Tenia un oncle-avi (l'oncle del meu pare) aquarel·lista. De petit ens fèiem molt amb ell perquè va ser gairebé un pare pel meu pare, així que per a mi, va ser una mena d'avi, tot i que jo també li deia "tiet". De fet tant el meu pare com jo, portem el nostre nom per ell. Era el tiet excèntric perquè es guanyava la vida pintant en una època que no era gaire habitual poder-s'hi dedicar i menys a Barcelona. La seva tècnica era sobretot aquarel·la, tot i que també tocava el gravat, l'oli i el dibuix.
Tinc molts records de les tardes passades al seu pis del carrer Balmes. D'estones mirant els seus quadres i els seus llibres i mirant de cua d'ull com, a la que et descuidaves, ja t'havia fet un retrat. (Potser,algun dia, em decidiré a escriure una novel·la basada en la seva vida, tinc material de sobres i ganes de fer-la).
A casa, tots els quadres són d'ell i penjar algun d'un altre pintor era, i és, com un sacrilegi.
Aquest 2012 fa 100 anys que va néixer a Sant Andreu. Per aquest motiu, i com una mena d'homenatge, aquest any he comprat algunes coses seves que he anat trobant per subhastes per internet: algun gravat, alguns llibres il·lustrats per ell, un cartell d'una fira del llibre de l'any 1978, un llibre de memòries...
I ahir, en obrir les pàgines del diari Ara, em vaig trobar aquest anunci del Museu de l'Aquarel·la de Llançà que el dia 4 d'agost inauguren una exposició seva en motiu del seu centenari.
Naturalment no penso perdre-me-la, i si passeu per Llançà, us recomano que hi aneu a fer-hi un cop d'ull.
 |
| La Pedrera, 1978 |
10 comentaris:
Ja veig que vens de família d'artistes. Està bé això d'anar recopil·lant material seu, ets un bon nebot-nét.
Hola Frederic, bonic homenatge le has fet al tiet, jo sabia que aquet any feia 100 anys (el 1 de Febrer),aveure si poden anari a veure alguna de las exposicións que fan. Era una persona entrayable.
carai tenir un tiet-avi pintor! jo també vaig llegir que li feien una exposició homenatge ...tractarem d'anar-hi
Curiosa, la història que expliques! I pel que dius, n'hi ha com per escriure una novel·la. Aquestes històries familiars sempre tenen ganxo. M'alegro que t'hagin sorprès amb la commemoració del 100è aniversari del naixement... sempre alegra, oi? I molt xulo, que t'hagis dedicat a recopilar material relacionat amb ell!
Un homenatge preciós, DERIC. Una abraçada i fins aviat.
Jo també vaig conèixer al frederic lloveras. El meu pare era cosí "postís" com deia el pare, de la seva dona , la montserrat.
la meva mare encara viva amb 92 anys els recorda molt bé, també els meus tenien només lloveras penjats a casa, i allà es mantenen penjats pel pis, records d'una epoca d'abans que el frederic fós el "lloveras"
Nosaltres som de la família Lloveras.
Crec que ara per ara no és prou reconegut fora dels cercles artístics, el públic l'hauria de conéixer més.
Besoncle i besnebot són paraules a la vostra disposició. No fa gaires anys tampoc dèiem "bústia" i avui ens resulta imprescindible.
Besoncle i besnebot són paraules a la vostra disposició. No fa gaires anys tampoc dèiem "bústia" i avui ens resulta imprescindible.
Gràcies per la puntualització, Anònim.
Publica un comentari a l'entrada