La il·lusió de la felicitat

La felicitat és una il·lusió, una quimera. La felicitat no existeix...

Me'n vaig, com Odisseu, a la recerca de la meva Ítaca particular.

Me'n vaig a sucar un croissant a un cafè amb llet, deixar que em regalimi per les mans i llepar-me els dits amb plaer.

Amb això tanco la trilogia de la felicitat. I puntualitzo que no necessàriament jo m'he de sentir així, sinó que han estat tres estats referents a la felicitat (la decepció, la promesa i la il·lusió) i en podrien ser molts més, però em sembla que ho deixo aquí.

La promesa de la felicitat

I després de la decepció ve la il·lusió o l'optimisme o altrament dit, la promesa.

Aquesta et pot venir donada per petits fets sense relació entre ells i sense cap motiu, igual que arriba la decepció, també pot arribar la promesa, sense saber perquè.

També pots intentar cercar la raó exacta, igual que amb la decepció, sense trobar-la: un passeig vora el mar; un arc de Sant Martí al cel; una pluja inesperada; l'olor d'un núvol (jajajaja); una companyia agraïda; una trucada de suport; uns comentaris d'ànims; o una nit fent uns pastissets que et surten boníssims.

Això sí, l'apatia no t'acaba de marxar, però sembla que et venen al cap unes idees per desencallar el projecte que tenies aturat i et feia ballar tan el cap. Ara només cal que et posis mans a l'obra... amb una mica de força de voluntat.

La decepció de la felicitat

Quan tot ho tens de cara, quan tot et va bé, perquè et sents desganat, desinteressat, apàtic, baix de moral? Intentes buscar la raó i no la trobes perquè realment no tens res que et vagi malament, cap problema greu, cap maldecap i, no obstant, qualsevol cosa que intentes fer se’t fa un castell i ho abandones fins i tot abans d’intentar-ho. Pot ser el canvi de temps? Pot ser l’entrada de la primavera? L’astènia primaveral? L’al·lèrgia? O, simplement, l’apatia per qualsevol cosa. Només esperes que passi aviat i et tornis a il·lusionar per les coses, per passejar a l’aire lliure, per sortir, per divertir-te, per engegar nous projectes, en definitiva, per viure amb ganes.

Llibres

No he volgut barrejar temes ni post, així que ara explicaré el que va passar dissabte, el que em va passar a mi en la Setmana del llibre en català. ¿? Què és aquesta fira si no un gran supermercat de llibres amb uns quants actes vinculats.

Si em va anar bé? Suposo que sí: vaig divertir-me, vaig fer relacions socials amb d'altres escriptors, vam intercanviar experiències i confidències, es va dir el meu nom per megafonia, però de signar, signar, poc. Ens teníen a tots els escriptors arraconats, tan, que fins i tot la gent que sabia que hi erem, els costava trobar-nos. A més tots junts, barrejats per gèneres, estils i tècniques. Vull dir que estavem en una taula llarga, a un costat tenia una escriptora presentant un assaig femení, a l'altre un poeta, més enllà novel·la històrica, etc. Ja està bé que ens facin relacionar entre nosaltres però si jo he de vendre un llibre juvenil, no haguès estat més llògic que m'haguessim posat al costat d'un altre escriptor d'infantil o juvenil i a la secció corresponent? I al poeta a la secció de poesia? I a l'assagista amb els assajos? Crec que hauria estat més profitòs perquè algú que cercava poesia no sabia que havia un poeta signant o, en el meu cas, tot de nens a la secció infantil desconeixien que un autor de juvenil signava llibres a l'altra punta de la carpa.

Un desastre d'organització en aquest sentit, amb tots els altres, cap queixa, ens van tractar molt bé. Però hauria preferit estar més en contacte amb els nanos que amb les hostesses.

10-11-M

10-M o com prostituir el record d'unes víctimes innocents.

No faré més comentaris d'una manifestació indignant que equipara el país a una república bananera.

Tampoc, per respecte, vull fer cap comentari al fets succeïts ahir recordant uns moments tràgics viscuts fa 3 anys.

Setmana del llibre en català

Estem a meitat de setmana i no puc estar de dir-ho, ja sé que em faig molta autopublicitat, però si no me la faig jo, qui ho farà, no? Així que allà va:

el dissabte 10 de març estaré a la Setmana del llibre en català a partir de les 6 de la tarda signant llibres.

Serà a la carpa de la pl. Catalunya de Barcelona a la secció d'infantil i juvenil.

Per a qui pugui interessar.

Signar, no sé si signaré gaire i vendre encara ho sé menys, però espero que sigui més divertit que quan vaig estar al Saló del Llibre de Barcelona un divendres al matí on no passava gairebé ni deu per allà.

Aquí diuen que els visitants han augmentat moltíssim des de que ho feien a les Drassanes i que això s'ha traduit en un èxit de vendes. A veure si és veritat i esgoto la primera edició. I si no, doncs a esgotar-la per Sant Jordi. Per cert, no sabeu quin llibre regalar per Sant Jordi? Aquest any jo ho tinc claríssim! jajajaja

Arquitectures

Les ciutats actuals se semblen totes, sobretot en els seus barris residencials més nous. Si veus una foto d'un edifici sense més referències, ets incapaç de saber a quina ciutat es troba, tots són iguals. On està l'originalitat dels arquitectes? Només queda per quan els paguen bé per fer un edifici públic o de negocis?

Trobo a faltar aquells edificis amb alguna característica artística que el diferencïi dels que té al costat i, sobretot, trobo a faltar trets diferencials d'una ciutat a una altra.

On jo visc hi ha un barri (el meu), molt nou, on els edificis més antics tenen 5 anys i tots segueixen una mateixa línia. Això podria ser aquest tret diferencial que marcaria aquest barri del resta de la ciutat o d'una ciutat veïna, però no deixen de ser horrorosos edificis d'obra vista, amb diferents formes i volumetries, però en definitiva, iguals, sense cap gràcia.

S'ha perdut l'art en l'arquitectura o millor dit, ha quedat reduït a uns pocs edificis d'unes poques ciutats. En el futur, quan s'hagi d'estudiar l'arquitectura contemporània en la història de l'art, ho tindran ben fàcil: lletja, sosa, d'obra vista, funcional i tota igual.