No sé perquè, però darrerament he pensat amb la meva àvia d'una forma recurrent.
Ella era una dona molt especial, petita i amb aparença fràgil, però d'un caràcter fort que li va permetre tirar endavant amb quatre filles i un marit en uns temps molt complicats i en una terra que no era la seva, però que va saber fer seva i estimar-la com la que més. Una dona que va saber enfrontar-se a les adversitats amb determinació i amb un gest amable.
Recordo un moment de fragilitat seu del qual suposo que no en va ser-ne conscient. Ja era gran, superava els 90 i un dia asseguda al sofà i veient les trapelles del seu besnét de 10 anys va dir més per ella que perquè la sentís ningú:
- Cuando crezcas, serás un rompedor de corazones! Ya me gustaría verte , pero...
La frase va quedar en l'aire, no calia afegir res més. N'era molt conscient de tot, tant fins el punt que un dia, amb 92 anys, va decidir que ja havia fet la seva vida, que en tenia prou i que se n'anava. A poc a poc, en qüestió d'una setmana es va apagar com una espelma que s'acaba, tranquil·la, fent les paus amb el món i acomiadant-se subtilment de tothom perquè fins i tot en els darrers moments va voler ser discreta.
Una gran dona. Com poques n'hi ha.
Comentaris