acabés de fer el pes. Estava a punt de marxar quan la noia em va dir si volia veure la resta de gossos, els mitjans i els grans. Vaig dir que sí i a la primera gàbia la vaig veure, era allà ajaguda, tranquil.la, de color foc, negre i blanc, amb unes orelles que li arribaven a terra. Es va apropar amb pas lent i em va olorar la mà que jo li allargava sense acabar d’enrefiar-se i vaig saber que era ella. Una sabueso, em va dir que era. El seu nom Lula.

Diumenge aniré a buscar-la per dur-la cap a casa. Ara només tinc por que no estigui bé amb mi, que no s’adapti. Però faré tot el posible per aconseguir que sigui feliç en la seva nova vida.

dilluns, 21 de març de 2005

Que el treball dignifica? I una merda!

El primer dia de retorn a la feina després d'una baixa laboral per estrés és dur perque tothom et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta... i tu només

marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries... cap a casa a ficar-te al llit un altre cop, posar el cap sota els llençols i oblidar-te que el dia s'ha llevat gris i plujós, exactament igual de com et sents.

És el que odio més, les preguntes:

"com estàs?"; "ja estàs bo?"; "et trobes bé?"; "Ah, però estaves de baixa?"; "com han anat les vacances?"; "feia dies que no et veia!"; "què tenies?"; "fas mala cara, que no has anat a pendre el sol?"; "perquè no t'has pres uns dies més de baixa i tornaves desprès de festes?"; ...........

Totes aquestes han estat preguntes reals que m'han fet aquest mati i totes contestades amb un lleuger somriure hipòcrita per la meva part intentant donar les menys explicacions posibles i aguantant-me les ganes de deixar anar algún clatellot.

diumenge, 20 de març de 2005

De retorns

Demà torno a anar a treballar. Sembla que el nerviosisme, l’agobiament i l’estrés han quedat una mica enrera, només una mica. I ara, demà m’hauré d’enfrontar novament amb les bésties, les que venen de fora i les que ja hi són sempre.
El metge (perdó, metgessa, no t’enfadis Montse) ha considerat que ja estic més o menys preparat per tornar al duel diari, de totes maneres no n’està del tot convençuda quan m’ha dit: “comença aquest dilluns, que la setmana només té 3 dies i així veuràs com vas”. Molta esperança no em dóna que diguem.
Apa! Ja veurem com anirà. Ho explicaré. Això i d’altres coses, que fa dies que no entro al meu dip. I això no pot ser.

dimecres, 16 de març de 2005

Gosseres infernals

Avui fa un mes i dues setmanes que el meu gos va empendre un camí molt allunyat del meu, un camí que el va dur cap a les estrelles.

El meu gos, com sabeu, no vivia a casa amb mi, sino a casa del meu company, però tot i això jo sabia que cada dia, quan anava cap allà, el tenia, podia treure'l de passeig, jugar, respatllar-lo i totes aquestes coses que es fan amb un gos. Des de que va marxar, he notat (no t'enfadis Àlex), que em falta alguna cosa a la meva vida.

Per això (tot i que deia, assegurava i perjurava que mai més tindria cap altre gos), he decidit omplir aquest petit buit amb un altre gos.

I ara bé el dilema: botiga o gossera? En principi em decideixo per botiga, però no he descartat anar a la gossera i avui he anat a veure la que tinc més propera. Mare de Deu! Quin mal al cor! Com pot ser que tinguin els animals en unes gosseres tan infernals, ens unes condicions tan inhumanes?

La gossera era bruta, fastigosa, els gossos campaven al seu aire per un tancat molt gran perque hi era l'amo per allà, però tenien unes gàbies que feien pena: petites, reixats trencats amb filferros sueltos, pots d'aigua trencats, per menjar pa sec, casetes fetes amb 4 fustes, 3 i 4 animals a cada gàbia... Mentre m'ensenyava els animals, l'home ha vist alguna cosa a terra i, dissimuladament per que jo no ho veiés, l'ha agafat i l'ha deixat en un racó, era un gos mort. Desprès ha vist un petit que se li havia escapat d'una gàbia, l'ha agafat i, sense obrir la porta, per sobre de la tanca, l'ha deixat anar a dins des d'una alçada d'un metre i mig... i això només és una part. Quan l'he dit que, de moment no m'emportava cap, m'ha convidat a marxar i, per part meva, a no tornar mai més.

I pensar que aquests gossos encara tenen sort perque mengen cada dia i tenen un casa on viure. Com pot ser que la gent abandoni un animal d'aquesta manera? Haurieu de veure com alguns gossos se m'apropaven cercant una caricia i, amb laments dèbils semblaven demanar que me'ls emportés. Ha estat una experiència molt dura!

dimarts, 15 de març de 2005

Un racó de pau

De vegades, com he descobert aquesta tarda, no cal agafar cap avió i marxar lluny per deixar enrera l’estrés, el neviosisme i el cansament de la feina.

I és que no ens adonem però ben aprop tenim aquells petits racons que, per alguna cosa especial, conecten bé amb nosaltres. Un d’ells, per mi, és la platja d’Empúries, emmarcada per les runes de la vella ciutat i, sobretot, per l’imponent mur de l’antic port. Però avui no he anat fins allà, no tenia tantes ganes de conduir (i això que no són gaires quilòmetres, 43 per ser exactes). Avui he anat més a prop del pais de la plana de l’aigua on visc, he anat fins l’estany de Banyoles i m’he deixat inundar pels sons dels ànecs nedant a l’aigua, pels ocells, pels remers que navegan pel llac, pels corredors de jogging que donen vàries voltes senceres a l’estany... i he descobert un racó, un lloc amb un arbre caigut que serveix de seient ideal per veure i deixar-se influir per la natura.

Avui he aconseguit relaxar-me, ja em convenia.

Viatger per un camí imaginari

Avui em sento d'aquesta manera, viatger per un camí imaginari que no sé on em durà ni quan arribaré al desti, un camí ple de corves dificil i rectes molt llargues.

Ahir a la nit, quan tornava del Manantial de Catalunya cap al pais del Salts del món, no hauria parat, hauria continuat conduint amunt, ben amunt, en direcció desconeguda. De vegades penso de continuar un viatge infinit sense rumb, sense equipatge, només conduir, la ment en blanc, concentrat en la carretera i en res més. Arribar a un lloc desconegut, una vida nova, un idioma nou, una aventura nova...

Llavors penso en la persona que m'estima i jo estimo, en els amics, en la familia, en l'Àlex, en la hipoteca, en el crèdit del cotxe, en la rentadora posada abans de marxar i que ja haurà acabat... i poso l'intermitent, surto de la carretera, faig les innombrables rotondes que m'han posat per arribar al meu món de Salts i arribo a casa. Comandament a distància del parquing, clau de l'ascensor, clau de la porta i al llit, demà serà un altre dia.

Demà pensaré en volar, en agafar un avió i aterrar a una ciutat europea, la que sigui, això m'és igual si vaig amb tu.

diumenge, 13 de març de 2005

Amenabar m'estima

Sí, és cert, m'ho ha dit aquesta nit. De fet s'ha passat tota la nit anant darrera meu, cercant-me, buscant una paraula meva, una mirada, una complicitat.

Però jo no volia, no era a ell a qui jo cercava a la festa on ens trobavem. Era una casa molt gran amb un jardi enorme, arbres, gespa, piscina i tot alló que pot haver en una casa-bé. A la festa hi havia molta gent, molt de glamour però no eren famosos ni coneguts, només hi havia l'Alejandro, ell era l'únic famós.

Jo donava volts per la festa, parlant amb uns i amb uns altres, bevent i passant-m'ho d'allò més bé. Però en el meu anar i venir notava continuament la mirada d'Amenabar clavada al meu clatell fins que es va decidir i li va demanar a un amic comú que volia coneixem. L'amic, un noi guapíssim que podia haver-se dedicat perfectament a model però que havia preferit l'arquitectura, era a qui jo buscava, amb qui volia anar. Però venia només per donar-me l'encàrrec de l'Alejandro. Jo me'l vaig escoltar i li vaig dir que no. En veure la meva negativa, l'Amenabar, s'apropava a mi i es decidia a parlar-me: "t'estimo i vull estar amb tu" em deia. Em vaig sentir molt afalagat, però no m'interessava. Vaig tornar a negar-me i, donant-li l'esquena, vaig marxar de la festa deixant-los als dos: l'amic per fer de celestina sense veure el que jo desitjava i l'Alejandro per que no era el meu tipus.

En sortir per la reixa del jardí, m'he despertat i, per sort, dormia abraçat a mi el meu veritable estimat.

divendres, 11 de març de 2005

Relectura

De vegades, quan estic en un estat d'ànim determinat, com darrerament, m'agrada agafar llibres que vaig llegir fa anys i tornar a repassar-los, potser no el rellegeixo senser, però si que miro els capítols, les escenes aquelles que tan em van impactar per un motiu o un altre.
Avui m'ha vingut molt de gust agafar un d'aquests llibres que tinc emplenant-se de pols a les lleixes, l'he netejat i he començat a llegir-lo de nou (potser per cinquena o sisena vegada). El llibre és:
LA HISTORIA INTERMINABLE
La primera vegada que el vaig obrir em va impactar que estès escrit en dos colors, vermell i verd, les seves floritures emmarcant els números de plana i les lletres capitals al principi de capítol. Desprès quan vaig començar a llegir-lo em vaig identificar plenament amb en Bastián Baltasar Bux, em vaig veure reflectit com era jo de petit, desprès vaig descobrir la valentia de l'Atreyu, la dolçor de l'Emperadriu infantil, la força del drac volador Fújur i tots els altres personatges que habitaven al regne de Fantasia. I vaig patir moltíssim amb la "Nada", només aquesta idea que el maravellós regne de Fantasia es convertís en Res, m'aterrava: Què era la "Nada", el Res, el No-ser? Es podia desaparèixer, es podia morir, podien cinquanta mil coses, però Res? Què era allò? Era un concepte nou per mi.
El llibre el vaig devorar, cada plana, cada capítol, eren un plaer. Llegia amagat a sota el llit amb una llenterna perque la mare no em descobrís a altes hores de la nit amb el llibre. No podia deixar-lo, però al mateix temps no podia acabar-lo, perquè desprès d'aquest llibre què podria llegir? Mai més trobaria cap altre llibre, mai més podria tornar a llegir res que m'impactés tant.
Però el vaig acabar amb llàgrimes als ulls al tancar la darrera plana. I, quan pensava no poder agafar cap més llibre... va caure a les meves mans El Hòbbit seguit del Senyor dels Anells. Però, com diuen, aquesta ja és una altra història...

Relectura

De vegades, quan estic en un estat d'ànim determinat, com darrerament, m'agrada agafar llibres que vaig llegir fa anys i tornar a repassar-los, potser no el rellegeixo senser, però si que miro els capítols, les escenes aquelles que tan em van impactar per un motiu o un altre.

Avui m'ha vingut molt de gust agafar un d'aquests llibres que tinc emplenant-se de pols a les lleixes, l'he netejat i he començat a llegir-lo de nou (potser per cinquena o sisena vegada). El llibre és:

LA HISTORIA INTERMINABLE

La primera vegada que el vaig obrir em va impactar que estès escrit en dos colors, vermell i verd, les seves floritures emmarcant els números de plana i les lletres capitals al principi de capítol. Desprès quan vaig començar a llegir-lo em vaig identificar plenament amb en Bastián Baltasar Bux, em vaig veure reflectit com era jo de petit, desprès vaig descobrir la valentia de l'Atreyu, la dolçor de l'Emperadriu infantil, la força del drac volador Fújur i tots els altres personatges que habitaven al regne de Fantasia. I vaig patir moltíssim amb la "Nada", només aquesta idea que el maravellós regne de Fantasia es convertís en Res, m'aterrava: Què era la "Nada", el Res, el No-ser? Es podia desaparèixer, es podia morir, podien cinquanta mil coses, però Res? Què era allò? Era un concepte nou per mi.

El llibre el vaig devorar, cada plana, cada capítol, eren un plaer. Llegia amagat a sota el llit amb una llenterna perque la mare no em descobrís a altes hores de la nit amb el llibre. No podia deixar-lo, però al mateix temps no podia acabar-lo, perquè desprès d'aquest llibre què podria llegir? Mai més trobaria cap altre llibre, mai més podria tornar a llegir res que m'impactés tant.

Però el vaig acabar amb llàgrimes als ulls al tancar la darrera plana. I, quan pensava no poder agafar cap més llibre... va caure a les meves mans El Hòbbit seguit del Senyor dels Anells. Però, com diuen, aquesta ja és una altra història...

dijous, 10 de març de 2005

De resurreccions

Aquesta nit he tingut un somni i no sé a què és degut. Darrerament, quan somnio acostumo a matar a gent famosa (no diré qui no sigui que em passi com al Harry Potter de Lloret), però aquesta nit he fet ressucitar a algú.

I aquest algú, ha estat el meu gos, en Wookie. Explico el somni:

Jo em trobava amb una ex-veïna que fa molt no veia, travessava un camp acabat de segar, i jo vaig anara al seu encontre quan va sortir la seva mare tota emprenyada perque haviem trepitjat el camp. Li vaig explicar que ja no hi havia res plantat i que, per tant, no haviem fet cap mal, a més, ella també l'estava trepitjant. Desprès de pensar-ho ens va perdonar i ens va dir que haviem de sortir de seguida i no menjar més carn vermella argentina.

Vam anar fins el camí i des d'allà vam veure la carretera a uns doscents metres. Hi havia un gran embús de cotxes i li vaig preguntar a la veïna què havia passat. Em va dir que hi havia hagut un accident. Llavors vaig patir molt perquè el meu company venia amb cotxe per aquella carretera a aquella mateixa hora. No vaig poder treure els ulls mirant tots els cotxes que passaven un cop s'havia desfet l'embús, fins que vaig veure el seu cotxe vermell enfilar el camí. Em vaig sentir molt alleugerit. Però en lloc de venir cap a nosaltres, el cotxe s'aturava a l'entrada, obria la porta i sortia un gos. Era en Wookie! Jo em vaig quedar de pedra i em vaig agafar del braç de la veïna. Ella, al veure la meva cara pàl.lida, em va preguntar què em passava.

-És el meu gos. El vaig sacrificar fa un mes. Se suposa que hauria d'estar mort. - vaig dir.

Les meves paraules ja no les va escoltar ningú perque la veïna havia desaparegut a buscar carn vermella argentina per dinar. Vaig cridar el gos que va començar a còrrer cap a mi, content. I vaig mirar cap el cotxe del meu company, allà al costat, dret estava ell amb un somriure de satisfacció a la cara. Jo no sabia si riure o plorar, però abraçava el gos amb força, no volia que se'm tornés a escapar. L'agafava de la corretxa i vam caminar en direcció al cotxe vermell, però el camí es va començar a fer llarg i més llarg, ple d'obstacles. No hi havia forma d'arribar a ell i el gos continuamet queia, com quan era viu, que li fallaven les potes del darrera. Llavors vaig saber que estava somniant. A les mans ja no tenia la corretxa i el gos va desaparèixer, el cotxe vermell tampoc no hi era, ni el meu company, ni la veïna, ni l'embús de cotxes i els seus improvizats reguladors de trànsit, res. Estava jo tot sol al mig del camí de terra, al costat d'un camp acabat de segar, d'una marge de verdisses i d'una carretera buida de cotxes.

I m'he despertat.

dimecres, 9 de març de 2005

En quin món estic?

Escrivint un comentari al Balcó de l'Omar m'he adonat que he perdut el nord o, dit d'una altra manera, que no sé on estic.

Vaig començar aquest blog per parlar de les coses que veia en el món, al meu voltant i, s'ha acabat convertint en un món molt petit, cada cop més petit, més tancat en mi mateix. Voldria obrir-lo però no em surt, quan faig un salt, torno en dins, em replego, faig introspecció, em costa sortir. I parlo del que m'ha passat, del que vull aconseguir, del que sento...

Però tot i així i ha coses que ni aqui les puc dir, de tan íntimes o, simplement, perque és millor dir-les en directe a la persona implicada. Tens la necessitat de fer-ho, però no t'atreveixes atemorit per la reacció de l'altra persona o, per la teva pròpia reacció en sentir-te rebutjat o, perque les paraules són dificils d'expressar i tenen infinitat de matisos diferents.

Potser aquests salts al món no em serveixen per fer un món exterior, sino totalment interior, molt personal, íntim, un diàleg amb mi mateix.

No sé, potser és que no tinc bons dies darrerament i els colors s'han enfosquit més de l'aconsellable.

dimarts, 8 de març de 2005

Salt de marques

Avui el dia és de color gris i fa olor de desesperança.Avui el dia ha estat marcat per la baixa laboral per estrés. Demà hauré d'aprendre a relaxar-me, a veure la vida amb una altra filosofia i a saber disfrutar-la més. Avui descansaré.

diumenge, 6 de març de 2005

Reciclatge

En el meu poble diuen que no multaran a ningú pel fet de no reciclar fins el 2007. No entraré en el fet de si multar o no per reciclar (com per moltes altres coses) és bo o contraproduent per aconseguir un fi. De fet està bastant demostrat que perque la gent compleixi les normes o faci les coses bé, se'ls ha de tocar una mica la butxaca. (Penso ara en els radars de les carreteres que fan aixecar el peu de l'accelerador a tants conductors, si més no, en el lloc del radar).

Doncs bé, tornant al tema del post, jo reciclo. No perque em multin o m'obliguin, sino perque tinc consciencia de que el medi ambient no pot absorbir tota la merda que li tirem i perque hi ha un munt de coses que es poden reaprofitar. Per aixó a casa, tinc una bossa per l'orgànica, una pel paper, una pel vidre, una pel plàstic i una per rebutj. I no és que tingui molt espai, simplement es tracta de no acumular i llençar-ho sovint. També he de dir que no ho tinc complicat per fer aquesta selecció, perque quan vaig al contenidor, els tinc tots allà junts. Començo: l'orgànic, les escombreries, el paper, el plàstic i llaunes, i el vidre.

No costa gens ni mica aquest petit gest, per això em poso dels nervis, m'emprenyo molt, em sulfuro, em poso a mil, em cabrejo... quan obro el contenidor d'escombreries i veig garrafes d'aigua, caixes de cartró o ampolles de vidre. A veure, si els contenidors són al costat mateix, què cony costa llençar cada cosa al seu lloc????

És que em treuen de pollaguera i en aquests casos sí que sóc partidari d'una bona multa perque no han de desplaçar-se vint carrers per trobar els contenidors de reciclatge, són al costat dels d'escombreries! No costa gens fer les coses ben fetes. Ja ho deia jo: estem per civilitzar!

dissabte, 5 de març de 2005

Suite Habana

Ara que encara la tinc fresca, vull parlar d'aquesta pel.lícula que m'ha colpit de manera important, potser pel moment que estic passant, m'ha arribat més.

A mig camí entre el documental i la ficció, aquesta pel.lícula ens explica un dia de la vida de deu cubans. Sense diàlegs, veiem com es lleven, va a la feina o a l'escola, dinen, reprenen la feina, es dutxen, sopen, i surten de casa a realitzar els seus somnis, si més no, a intentar-ho.

Unes persones en un pais, amb unes vides difícils, complicades, dures, però que no perden l'esperança. Imatges colpidores de persones reals, amb mirades perdudes, tristes, dramàtiques que, sense cap paraula, et fan regirar el cor i, sense poder evitar-ho, fan que les llàgrimes rodolin dels teus ulls.

Un nen amb síndorme de Down, vital, alegre i que dóna la vida als seus avis i al seu pare, vidu. Un reparador de vies de tren que somnia ser músic d'una gran orquestra. Un noi que vol ser ballarí. Un treballador de neteja d'un hospital que a la nit fa de transformista i la seva dona que l'acompanya. Un metge que somnia ser actor. Una jubilada que ja ha perdut tots els seus somnis...

Podria parlar molt més d'aquesta pel.lícula, del que m'ha fet sentir, però no ho faré, simplement us dic, acosteu-vos a la vostra biblioteca i agafeu-la en prèstec, i jutjeu.

Suite Habana va ser la pel.lícula d'apertura de la Secció Oficial del Festival de Sant Sebastià del 2003 i va guanyar 12 premis al Festival de La Habana 2003 incloent el de millor pel.lícula i millor director.

dijous, 3 de març de 2005

D'editorials

Podria dir que, en certa manera, sóc afortunat, doncs no tothom pot dir que han llegit la seva novel.la en una editorial, que han fet un informe, l'han valorat i l'han arraconat al piló de l'impublicable.

Ara bé, pel que m'han dit, s'ho podien bé estalviar: Diuen que la meva novel.la té molta fantasia i passatges bastant surrealistes i que ara, la moda, és el realisme i no la fantasia.

Llavors jo penso: és una novel.la per nens a partir de 10 anys, ja tindran temps de xocar de cara amb la dura realitat, donem-lis, si us plau, una mica de fantasia, de màgia, d'imaginació. Però si acusen la meva novel.la d'això, de que acusaran en Harry Potter? (i ell ha tingut un éxit brutal) O és realisme que un nen voli amb una escombra? El meu protagonista és un nen com qualsevol altre, sense poders, només que li passen coses extraodinàries i fantàstiques. Què és? Falta de visió per part de l'editorial o excès d'optimisme per part meva ambel meu treball?

Avui per la tele sentia una entrevista a un actor que mentre treballava a una peixateria, tenia un cartell a sobre del seu llit que deia: "Sóc un actor sense feina d'actor". Jo he decidit posar-me un a sobre de l'ordinador que digui: "Ets un escriptor sense res publicat!, a veure si així m'ho crec jo mateix i crido la bona sort. Mentretant ho aniré provant.

dimecres, 2 de març de 2005

De prohibicions i civilitzacions

En el nostre pais vivim bé, relativament, i podem considerar que en temes de llibertats (ara que ja hem passat els 8 anys de retrocès) estem bastant al capdavant, si més no, que molts d’altres paisos que es consideren molt més avançats que nosaltres.Ara bé, és quan surts a l’estranger (i no cal anar gaire lluny, només creuar la frontera de la Jonquera) que veus les diferències en temes de prohibicions. Posaré només un exemple: els gossos. Aquí, en el nostre país, si tens gos ets poc menys que un delinqüent: l’has de censar, implantar-li un xip, pagar impostos només per tenir-lo, etc. I no tens cap dret: no pots portar-lo al parc a passejar; no pots entrar amb ell a cap lloc sigui botiga o restaurant; no el pots portar en transport públic ni tansols dins d’una bossa porta-animals... A mi em van fer fora d’un bosc públic al mig de la muntanya per anar amb el meu gos (lligat!) només perquè hi havia una petita ermita. Molts deures i cap dret. Alguna cosa falla, sobretot quan agafes el gos i el portes, per exemple a Perpignà, i pots entrar amb ell a totes les botigues sense que et facin fora (excepte i, això ho trobo bé, a les d’alimentació), pots entrar amb ell al McDonalds i menjar tranquil.lament i un llarg etcètera. I ara ve el tema de les civilitzacions. Reflexionem! Potser això que he dit abans és així perquè allà els amos dels gossos són més civilitzats i tenen cura dels seus animals, de que no molestin i de que no deixin “regals” a qualsevol lloc. I és que a nosaltres ens queda un llarg camí per civilitzar-nos, per ser més educats, per respectar als veïns, per no anar pel món amb prepotència, egoisme i creient-nos el melic del món. I això s’ha d’aplicar a tots els àmbits de la vida, no solament al dels gossos, sinó a la conducció de cotxes, a la cua del supermercat, a quan anem a fer gestions a l’administració... Cada cop crec menys en la societat, en la humanitat, estem anant de cap a l’època de les cavernes o pitjor encara perque aquella gent tenien civilitzacions: ens estem convertint en depredadors de la nostra pròpia espècie.

dimarts, 1 de març de 2005

De inseguretats

Avui llegia un diari de fa uns dies en el qual sortia una entrevista a la Nicole Kidman on afirmava categòricament que no es considera bona actriu i que és molt insegura.

És més, afirmava que li feia terror que, algun dia, la gent ho descobrís i s’adonés de lo dolenta que era i de com els havia enganyat.

Són paraules sorprenents per una persona que ha guanyat forces premis pel seu treball i això em fa arribar a una sèrie de conclusions:

1.- ella es pot permetre el luxe de dir-ho perque és bona.

2.- els que arriben a l’éxit en la seva professió també poden tenir pors i inseguretats.

3.- res és el que sembla.

4.- si ella diu això, jo em puc permetre encara més el luxe de dubtar, de tenir por, de ser insegur.

5.- per tant, puc deixar de tenir por, de dubtar, de ser insegur, perque el encara no he arribat al lloc que vull arribar i no sóc ningú dins d’aquell món a qui li puguin recriminar res.

6.- he deixar de patir i dedicar-me a disfrutar amb el que faig seguint el consell que em deia l’Àlex a cada sessió del curs.

7.- el que hagi d’arribar, arribarà (setè manament de filosofia barata de pel.lícula xorra)

8.- encara m’he de preparar molt i practicar i practicar molt i treballar i treballar molt.

9.- no tenir por dels fracasos, seràn els éxits del futur (vuitè manament de filosofia esotèrica de la mateixa pel.lícula xorra)

10.- aquest no sé quin és, però com sempre han d’haver deu manaments...

dilluns, 28 de febrer de 2005

Si deixes de perseguir el teu somni, mors

Aquesta és una dita que vaig sentir fa molt de temps en una pel.lícula d’aquelles de filosofia barata tipus Karate Kid, Flashdance o alguna de semblant.

Avui ja no sé si creure-m’ho perque, de vegades, se’m fa molt feixuc perseguir els meus somnis, lluitar per aconseguir el que vull i que una vegada darrera d’altre se’m vagi enfonsant una mica més. Com deia aquell: “de mica en mica s’omple la pica”, doncs en el meu cas, de mica en mica se’m van buidant les il.lusions o, millor dit, me les buiden.

Jo persegueixo el meu somni, no és cap cosa estraordinària, és un somni petitet, no demano gaire, només amb una miqueta ja seria feliç... però aquesta miqueta se m’ha tornat a negar un cop més i, un cop més se m’ha fet molt dur.

Llavors em replanteixo si és que sé fer res ben fet, perque tot allò que m’agrada fer (creativament parlant) sembla que sóc un negat per fer-ho o, si més no, és la sensació que em dóna després de veure les reaccions de la gent. I arribo a la conclusió que potser no. Que és probable que no serveixi per fer el que més m’agrada i, per això, potser deixi de perseguir el meu somni.

Tinc un dia força negre i, com es pot comprovar, força espès. Me’n vaig a dormir a veure si em “despejo” una mica.

dijous, 24 de febrer de 2005

Cansaments

Avui ha estat genial, m'he despertat a les 7:54 del mati, tenint en compte que començo a treballar a les 8:00, m'he hagut espavilar una mica, però sense estressar-me, no fos cas...

En definitiva, desprès de passar-me la resta del dia currant, puc fer extensiu aquella dita que em van dir fa un temps:

"On quitte son logis lassé de soi-même; on y rentre lassé des autres".

dimecres, 23 de febrer de 2005

D'àngels

Avui he trobat la foto del meu àngel de la guarda, no es veu gaire bé, però ja se sap, aquests éssers són una mica tímids.

Dietaris

Obro el dietari i miro la frase del dia, crec que va bé amb el meu anterior post, sobretot la darrera part, encara que una mica revolucionari, doncs no en va és d'en José Martí, l'inspirador de la revolució cubana:

"Els drets es prenen, no es demanen; s'arranquen, no es pidolen."

dimarts, 22 de febrer de 2005

Dia de dualitats

Vinc de fer la sessió cinquena del voluntariat lingüístic i, ara deprès de tantes trobades amb el noi hondureny, comença a obrir-se i explicar-me coses del seu pais, de la seva vida...

Avui l'he fet feliç, quan he portat un mapa d'Honduras que vaig baixar-me d'internet. Ha posat una cara d'alegria al veure el seu pais, que només aixó ja ha valgut la pena. M'ha ensenyat la seva ciutat, els treballs de recerca que va fer a la universitat, les zones més boniques, les illes... anavem resseguint el mapa i m'explicava coses de les seves ciutats, dels rius, de les dues muntanyes més altes, d'un carnaval molt famós, de la gent, del menjar, del que va passar amb l'huracà Mitch...

He après moltes coses del pais, però una molt més important, que no hi ha dret que una persona tan preparada intel.lectualment com ell que ha fet dues carreres universitàries i parla idiomes, hagi de treballar de paleta perque no pot trobar cap altre feina per una simple qüestió de papers.

I l'altre cara de la moneda és quan, a la feina, m'assabento de les màfies, les estafes i les falsificacions entorn del procés de regularització. A dia d'avui, ja no solament es falsifiquen certificats d'empadronament i contractes de treball, sino que s'estan venent taregetes de residència i treball falses. Suposo que ja fa anys que això s'està duent a terme, però jo, que sempre penso bé, no me n'havia adonat. L'únic que s'ha aconseguit és que a la feina ens hem posat molt més estrictes, però molt.

dilluns, 21 de febrer de 2005

Amor Idiota

Feia molt de temps que no m'avorria tant al cinema, ni tansols amb l'Alexandre de l'Stone. Ja havia llegit el llibre d'en Baulenas temps enrera i no em va agradar gens, però vaig pensar que en Ventura Pons podria fer alguna cosa una mica diferent del text original.

Em vaig equivocar. La pel.lícula, com el llibre, és del tot insuportable i, a sobre, llarguíssima. En Santi Millán no para de fer la mateixa cara en tot el metratge, encara sort de la Cayetana Guillén Cuervo que salva una mica la funció.

Ja que l'argument m'avorria, vaig intentar distreure'm amb la qüestió técnica de la pel.lícula, però no vaig trobar res d'original en la posada en escena, cap aportació i sí, en canvi, més del mateix d'en Pons, les escenes de conducció pels carrers de la ciutat mil vegades vistes anteriorment en les seves pelis.

En definitiva, em podia haver estalviat el 6 euros. Bé, ara que penso, em van convidar. Doncs et podies haver estalviat els 12 euros. Un altre dia escullo jo la pel.lícula.

dijous, 17 de febrer de 2005

Dia de marrons

Avui ha estat un dia molt complicat a la feina i no per la feina en si, ni perque hagi tingut un volum exagerat de públic, sinó perque hi ha hagut forces malrotllos.

Per començar un intent de soborn, continuant per un que no li anava bé res del procediment de l’administració, després un altre que ens volia enganyar amb les seves declaracions, un altre prepotent i gilipolles que, perque es pensava que és del pais, havia de fer-li les coses només amb la garantia de la seva paraula (des de quan a l’administració pots anar dient: amb la meva paraula no hi ha prou?) Doncs, no senyor, no hi ha prou, ni que sigui català, espanyol, marroquí o xinés.

En fi, semblava que avui era el dia dels marrons continuus. Per sort algú celebrava el seu sant i ha portat una coca de sucre boníssima.

dimarts, 15 de febrer de 2005

Procés de normalització

Aquesta vegada no en diuen "regularització", sino "normalització", però el fet és el mateix, milers d'immigrants amb esperances renovades de poder estar de forma legal al pais, d'establir-se definitivament i formar una familia o de portar la seva.

Diuen que si compleixen tots els requisits demanats tindran els papers segurs per un any. Un d'aquests requisits és tenir un empadronament d'abans del 7 d'agost del 2004 i, que passa si el tenen del 8 d'agost? Doncs que ja no tindran papers per molt que tota l'altra documentació la tinguin més que correcte. No és una mica injust? A aquestes persones, per un dia, veuran les seves il.lusions desaparèixer.

Hi ha casos de tot, aquests dies he vist milers: gent honrada; gent desesperada; gent il.lusionada; gent agraïda; gent esperançada... No us podeu imaginar la cara que posen alguns quan els dónes el paper que els fa falta, una cara de felicitat extrema i només per un paper. Però també hi ha d'altres casos, aquell senyor molt fosc de pell, de gairebé dos metres d'alçada, amb una musculatura superdefinida que, davant teu, es posa a plorar perque es va empadronar per primer cop el 10 o el 15 o el 20 d'agost i sap que no tindrà papers i que si ho intenta li obriran un ordre d'expulsió automàtica.

Però també hi ha d'altres casos, gent que veus que intenta fotre-te-la, que vol el paper encara que no tingui cap posibilitat de "normalització", gent que ja intueixes que no és "trigo limpio". I desprès la policia et comenta: "s'estan falsificant certificats d'empadronament per 2000 euros i contractes de treball per 3000". I penses: "ara ja sé perquè aquell volia el paper tant sí com no".

Em fa ràbia que quatre desgraciats lladres i estafadors se n'aprofitin dels pobres il.lusos que es pensen que d'aquesta manera aconseguiran els seus somnis i que no puguis fer res per evitar-ho. Pagaran 5000 euros hipotecant-se més del que ja estan per una cosa que no els servirà de res, perque aquestes falsificacions són una estafa. I, a sobre, es veuran amb una ordre d'expulsió.

dilluns, 14 de febrer de 2005

Harry Potter i la pedra filosofal

La setmana passada estava a casa del meu nebot de 8 anys i, és clar, el que vol sempre de mi, és jugar al que sigui i per aixó em va portar a la seva habitació on hi ha un munt de joguines. Be, de fet, el seu joc preferit, com a gairebé tots els nens de la seva edat (i algun de molt més gran) és la Playstation 2. Però aquell dia em volia ensenyar, tot orgullós, que s'havia acabat de llegir el llibre de Harry Potter i la pedra filosofal.

Ell és un nen a qui li agraden més les ciències que les coses de lletres, però darrerament està descobrint el plaer de la lectura. De fet tot li va començar gràcies al llibre Contes d'estar per casa de la Dolors Garcia i Cornellà que li va fer agafar el cuquet de veure que amb les paraules podia imaginar móns diferents i viure noves aventures totalment diferents dels videojocs. La pregunta del meu nebot, com sempre, va ser:

- L'has llegit tiet?

Ell es pensa que jo sóc un nen de la seva mateixa edat, però una mica (bastant) més vell, perque sempre em pregunta si he vist la pel.lícula que ell ha vist, si segueixo tal o qual sèrie de dibuixos del K3 o si sé la darrera novetat en videojocs. De vegades, intento posar-me al dia en aquestes coses, però aquest cop em va enganxar.

Així que em va prestar el llibre i, com aquest cap de setmana ens tornàvem a veure, he tingut una setmana per llegir-me el primer llibre del Potter i, quina ha estat la meva sorpresa que m'ha agradat molt; que no se m'ha fet pesat de llegir; que l'he acabat en quatre dies perque em venia molt de gust continuar sabent què li passava al Harry; i que ara ja vaig quedar amb el meu nebot de comprar-nos a mitges el segon llibre del Potter per llegir-lo de seguida els dos.

La conclusió que vull donar és que hi ha llibres infantils i/o juvenils que podem llegir perfectament bé els adults i, a sobre, disfrutar.

Harry Potter i la pedra filosofal

La setmana passada estava a casa del meu nebot de 8 anys i, és clar, el que vol sempre de mi, és jugar al que sigui i per aixó em va portar a la seva habitació on hi ha un munt de joguines. Be, de fet, el seu joc preferit, com a gairebé tots els nens de la seva edat (i algun de molt més gran) és la Playstation 2. Però aquell dia em volia ensenyar, tot orgullós, que s'havia acabat de llegir el llibre de Harry Potter i la pedra filosofal.

Ell és un nen a qui li agraden més les ciències que les coses de lletres, però darrerament està descobrint el plaer de la lectura. De fet tot li va començar gràcies al llibre Contes d'estar per casa de la Dolors Garcia i Cornellà que li va fer agafar el cuquet de veure que amb les paraules podia imaginar móns diferents i viure noves aventures totalment diferents dels videojocs. La pregunta del meu nebot, com sempre, va ser:

- L'has llegit tiet?

Ell es pensa que jo sóc un nen de la seva mateixa edat, però una mica (bastant) més vell, perque sempre em pregunta si he vist la pel.lícula que ell ha vist, si segueixo tal o qual sèrie de dibuixos del K3 o si sé la darrera novetat en videojocs. De vegades, intento posar-me al dia en aquestes coses, però aquest cop em va enganxar.

Així que em va prestar el llibre i, com aquest cap de setmana ens tornàvem a veure, he tingut una setmana per llegir-me el primer llibre del Potter i, quina ha estat la meva sorpresa que m'ha agradat molt; que no se m'ha fet pesat de llegir; que l'he acabat en quatre dies perque em venia molt de gust continuar sabent què li passava al Harry; i que ara ja vaig quedar amb el meu nebot de comprar-nos a mitges el segon llibre del Potter per llegir-lo de seguida els dos.

La conclusió que vull donar és que hi ha llibres infantils i/o juvenils que podem llegir perfectament bé els adults i, a sobre, disfrutar.

divendres, 11 de febrer de 2005

D'americanes

Aquest mati, quan m'he llevat i he obert l'armari per decidir quina roba em posaria per anar a treballar, l'he vista allà penjada, una mica morta de fàstic i he pensat: "Què carai!"

I en lloc de vestir-me com sempre, m'he posat uns texans, una camisa, sabates de vestir i l'americana de vellut que feia tan de temps que no em posava. I al damunt l'abric que em vaig comprar a Paris.

Total que en arribar a la feina s'ha produit un petit daltabaix amb comentaris de tota mena;

-Carai! Què celebres avui?

-A veure que et vegi, posa't dret. Què guapo!

-Ei! Estas fantàstic.

Etc. El que arriba a fer una simple americana! I el que fa canviar de forma de vestir per un dia!

dijous, 10 de febrer de 2005

Girona vs Barcelona // Barcelona vs Girona

Avui a classe d’anglès se m’ha ocorregut discutir quina ciutat de les dues tenia el cost de vida més elevat.

Jo deia que Girona, ja que la roba, el menjar, els restaurants, els bars, el transport públic, etc. són més cars, ja que a Barcelona pots trobar un menú de migdia económic, botigues de roba més asequibles, supermercats a preus addients, etc.

I un company deia que no, que a Barcelona tot és més car, començant pels pisos.

He viscut a les dues ciutats i, sí que és cert que els pisos i els impostos són més cars a Barcelona, però totes les altres necessitats bàsiques em sembla que no, que són més cares a Girona.

S’ha obert una polémica envers això i no hem arribat a cap conclusió. Ara bé, la professora ha estat feliç perquè era el primer cop que ens embarcàvem entre tots els alumnes en una conversa tan llarga i, sobretot, perquè la discusió ha estat totalment en anglès.

Ara, la polémica està servida.

dimecres, 9 de febrer de 2005

No puc més!

No puc mirar-me cada dia el meu blog sense escriure res. No puc mirar els vostres blogs sense fer cap comentari. He decidit trencar ja el meu silenci.

La veritat és que mai m’hi he pogut estar gaire estona callat, sobretot quan em trobo a gust. El problema ve quan vols saber de què parlar i no trobes les paraules o l’argument apropiat. Volia parlar d’una pel.lícula que vaig veure l’altre dia en dvd, d’un llibre que m’estic llegint, de la feina i la llarga cua d’immigrants que tinc cada dia... Però no m’acaben de motivar prou, per tant he decidit parlar com els polítics, sense dir res, només per fer saber que estic aquí i que tornaré amb arguments. Potser d’aquí una estona per explicar el que he dit abans. Mentre tant, us llegiré.

diumenge, 6 de febrer de 2005

Agraiment

Vull agrair les mostres de suport i d'ànim rebudes en el meu post anterior, a tots els que heu deixat comentaris i als més de 40 que l'heu llegit.

No estic gaire animat encara i no trobo motius per continuar escrivint en el blog. M'haureu de perdonar tots aquells amics de l'espai que m'heu anat seguint amb les meves parides mentals i en els continus salts temporals i espacials, pel temps en que he estat, estic i estaré en silenci al meu blog. Tornaré quan estigui prou inspirat per no fer un post melodramàtic, potser serà demà o d'aqui una setmana o d'aqui un mes. Però ho faré.

dimarts, 1 de febrer de 2005

La nit de l'oracle

El més pur estil Paul Auster. Si us va agradar Trilogia de Nova York, Timbuktú o, més recentment El llibre de les il·lusions, no deixeu de llegir la nova novel.la de l’Auster. És, simplement, fascinant, t’enganxa des del principi i no pots deixar-lo fins a la darrera plana. Un llibre molt recomenable per tots aquells que ens agrada escriure, te’n fa entrar més ganes de dedicar-t’hi.

És la història d’un escriptor que ha estat a les portes de la mort i que, després de comprar-se una llibreta de color blau, es veurà dominat per una febre creadora i pels personatges que, poc a poc, va dibuixant, intentant entendre perquè actuen com ho fan. Metrestant una sèrie de successos desconcertants aniran desequilibrant la seva vida personal, la seva amistat amb un escriptor famós i l’amor intens que sent per la seva dona. Arribarà a un moment que no sap què està passant, si està vivint la seva realitat, en un somni, si ha perdut la noció de les coses o, simplement està dominat per la llibreta blava com una maledicció.

La nit de l'oracle

El més pur estil Paul Auster. Si us va agradar Trilogia de Nova York, Timbuktú o, més recentment El llibre de les il·lusions, no deixeu de llegir la nova novel.la de l’Auster. És, simplement, fascinant, t’enganxa des del principi i no pots deixar-lo fins a la darrera plana. Un llibre molt recomenable per tots aquells que ens agrada escriure, te’n fa entrar més ganes de dedicar-t’hi.

És la història d’un escriptor que ha estat a les portes de la mort i que, després de comprar-se una llibreta de color blau, es veurà dominat per una febre creadora i pels personatges que, poc a poc, va dibuixant, intentant entendre perquè actuen com ho fan. Metrestant una sèrie de successos desconcertants aniran desequilibrant la seva vida personal, la seva amistat amb un escriptor famós i l’amor intens que sent per la seva dona. Arribarà a un moment que no sap què està passant, si està vivint la seva realitat, en un somni, si ha perdut la noció de les coses o, simplement està dominat per la llibreta blava com una maledicció.

dilluns, 31 de gener de 2005

Caçant escorpins al desert

A l'estació de trens (http://joanvlc.blogspot.com/) , se'ns parlava del desert i de les sensacions tan diferents que produeix visitar-lo. Vaig dir-li que aixó sol ja valia per fer un post i aquí estic.

Ara no parlaré de les sensacions que produeix estar al desert, sobretot de nit: del fred després d’un calurós dia, del cel ple d’infinitat d’estrelles mai vistes abans, del silenci, de la vida amagada sota la superfície, de la sorra fina i freda... No. Ara explicaré el que vaig fer la darrera nit que vaig passar al desert.

Va ser aquest passat mes de setembre a Jordania, al desert de Wadi Rum. Vam passar el dia en ruta pel desert amb uns jeeps d’allò més incòmodes i, a la nit, vam dormir en unes tendes de càmping. És clar, al desert no hi ha tele, no hi ha música, no hi ha distraccions humanes, així que un grupet vam abandonar el campament i ens vam endinsar en el desert a les fosques (bé, com sóm occidentals, la tecnologia no era gaire lluny i ens il.luminàvem amb els teclats dels telèfons mòbils perquè a ningú se li va ocòrrer agafar una llanterna). Teniem una idea: poder veure els famosos escorpins! El guia ens va titllar de “bojos occidentals” però ens va acompanyar i, desprès de fer-nos seure a la sorra, ens diu: “No podem estar més de 3 minuts asseguts o quiets a un lloc, perque els animals s’acostumen a nosaltres i poden venir a veure si sóm comestibles. A més si ens trobem un escorpí, l’únic que podrem fer serà lluitar contra ell perquè és imposible escapar, és més ràpid i fort que cap de nosaltres”.

No va caldre res més, ens vam aixecar de terra i vam còrrer cap a la seguretat del foc del campament. Sí, ja sé! Vam ser uns patètics caçadors d’escorpins!

Per cert, al matí, quan vam sortir de la seguretat de les nostres tendes, vam veure tot de petites petjades a la sorra que envoltaven el campament... Eren d’escorpins!

dissabte, 29 de gener de 2005

No hi ha llum

Ahir a la feina se’n va anar el llum o, més ben dit, amb les obres de passar la fibra óptica, es van carregar un fil d’electricitat.

Durant una estona vam ser feliços, pensavem que podria durar molt i deiem amb satisfacció a la gent que entrava:

- Ho sentim. No hi ha llum (com si no es veiés ja abans d’entrar) i no sabem quan tornarà.

Ah! Quin gust dir aquell “vuelva usted mañana” d’en Larra.

Vaig aprofitar per fer una cosa que tenia pendent des que havia començat el fred, fer-me una cortina per la taula amb paper d’ordinador. Bé, ho confesso, no ho tenia pendent però pensava que havia de fer alguna cosa i ahir se’m va ocòrrer la idea de la cortineta i m’explico: La meva taula està just al costat d’una porta que dóna a un passadís molt llarg sense cap classe de calefacció. Total que cada cop que s’obre aquella porta (que són molts al dia) m’entra un fred pels peus bestial. La meva taula no té aquells típics “faldons” o com es digui de les taules de despatx, no les van voler així. O sigui que no em puc ni treure les sabates mentre treballo perque ho veuria tothom. En fi, doncs en el costat de la taula que dóna a la porta, he penjat paper d’ordinador (d’aquell pautat que ja no es fa servir ) per evitar una mica la rasca.

Podria dir que no es veu gaire aquesta cortina de paper pautat rosa amb el símbol de l’Ajuntament, però no és així. Al final del matí en diu la Secretària:

- Aixó que has posat és pel fred?

- Sí. –contesto una mica tímid perque no sabia per on sortiria. Pensava una cosa així com “no utilizarás el nombre del ayuntamiento en vano”. Però no.

- Doncs ha tingut molt d’èxit!

I va marxar. Total que el llum només va estar apagat durant una hora i jo, al final del mati em vaig quedar amb un pam de nas amb el que m’havia dit la Secretària.

dijous, 27 de gener de 2005

De pallassos

El meu alumne (per dir-ho d’alguna manera) no sí apendrà català o no, però riure, se’n fa un fart.

Avui, segona sessió. No he hagut de pensar gaire de què parlar, ha portat el que estan fent al curs de català nivell B-1 per fer un repàs. Bé doncs, de “tancar la porta”, ha sortit “tranca”, de “pollastre”, ja no ho dic. En fi, que ha après diferents maneres de anomenar alló mateix. I no vulgueu saber com a rigut a l’assabentar-se que existeix una ciutat que es diu “Berga”!

Entre aixó i que hi ha coses que no em surt el nom en català... Per exemple, quan va a comprar a la botiga de queviures, compra oli i desprès l’ha d’abocar a... no hi ha hagut manera que em sortis “setrill”, només “oliera” (sort que he vist al diccionari que també és correcte). És en coses amb aquesta en que m’adono que parlem molt malament el català perque m’he d’esforçar molt en no dir barbarismes de “carrer”.

Desprès, a la classe d’anglés un company va i em diu: “No hauries de faltar a cap classe perquè riem molt amb tu”.

És que m’està entrant complexe de pallasso! Jo que sóc tan seriós!

dimecres, 26 de gener de 2005

Estic desesinspirat

o com es digui. M'he passat dos dies tancat a casa per veure si d'aquesta manera aconseguia treure'm del damunt el refredat que arrossegava des de feia massa temps.

I, és clar, diumenge a casa, dilluns a casa, dimarts a casa... finalment ja estava de casa fins més amunt del que no sona.

I, com no em puc estar quiet de cap de les maneres al llit, vaig aprofitar per fer feina. Vaig penjar les dues làmpades del sostre de la meva habitació que feia sis mesos que havia comprat i encara no havia trobat el moment de penjar-les.

Però sobretot vaig fer una cosa impensable en mi, en dos dies vaig escriure una novel.la breu per presentar a un premi. Estic segur que ni guanyaré de cap de les maneres perquè una amiga meva mlt especial, de fet la meva millor amiga de Girona, també s'hi presenta i ella escriu molt, molt, molt, molt, però molt bé.

Per aixó, després del cap de setmana i de l'inici d'aquesta, m'he quedat una mica desesinspirat, només puc repassar i corregir el que he escrit. No em veig en ànims d'escriure res de nou. De moment.

dilluns, 24 de gener de 2005

Fred

Cerco el meu camí per les valls fredes del meu món. Avui fa fred, molt de fred. I les ratlles de la previsió meteorologica s'han sortit del mapa, una mica més i també surten de la pantalla del televisor. Me la he imaginat recolzant-se al terra del menjador. La ratlla de les temperatures de TV3 a dins de casa meva, al meu terra. Potser ella també cerca l'escalfor de la calefacció, però sé que trobarà l'escalfor del meu cos, del meu cor.

A fora fa fred, molt de fred, sí. Però jo estic bé. Ahir em van fer renèixer de les cendres, ahir em vaig sentir molt estimat. El fred ha quedat a fora, molt lluny.

diumenge, 23 de gener de 2005

Què va passar amb ells?

Escoltava avui per la ràdio que aquesta setmana farà 60 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz.

Quan els soldats aliats van obrir les portes del camp la gent marxava corrents, hi havia qui, no volent passar més controls, saltava les tanques i fugia camp a través. Passats els primers moments de desconcert, va agrupar els sobrevivents per nacionalitats per poder-los tornar al seu pais, a casa seva, desprès de l'horror viscut a mans dels nazis.

Ara bé, en el camp també hi havia espanyols, soldats que havien lluitat al costat de la República i que, en perdre la guerra espanyola, havien fugit a França. Allà van ser capturats durant l'invasió alemanya i portats als camps de concentració i extermini. I aquesta gent, un cop alliberats els camps es van trobar que no tenien cap lloc on anar, Espanya no els acollia, i ells tampoc volien tornar a viure sota un règim fascista, s'havien convertit en apàtrides.

Què havien de fer? On podien anar? Què va passar amb ells?

dissabte, 22 de gener de 2005

Tinc un alumne

Avui he començat el voluntariat lingüístic. El meu company és un noi hondureny de 40 anys que fa tres mesos que viu a Catalunya i dos que està anant a classe de català.

Encara li costa entendre moltes coses i més parlar-lo, tot i que ja diu algunes paraules com els números o els dies de la setmana. Hem rigut molt quan repassant el número setze ell ha dit "sex" i li he respòs que alló era una altra cosa i que en aquell moment, a la biblioteca i amb mi, no tocava. També li ha sorprès que jo no sigui un professor de català, que sigui un voluntari i que ell sigui el meu primer alumne o, com al final m'ha dit el "company per platicà".

És ben curiós, per això, que una persona que fa tres mesos que ha hagut d'emigrar de la seva terra, vingui aqui a guanyar-se la vida, hagi de treballar "clandestinament" venent als mercats i encara li quedin ganes d'anar a estudiar. Però és que li agrada el nostre idioma i té claríssim que si vol trobar una feina millor i prosperar aquí, ha de saber català. Per aixó cada dia mira TV3 i llegeix els titulars de El Punt.

Haurien d'apendre molts que porten moltíssims anys aquí i no tenen ni idea del nostre idioma ni de la nostra cultura!

Per cert, avui hem parlat dels noms dels aliments, del calendari i el rellotge, accepto suggeriments de temes per futures trobades amb en Daniel.

divendres, 21 de gener de 2005

Ilión: El Asedio

Ho sé, hi ha més crítiques positives que negatives sobre aquest autor i aquest llibre, però jo no he pogut passar del capítol 4. I és que la meitat de les coses de què parla no s'entenen. Amb 37 planes i no sé de què va el llibre.
Quan explica l'aventura de Hockenberry, es suposa (perque no queda gens clar) que està visquen realment a la autèntica guerra de Troia, l'Homèrica. És una passatge molt interessant i prometedor, potser més endavant del llibre s'anima. Ara bé, quan passa a la ciència ficció pura i dura, és quan jo em perdo. Parla de "faxearse, del faxpad, dels voynix, de moravec, europano, kraken...", ja sé que entren en el terreny de la fantasia, però no estaria de més fer una petita referència, una petita descripció de què és cada cosa o perquè serveixen, si més no per situar-te. És que si no m'imagino la situació i no la puc desenvolupar a la meva ment, no entro a la narració i m'avorreix (em passa el mateix quan escric). Aixó és el que m'ha passat amb aquest llibre, per aixó l'he deixat de banda.
Per sort no l'havia comprat i només he hagut de tornar-lo a la biblioteca, potser si hagués estat meu, hauria fet un esforç més gran per acabar-lo, si més no per amortitzar els euros que m'hauria costat.

El maquinista

Aquesta és una pel.lícula inquietant i comença a ser-ho en el mateix moment que veiem en pantalla a en Christian Bale tan deteriorat físicament. De veritat era necessari que el noi posés en perill la seva salut perdent 30 kg per fer una pel.lícula? Què no li han explicat al noi que existeix el maquillatge i/o els efectes especials?

D'altra banda, és cert que el noi no dorm des de fa un any, però res l'impedeix de menjar, dic jo. I ara una pregunta: realment algú pot viure sense dormir un any sense parar boig o morir?

Per tot el demés, la pel.lícula em va semblar molt interessant, pels personatges, la foscor que omple tot el metratge, els interiors bruts i grissos que contrasten amb els exteriors plens de llum i de color sèpia.

És una pel.lícula que el important que té no és el film en si, sinó el missatge que et deixa un cop ha acabat, que fa que li donis voltes al cap durant unes quantes hores desprès d'haver sortit de la sala i que permet un forum de discusió amb els amics amb que has anat a veure-la.

Aitana està genial, com sempre. I penso que aquesta és la millor pel.lícula que ha fet la Fantastic Factory (productora catalana) fins el dia d'avui. Potser, com a molt, amb l'excepció de Darkness que, per cert, està triomfant als USA.

Ilión: El Asedio

Ho sé, hi ha més crítiques positives que negatives sobre aquest autor i aquest llibre, però jo no he pogut passar del capítol 4. I és que la meitat de les coses de què parla no s'entenen. Amb 37 planes i no sé de què va el llibre.

Quan explica l'aventura de Hockenberry, es suposa (perque no queda gens clar) que està visquen realment a la autèntica guerra de Troia, l'Homèrica. És una passatge molt interessant i prometedor, potser més endavant del llibre s'anima. Ara bé, quan passa a la ciència ficció pura i dura, és quan jo em perdo. Parla de "faxearse, del faxpad, dels voynix, de moravec, europano, kraken...", ja sé que entren en el terreny de la fantasia, però no estaria de més fer una petita referència, una petita descripció de què és cada cosa o perquè serveixen, si més no per situar-te. És que si no m'imagino la situació i no la puc desenvolupar a la meva ment, no entro a la narració i m'avorreix (em passa el mateix quan escric). Aixó és el que m'ha passat amb aquest llibre, per aixó l'he deixat de banda.

Per sort no l'havia comprat i només he hagut de tornar-lo a la biblioteca, potser si hagués estat meu, hauria fet un esforç més gran per acabar-lo, si més no per amortitzar els euros que m'hauria costat.

dijous, 20 de gener de 2005

Dia de bronques

Avui puc dir que no he començat gaire bé el dia. Als quinze minuts d'estar a la feina m'han cridat per anar a l'Alcaldia. "Ups!" he pensat. Que sigui la Secretària la que et cridi per entrar al despatx de l'Alcalde no sol ser ni gaire habitual ni promet cap felicitació...

Efectivament, els crits de l'Alcalde es sentien des de fora del seu despatx amb la porta tancada. Llavors és quan et comença a entrar una suor freda i comences a repassar mentalment el que has fet durant les darreres hores laborals, en aquest cas, en el que havia fet ahir. He tingut sort, no ha calgut entrar al seu despatx, amb una explicació convincent a la Secretària, ha quedat tot aclarat, fins a la propera. No explicaré a què es referia, ja que aixó forma part del "secret laboral", però té força tela.

En fi, aixó ja m'ha fet començar malament el dia, si més no, fins l'hora d'esmorçar. Amb el cafè i la panxa plena, les coses es veuen diferents i l'humor et canvia cap a millor, al menys a mi que, fins llavors, no aconseguiexo despertar-me.

D'altra banda, m'he fet voluntari lingüistic i avui m'han assignat un noi sudamericà per passar una hora a la setmana xerrant amb ell en català. Ja sé que no sóc el millor exemple en quant a utilització del català, però em fa il.lusió poder integrar a un immigrant a la nostra cultura, al nostre idioma. Si no ho fem nosaltres, quí ho farà? Demà he quedat amb ell, ja explicaré com és, si hi ha feeling entre el dos o què. Hem quedat a la biblioteca i m'ha fet gràcia que em digués com anirà vestit, en cap moment se m'ha ocorregut que aixó serà una cita a cegues.

Aniré informant, potser en una nova secció.

dimarts, 18 de gener de 2005

Aquasilva

Herejía és el primer títol d'una trilogia anomenada Aquasilva, escrita per Anselm Audley quan tenia tan sols 17 anys, en l'actualitat en té 22.
Se l'ha comparat amb Tolkien o s'ha dit que és el nou Tolkien del segle XXI, no tant per la semblança amb l'obra del genial escriptor, sinó per la seva capacitat creadodora. Crec que aquesta opinió és massa arriesgada. El noi s'ho ha currat molt bé, ha creat un món complexe, amb trames polítiques i religioses complicades, però no té res a veure amb Tolkien.
Em recorda més, posats a comparar, amb l'estil de Frank Herbert i la seva famosa sèrie, Dune, pel tema i per les descripcions dels llocs.
El llibra, al principi, costa d'entrar, és lent i et perds amb els noms dels llocs i dels personatges, però a mida que passes planes et va enganxant poc a poc, endisant-te en aquest món on estan tan presents les tempestes, l'oceà terrible i una religió excloent, totalitària i inquisidora que recorda molt a les actuals.
Tot i que l'acció se situa en un temps indeterminat, en un planeta desconegut, es reflexen perfectament situacions del nostra món actual, criticant-les de forma subtil però directa. Aixó ésql que té de bo la ciència-ficció.
Espero amb ganes poder llegir la segona i tercera part, Inquisición i Cruzada per veure què passa amb els seus protagonistes.

Exercici

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Aixó només és un exercici pel curs d'escriptura fet en dos minuts a classe.

Vermell o negre? Gasolina o Diesel? Els dubtes d'en David s'havien anat reduïnt poc a poc, però encara quedaven forces per resoldre. Havia començat per decidir si comparia un cotxe tipus turisme o monovolum i, d'aqui en una espiral descendent havia aconseguit descartar vàries opcions fins a quedar-se en dues bàsiques per escollir, el color i el tipus de motor.

Va mirar al seu amic que esperava pacientment la seva decisió final mentre el venedor, assegut darrera de la seva gran taula plena de papers i catàlegs, l'observava amb un somriure de comerciant a la cara, ensenyant la seva dentadura perfecte.

- Què faries? - va demanar finalment a l'amic.

- Tu mateix. Ja saps que a mi el vermell no m'agrada i que faig pocs quilòmetres per comprar-me un diesel.

Sense fer-ho explícitament, en David va entendre que el seu amic li recomanava el negre de gasolina. Però és clar, va pensar, ell és més jove, li agrada córrer i els cotxes esportius.

Cinc minuts més tard i, després de donar mil voltes a totes les opcions de despeses de reparacions, impostos, carburant i sobre quin color s'embrutia més, va deixar anar el seu veredicte:

- Em sembla que em quedo el diesel de color vermell.

El venedor, sense perdre el seu somriure professional i, ja una mica cansat per la difícil venda, va respirar alleugerit. Però encara quedava un petit detall per resoldre.

- De tres o cinc portes? - va preguntar.

A en David, que ja estava content per la decisió pressa després de tants dies de dubtes, se li va caure el concessionari de cotxes, tot sencer, al damunt.

Aquasilva

Herejía és el primer títol d'una trilogia anomenada Aquasilva, escrita per Anselm Audley quan tenia tan sols 17 anys, en l'actualitat en té 22.

Se l'ha comparat amb Tolkien o s'ha dit que és el nou Tolkien del segle XXI, no tant per la semblança amb l'obra del genial escriptor, sinó per la seva capacitat creadodora. Crec que aquesta opinió és massa arriesgada. El noi s'ho ha currat molt bé, ha creat un món complexe, amb trames polítiques i religioses complicades, però no té res a veure amb Tolkien.

Em recorda més, posats a comparar, amb l'estil de Frank Herbert i la seva famosa sèrie, Dune, pel tema i per les descripcions dels llocs.

El llibra, al principi, costa d'entrar, és lent i et perds amb els noms dels llocs i dels personatges, però a mida que passes planes et va enganxant poc a poc, endisant-te en aquest món on estan tan presents les tempestes, l'oceà terrible i una religió excloent, totalitària i inquisidora que recorda molt a les actuals.

Tot i que l'acció se situa en un temps indeterminat, en un planeta desconegut, es reflexen perfectament situacions del nostra món actual, criticant-les de forma subtil però directa. Aixó ésql que té de bo la ciència-ficció.

Espero amb ganes poder llegir la segona i tercera part, Inquisición i Cruzada per veure què passa amb els seus protagonistes.

dilluns, 17 de gener de 2005

Salt de despeses

Encara no m'hi havia posat, més per por que per mandra o per falta de temps. Però d'avui no podia passar i m'he posat a fer números.

Agggggg!!!!!! Terror!

Realment em pensava que aquest Nadal havia gastat una quantitat prudent, gens llunyana de les meves posibilitats, però... sorpresa! (i no agradable) La Visa ha estat més poderosa que jo i encara deu estar rient de la cara que se m'ha posat al veure l'extracte.

Ho tinc clarissím, el proper Nadal, si em toca un altre cop fer-lo a casa, pa amb tomàquet, mortadela, pernil dolç i de postres iogurts. Total, és per la familia i hi ha confiança. No?

I de regals, els justos: una visita al "todo a 100", a poder ser de xinesos que tenen coses més horteres i "vas que te matas".

Llàstima que al mes de desembre ja no m'enrecordaré d'aixó que dic i cauré un altre cop en la temptació de ser un bon amfitrió i el millor oncle dels meus nebodets!

dissabte, 15 de gener de 2005

Una nova xurrera!

De vegades a la feina t'has de sentir cada cosa! Ja no solament parlo del tema idiomes, sinó de les preguntes que t'arriba a fer la gent.

És ben bé que has de tenir la psicologia ben desenvolupada i aplicar-la constantment. Ara que hi ha mitja plantilla del departament de baixa, em toca atendre més ciutadans del que seria normal si fossim tots i cadascun és un món tan diferent...

Ahir se'm seu al davant una senyora (no la descriuré físicament per respecte i perque es mereixeria un post sencer) i em pregunta:

- Què he de fer per posar una xurreria?

Desprès de la meva sorpresa inicial i d'explicar-li que jo sóc d'estadística i no del departament de xurreries, insisteix a explicar-me la seva vida: com no té diners, vol que l'ajuntament li compri la roulotte-xurreria i li dóni el permis (res més senyora? vol que li pagui un sou també?). I llavors ho deixa anar:

- És que yo no sé nada de xurros, yo soy esteticienne y peluquera.

"Apaga y vámonos", llavors perquè punyetes vol posar una xurreria? Gairebé que l'engego a pendre "pel xurro" però em vaig haver d'aguantar-me les ganes d'esclatar a riure i no vaig poder.

divendres, 14 de gener de 2005

Segones obsessions capritxoses

Avui he decidit que tindria un nou company en el pis i desprès de sortir de la ràdio he anat fins la botiga d'animals.

Tenir un animal engabiat no és el que més m'agrada, però feia temps (de fet anys) que tenia ganes de tenir per company un canari, des que vaig deixar Barcelona, per instal.lar-me a Girona i allà es van quedar tots els animals, amb la familia. Desprès va venir el gos i no vaig pensar més en canaris.

Fa poc que em va tornar a entrar l'obsessió, podria dir que des de la mort de la meva àvia. I és que els meus avis sempre havien tingut canaris, l'avi era molt aficionat i tenia un pis ple de canaris per criar i vendre. De vegades, quan hi anava allà (que no era gaire sovint perquè deia que sino les canàries no criaven), m'encantava el so dels seus cants, l'olor de l'alpiste (en català "escaiola" ), aquell gran girigai que es formava i al mig el meu avi, parlant a tots els ocells com si fossin únics i, estic segur que ells, a la seva manera, li reconeixien les seves atencions.

Quan vaig nèixer, a la meva habitació, el primer que va haver va ser un canari de color groc de nom Titi. En Titi no callava mai, els seus cants eren alegres, musicals i armoniosos. I a mi em tenia mania. El vaig estar emprenyant durant anys, fent-li la punyeta, espantant-lo i les mil coses de nen, amb el resultat que quan m'apropava a la gàbia obria les ales i cridava amenaçadorament.

A aquell Titi van seguir-li uns quants "titis" més. Fins que un dia els canaris van desaparèixer tots de casa, també el pis del meu avi es va vendre, ja no hi havia ningú que els cuidés...

I avui, recordant el meu avi, recordant aquell Titi, he anat a buscar un canari. És de color groc, amb una taca fosca al coll, com un collar. Ara està a la seva nova gàbia (molt més gran que la de la botiga) adaptant-se tranquil, escoltant la ràdio i mirant com escric aixó. De moment no li he sentit la veu.

Espero que no s'hagi equivocat el de la botiga i m'hagi venut una canària perquè no cantaria. A més, li he posat de nom Alex.

dijous, 13 de gener de 2005

Salt de Torre de Babel

Que a la meva feina s'han de parlar idiomes ja és una cosa acceptada, però d'aqui a que ho donin per fet, hi ha un pas molt llarg.

Normalment intento parlar sempre en català, però costa molt quan qui tens al davant és un nouvingut que amb prou feines parla castellà. Moltes vegades, fins i tot, et demanen si parles francès o anglès i, segons com ho veus, o com t'ho diuen, pots arribar a fer l'esforç. Però ahir va ser el "colmo", em va venir una noia, es va seure davant meu i em va deixar anar una parrafada llarguíssima en el seu idioma. Em vaig quedar a quadros i vaig posar aquella cara d'idiota que se't queda quan et parlen i no entens res de res. Tampoc era tan difícil, parlava portuguès del Brasil, però el que em va sorpendre és que ella deixés anar la seva parrafada, es quedés tan tranquil.la i esperés que jo hagués entés alguna cosa del que em va dir.

Jo, que sàpiga, quan viatjo a un altre pais, encara que sigui per plaer, si he de dirigir-me algun natiu, intento fer-ho amb el seu idioma o demano si parlen anglès o francès per poder-me entendre, però mai se m'ocurriria deixar anar una parrafada en català en una administració pública de, per exemple, Alemanya.

Què està passant? És que hem d'apendre nosaltres tots els idiomes per entendre'ns o ells han d'apendre el nostre? A mi no em sap greu apendre idiomes i entendre noves cultures, crec que aixó m'enriqueix i l'esforç que faig m'agrada, però d'aqui a veure'm amb l'obligació d'adaptar-me a ells quan estic al meu pais... em sembla que no.

Em va emprenyar la prepotència. Res més.