dijous, 20 de desembre de 2012

dilluns, 17 de desembre de 2012

Sin sangre. Alessandro Baricco


Sin sangre és una novel·la curta d'Alessandro Baricco. però el fet que sigui curta no vol dir que no sigui intensa, molt al contrari. És una novel·la punyent, forta, que no et deixa indiferent. Lluny de la seva poética habitual, Baricco ens endisa per la perverció de la guerra quan aquesta ja ha acabat, en el moment que s'haurien de tancar ferides, però aquestes són massa profundes perquè es puguin tancar. Estem en un lloc, en un moment, en un temps i un espai en que ningú no és bo ni dolent. Estem en el moment que les pors humanes es manifesten amb els instins més bàsics, en que la violència dels vencedors s'acarnissa en els vençuts per venjança, per bogeria i els vencedors es converteixen en vençuts en caure en el caos de l'estupidesa, un caos només recuperable a la fi de la vida quan el cansament ja s'ha apoderat del cos, però també de l'ànima.

Manuel Roca, de qui no coneixem ni passat ni present i del que només sabem que no té futur, viu en una casa aillada amb els seus dos fills. Un dia arriben tres homes que desperten els instints més bàscis de l'home i desencadenen una espiral de violència i mort que canviarà per sempre la vida de les sis persones involucrades. Sobretot per la filla petita, l'única que podrà trobar una mica de pau, una mica de lògica en tot plegat.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Converses amb Pau Casals


Edicions de la Ela Geminada acaba de publicar Converses amb Pau Casals, de Josep Maria Corredor després de més de 34 anys sense que s'hagués editat una nova versió catalana. En aquesta ocasió s'ha inclòs a la reedició un apèndix amb imatges i 10 cartes inèdites de Pau Casals a Josep M. Corredor.

Josep Maria Corredor i Pomés va nèixer a Girona l'any 1912 i va ser un personatge influent del món cultural durant la Segona República. Acabada la Guerra Civil es va exiliar a Perpinyà on va morir el 1981. Entre les seves obres trobem: Joan Maragall (premi Aedos 1960), El món actual i el nostre país (1962), premi Yxart 1961, De casa i d'Europa (1971), Assaigs i comentaris (1972) i Homes i situacions (1976).


Conversations avec Pablo Casals, es va publicar l'any 1954 originàriament en francès. La traducció al català no va arribar fins el 1967 després que hagués estat traduïda a 11 llengües.


dilluns, 10 de desembre de 2012

Tierras de cristal


A Quinnipak, un poble indefinit de l'Europa de finals del segle XIX, hi viuen una sèrie d'estranys i meravellosos personatges: el senyor Rail, un fabricant de cristall que vol construir un tren que no vagi a ningun lloc només pel plaer d'experimentar la velocitat. La seva dona, la guapíssima Jun, que amaga un secret dins la seva serena bellesa. En Pekish, un estrambótic músic, inventor d'instruments musicals i de melodies impossibles. Pehnt, un noiet el destí del qual és que la jaqueta que porta li escaigui bé per poder marxar del poble. La vídua Abegg que viu d'un passat inventat. Mormy, el fill il·legítim del senyor Rail, que deixa escapar la vida perdut en la immensitat d'un instant. Horeau, un arquitecte que persegueix el somni de ser diferent i escandalitzar la societat, fins que aconsegueix que aquesta cregui en ell.

I entre tots aquests personatges, unes vides, unes experiències impossibles, poètiques, cruels, tristes. Un trencaclosques que es va definint a poc a poc fins que totes les peces encaixen al seu lloc i es resol, de forma abrupta, el misteri de Quinnipak i la realitat dels seus habitants.

Tierras de cristal, d'Alessandro Baricco, està editat en castellà per l'editorial Anagrama dins la col·lecció Panorama de narrativas.

En català, Terres de vidre, està publicat per La Magrana.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Alessandro Baricco a Barcelona


Alessandro Baricco
Dilluns passat, l'escriptor italià Alessandro Baricco va estar a Barcelona presentant el seu nou llibre acompanyat de Pau Vidal, el traductor.

El llibre titulat Mr Gwyn i editat en català per La Magrana és, segons Baricco, un homenatge a l'ofici d'escriptor a través de la història d'un autor d'èxit que decideix deixar de publicar per dedicar-se a escriure retrats de persones.


El proper llibre d'Alessandro Baricco, Tres cops a l'alba, ja editat a Itàlia, és un spin-off de Mr Gwyn.

dimarts, 4 de desembre de 2012

L'ermità involuntari

Ioda a The Empire Strikes Back. Un ermità voluntari al planeta Dagobah

De vegades tinc la sensació que el dia m'ha passat allunyat del món (que no de la realitat). 

Treballar en un arxiu no és, ni hauria de ser, sinònim de "rata de biblioteca", de viure reclòs als humits soterranis d'un gran edifici gòtic fosc i tenebrós. No, no és això. Però des que van traslladar l'arxiu on sóc al "cul del món", hi ha dies que: 

Em llevo al matí, em dutxo, em vesteixo i passejo la gossa. Vaig a la feina, treballo, torno a casa, dino, veig la tele una estona, passejo la Nit. Escric i/o navego per internet, i/o llegeixo. Passejo la gossa. Sopo, veig la tele o navego per internet (blogs, facebook, etc.). Em despullo, em fico al llit, llegeixo i tanco el llum...

Pot ser que aquest dia referenciat només hagi parlat amb un parell o tres de persones en 24 hores.

Aquests dies penso que, potser, no hagués calgut ni haver-me dutxat o vestit. Total, si no m'ha vist gairebé ningú. Doncs, per què fer-ho?

Són dies grisos, tristos, anodins, vulgars.

Tot i que jo no sóc un "animal" gaire social, més que el que he descrit abans, sí. Per això cada dia intento socialitzar una mica d'una forma o una altra (anant al gimnàs, a Tai-txi, a dibuix...) perquè sinó em podria passar tota la setmana sense interrelacionar-me amb ningú més que amb mi mateix i, potser, el cambrer del bar on faig el cafè cada dia.

Tot això no té res a veure amb treballar en un arxiu. Ho especifico perquè la majoria de la gent pensa que els arxivers som una mena de personatges que vivim tancats entre papers sense contacte amb el món, i no és cert. El que he explicat té a veure, únicament i exclusiva, amb el fet de treballar tot sol en un local de 600 m2 situat en una nau envoltada de naus industrials buides perdudes al mig del no-res i sense més treballadors que jo mateix.

Em fan ser un ermità involuntari que desitja viure al mig d'una bulliciosa ciutat, amb l'estrès de les preses i les oficines plenes de gent, d'històries, de vivències, de vida.

divendres, 30 de novembre de 2012

dimecres, 28 de novembre de 2012

Dietari 104: M. Baring


La cita d'avui dimecres 28 de novembre és de Maurice Baring (1874-1945):

És tan fàcil parlar de les nostres intimitats a un desconegut i és tan difícil parlar-ne a un amic!

dimarts, 27 de novembre de 2012

Un nou llibre: El lladre de paraules

Manuscrit de "El lladre de paraules" amb correccions

Ara ja sí que es pot dir que El lladre de paraules, la segona aventura d'en Regor Oliuga, el protagonista de L'aniversari robat, tira endavant.

Trobaràs tota la informació al blog: Les paraules imaginades

dijous, 22 de novembre de 2012

El increible caso de Barnaby Brocket

S'acaba de publicar la nova novel·la de John Boyne, l'autor, entre d'altres, del Noi del pijama de ratlles.

Llegeix l'entrevista que li van fer a La Vanguardia sobre aquest llibre.


Sóc un indecís


Sí, ho cofesso: sóc un indecís. Formo part d'aquells milers de catalans que encara no té clar que votarà aquest diumenge. Si més no, el que sí que tinc clar és a qui no votaré:

- cap partit intolerant que no sap què vol dir el respecte per les altres cultures, pels altres pobles, per la diferència.
- cap partit que fa bandera de l'enfrontament gratuït, de la mentida i la desqualificació
- cap partit que cregui que no pensar com ell significa anar contra ell
- cap partit que em faci sentir perseguit per formar part d'una terra, la meva terra, el meu país, Catalunya.
- cap partit que visqui d'esquena a la realitat, d'esquena a la gent del carrer
- ...

No. Encara no sé qui votaré. Tinc un parell de paperetes posades al sobre perquè el que sí sé és que aquest cop cal anar a votar, ens hi juguem molt, moltíssim. Ens juguem no només el nostre futur com a país, sinó com a persones i com a catalans.

Serà una jornada de reflexió de pensar-hi molt, de prendre decisions i desprendre-les, però al menys, per fi, s'haurà acabat aquesta llarguíssima campanya electoral, la més bruta i manipulada de tota la història de la democràcia, començant per les notícies falses, les denúncies, les falsedats i les mentides i acabant pel frau electoral en els consulats que ha provocat que molts catalans no puguin votar o s'hagin hagut de pagar bitllets d'avió per venir a Catalunya a exercir el seu dret democràtic.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Dietari 103: Giovanni Papini


Hi ha gent que no és curiosa, però no ho és per virtut, sinó per apatia, per deixadesa.

G. Papini

84 Charing Cross Road


Surt en edició de butxaca i en català "84 Charing Cross Road" de l'escriptora Helene Hanff (Philadelphia, 1918 - New York, 1997), el llibre que la va catapultar a la fama.

A "84 Charing Cross Road", Hanff, és el resultat de la relació epistolar que va tenir amb Frank Doel, un llibreter de vell que treballava en una llibreria situada al número 84 del carrer Charing Cross de Londres, amb qui compartia la seva passió pels llibres.

Les cartes escrites durant gairebé 20 anys, de gran bellesa i emoció, ens ajuden a veure com era l'Helene i en Frank, quin era el seu punt de vista de la literatura, però també del món i del que els va tocar viure.

Un llibre curt (110 pàgines) fantàstic per tots els amants de la literatura i dels llibres.

dissabte, 17 de novembre de 2012

FIN de David Monteagudo


Fin, de David Monteagudo. Editorial Acantilado.2011

Fin em va semblar una novel·la d'allò més absurda. Bé, no sé si aquesta és la paraula exacte, però no em va convèncer gens ni mica, tot i que està molt ben escrita. 

Conforme la llegia, esperava que l'autor m'anés aclarint alguna cosa, encara que fos en compte gotes i de manera indirecte, però no és així, de fet tens la sensació de no saber cap on et dirigeix i que, potser, ell tampoc ho sabia.

És una novel·la que la pots agafar per dos vessants: l'apocalíptic o el psicològic. Els diferents personatges són complexos, amb vides intenses i tots ells amaguen un secret del passat, el mateix. Precisament això és el que et fa dubtar en si el que passa al seu voltant és real o només provocat per ells mateixos. I aquesta sensació no te la treus al llarg de totes les pàgines, fins al final en que queda aclarit, però no perquè t'ho expliquin, sinó per omissió.

La reacció dels personatges, força reals i realistes davant del que els passa, i les relacions d'amor-odi entre ells, és el millor de la novel·la, més que el que passa en si que, ja dic, pot semblar del tot absurd o, fins i tot, superflu.

divendres, 16 de novembre de 2012

Maleït karma, de David Safier


Maleït karma (Mieses Karma, 2010) de David Safier (Bremen, 1966) és un llibre que al principi, al menys a mi, em va costar d'entrar-hi. La història d'aquesta presentadora de televisió que mor aixafada per un lavabo que cau d'una estació espacial russa, em va semblar d'allò més surrealista i absurda. No obstant vaig donar-li una oportunitat i vaig passar de les primeres pàgines (en part perquè jo estava de viatge i no portava cap més llibre), i poc a poc la història, que no deixa de ser surrealista en cap moment, et va atrapant amb el seu punt de vista de la realitat i de la nostra vida quotidiana.

En definitiva és un llibre que passa bé, ràpid de llegir, per estones divertit i d'altres surrealistes fins l'extrem.

Text de la contraportada:

"La presentadora de televisió Kim Lange està en el millor moment de la seva carrera quan pateix un accident i mor aixafada pel lavabo d’una estació espacial russa. És aleshores que Kim s’assabenta que ha acumulat mal karma al llarg de tota la seva existència: ha enganyat el marit, ha menystingut la filla i ha amargat la vida a tots els que l’envoltaven. Aviat descobrirà quin és el seu càstig: és en un forat a terra, té dues antenes i sis potes... és una formiga! Kim no té ganes d’anar arrossegant molles de pastís després d’haver eludit els hidrats de carboni durant tota la seva vida. A més a més, no pot permetre que el seu marit es consoli amb una altra. Només li queda una sortida: acumular bon karma per ascendir en l’escala de la reencarnació i tornar a ser humana. Però el camí per deixar de ser un insecte i convertir-se en bíped és dur i ple d’entrebancs.
Aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima i hilarant, que ha col·locat David Safier en el punt de mira de l’escena literària europea, una faula entranyable que, entre riallades, ens ajuda a reflexionar sobre les prioritats de la nostra vida."

dilluns, 12 de novembre de 2012

Nous blogs


He creat un nou blog. No tenia prou amb aquest Un Salt al món (que per cert, tinc bastant descuidat) i amb Un Salt al cinema, que ara he creat Les paraules imaginades.

De fet no és ben bé un blog 100% nou perquè deriva de la fusió de dos blogs anteriors: L'aniversari robat i Selva de tenebres. Eren dos blogs, un per cada llibre, que tot sovint compartien entrades. Aquests blogs també els tenia ben abandonats i ara he decidit de fusionar-los per crear aquest Les paraules imaginades en el que tindrà cabuda tot allò referent als meus llibres de caire juvenil.

A Les paraules imaginades trobareu noticies, secrets i fragments dels dos llibres publicats: L'aniversari robat i Selva de tenebres, però també sobre la novel·la de propera aparició (prevista per Sant Jordi) que porta per títol (o portava abans d'estrenar-se una pel·lícula amb el mateix títol) El lladre de paraules.

També, però, aniré penjant comentaris sobre el nou projecte que tinc a mans: la tercera aventura d'en Regor i que portarà per nom Els canals de la por i que ja avanço en primícia i exclusiva que l'acció tindrà lloc a Venècia.

Properament, per si no en tinc prou encara, tinc la intenció de fer un nou blog per a les meves novel·les per adults. Però aquest encara trigarà unes setmanes.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Lo imposible




Seria millor anar a veure aquesta pel·lícula "verge", però com això és gairebé impossible per la publicitat que li han fet i perquè, ja abans d'entrar, ens han explicat la història, has de pensar igual que quan vas a veure una pel·lícula sobre el Titànic: saps el final, però vols que et sorprenguin amb el desenvolupament. I, personalment, crec que ho ha aconseguit. 


Em va captivar el tractament visual i emocional que fa de l'arribada del tsunami i com el director, J.A. Bayona, aconsegueix donar-nos el punt de vista de la gent que està aliena al que els està a punt de succeir.

Naomi Watts fa una interpretació magnífica

Com espectadors sabem el que vindrà i en el moment que vindrà, però el director en cap moment ens ho anticipa més enllà dels pocs segons que les mateixes víctimes van tenir per veure-ho venir: estem a l'hotel, no veiem la platja ni el mar perquè ens queda darrera dels bungalows, fa un dia esplèndid. De cop s'aixeca un vent estrany i se sent un fort soroll provinent del mar. Què és? No saps, però tens la sensació que en passa alguna cosa, sobretot quan veus el vol nerviós dels ocells. Quan vols adonar-te l'onada sobrepassa els bungalows. Ja no hi ha temps per a res. A partir d'aquí tot es precipita. Aigua. Silenci. Runes. Palmeres. I més aigua. No entens res, només vols sortir a la superfície per tornar a respirar. Quan ho aconsegueixes et veus arrossegat com un tros de runa més. No pots agafar-te en lloc i l'aigua et porta, no saps on. No saps quan s'acabarà. Com lluitar contra el que no entens? Només vols que s'acabi. Com sigui, però que s'acabi.


Espectacular primera part de la pel·lícula. Després, amb moments molt emocionants i d'altres no tants, ja és el drama de la família, que de forma individual, faran l'impossible per saber si els altres són vius i per retrobar-se.

J. A. Bayona

No puc evitar comparar l'enfocament de Bayona, un director català, amb el que li hauria donat un director americà (sense posar noms), i estic convençut que hauria posat l'èmfasi amb la tensió de l'arribada del tsunami, ens l'haurien ensenyat molt abans com una amenaça que caurà sobre els turistes. Cinematogràficament la tensió hauria estat més forta, segur, més manipuladora també, però ens hauria allunyat de l'acció, ens hauria posat en el pla de simple espectador i no com a fet en Bayona, que ens fica dins l'acció com un turista més.





dilluns, 15 d’octubre de 2012

Aids Ruben 2

Quan em decideixo a escriure una història, sempre, d'alguna manera o una altra, he de fer una mínima tasca de documentació (escenaris, fets puntuals, científics, etc.). 


Normalment aquesta feina pot ser ben bé feta mitjançant llibres, internet o records personals (fotografies, apunts...), però en aquest cas no era posible, necessitava tenir coneixements de primera mà, per això vaig parlar amb un parell de persones de caire totalment diferent: una que no tenia gaires ganes de parlar del tema i una altra que tot el contrari, que em va explicar tot el que necessitava saber, a més d'aportar-me diferents experiències de moltes persones que, per la seva feina, havia tractat. Cal a dir, però, que totes dues persones, la que va explicar més i la que menys, han estat de gran ajuda pels meus objectius.

El resultat de les entrevistes m'ha fet veure dues coses: la primera que aquest llibre és necessari que l'escrigui i que ho faci d'una forma molt seriosa i acurada. La segona, que no anava tant desencaminat amb el punt de vista que li havia donat a la història perquè he vist que el sentiment imperant en tots els casos, és la por.

Ara el que em queda és reemprendre la feina, fer-ho el millor que sàpiga i intentar no defraudar ningú.

De moment, des d'aquí (després ja ho faré en el llibre), vull agrair molt als nois d'StopSida la seva inestimable ajuda a l'hora d'aconseguir-me les entrevistes i per tota la documentació i informació que m'han donat. I també, com no, als nois que m'han explicat les seves històries més íntimes.




dilluns, 1 d’octubre de 2012

Aids Rubén


En Rubén és un noi de 27 anys agradable, tendre i carinyós. Amic dels seus amics i amant de la tranquil·litat. Li agrada el cinema, llegir i sortir a passejar pel parc que té a prop de casa seva. Treballa en una organització no governamental ajudant persones amb dificultats, i quan arriba a casa al vespre, li agrada preparar-se un bon i lleuger sopar ben aviat per tenir molta estona per llegir o estudiar o simplement estar amb el seu xicot, en Juan.Té tot el que necessita, no li cal res més, és feliç amb la vida que porta. 

Però un dia tot això s'ensorra quan, després de fer-se unes anàlisi, li descobreixen anticossos del VIH a la sang. No entén res: no ha fet cap pràctica de risc i és fidel al seu company des fa 5 anys. Però en Juan no. Ha portat una doble vida, i en cap moment, ni per respecte a en Rubén, ha vist la necessitat de prendre cap mena de precaució.

En Rubén, desfet, es troba davant d'un gran repte: superar la depressió inicial, enfrontar-se a la malaltia el millor que pugui perquè aquesta no hipotequi la seva vida, i començar una nova vida lluny d'en Juan.

Aquest és l'inici de "Inmunodeficiencia sentimental", la nova novel·la que estic escrivint en aquests moments. 

Per a documentar-me estic llegint testimonis i articles i és llavors quan veus com de dura ha de ser la vida de les persones que pateixen la sida. La medicació estricta, els controls periòdics, la dieta, l'exercici, la por de les malalties oportunistes. Fins i tot, aquelles que no l'han desenvolupat, però que tenen el virus a la sang (com és el cas d'en Rubén), han de prendre les mateixes precaucions i controls per poder fer una vida més o menys normal. 

Havia vist pel·lícules (Compañeros inseparables, Philadelphia) i documentals, però no és fins que t'involucres una mica que no et fas una lleugera idea del que significa viure amb la sida, com els canvia la vida i com encara la percepció estigmatitzada que té la societat dels malalts és força negativa, si més no, més del que hauria de ser. 

Espero posar el meu petit gra de sorra per evitar que molts Rubéns es vegin discriminats, apartats dels seus familiars i amics (voluntàriament o involuntària) i donar una altra visió no tan negativa ni dramàtica. Com diu en Rubén en un moment determinat: "la meva vida no s'ha acabat, simplement passa per una altra etapa, més difícil, això sí, però no impossible de superar".


dimecres, 26 de setembre de 2012

Només volia dir...


Sí, gràcies a tots els que passeu de tant en tant per aquesta finestra oberta al món des d'un poble de la comarca del gironès anomenat Salt. Un poble que té poc de poble i molt de ciutat, un poble on viure és fàcil i a la vegada molt complicat, però on sempre hi ha coses per descobrir i per compartir.

Gràcies als que sou fidels visitants, encara que jo no passi gaire per casa vostra, que sé (les estadístiques de Sant Google així ho confirmen) que sou molts diàriament.

Gràcies als que sou fidels comentaristes de les, cada cop més espaiades, entrades d'aquest blog. M'emociona molt veure-us sempre tan puntuals just quan fa poca estona que he penjat l'entrada. És increïble! I encara que no contesti sempre els comentaris, els llegeixo i de vegades em feu pensar, d'altres riure, d'altres emocionar-me... però mai em deixeu indiferent.

Avui només volia dir-vos a tots vosaltres: GRÀCIES!


dijous, 20 de setembre de 2012

L'estil o el look

Tots tenim un estil a l'hora de vestir que pot ser més o menys personal i més o menys classificable dins d'un estil més genèric. Això està clar. Però aquest estil o look, que ens ha de resultar còmode de dur, també ha de ser, a més, l'adequat per a nosaltres.

El problema ve quan no saps si el teu estil és el que et queda bé o no, per molt còmode que et sentis amb ell (i no parlo de la comoditat de la roba, si no de la comoditat de portar un look o un altre).

A la meva edat, sé que tinc un estil bastant definit encara que no en sigui conscient. Ho sé pels comentaris dels amics o companys de feina quan els ensenyo alguna peça de roba que he comprat i em diuen "és ben bé del teu estil". És llavors quan penses "ostres, tinc un estil i jo sense saber-ho". Però tornem-hi, quin és i és l'adequat?

Darrerament no estic convençut i vaig una mica a la recerca d'un estil que m'hi identifiqui més i amb el que em vegi bé. He consultat moltes webs de botigues i més o menys ja el tinc localitzat: és el que els experts anomenen "casual" o "urbà". M'agrada, però és més complicat del que sembla perfeccionar o millorar el teu look. De vegades no és tan com vas vestit com saber posar-te correctament un complement que dóna un gir de 180º a la roba que portes.

Tota una tècnica!

(Post una mica superficial de canvi d'armari)


dimarts, 4 de setembre de 2012

"Amics" de facebook


És ben curiós això del facebook, si més no l'actitud de la gent. 

M'he trobat casos en que algú amb qui  gairebé no hi tinc relació, quan em veuen pel carrer, em saluden com si fóssim íntims i em comenten tal o qual cosa de la meva vida, llavors em quedo sorprès i la pregunta típica és "Com ho saps això?" i la resposta encara més típica és "Ho he vist al teu facebook". I penso: "doncs perquè mai em fas cap comentari no em dius res pel facebook i esperes a dir-m'ho quan ens trobem un cop l'any pel carrer?".

En sóc conscient de la publicitat al facebook, per això només poso i penjo les fotos que jo vull que se sàpiga o es vegin. Res més. Intento tenir un marge de control i guardar parcel·les per la meva més estricta intimitat.

D'altra banda en sóc conscient que tinc la culpa que algunes persones amb qui no tinc gaire relació o cap, sàpiguen coses de la meva vida perquè les tinc com "amics".

En aquesta llarga relació d'"amistats" feisbuqueres (301 persones) hi ha familiars, amics de debó (comptats amb els dits de la mà), amics que ho havien estat i han estat recuperats, coneguts, saludats (com deia en Pla) i "amics" del feisbuc. Són aquestes darreres categories les que em sorprenen més. Algunes perquè han passat d'amics feisbuqueros a amics o, si més no, coneguts de veritat. I perquè alguns saludats volen passar a coneguts, però sense fer l'esforç de cultivar la relació. També hi ha hagut el cas de saludats que han desaparegut per un motiu o un altre, però aquests no em preocupen el més mínim. I en altres ocasions es recuperen antigues amistats o amors que s'havien perdut pel temps i que d'aquesta manera se segueix més o menys en contacte i sempre fa il·lusió.

En fi, que les relacions "d'amistat" del facebook són, per si mateixes, tot un món complex i diferent de les del "món real". Ni millor ni pitjor, com deia en Soler, però sempre sorprenent.

divendres, 3 d’agost de 2012

Frederic Lloveras

Tenia un oncle-avi (l'oncle del meu pare) aquarel·lista. De petit ens fèiem molt amb ell perquè va ser gairebé un pare pel meu pare, així que per a mi, va ser una mena d'avi, tot i que jo també li deia "tiet". De fet tant el meu pare com jo, portem el nostre nom per ell. Era el tiet excèntric perquè es guanyava la vida pintant en una època que no era gaire habitual poder-s'hi dedicar i menys a Barcelona. La seva tècnica era sobretot aquarel·la, tot i que també tocava el gravat, l'oli i el dibuix. 

Tinc molts records de les tardes passades al seu pis del carrer Balmes. D'estones mirant els seus quadres i els seus llibres i mirant de cua d'ull com, a la que et descuidaves, ja t'havia fet un retrat. (Potser,algun dia, em decidiré a escriure una novel·la basada en la seva vida, tinc material de sobres i ganes de fer-la).

A casa, tots els quadres són d'ell i penjar algun d'un altre pintor era, i és, com un sacrilegi.

Aquest 2012 fa 100 anys que va néixer a Sant Andreu. Per aquest motiu, i com una mena d'homenatge, aquest any he comprat algunes coses seves que he anat trobant per subhastes per internet: algun gravat, alguns llibres il·lustrats per ell, un cartell d'una fira del llibre de l'any 1978, un llibre de memòries... 

I ahir, en obrir les pàgines del diari Ara, em vaig trobar aquest anunci del Museu de l'Aquarel·la de Llançà que el dia 4 d'agost inauguren una exposició seva en motiu del seu centenari. 

Naturalment no penso perdre-me-la, i si passeu per Llançà, us recomano que hi aneu a fer-hi un cop d'ull.

La Pedrera, 1978

divendres, 6 de juliol de 2012

Fauna de gimnàs


En el gimnàs la fauna és d'allò més variada i segons la hora en que hi vagis, la variació tira més cap a una banda que cap a una altra. 

Així a les 3 de la tarda hi ha una mica de tot, com una macedònia barrejada: els que surten de treballar o els que encara no han entrat i aprofiten per fer una mica d'exercici abans d'anar a casa; algun jubilat que no té res a fer a la tarda; unes quantes senyores que van ràpid cap a la classe d'aerobic o aquagym, i els que hi estan a totes hores i tots els dies.

A les 6 o les 7 de la tarda, la fauna és d'aquella que es passa més estona contemplant-se els músculs als miralls i fent-la petar amb altres especímens similars per comparar els avenços dels seus cossos hormonats i proteïnitzats mentre miren amb superioritat tots aquells que l'únic que volen és fer una mica d'exercici per sentir-se bé, no per muscular-se. Aquests últims escassegen en aquest horari, i els que hi ha, és perquè no tenen més remei que anar-hi a aquesta hora.

I a les 7 del matí, hi ha la variant jubilat, aquests són també perillosos perquè quan agafen una màquina s'enganxen com una paparra i no hi ha manera de treure'ls, es poden passar mitja hora ocupant un parell de cintes de córrer per caminar tranquil·lament fent-la petar amb un company. I després, al vestuari, van fent empentes perquè tenen molta pressa en marxar.

A tot això hi ha també aquells que són a qualsevol hora i qualsevol dia, vagis quan vagis, els trobes.

Un gimnàs dóna per molt: hi ha el tema de les salutacions, el tema de les ocupacions dels bancs al vestuari, el tema de les ocupacions en exclusivitat de les màquines, el tema de la roba (i els canvis de roba), el tema de les dutxes... Per fer tot un manual!


dijous, 28 de juny de 2012

L'Orgull del 28 de juny

Façana de l'Ajuntament de Salt amb la bandera LGBT

El 28 de juny de 1969, el col·lectiu homosexual de New York, va dir prou a les agressions, a les discriminacions i tractes vexatoris per part de la policia de la ciutat. Els fets van tenir lloc en el bar Stonewall Inn del Greenwich Villages novayorquès. 

Ens aquest bar, lloc de trobada del col·lectiu, hi havia regularment redades per identificar i detindre la gent que s'hi reunia. No obstant, la policia sempre avisava la direcció del bar abans d'anar-hi. Aquell vespre, però, van fer la redada sense avisar, amb policies vestits de paisà i en una hora de màxima afluència de públic. 

Però aquella nit va ser diferent per la policia perquè es van trobar amb una resistència que mai abans s'havia donat: la gent es va revoltar. No se sap ben bé com van començar els aldarulls, el que sí se sap és que la policia es va veure de seguida sobrepassada i es van haver de refugiar al bar. Els ànims reprimits per anys i anys de repressió i agressions al col·lectiu LGBT, havien esclatat. Els aldarulls van durar 3 dies. 

A partir d'aquests fets, es reconeix cada 28 de juny, com el Dia Internacional de l'Orgull LGBT

L'Ajuntament de Salt avui ha volgut tenir un record i sumar-se en aquesta lluita pels drets de totes les persones, penjant la bandera que representa el col·lectiu LGBT, la de l'Arc de Sant Martí. 

I jo també m'afegeixo en aquest record de lluita pels nostres drets, pel respecte i per la igualtat de totes les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals. Perquè totes les persones som persones i l'opció sexual de cadascuna no la fa ni millor ni pitjor.

dilluns, 25 de juny de 2012

A la recerca de l'Arca perduda

Era a casa de la meva tia una tarda de dissabte o diumenge i estava amb els meus cosins, avorrit. Llavors la meva cosina em va demanar que perquè no l'acompanyava al cinema, ella hi volia anar però la seva mare no la deixava perquè encara era massa petita per anar-hi sola. Desganat, vaig acceptar. No tenia ni idea de quina pel·lícula em portaria a veure, però el cinema Urgell era a prop i podíem anar amb una passejada.

Urgell cinema, Barcelona. Pic by Google
Quan vam arribar, la cua era enorme, gairebé donava la volta a l'illa de cases. Vaig proposar de tornar-nos-en, però la meva cosina, tossuda, que s'hi volia quedar. Així que ens hi vam posar a la filera.
Va passar molta estona i quan érem, per fi, a pocs metres de la taquilla, vam sentir que deien que s'havien acabat les entrades per aquella sessió i que en cinc minuts començaven la venda per a la següent. Frustrats per haver-nos quedat tan a prop, vam decidir comprar igualment l'entrada per la sessió següent. Un cop la vam tenir, vaig trucar a casa per avisar que teníem les entrades però que no havíem pogut entrar i que, ja que la teníem, entreríem a la sessió de les 6. Va ser una petita mentida perquè no ens fessin tornar a casa sense poder veure la pel·lícula que, per cert, encara no tenia ni idea de quina era.

Cua al vestíbul del cinema Urgell. Pic by Sospechosos cinéfagos
Vam esperar-nos dues hores més fent una altra cua, aquest cop la d'entrar a la sala, i vaig aprofitar per mirar les fotos de la pel·lícula i esbrinar el títol: En busca del Arca perdida. No em deia res. Tot just l'havien estrenat aquell cap de setmana i jo no havia llegit ni vist res d'ella.

Cartell de Raiders of the lost Ark que presideix el meu despatx i que ha viatjat de casa en casa des de l'any 1981
Quan vam poder entrar i va començar la pel·lícula, vaig patir una descàrrega d'adrenalina contínua que no va parar fins els títols de crèdit. M'havia captivat, seduït, absorbit--- Era la millor pel·lícula que havia vist des de La guerra de les galàxies!
No recordo res més d'aquella tarda, ni com vam sortir del cinema i vam tornar a casa. Res. Només sé que s'havia encès un llum en el meu cervell. Allò era el que jo volia fer amb la meva vida: dedicar-me a l'Arqueologia.

Amb els companys de facultat emulant els egipcis.
Des d'aquell moment els estudis de les assignatures d'Història i d'Història de l'Art van ser les que més m'apassionaven, les estudiava amb plaer i trenia molt bones notes. Per això, quan va ser el moment d'escollir la carrera per estudiar i entrar a la Universitat, ho vaig tenir claríssim. Tot i això, no podia estudiar Arqueologia perquè com a carrera no existia i s'havia de fer Història, així que em vaig matricular. Llavors vaig descobrir que en el Institut de Prehistòria de Barcelona es cursava una diplomatura d'Arqueologia Hispànica i també em vaig matricular. No m'ho podia perdre, encara que hagués d'estudiar al matí a un lloc i a la tarda en un altre.

El meu racó preferit de Catalunya: el moll grec d'Empúries. Pic by Deric.
A poc a poc, amb l'esdevenir dels anys, l'Arqueologia va quedar relegada per causes alienes a la meva voluntat, però la Història no. I tot i que durant molts anys no m'hi vaig poder dedicar professionalment, des de fa 4 anys, sí. Per això, tot i els inconvenients que tenen totes les feines, m'ho passo molt bé treballant perquè faig el que m'agrada: tocar, remenar, investigar fonts històriques reals.

Aquí treballo: Arxiu municipal de Salt. Pic by Deric.


dimarts, 19 de juny de 2012

Hipercor


Avui fa vint-i-cinc anys del brutal atemptat a l'Hipercor de Barcelona. En aquella època jo encara era un ciutadà barceloní que vivia al costat del passeig Fabra i Puig, i tot que l'Hipercor el teníem molt a prop de casa, només hi havia anat un cop.

Aquell dia del mes de juny del 1987, jo estava de permís de la mili i havia anat al centre de Barcelona, no recordo per a què, potser per fer alguna gestió o per quedar amb els amics. La qüestió és que tornava a casa amb la línia 1 (la vermella) del metro. Era un viatge anodí com tots els de metro: avorrit i llarg. El tren va sortir de la parada de Sagrera i com havia de baixar a la següent parada, Fabra i Puig, em vaig posar dret i em vaig acostar a la porta que tenia més propera i em vaig quedar mirant per la finestra la foscor del túnel. Llavors el metro va fer una lleugera sacsejada i els llums es van apagar uns breus segons, però com va continuar el viatge amb normalitat, no li vaig donar més importància.

En arribar a l'estació, vaig baixar tan tranquil però al sortir al carrer de seguida vaig adonar-me que alguna cosa no anava a l'hora: vaig sentir sirenes de cotxes d'emergències i es vaig veure fum darrera d'un edifici. Vaig pensar que potser hi havia un incendi en algun habitatge i vaig continuar el camí cap a casa (no he sigut mai d'anar a mirar què ha passat).

Quan vaig arribar, vaig posar la ràdio per si, per casualitat, deien alguna cosa. Va ser llavors quan vaig saber que havia estat un atemptat terrorista i un calfred va em recórrer tot el cos: la sacsejada i l'apagada dels llums del metro havien estat en el mateix moment de l'explosió, la qual cosa volia dir que en aquell precís moment jo era a escassos metres, a sota terra, de l'aparcament on havia esclatat el cotxe bomba.

Per sort l'anècdota per mi no va anar més enllà i també per sort, cap persona de la meva família ni cap amic va trobar-s'hi al mig de l'atemptat. Però aquell era un centre comercial de proximitat on anava molta gent del barri a comprar o, simplement, a passar la tarda, i molts, directament o indirecta, tenien familiars o coneguts que s'hi van veure involucrats.

No cal dir que, si abans del 87 només hi havia anat un cop, després d'allò, no el vaig trepitjar mai més i que el nom Hipercor, cada cop que el sentia em produïa una esgarrifança fins el punt que vaig trigar molts anys en entrar en cap Hipercor.

Mai abans havia explicat aquesta història.


divendres, 15 de juny de 2012

Jo confesso


Què és el que ens agradaria confessar al final de la nostra vida? Quants secrets, quantes veritats, quantes mentides...?


Què confesso? Que sóc qui sóc, que amago coses, que no sóc qui sembla ser, que sóc més simple del que sembla...? Què sóc un vampir de vides, un recull d'anècdotes...?

Jo confesso. Ell confessa. Tu confesses. 

1.000 pàgines de confessions. 1.000 pàgines d'excel·lent lectura. 1.000 pàgines mestres.

Què més dir?

Sí. 

Jo confesso: em moro d'enveja perquè mai no sabré escriure així.

Jo confesso: gràcies Cabré perquè amb el teu llibre m'has ensenyat com s'escriu, com es fa LITERATURA amb majúscules.


Jo confesso


Què és el que ens agradaria confessar al final de la nostra vida? Quants secrets, quantes veritats, quantes mentides...?


Què confesso? Que sóc qui sóc, que amago coses, que no sóc qui sembla ser, que sóc més simple del que sembla...? Què sóc un vampir de vides, un recull d'anècdotes...?

Jo confesso. Ell confessa. Tu confesses. 

1.000 pàgines de confessions. 1.000 pàgines d'excel·lent lectura. 1.000 pàgines mestres.

Què més dir?

Sí. 

Jo confesso: em moro d'enveja perquè mai no sabré escriure així.

Jo confesso: gràcies Cabré perquè amb el teu llibre m'has ensenyat com s'escriu, com es fa LITERATURA amb majúscules.


divendres, 1 de juny de 2012

Incerteses

Interior de la Llibreria Antinous de Barcelona
Aquest és un post d'autoajuda. Ja ho dic d'entrada per no enganyar ningú. I per què? Doncs perquè estic escrivint un nou llibre amb la incertesa que em provoca el fet de no saber si podré tornar a publicar més o no. Vull dir, que tenir 3 llibres al mercat més un quart que sortirà aquest estiu, no és garantia de res. 

Proves d'això és que fa temps vaig passar un llibre a l'editorial i encara no he rebut cap resposta, l'altra és que m'he posat a buscar agent literari i, després d'enviar-los el currículum, tampoc responen o, si ho fan, és per dir que en els temps que corren, no accepten nous escriptors. Si això passa amb els agents, ja no cal ni provar anar a una editorial que no et conegui perquè no et deixaran ni dir "bon dia".

Per això vaig escrivint amb aquesta incertesa, amb l'única esperança que, quan acabi aquesta bogeria de crisi absurda (absurda perquè està provocada pels poders per retallar els drets i les esperances del poble i fer-se encara més rics) que estem vivint, les coses es normalitzin una mica i tenir en el calaix unes quantes històries per publicar.

M'agrada escriure, és un entreteniment i m'ho passo bé. Però és clar, si després no ho llegeix ningú, no té massa sentit tot plegat...


diumenge, 20 de maig de 2012

A long time ago in a galaxy far, far away...

Cartell original de la 1ª pel·lícula que penja de la meva habitació

Sí, ho sé, tinc un punt de friky, però no ho puc evitar, Star Wars és la meva pel·lícula. Sobretot la primera, subtitulada, posteriorment com A new hope, i en part, també, la segona, L'imperi contraataca, per l'atmosfera opressiva i el gran final que té.

Doncs bé, fa 35 anys que es va estrenar el primer film, una aposta arriscada que ha estat la més rendible de la història del cinema. I sí, fa 35 anys, jo vaig anar a veure-la en un cinema de Barcelona, el nom del qual no recordo, però sí recordo que estava al Paral·lel i que, a la façana, lluïa espectacular el cartell de la pel·lícula amb el retrat dels protagonistes i les naus i les estrelles. Només de mirar aquell cartell enorme en la façana vermella, ja et traslladaves automàticament en un món de màgia i aventura. Un món que, 35 anys després, encara em causa fascinació cada cop que m'endinso en ell i que ha estat per mi l'inspirador de contes i relats i, fins i tot podria dir que va ser el causant que em dediqui a escriure (i també, com no, que sigui un malalt de cinema), perquè em representa una mica la recerca d'aquelles sensacions que vaig tenir, de nen, assegut a la butaca del cinema, però amb el cap dins de l'una galàxia molt, molt llunyana...

Actualització: què gran és Internet! Navegant he trobat que el cinema es deia Nuevo Cinerama.

diumenge, 6 de maig de 2012

Les coses que sé

Biblioteca de l'Abadia de Montserrat
El meu anterior post ha estat àmpliament comentat, sobretot a mi directament, i és que molta gent s'hi ha sentit identificada amb les meves paraules. 

Com deia, potser no sóc bo en res de tot el que m'agrada fer, però ho faig per això: perquè m'agrada i m'ho passo bé, independentment del resultat. Si, a més, les coses que faig públiques, a la gent li agraden, doncs millor que millor.

Certament sí que hi ha coses o temes que m'apassionen i domino una mica més i, en aquests, potser no sóc tan dolent o, si més no, em defenso força bé. Vaig dir que hi havia dues coses que feia bé: llegir i mirar cinema. Això, en certa manera, comporta que pugui tenir una bona conversa sobre llibres, escriptors, cinema i actors o directors.

També el tema de l'escriptura desperta en mi una certa motivació i quan em deixen, puc xerrar pels colzes sobre el fet d'escriure, com escriure, que m'inspira, quins temes m'agraden més, etc.

Hi ha algun altre tema que també desperta el meu interès, però ara tampoc és qüestió de fer una llista...

Només cal rebuscar una mica en el nostre interior per trobar allò que ens fa diferents i únics com a persones. Per això, en l'anterior post, parlava del "nen, tu vals molt", anava en aquest sentit i, potser, no cal dir-t'ho mirant-te al mirall, sinó interioritzar-ho.

divendres, 4 de maig de 2012

Les coses que no sé

Josep Maria Ainaud de Lasarte

Admiro aquella gent que sap molt d'un tema. Aquells que dominen tant la seva feina o allò pel que han estudiat o el que els apassiona, que són capaços de parlar-ne amb fonament i passió, durant tot el temps que calgui.

Em quedo meravellat. Jo no puc. No domino cap tema, no sé molt de res i sí molt poc de tot. Tampoc hi ha res que m'apassioni fins a l'extrem de dedicar-hi la vida.

M'agrada la música i toco el piano, però sóc un pèssim intèrpret. M'agrada dibuixar i pintar aquarel·la, però no sé aplicar-hi el color i els dibuixos semblen fets per un nen. M'agrada escriure, però sóc incapaç de creure que ho faig bé. M'agrada la història i investigar fets del passat en les fonts primigènies, però no trobo res d'interessant o inèdit. M'agrada la meva feina, però, després del que ha passat, he descobert que no sé fer una part important d'ella...

A vegades tinc la sensació que sóc un frau... Llavors em miro al mirall i em dic, com la Carmen Maura dels 80, "nen, tu vals molt" i em sento ridícul parlant al meu reflex. Tanco pàgina i continuo tocant el piano, dibuixant i pintant, escrivint, treballant i fent investigació històrica... encara que sigui de forma mediocre. I em consolo pensant que hi ha dues coses que faig bé: llegir i mirar cinema... encara que en aquestes dues facetes jo no poso res de creativitat per part meva.

dimarts, 24 d’abril de 2012

dilluns, 23 d’abril de 2012

Hipnofòbia

Així és com es queda un després de llegir Hipnofòbia

S'ha parlat molt d'aquest llibre que va merèixer el primer Premi Carlemany per al foment de la lectura, per tant d'ell jo només diré tres paraules:

Inquietant, intrigant, imprescindible

En Salvador Macip ens submergeix en un món en què res és el que sembla, en que no se sap qui són els bons i qui els dolents perquè no hi ha bons ni dolents, en que la realitat es difumina fins a desaparèixer i ens porta cap a un final sorprenent.

Un llibre que no et deixarà dormir tranquil mai més.

Hipnofòbia, de Salvador Macip, està publicat per Proa (març, 2012). Text de la contraportada:

Per què dormim? És veritat que el cervell necessita descansar, o és una manera d’ocultar el seu veritable potencial? En un búnquer secret de l’exèrcit americà, el doctor Metcalf ha trobat la manera d’accedir al Poder, la força secreta de la ment, i té una idea molt clara de com l’ha de fer servir. El general Sandcliff és l’únic que pot evitar que el doctor s’infiltri en els nostres somnis i acabi controlant la humanitat. Podrà aturar l’home més perillós del món? Insomnes, aviat sabrem on està disposat a arribar per aconseguir-ho.

Hipnofòbia és una història d’intriga amb tocs fantàstics, que utilitza una estructura inspirada en les sèries de televisió i pren com a referents l’horror gòtic de Lovecraft i Poe, els còmics dels X-Men, Shakespeare o les pel·lícules de Brian de Palma.


Hipnofòbia

Així és com es queda un després de llegir Hipnofòbia

S'ha parlat molt d'aquest llibre que va merèixer el primer Premi Carlemany per al foment de la lectura, per tant d'ell jo només diré tres paraules:

Inquietant, intrigant, imprescindible

En Salvador Macip ens submergeix en un món en què res és el que sembla, en que no se sap qui són els bons i qui els dolents perquè no hi ha bons ni dolents, en que la realitat es difumina fins a desaparèixer i ens porta cap a un final sorprenent.

Un llibre que no et deixarà dormir tranquil mai més.

Hipnofòbia, de Salvador Macip, està publicat per Proa (març, 2012). Text de la contraportada:

Per què dormim? És veritat que el cervell necessita descansar, o és una manera d’ocultar el seu veritable potencial? En un búnquer secret de l’exèrcit americà, el doctor Metcalf ha trobat la manera d’accedir al Poder, la força secreta de la ment, i té una idea molt clara de com l’ha de fer servir. El general Sandcliff és l’únic que pot evitar que el doctor s’infiltri en els nostres somnis i acabi controlant la humanitat. Podrà aturar l’home més perillós del món? Insomnes, aviat sabrem on està disposat a arribar per aconseguir-ho.

Hipnofòbia és una història d’intriga amb tocs fantàstics, que utilitza una estructura inspirada en les sèries de televisió i pren com a referents l’horror gòtic de Lovecraft i Poe, els còmics dels X-Men, Shakespeare o les pel·lícules de Brian de Palma.


dissabte, 14 d’abril de 2012

Titànic

Titanic. Photo by Wikimedia Commons

La nit del 14 al 15 d'abril de 1912 s'enfonsava el vaixell més famòs de tot els temps. El Titànic, però, no ha estat l'únic vaixell en la història de la navegació marítima que s'ha enfonsat causant nombrosos morts, però sí que ha estat el més cinematogràfic. Si fem una recerca a IMDb per títol "Titànic" ens surten més de 120 pel·lícules que hi fan referència i més de 65 episodis de televisió incloent-hi documentals. 

Les més antigues d'aquestes pel·lícules són del mateix any 1912: Saved from the Titanic i In Nacht und Eis.

Trobem films a totes les èpoques, a tots els països, de tots els estils, gèneres i gustos fins arribar a la més famosa de totes elles i la pel·lícula més taquillera de tots els temps. Titanic (1997), restaurada i adaptada al 3D aquest mateix 2012.

Algunes de les pel·lícules són:

La última nit del Titànic (A night to remember, 1958)amb Kenneth More, Ronald Allen i Robert Ayres
Titanic (1943) (Alemanya)
Titanic (1915) (Itàlia)
Rescaten el Titanic (Raise the Titanic, 1980)
Titanic II (2010) (USA)
La cambrera del Titànic (La femme de chambre du Titanic, 1997) de Bigas Luna amb Olivier Martinez i Aitana Sánchez-Gijón
S.O.S. Titànic (1979) (Regne Unit)
Die katastrophe der Titanic (1912) (Alemanya)
L'enfonsament del Titànic (1994) d'Antonio Chavarrías, amb Sergi Mateu, Laura Accati i Àlex Casanovas
El hundimiento del Titanic (Titanic, 1953) amb Clifton Webb, Barbara Stanwyck i Robert Wagner
Titanic (2012) Serie tv
Misterios del Titanic (Ghosts of the Abyss, 2003) documental de James Cameron
Los secretos del Titanic (National Geographic Video: Secrets of the Titanic, 1986) documental de National Geographic


dimecres, 11 d’abril de 2012

I'm tired

Barcelona, parc de l'Escorxador. Photo by Deric

Estic cansat. A vegades em sento cansat de moltes coses, de tot i de res, tot i que el meu estat d'ànim actual té una causalitat ben concreta i enfocada per un aspecte clar de la meva vida.

Des que van traslladar el meu lloc laboral a una nau abandonada en mig del no res, lluny de tot i de tothom, que trobo a faltar moltes coses (algunes, però, gens ni mica). Si bé he guanyat en tranquil·litat, en poder fer la meva feina sense angoixes, sense tenir els caps a sobre en tot moment, el meu costat urbanita troba a faltar l'estrès d'una ciutat, el contacte humà, l'ambient d'oficina, el transport públic, els carrers atapeïts de gent apressada amunt i avall en un dia laboral, els bars d'esmorzars a preu fix, les anècdotes... que passi alguna cosa interessant durant el dia. I és que, vulgui o no, el fet d'haver nascut i viscut durant 24 anys en una gran ciutat, i haver treballat en una gran oficina al costat del passeig de Gràcia, tiren molt i, en certa manera, es troben a faltar. 

Per això, de tant en tant necessito injectar-me una dosi urbanita directament en vena i m'apunto a diferents tallers i jornades relacionades amb la meva feina que tenen lloc a Barcelona. Per la setmana vinent m'espera una xeringa plena d'essència de ciutat.