Photo: www.ojodigital.com
Fa dies que no em puc treure el títol d'aquest magnífic llibre d'en Milan Kundera del cap i penso que, potser, és hora de dedicar-li una relectura. Quan el vaig llegir per primer cop, ja fa anys, em va encantar i, si no ho heu fet encara, us recomano ferventment la seva lectura.
Però no és pel llibre en si que em ve el títol contínuament, sinó pel títol en si mateix, pel que significa "la insostenible" (insoportable, en castella), "lleugeresa del ser", fragilitat de l'èsser humà. Sí, és per aquesta fragilitat que de vegades es fa tant insuportable, tant insostenible, que el tinc tant present. I més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen.
No puc evitar de pensar en els morts de la meva vida (sí, ja sé que és un pensament macabre) però, si faig un cop d'ull enrera, en veig masses i alguns en molt poc temps de diferència. No els enumenaré tots aquí, no en tinc ganes, i menys a aquestes hores d'un diumenge al matí d'insomni.
Però sí que és cert que, tant la mort com les malaties, et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa bonica i curta per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment, perquè és inrrepetible i un cop escapat, mai més el podrem recuperar i si no l'aprofitem, què ens queda? No res.
Però no és pel llibre en si que em ve el títol contínuament, sinó pel títol en si mateix, pel que significa "la insostenible" (insoportable, en castella), "lleugeresa del ser", fragilitat de l'èsser humà. Sí, és per aquesta fragilitat que de vegades es fa tant insuportable, tant insostenible, que el tinc tant present. I més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen.
No puc evitar de pensar en els morts de la meva vida (sí, ja sé que és un pensament macabre) però, si faig un cop d'ull enrera, en veig masses i alguns en molt poc temps de diferència. No els enumenaré tots aquí, no en tinc ganes, i menys a aquestes hores d'un diumenge al matí d'insomni.
Però sí que és cert que, tant la mort com les malaties, et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa bonica i curta per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment, perquè és inrrepetible i un cop escapat, mai més el podrem recuperar i si no l'aprofitem, què ens queda? No res.
Comentaris
Bon diumenge!
una fota abraçada...
És curiós llevar-me i trobar-me amb aquest post teu, Deric. Quan vaig ficar-me al llit, ahir, ho vaig fer amb pensaments al voltant de la nostra absoluta fragilitat. Vaig anar a veure la pel·li d'en Harvey Milk (de la que faré un post; em va impressionar, de bona) i pensava com n'és de fàcil que tot s'acabi, en segons.
És obvi que cada segon que vivim és un regal.
Bon diumenge.
JÚLIA, em sorprèn el comentari d'en Benet i Jornet, és un llibre excel·lent.
JORDICINE, te'l recomano.
RITA, és cert, és un d'aquells títols colpidors que passaran a la història.
NACHO, em passa amb el meu pare: sé que està en algun lloc de l'univers cuidant de mi.
FERRAN, potser és que jo també vaig veure aquesta peli i per això teníem els mateixos sentiments...
És molt interessant el que comentes, la vida s'ha d'aprofitar, però com tantes altres coses no en prenem consciència fins molt tard, i probablement ens hem perdut coses ja. Ara que, sempre n'hi ha per fer, és clar. Però ens en solem adonar per motius com els que dius, morts al nostre voltant, o d'altres no tan tristos, però que ens generen angoixa igualment, perquè ens adonem que anem tard. Potser és per això que arribem a aquesta conclusió, la de que cal aprofitar el temps, quan ens comencem a veure grans, no volem que la vida se'ns escoli, i llavors comencen les presses.
El títol és magnífic, això sí. I una pena que ens adonem de la fragilitat i la lleugeresa quan patim pèrdues i desgràcies.
El tinc a casa, encara no l'he llegit.
per a mi és un d'aquells llibres que podria anomenar "maleïts"... Perquè`mira que l'he començat vegades, el trobo interessant, però, no em demanis perquè.... acabo deixant-lo a mitges! Potser és que sóc un mal lector, potser és que sempre que el vull tornar a reemprendre trobo alguna romaguera que em distreu, no ho sé... Molt probablement la culpa la tingui aquesta lleugeresa de la meva manera de ser!
A veure aviam si m'hi poso i aconsegueixo acabar-lo!
Jo també he recordat este finde als que no estan... sobretot als meus avis. Però la vida és així, tot pot canviar en qüestió de segons. Encara així, sabent això,no és fàcil viure al màxim.
El llibre no l'he llegit però apuntat està. gràcies1
Una abraçada :)
JESUS, certament.
NIMUE, estic segur que a tu t'encantarà la història de la Teresa.
DEJA VU, carpe diem, mai més ben dit!
EUDALD ;) si no has pogut amb ell, no hi tornis, és que no és per a tu.
BAJOQUETA, és cert, no és fàcil viure al màxim, ens oblidem perquè no tenim temps per pensar-hi.
LANSBURY, et feia més gran de 26, més aviat 62!!! ;) Bromes a part, és terrible quan els que marxen són de la teva edat o més joves.
JOANA, potser sí que és el fred, els dies grisos.
LLUNA, sempre són masses.
KWEILAN, crec que també és bo no oblidar-los perquè així continuen exisitint, ara em ve al cap aquell títol de pel·licula "Quien hablará de nosotras cuando hayamos muerto?" resposta: hem de ser nosaltres.
BOLERO, ais, és que jo, llibres sobre la mort, doncs no sé, em fa yuyu.
KYARA, és tan bonic i no em preguntis per què...
guapo, tens un meme al meu blog!
petonet!
tinc gana.
Em convides a sopar?
MONTSE, plom? gens ni mica! Ara em miraré el meme però no sé quan tindré temps de fer-lo.
LUPUS, ja saps que sempre tens la porta de casa meva oberta per a tu! M'alegro molt que hagis tornat a la vida!
Travelling around the blogosphere always throws up interesting reading – yours is no exception ! I love the fact that you can see what other people write about and do on a day to day basis all around the world. It makes the world smaller and more like a village to my mind.
So - why am I contacting you like this ?
In a somewhat random act of artistic interaction – I came across your blog today. If you have a look at mine – I have placed a link on it for your site – for a month or so on my blog-roll - under “My Dog Has Eaten These Blogs from the UK and the rest of the world and Says Yum Yum” scroll down and you’ll find it – I have regular visitors from 69 countries (and counting) and 74 regular followers at present – again from all over the world - from Argentina via the USA to Indonesia – so if you like the idea of lots more people from all corners of the globe paying your blog a visit – come and join – especially if you would like more people to read about your life in Andorra.
In return all I would like is a link somewhere on your site if possible – I’ll leave that up to you.
Have a look and see what you think.
By the way - if you want to print out any of my images - feel free - some are quite nice ( I hope) – just tell your friends and acquaintances where you found them.
Hope you find my site interesting as well.
Best wishes from my bit of Plymouth UK!
(Steve Clement-Large : My Dog Ate Art )
“PROBABLY THE BEST ART BLOG IN PLYMOUTH”
Gràcies per escriure el teu blog.
JORDI gràcies a tu per visitar-lo i deixar el teu comentari.
I quan dic portar no dic arrosegar amb pes, sino precisment amb la lleugeresa del nostre pensament en vers ells...