dilluns, 1 d’octubre de 2012

Aids Rubén


En Rubén és un noi de 27 anys agradable, tendre i carinyós. Amic dels seus amics i amant de la tranquil·litat. Li agrada el cinema, llegir i sortir a passejar pel parc que té a prop de casa seva. Treballa en una organització no governamental ajudant persones amb dificultats, i quan arriba a casa al vespre, li agrada preparar-se un bon i lleuger sopar ben aviat per tenir molta estona per llegir o estudiar o simplement estar amb el seu xicot, en Juan.Té tot el que necessita, no li cal res més, és feliç amb la vida que porta. 

Però un dia tot això s'ensorra quan, després de fer-se unes anàlisi, li descobreixen anticossos del VIH a la sang. No entén res: no ha fet cap pràctica de risc i és fidel al seu company des fa 5 anys. Però en Juan no. Ha portat una doble vida, i en cap moment, ni per respecte a en Rubén, ha vist la necessitat de prendre cap mena de precaució.

En Rubén, desfet, es troba davant d'un gran repte: superar la depressió inicial, enfrontar-se a la malaltia el millor que pugui perquè aquesta no hipotequi la seva vida, i començar una nova vida lluny d'en Juan.

Aquest és l'inici de "Inmunodeficiencia sentimental", la nova novel·la que estic escrivint en aquests moments. 

Per a documentar-me estic llegint testimonis i articles i és llavors quan veus com de dura ha de ser la vida de les persones que pateixen la sida. La medicació estricta, els controls periòdics, la dieta, l'exercici, la por de les malalties oportunistes. Fins i tot, aquelles que no l'han desenvolupat, però que tenen el virus a la sang (com és el cas d'en Rubén), han de prendre les mateixes precaucions i controls per poder fer una vida més o menys normal. 

Havia vist pel·lícules (Compañeros inseparables, Philadelphia) i documentals, però no és fins que t'involucres una mica que no et fas una lleugera idea del que significa viure amb la sida, com els canvia la vida i com encara la percepció estigmatitzada que té la societat dels malalts és força negativa, si més no, més del que hauria de ser. 

Espero posar el meu petit gra de sorra per evitar que molts Rubéns es vegin discriminats, apartats dels seus familiars i amics (voluntàriament o involuntària) i donar una altra visió no tan negativa ni dramàtica. Com diu en Rubén en un moment determinat: "la meva vida no s'ha acabat, simplement passa per una altra etapa, més difícil, això sí, però no impossible de superar".


12 comentaris:

Allau ha dit...

Deric, es nota que no t'ha tocat de prop. Si has d'escriure sobre la sida, mira de documentar-te, pel bé de tots.

XeXu ha dit...

Quants casos deu haver com el que descrius... malauradament molts. La SIDA avui en dia està molt controlada, s'ha convertit en una malaltia crònica i permet fe una vida més o menys normal si es controla convenientment. Però els problemes ja no venen per aquí, sinó més aviat pels prejudicis que hem agafat a aquesta malaltia. Molts, la majoria, encara recordem quan era un veritable estigma, quan eres poc menys que un empestat, ja que així ens ho mostraven. I aquestes creences arrelen molt i són difícils de foragitar. Tot i haver estudiat i treballat amb la malaltia, no em faré el valent, em costaria molt enfrontar-me amb una situació com la del teu argument. I em fa ràbia, però no diré una cosa si en penso una altra. Com en tots els prejudicis, cal treballar-hi molt perquè acabin passant.

Joana ha dit...

Déric segur que serà una novel.la interessant i pedagògica perquè sempre se'n treu coses positives quan t'endinses en un tema concret.
La frase final en cometes és aplicable a moltes malalties que encara estan estigmatitzades, m'atreviria a dir que el càncer encara ho està i quan s'està malalt tot i que ens sembla que el món s'atura no és així. És una etapa més o menys llarga de la vida i per tant l'hem de viure amb tots els inconvenients que té.
Sempre recordo el físic Stephen hawking que va dir: Hem d'aprendre a viure amb les circumstàncies en què ens trobem a cada moment.
Ja ens diràs quan surtirà publicat!
Molta sort!!!!

Carme ha dit...

Doncs sí, ja ens ho diràs. M'agradarà llegir-lo!

Enhorabona, per la feina!

Salvador Macip ha dit...

És un punt de partida molt prometedor. I m'agrada el títol! Ara, sembla un llibre difícil d'escriure. Molta sort!

Júlia ha dit...

Considerant el calvari dels que van acabar morint fa anys crec que ha millorat molt tot plegat, la consideració de la gent, també, encara que continuïn vigents diferents prejudicis, tot i que això va com va. No és difícil documentar-se, crec que una gran majoria de persones n'hem conegut o en coneixem algun cas o més d'un. Com en tants altres camps, fins que no t'hi trobes no ets prou conscient del problema.

nimue ha dit...

quin tema tan dur... Ànims i sort amb la recerca i l'escriptura!

Sufur ha dit...

¡Te gustan los retos! Has elegido un tema tremendamente complejo, pero estoy seguro que el resultado será redondo. Yo siento un pánico que va más allá de lo justo y de lo racional hacia todo el tema, una fobia que me avergüenza profundamente; precisamente por ello estoy deseando leer la novela. ¡Besos!

Pakiba ha dit...

Segur que serà un llibre ple de emoció i sentiment i dificil de esciure per tot el que aquesta malaltia comporta.
I segur que el teu petit gra de sorra anirá molt bé per donar un altre visió de la malaltia.

Un petó ben fort.

Jordicine ha dit...

Em sembla un tema molt interessant, DERIC. Endavant, noi. Una abraçada.

Ferran ha dit...

Ànims, Deric, i endavant amb el nou projecte, que pinta també molt bé. Escriptor non-stop!

Bargalloneta ha dit...

Uauuuuuuuuuuuuuuuuu!!!
vull saber més de l'argument... que ara per ara ja et dic que te molt bona pinta cinematogràfica!!!
petons