De vegades, com he descobert aquesta tarda, no cal agafar cap avió i marxar lluny per deixar enrera l’estrés, el neviosisme i el cansament de la feina.
I és que no ens adonem però ben aprop tenim aquells petits racons que, per alguna cosa especial, conecten bé amb nosaltres. Un d’ells, per mi, és la platja d’Empúries, emmarcada per les runes de la vella ciutat i, sobretot, per l’imponent mur de l’antic port. Però avui no he anat fins allà, no tenia tantes ganes de conduir (i això que no són gaires quilòmetres, 43 per ser exactes). Avui he anat més a prop del pais de la plana de l’aigua on visc, he anat fins l’estany de Banyoles i m’he deixat inundar pels sons dels ànecs nedant a l’aigua, pels ocells, pels remers que navegan pel llac, pels corredors de jogging que donen vàries voltes senceres a l’estany... i he descobert un racó, un lloc amb un arbre caigut que serveix de seient ideal per veure i deixar-se influir per la natura.
Comentaris