dilluns, 25 de juny de 2012

A la recerca de l'Arca perduda

Era a casa de la meva tia una tarda de dissabte o diumenge i estava amb els meus cosins, avorrit. Llavors la meva cosina em va demanar que perquè no l'acompanyava al cinema, ella hi volia anar però la seva mare no la deixava perquè encara era massa petita per anar-hi sola. Desganat, vaig acceptar. No tenia ni idea de quina pel·lícula em portaria a veure, però el cinema Urgell era a prop i podíem anar amb una passejada.

Urgell cinema, Barcelona. Pic by Google
Quan vam arribar, la cua era enorme, gairebé donava la volta a l'illa de cases. Vaig proposar de tornar-nos-en, però la meva cosina, tossuda, que s'hi volia quedar. Així que ens hi vam posar a la filera.
Va passar molta estona i quan érem, per fi, a pocs metres de la taquilla, vam sentir que deien que s'havien acabat les entrades per aquella sessió i que en cinc minuts començaven la venda per a la següent. Frustrats per haver-nos quedat tan a prop, vam decidir comprar igualment l'entrada per la sessió següent. Un cop la vam tenir, vaig trucar a casa per avisar que teníem les entrades però que no havíem pogut entrar i que, ja que la teníem, entreríem a la sessió de les 6. Va ser una petita mentida perquè no ens fessin tornar a casa sense poder veure la pel·lícula que, per cert, encara no tenia ni idea de quina era.

Cua al vestíbul del cinema Urgell. Pic by Sospechosos cinéfagos
Vam esperar-nos dues hores més fent una altra cua, aquest cop la d'entrar a la sala, i vaig aprofitar per mirar les fotos de la pel·lícula i esbrinar el títol: En busca del Arca perdida. No em deia res. Tot just l'havien estrenat aquell cap de setmana i jo no havia llegit ni vist res d'ella.

Cartell de Raiders of the lost Ark que presideix el meu despatx i que ha viatjat de casa en casa des de l'any 1981
Quan vam poder entrar i va començar la pel·lícula, vaig patir una descàrrega d'adrenalina contínua que no va parar fins els títols de crèdit. M'havia captivat, seduït, absorbit--- Era la millor pel·lícula que havia vist des de La guerra de les galàxies!
No recordo res més d'aquella tarda, ni com vam sortir del cinema i vam tornar a casa. Res. Només sé que s'havia encès un llum en el meu cervell. Allò era el que jo volia fer amb la meva vida: dedicar-me a l'Arqueologia.

Amb els companys de facultat emulant els egipcis.
Des d'aquell moment els estudis de les assignatures d'Història i d'Història de l'Art van ser les que més m'apassionaven, les estudiava amb plaer i trenia molt bones notes. Per això, quan va ser el moment d'escollir la carrera per estudiar i entrar a la Universitat, ho vaig tenir claríssim. Tot i això, no podia estudiar Arqueologia perquè com a carrera no existia i s'havia de fer Història, així que em vaig matricular. Llavors vaig descobrir que en el Institut de Prehistòria de Barcelona es cursava una diplomatura d'Arqueologia Hispànica i també em vaig matricular. No m'ho podia perdre, encara que hagués d'estudiar al matí a un lloc i a la tarda en un altre.

El meu racó preferit de Catalunya: el moll grec d'Empúries. Pic by Deric.
A poc a poc, amb l'esdevenir dels anys, l'Arqueologia va quedar relegada per causes alienes a la meva voluntat, però la Història no. I tot i que durant molts anys no m'hi vaig poder dedicar professionalment, des de fa 4 anys, sí. Per això, tot i els inconvenients que tenen totes les feines, m'ho passo molt bé treballant perquè faig el que m'agrada: tocar, remenar, investigar fonts històriques reals.

Aquí treballo: Arxiu municipal de Salt. Pic by Deric.


10 comentaris:

Pakiba ha dit...

Sempre ha sigut una de les teves pasión i Empúries un lloc que ens porta molts records.

Petonets.

Salvador Macip ha dit...

"Era la millor pel·lícula que havia vist des de La guerra de les galàxies!" --> La meva reacció també!

Elfreelang ha dit...

I després diuen de les casualitats? imagina't que la teva cosina no t'hagués demanat anar al cine, o que la cua hagués estat més curta i aleshores no hauries vist la peli que et va enlluernar i va fer néixer en tu el desig de l'arqueologia i la història ....curiós...tens sort de poder treballar en temes que t'apassionen, un luxe!

XeXu ha dit...

Caram, caram. Així que vas estudiar història per ser un Indiana Jones! Suposo que molta gent ha tingut idees similars veient pel·lícules que els van impressionar. A mi em va influir més una professora que vaig tenir a COU, mira tu. Serà que als Goonies no hi vaig veure cap ofici que valgués la pena emular.

Yáiza ha dit...

Ostres, què xula la teva història!! Però tinc la impresió que la realitat dels Arqueòlegs està lluny d'assemblar-se a les pel·lis d'Indiana Jones... no? Em penso que no hi ha tanta acció!!

Em penso que en algun moment de la vida vaig visitar uns jaciments arqueològics a Catalunya, i després de passar la tarda apartant sorra amb un pinzell per descobrir els objectes que probablement els monitors de l'activitat havien amagat mitja hora abans, vaig tornar a casa dient que volia ser arqueòloga... però se'm va passar ràpid, malgrat que la Història sempre m'ha agradat, ha estat un interès purament acadèmic i cultural, però mai m'hi he vist dedicant-m'hi. A mi deixa'm els bisturís!

rits ha dit...

ooh, quin post tan maco!!! i quina sort que puguis treballar d'allò que et mou i t'agrada!!

Saps que el cine Urgell fan remembers? Segur que faran la de l'Arca perdida. A la qual tb tinc un gran record. M'hi va portar mon pare. I em va fer triar entre aquesta o ET. I vaig estar tan contenta!!!

Deric ha dit...

Pakiba: la platjeta d'Empúries!

Salvador: què vol dir això, exactament?

Elfreelang: potser mai l'hauria vist i potser mai hauria estudiat història... o sí.

XeXu: Confesso: sí, però de seguida em vaig adonar que no tenia res a veure, tot així no em vaig desanimar.

Yáiza: no se sembla en res! És una feina bruta, cansada, lenta i carregada de paciència, però és apassionant.

Rits: Ho sé, però com sempre, les coses xules les fan a Barcelona i no sempre és fàcil anar-hi.

Anònim ha dit...

Feia temps que no pasava per aqui, m'ha agradat aquesta entrada perque m'ha recordat una mica a mi,quan era peque, tot i que jo vaig començar o potser simultaneament les pelis amb la serie que feien "las aventuras del joven Indiana Jones" que era la historia de l'indiana jones quan era petit d'uns 10 o 12 anys fins que tenia uns 18 o 20. Encara tinc les cintes vhs amb alguns capítols . Desprès vingueren els llibres de l'indiana jones...
E.

bajoqueta ha dit...

Vaja vaja com pot arribar a influir una película, qué bo!

Però de vegades acabem sent el que sempre hem volgut per moltes voltes que donem :)

365 contes
Terra de llibres

Clara ha dit...

Quan de temps sense passar per aquí! Mil disculpes! :)

Veig que segueixes enamorat d'Empúries!

;)

Petons!