Que a la meva feina s'han de parlar idiomes ja és una cosa acceptada, però d'aqui a que ho donin per fet, hi ha un pas molt llarg.
Normalment intento parlar sempre en català, però costa molt quan qui tens al davant és un nouvingut que amb prou feines parla castellà. Moltes vegades, fins i tot, et demanen si parles francès o anglès i, segons com ho veus, o com t'ho diuen, pots arribar a fer l'esforç. Però ahir va ser el "colmo", em va venir una noia, es va seure davant meu i em va deixar anar una parrafada llarguíssima en el seu idioma. Em vaig quedar a quadros i vaig posar aquella cara d'idiota que se't queda quan et parlen i no entens res de res. Tampoc era tan difícil, parlava portuguès del Brasil, però el que em va sorpendre és que ella deixés anar la seva parrafada, es quedés tan tranquil.la i esperés que jo hagués entés alguna cosa del que em va dir.
Jo, que sàpiga, quan viatjo a un altre pais, encara que sigui per plaer, si he de dirigir-me algun natiu, intento fer-ho amb el seu idioma o demano si parlen anglès o francès per poder-me entendre, però mai se m'ocurriria deixar anar una parrafada en català en una administració pública de, per exemple, Alemanya.
Què està passant? És que hem d'apendre nosaltres tots els idiomes per entendre'ns o ells han d'apendre el nostre? A mi no em sap greu apendre idiomes i entendre noves cultures, crec que aixó m'enriqueix i l'esforç que faig m'agrada, però d'aqui a veure'm amb l'obligació d'adaptar-me a ells quan estic al meu pais... em sembla que no.
Em va emprenyar la prepotència. Res més.
Comentaris