dimarts, 4 de desembre de 2012

L'ermità involuntari

Ioda a The Empire Strikes Back. Un ermità voluntari al planeta Dagobah

De vegades tinc la sensació que el dia m'ha passat allunyat del món (que no de la realitat). 

Treballar en un arxiu no és, ni hauria de ser, sinònim de "rata de biblioteca", de viure reclòs als humits soterranis d'un gran edifici gòtic fosc i tenebrós. No, no és això. Però des que van traslladar l'arxiu on sóc al "cul del món", hi ha dies que: 

Em llevo al matí, em dutxo, em vesteixo i passejo la gossa. Vaig a la feina, treballo, torno a casa, dino, veig la tele una estona, passejo la Nit. Escric i/o navego per internet, i/o llegeixo. Passejo la gossa. Sopo, veig la tele o navego per internet (blogs, facebook, etc.). Em despullo, em fico al llit, llegeixo i tanco el llum...

Pot ser que aquest dia referenciat només hagi parlat amb un parell o tres de persones en 24 hores.

Aquests dies penso que, potser, no hagués calgut ni haver-me dutxat o vestit. Total, si no m'ha vist gairebé ningú. Doncs, per què fer-ho?

Són dies grisos, tristos, anodins, vulgars.

Tot i que jo no sóc un "animal" gaire social, més que el que he descrit abans, sí. Per això cada dia intento socialitzar una mica d'una forma o una altra (anant al gimnàs, a Tai-txi, a dibuix...) perquè sinó em podria passar tota la setmana sense interrelacionar-me amb ningú més que amb mi mateix i, potser, el cambrer del bar on faig el cafè cada dia.

Tot això no té res a veure amb treballar en un arxiu. Ho especifico perquè la majoria de la gent pensa que els arxivers som una mena de personatges que vivim tancats entre papers sense contacte amb el món, i no és cert. El que he explicat té a veure, únicament i exclusiva, amb el fet de treballar tot sol en un local de 600 m2 situat en una nau envoltada de naus industrials buides perdudes al mig del no-res i sense més treballadors que jo mateix.

Em fan ser un ermità involuntari que desitja viure al mig d'una bulliciosa ciutat, amb l'estrès de les preses i les oficines plenes de gent, d'històries, de vivències, de vida.

Publica un comentari a l'entrada