dimarts, 4 de desembre de 2012

L'ermità involuntari

Ioda a The Empire Strikes Back. Un ermità voluntari al planeta Dagobah

De vegades tinc la sensació que el dia m'ha passat allunyat del món (que no de la realitat). 

Treballar en un arxiu no és, ni hauria de ser, sinònim de "rata de biblioteca", de viure reclòs als humits soterranis d'un gran edifici gòtic fosc i tenebrós. No, no és això. Però des que van traslladar l'arxiu on sóc al "cul del món", hi ha dies que: 

Em llevo al matí, em dutxo, em vesteixo i passejo la gossa. Vaig a la feina, treballo, torno a casa, dino, veig la tele una estona, passejo la Nit. Escric i/o navego per internet, i/o llegeixo. Passejo la gossa. Sopo, veig la tele o navego per internet (blogs, facebook, etc.). Em despullo, em fico al llit, llegeixo i tanco el llum...

Pot ser que aquest dia referenciat només hagi parlat amb un parell o tres de persones en 24 hores.

Aquests dies penso que, potser, no hagués calgut ni haver-me dutxat o vestit. Total, si no m'ha vist gairebé ningú. Doncs, per què fer-ho?

Són dies grisos, tristos, anodins, vulgars.

Tot i que jo no sóc un "animal" gaire social, més que el que he descrit abans, sí. Per això cada dia intento socialitzar una mica d'una forma o una altra (anant al gimnàs, a Tai-txi, a dibuix...) perquè sinó em podria passar tota la setmana sense interrelacionar-me amb ningú més que amb mi mateix i, potser, el cambrer del bar on faig el cafè cada dia.

Tot això no té res a veure amb treballar en un arxiu. Ho especifico perquè la majoria de la gent pensa que els arxivers som una mena de personatges que vivim tancats entre papers sense contacte amb el món, i no és cert. El que he explicat té a veure, únicament i exclusiva, amb el fet de treballar tot sol en un local de 600 m2 situat en una nau envoltada de naus industrials buides perdudes al mig del no-res i sense més treballadors que jo mateix.

Em fan ser un ermità involuntari que desitja viure al mig d'una bulliciosa ciutat, amb l'estrès de les preses i les oficines plenes de gent, d'històries, de vivències, de vida.

11 comentaris:

XeXu ha dit...

Es podria dir que és una feina per tu, però en un lloc equivocat, perquè l'ambient no és el que t'agrada. Llàstima, no podia ser tot perfecte... Jo treballo en un polígon industrial, i al principi ens costava als companys i a mi no estar envoltats del tipus de gent d'ambient universitari com teníem abans. Et durarà gaire aquesta feina?

Pakiba ha dit...

Et veig una pica depre,però pensa que a la feina de vegades val més estar sol que mal acompanyat i encara que tu no ho creguis et veu molta gent que et vol, així que anim que ja sòn aqui els 4 dies de festa.

Petonicos i fins demá.

rits ha dit...

I tant que no té a veure amb ser arxiver. He tingut grans amigues arxiveres a la feina. Ara ja no hi ha cap d'elles tres, que les van contractar com a mi, per reforçar les coses que no sortien. I a la sala de l'arxiu recordo festasses, celebrar carnaval, començar una tarda de festa,... moments plens de vida.

Llàstima que estiguis tan lluny de tot. xò com dius, t'esforces per trobar maneres de socialitzar.

Carme ha dit...

Tots els extrems són difícils. Jo parlo amb gent tot el dia i a vegades m'agradaria estar 15 dies seguits sense que ningú em digués res... i això que m'agrada molt parlar amb gent! :)

Ànims Deric! Podríem fer 15 dies d'intercanvi! he, he, he...

Carme ha dit...

Per cert... com et va el dibuix?

Deric ha dit...

XeXu, espero que per molts i molts anys!

Pakiba, no estic gens depre!

Rits, potser conec les teves amigues arxiveres. Si volen venir a l'arxiu a ajudar...

Carme, fet! :) El dibuix va a dies, uns més inspirat que d'altres. Al feisbuc he penjat algunes fotos.

Carme ha dit...

Aix... no tinc feisbuc!!! I això que m'agradaria mirar-los!

Yáiza ha dit...

M'has fet pensar en alguns dels meus pitjors dies a París. Jo sóc molt xerrameca i sociable i m'encanta fer-la petar. Hi havia dies que, si no tenia classe o pràctiques, passava tot el dia sola, i com a molt intercanviava un bonjour amb la caixera del súper... Quan al vespre m'adonava que no havia badat boca en tot el dia, em sentia força malament...

Jordicine ha dit...

Mentre sigui involuntari :)

pitxiri ha dit...

No saps la sort que tens. T'ho diu un treballador de l'Inem.

Bones festes.

Deric ha dit...

Comparat amb estar a l'Inem, sí, Pitxiri