diumenge, 28 d’octubre de 2012

Lo imposible




Seria millor anar a veure aquesta pel·lícula "verge", però com això és gairebé impossible per la publicitat que li han fet i perquè, ja abans d'entrar, ens han explicat la història, has de pensar igual que quan vas a veure una pel·lícula sobre el Titànic: saps el final, però vols que et sorprenguin amb el desenvolupament. I, personalment, crec que ho ha aconseguit. 


Em va captivar el tractament visual i emocional que fa de l'arribada del tsunami i com el director, J.A. Bayona, aconsegueix donar-nos el punt de vista de la gent que està aliena al que els està a punt de succeir.

Naomi Watts fa una interpretació magnífica

Com espectadors sabem el que vindrà i en el moment que vindrà, però el director en cap moment ens ho anticipa més enllà dels pocs segons que les mateixes víctimes van tenir per veure-ho venir: estem a l'hotel, no veiem la platja ni el mar perquè ens queda darrera dels bungalows, fa un dia esplèndid. De cop s'aixeca un vent estrany i se sent un fort soroll provinent del mar. Què és? No saps, però tens la sensació que en passa alguna cosa, sobretot quan veus el vol nerviós dels ocells. Quan vols adonar-te l'onada sobrepassa els bungalows. Ja no hi ha temps per a res. A partir d'aquí tot es precipita. Aigua. Silenci. Runes. Palmeres. I més aigua. No entens res, només vols sortir a la superfície per tornar a respirar. Quan ho aconsegueixes et veus arrossegat com un tros de runa més. No pots agafar-te en lloc i l'aigua et porta, no saps on. No saps quan s'acabarà. Com lluitar contra el que no entens? Només vols que s'acabi. Com sigui, però que s'acabi.


Espectacular primera part de la pel·lícula. Després, amb moments molt emocionants i d'altres no tants, ja és el drama de la família, que de forma individual, faran l'impossible per saber si els altres són vius i per retrobar-se.

J. A. Bayona

No puc evitar comparar l'enfocament de Bayona, un director català, amb el que li hauria donat un director americà (sense posar noms), i estic convençut que hauria posat l'èmfasi amb la tensió de l'arribada del tsunami, ens l'haurien ensenyat molt abans com una amenaça que caurà sobre els turistes. Cinematogràficament la tensió hauria estat més forta, segur, més manipuladora també, però ens hauria allunyat de l'acció, ens hauria posat en el pla de simple espectador i no com a fet en Bayona, que ens fica dins l'acció com un turista més.





5 comentaris:

rits ha dit...

A mi tb em va agradar moltíssim. No havia pensat en el que descrius, la diferència que suposa un director americà i un d'aquí. I m'agrada l'enfoc. Perquè el que em va arribar molt és tot el reguitzell de detalls humans que hi ha a la peli, més enllà del propi tsunami, de la desgràcia, em conmouen moltes coses que et fan pensar. Com la cobdícia i egoisme d'uns, la generositat d'altres, l'igualtat i la diferència de les classes socials a la tragèdia,....

I amb tot, penso que que sàpigues el final en aquest cas ajuda.

Molt bona pel·lícula que crec que s'ha de veure al cinema. No per sortir en ambulància com els ha passat a alguns xò si que deixes anar unes quantes llàgrimes.

Elfreelang ha dit...

gràcies per la teva opinió ...me n'han parlat bé en general, m'ha agradat llegir el teu punt de vista, si puc tenir un forat hi aniré a veure-la!

Pakiba ha dit...

A mi en va agradar molt i precisament va ser per que en sembla una película en la qual solament ens fa sentir l'impossible que fa la familia per retrobar-se .

Montse ha dit...

a mi em va encantar! molt bona la teva aportació!!

jomateixa ha dit...

Val la pena.