diumenge, 13 de març de 2005

Amenabar m'estima

Sí, és cert, m'ho ha dit aquesta nit. De fet s'ha passat tota la nit anant darrera meu, cercant-me, buscant una paraula meva, una mirada, una complicitat.

Però jo no volia, no era a ell a qui jo cercava a la festa on ens trobavem. Era una casa molt gran amb un jardi enorme, arbres, gespa, piscina i tot alló que pot haver en una casa-bé. A la festa hi havia molta gent, molt de glamour però no eren famosos ni coneguts, només hi havia l'Alejandro, ell era l'únic famós.

Jo donava volts per la festa, parlant amb uns i amb uns altres, bevent i passant-m'ho d'allò més bé. Però en el meu anar i venir notava continuament la mirada d'Amenabar clavada al meu clatell fins que es va decidir i li va demanar a un amic comú que volia coneixem. L'amic, un noi guapíssim que podia haver-se dedicat perfectament a model però que havia preferit l'arquitectura, era a qui jo buscava, amb qui volia anar. Però venia només per donar-me l'encàrrec de l'Alejandro. Jo me'l vaig escoltar i li vaig dir que no. En veure la meva negativa, l'Amenabar, s'apropava a mi i es decidia a parlar-me: "t'estimo i vull estar amb tu" em deia. Em vaig sentir molt afalagat, però no m'interessava. Vaig tornar a negar-me i, donant-li l'esquena, vaig marxar de la festa deixant-los als dos: l'amic per fer de celestina sense veure el que jo desitjava i l'Alejandro per que no era el meu tipus.

En sortir per la reixa del jardí, m'he despertat i, per sort, dormia abraçat a mi el meu veritable estimat.