Crònica d'una mort anunciada...

Fresc del Camposanto de Pisa. Photo F.Mayol

... però no per més anunciada, menys esperada. No puc entendre com una persona pot tenir a la seva mà el poder de curar-se i no fer res.

Aquesta crònica és la de la meva tieta que, després de superar una greu malaltia i després d'un greu episodi d'ofegament a finals de l'any passat, continuava fumant més de dos paquets de tabac al dia sense cap intenció de deixar-ho fins que els seus pulmons han dit prou, no han pogut més i han deixat de funcionar.

És un retret per part meva? Potser sí, perquè ho podia haver evitat i no ha volgut i perquè era la meva tieta especial. De les quatre que tinc (tenia), era l'única que es preocupava de mi, l'única que em trucava regularment... La seva vida sempre ha estat complicada, des de ben jove, en part pel seu caràcter difícil i bondadós a parts iguals que li ha comportat més d'un mal de cap important. Recordo un cop que després de tornar d'un viatge per Europa amb la meva mare, van venir les dues a casa i la meva mare em va donar un detall que m'havia portat de Romania i llavors ella em va donar un altre souvenir i li vaig preguntar que perquè m'havia dut res si ja ho havia fet la meva mare, i em va contestar "perquè ho vaig veure i em va venir de gust portar-t'ho". Així era ella. Com també, per exemple, portar-li un regal al meu gos, perquè si una cosa bona tenia era el seu gran amor pels animals i al meu gos l'estimava tant com si fos seu.

No m'agrada com s'ha anat, podria haver estat tan diferent...