dimarts, 27 de desembre de 2016
dimecres, 14 de desembre de 2016
Jacuzzi al pasado
Feu-vos un favor i no perdeu el temps mirant aquesta pel·lícula que no té cap, ABSOLUTAMENT CAP gràcia. Ni és divertida, ni original ni aporta res de res, ni tan sols els anys 1980 estan ben representats. A més de tenir un desenvolupament d'allò més absurd i un final totalment estúpid i fora de lloc.
Jo la vaig veure per aquelles coses del Netflix... Hauré de seleccionar millor.
Jacuzzi al pasado (Hot Tub Time Machine, 2010)
Después de años sin verse, tres amigos del instituto deciden pasar un fin de semana en un hotel de montaña, en el que estuvieron 20 años antes y del que guardan un recuerdo inolvidable. Sin embargo, cuando llegan resulta que la realidad no coincide con sus recuerdos. A pesar de ello, se llevan una gran sorpresa cuando deciden probar el jacuzzi y descubren que es una máquina del tiempo que los transporta hasta 1986: se encuentran, pues, ante una oportunidad única para cambiar sus vidas. (FILMAFFINITY)
dimecres, 7 de desembre de 2016
Els hereus...
Que m'està costant "Els hereus de la terra", la continuació de "La catedral del Mar" d'Ildefonso Falcones i no és per les 900 pàgines...
Per cert, per què en català és L'església del mar i en castellà La catedral del mar? És que en català se l'ha degradat?
dimecres, 30 de novembre de 2016
D'ACCIDENTS
Aquesta és una de les conseqüències de quan un boig va a tota llet amb la seva bicicleta per una vorera d'un metre d'ample i es troba amb un pobre vianant en una cantonada sense visibilitat. Que el vianant s'emporta la pitjor part.
No penjo la foto de com m'ha quedat el dit abans d'anar a l'hospital perquè és força desagradable. Per sort no ha estat gaire greu, però si la topada hagués estat una mil·lèsima de segon més tard, jo hauria rebut de ple i m'hauria fet molt més mal.
dilluns, 10 d’octubre de 2016
SABATES
De les peces de vestir, potser les sabates són les que conformen millor l’actitud que tenim enfront la vida. Parlo a nivell personal. Si vaig vestit d’esport, però amb sabates de més o menys vestir, em sento elegant. Si vaig ben vestit, però amb bambes, em sento esportiu. I si les sabates s’adiuen amb la resta de la vestimenta i complements, el caràcter amb que enfrontem l’esdevenir del dia és del tot molt més positiu.
Pot semblar una
superficialitat, però proveu-ho:
- Sabates de vestir amb texans, camisa i americana = a la feina et pots menjar el món
- Esportives amb texans, samarreta o jersei o dessuadora = et sents àgil i esportiu
- Sandàlies o xancletes = sensació de vacances
dijous, 29 de setembre de 2016
Palabras que no debieron ser leídas: Entrevista a Frederic Mayol, autor de Inmunodefici...
Palabras que no debieron ser leídas: Entrevista a Frederic Mayol, autor de Inmunodefici...: ¡Buenas tardes, lectorcillos! Hoy os traigo una entrevista por sorpresa. Porque sí, porque es miércoles y ya queda menos para el vier...
Inmunodeficiencia sentimental - Frederic Mayol
Palabras que no debieron ser leídas: Inmunodeficiencia sentimental - Frederic Mayol: Sinopsis : Rubén y Juan son la pareja perfecta, sin embargo todo cambia cuando Rubén descubre que es portador del VIH. El mundo se...
dimecres, 20 de juliol de 2016
dijous, 7 d’abril de 2016
FRIBURG DE BRISGÒVIA
Aquesta ciutat amb nom de conte de fades, Friburg de Brisgòvia, situada a Baden-Wüttemberg, Alemanya, és d'aquelles ciutats petitones, cuquetones i agradables de visitar.
El que em va divertir més de la ciutat van ser els recs que travessen molts carrers i que has d'anar en compte de no caure-hi a dins perquè, entre d'altres coses, corres el perill d'haver-te de casar-te amb un frigurguès (cosa que em va dir un friburgués quan em va veure ficar-hi la mà a l'aigua).
I l'altre són els mosaics d'antiga tradició que hi ha a les voreres just davant dels locals comercials i que representen el que es fa o es ven. Així trobem, per exemple, una bota amb unes eines davant d'un sabater, un bretzel davant d'una fleca, un cavallet davant d'una botiga de joguines, una pinta davant d'una perruqueria, etc. (el de la fotografia amb formes geomètriques és de la ciutat, no pertanyia a cap comerciant o artesà). El més curiós, però, és veure els canvis d'ús dels locals perquè, naturalment, amb el pas dels anys no sempre una sabata és davant d'una sabateria, sinó, potser, davant d'una gelateria.
El que em va divertir més de la ciutat van ser els recs que travessen molts carrers i que has d'anar en compte de no caure-hi a dins perquè, entre d'altres coses, corres el perill d'haver-te de casar-te amb un frigurguès (cosa que em va dir un friburgués quan em va veure ficar-hi la mà a l'aigua).
I l'altre són els mosaics d'antiga tradició que hi ha a les voreres just davant dels locals comercials i que representen el que es fa o es ven. Així trobem, per exemple, una bota amb unes eines davant d'un sabater, un bretzel davant d'una fleca, un cavallet davant d'una botiga de joguines, una pinta davant d'una perruqueria, etc. (el de la fotografia amb formes geomètriques és de la ciutat, no pertanyia a cap comerciant o artesà). El més curiós, però, és veure els canvis d'ús dels locals perquè, naturalment, amb el pas dels anys no sempre una sabata és davant d'una sabateria, sinó, potser, davant d'una gelateria.
dimecres, 30 de març de 2016
dimarts, 8 de març de 2016
QUINA EUROPA VOLEM?
Foto: Diari Ara |
Aquests dies estic avergonyit de ser europeu.
Com pot ser que la Unió Europea tanqui les fronteres i expulsi la gent que fuig de la guerra?
Com pot ser que la Unió Europea pacti amb el un govern, el turc, que tanca diaris, atempta contra la llibertat d'expressió i deté periodistes, entre moltes d'altres barbaritats?
Si és així, ja m'està molt bé aquella amenaça de "si Catalunya s'independitza quedarà fora d'Europa". Doncs què voleu que us digui? Per estar en aquesta Europa prefereixo que ens fotin fora.
dimarts, 1 de març de 2016
OC i GUGLE
Llegeixis oc i gugle.
El primer cop que vaig sentir l'expressió oc va ser per boca de la meva neboda i em va quedar pensatiu. Oc? Què vol dir? Ella va exclamar, doncs oc, tiet! Ah! És clar! Cara de tonto i de pensar, estic perdent el tren.
Llavors arriba el meu nebot i em diu que ha de buscar una informació al gugle per a un treball de l'escola i vaig caure.
Òndia!
Volien dir Ok i Google!!!! Collons, que no els ensenyen anglès a l'escola???? Doncs sí, el que passa és que ells no volen dir ok ni google. Ok és Oc i Google és Gugle i què els importa si no es pronuncia així!
Pensava que era cosa d'adolescents de l'àrea metropolitana de Barcelona i ho vaig deixar aquí fins avui a la feina, una estudiant en pràctiques provinent de la facultat d'història em deixa anar que està buscant els antecedents d'un personatge històric per gugle.
Aaaaagggg! Resulta que és molt pitjor del que semblava! La bajanada s'ha estès a tot el territori!
Poc que anem bé, nois! No m'estranya que en els informes PISA, els resultats siguin catastròfics.
dilluns, 29 de febrer de 2016
SENYORS PINTADORS DE CARRERS
![]() |
Foto extreta de: Gironotícies |
Senyors pintadors dels senyals de carrers darrerament he observat una tendència preocupant entre els conductors/-es de les ciutats i és aquesta: quan veuen un vianant a punt de creuar el carrer pel pas de vianants, acceleren per no haver de parar amb la qual cosa obliguen a la persona que anava a passar a aturar-se en sec per no ser atropellat. Per tant, senyors, o bé pinten les ratlles del pas de vianant perquè les vegin persones amb greus problemes de visió, o simplement s'estalvien de pintar-les, perquè total, pel que serveixen.
Això m'ha passat més d'un cop darrerament i amb una tendència a l'alça. Un d'aquests cops vaig haver de fer un salt per no ser atropellat per una conductora a la que li vaig dir de tot menys maca, tot i que sabia que no em sentia perquè va prémer l'accelerador encara més, però em vaig quedar descansat.
dimecres, 24 de febrer de 2016
Un Salt de llibres: CREMEU BARCELONA! de Guillem Martí
Un Salt de llibres: CREMEU BARCELONA! de Guillem Martí: Cremeu Barcelona! de Guillem Martí El més apassionant de Cremeu Barcelona! de Guillem Martí (Barcelona, 1988), és que el seu auto...
dimarts, 2 de febrer de 2016
COLA, COLITA, COLASSA (ODA A BARCELONA)
Divendres
passat, a Girona, va ser la presentació «mundial» (com va dir el
seu director) de la nova pel·lícula d'en Ventura Pons, «Cola,
Colita, Colassa (Oda a Barcelona)», un documental sobre la fotògrafa
barcelonina, Colita.
La
presentació va anar a càrrec d'en Guillem Terribas i va comptar amb
la presència d'en Ventura Pons, la Teresa Gimpera i dues dones més
que participen al documental.
La presentació va estar molt bé
perquè la Gimpera va explicar algunes anècdotes de la pel·lícula,
però també de la seva època d'actriu, molt divertides. En Pons
(per cert que no calla ni sota l'aigua) va explicar, entre d'altres
coses, el perquè d'aquest nou treball: tot va venir quan es va
assabentar que la seva amiga Colita havia rebutjat el Premio Nacional
de Fotografia per protestar per la política cultural del ministre
Wert. El premi està dotat en 30 mil euros i en Ventura Pons li va
dir que no es preocupés, que ell li faria una pel·lícula per
recuperar aquests diners. I dit i fet.
La
pel·lícula està plantejada com una reunió d'amigues que van a
berenar a casa la Colita i la fan petar recordant els vells temps.
Parlen del treball de la fotògrafa, però sobretot de la joventut
perduda en els anys de la dictadura. Records de feina, d'amistats,
d'amors, de política i d'inquietuds culturals es barregen entre una
mostra de fotografies de la Colita. És, però i sobretot, un retrat
i una memòria històrica d'uns anys, els darrers de la dictadura
franquista, en que la joventut volia fer la revolució i aquesta
començava per trencar els esquemes i les convencions del passat.
Les
amigues de la Colita són la Teresa Gimpera, la Majura Torres, la
Rosa Regàs, Núria Feliu, Pilar Aymerich, Beatriz de Moura, Anna
Maio i Marta Tatjer, i entre els seus records, anècdotes i
xafarderies, aconsegueixen que sembli que tu també estiguis berenant
amb elles a casa de la Colita.
Molt
recomanable per recuperar de primera mà la memòria d'una època.
dimarts, 12 de gener de 2016
LA EXTRAÑA HISTORIA DE MAURICE LYON, d'Oriol Nolis
Vaig agafar La extraña historia de Maurice Lyon (Suma de letras, 2015) una mica per curiositat perquè estava escrita per l'Oriol Nolis, un periodista i presentador català de TVE que em cau especialment bé.
No sóc de llegir novel·les escrites per personatges que surten a la televisió, per diferents motius que ara no venen al cas.
Pensava que seria una història fàcil i m'he trobat tot el contrari. És una novel·la inquietant i que, fins i tot, provoca cert rebuig mentre llegeixes (no per com està escrita, sinó per la història). Em recordava en certa manera a American Psycho de Bret Easton Ellis.
Amb això vull dir que no és una història que deixi indiferent: provoca sensacions i no sempre són amables. No és còmode ni amable amb el lector, és dura, fosca i inquietant. Encara que a vegades veus venir què passarà i quin serà el final de tot plegat, es llegeix molt bé i està ben escrita.
Una grata sorpresa que em farà estar pendent per un nou llibre de l'Oriol.
dissabte, 2 de gener de 2016
LA MEVA LLISTA DE LECTURES DEL 2015
Aquest ha estat un any de lectures de tot tipus amb descobriment d'autors que seguiré a partir d'ara i consagració d'altres que no em decebem gairebé mai.
D'alguna d'aquestes lectures no n'esperava gaire i m'han sorprès molt agradablement, però no podria destacar un en concret, de fet n'hi ha hagut forces llibres que m'han agradat molt.
La llista és aquesta:
- Umberto Eco. Número Zero, 2015
- Homes sense dones. Haruki Murakami, 2015
- Perquè no et perdis pel barri. Patrick Modiano, 2015
- La festa de la insignificança. Milan Kundera, 2014
- Will Grayson, Will Grayson. John Green, David Levithan, 2015
- A la carretera. Jack Kerouac, 2010
- L'arròs de la terra. Dos juliols a l'illa de Menorca. Manuel Cuyàs, 2015
- L'habitació d'en Beckwitt. Àngel Burgas, 2009
- France 245. Javier Alcover, 2014
- Sayonara Barcelona, Joaquim Pijoan, 2007
- Croqueta y empanadilla. Ana Oncina, 2014
- També això passarà. Milena Busquets, 2015
- La colla Mata-degolla. Edward Gorey, 2008
- La ciudad. Frans Masereel, 1925
- 14. Jean Echenoz, 2013
- Les revolucions perdudes. Josep M. Quintana, 2008
- Los viajes de Emily Nudd Mitchell. Emily Nudd Mitchell, 2009
- Desencuentros. Jimmy Liao, 2008
- Viviendo del cuento. Juanjo Sáez, 2004
- Crisi (d'ansietat). Juanjo Sáez, 2013
- Amb l'aigua fins al coll. Petros Màrkaris, 2014
- Adreça desconeguda. Kressmann Taylor, 2015
- El mapa del tiempo. Félix J. Palma, 2009
- Escollida pels déus. Maria Carme Roca, 2015
- Una aventura grega. Alfons Martí Bauçà, 2002
- Sebastián en la laguna. José Luis Serrano, 2014
- Un film (3000 metres). Víctor Català, 2015
- Entrades exhaurides. Mercè Saurina, 2015
- No sin mi barba. Carles Suñé, Alfonso Casas, 2015
- La venjança dels Almogàvers. Andreu González i Ramon Gasch, 2015
- Prepara't per triomfar. Josef Ajram, 2014
- 1Q84. Haruki Murakami, 2012
- Èol o la vida al vent. Robert Fabregas, 2015
- L'increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d'IKEA. Romain Puértolas, 2014
- Els meus pares. Hervé Guibert, 1986-2014
- Huérfanos de Brooklyn. Jonathan Lethem, 2001
- Diari d'un onanista. Josep Viñas, 2014
- El manjar inmundo. Javier Quevedo Puchal, 2014
- La librería quemada. Sergio Galarza, 2014
- Demonios familiares. Ana María Matute, 2014
- Ciutat d'espies. Jordi Solé, 2012
- La caída de Hyperion. Dan Simmons, 1990-2011
divendres, 1 de gener de 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)