dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any nou!

En el darrer dia de l'any, Un Salt al món, us desitja una molt bona entrada a l'any


divendres, 30 de desembre de 2011

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes és la nova novel·la de la Dolors Garcia i Cornellà i amb la qual va guanyar el 26è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. 

Aquesta novel·la, acabada de llegir aquesta mateixa tarda, s'ha convertit en la meva darrera lectura de l'any i no podia haver acabat la llista de lectures de l'any 2011 de millor manera. 

És una novel·la destinada a un públic jove, adolescent, però que, com sempre dic, pot llegir tothom i més en aquest cas que hi ha intrigues, suspens, terribles secrets del passat, vida, mort, amor, amistat i molta neu.

L'acció se situa el dia 8 de març de 2010 quan una important nevada va caure a Catalunya i més intensament a les comarques gironines. Durant aquell dia i la setmana següent, en certes poblacions, es va viure un veritable caos: carreteres tallades, gent atrapada als vehicles, cables i torres de llum caiguts, arbres trencats... I al mig d'aquest enrenou, una sèrie de personatges es veuran obligats a passar la nit junts en una masia on han pogut refugiar-se. Aquest grup de gent és molt diferent i hi ha de tot: una prostituta, una infermera, uns adolescents, una àvia, un nadó, un mort, un pagès. Tots amb una història al darrere, amb uns secrets amb els que han d'aprendre a viure o conviure. Aquella nit, a la masia, el que viuran els canviarà la vida per sempre més.

Si encara us falta algun regal de Reis per algun jove, o no tan jove, recordeu aquest suggeridor títol. No us decebrà.


S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes és la nova novel·la de la Dolors Garcia i Cornellà i amb la qual va guanyar el 26è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. 

Aquesta novel·la, acabada de llegir aquesta mateixa tarda, s'ha convertit en la meva darrera lectura de l'any i no podia haver acabat la llista de lectures de l'any 2011 de millor manera. 

És una novel·la destinada a un públic jove, adolescent, però que, com sempre dic, pot llegir tothom i més en aquest cas que hi ha intrigues, suspens, terribles secrets del passat, vida, mort, amor, amistat i molta neu.

L'acció se situa el dia 8 de març de 2010 quan una important nevada va caure a Catalunya i més intensament a les comarques gironines. Durant aquell dia i la setmana següent, en certes poblacions, es va viure un veritable caos: carreteres tallades, gent atrapada als vehicles, cables i torres de llum caiguts, arbres trencats... I al mig d'aquest enrenou, una sèrie de personatges es veuran obligats a passar la nit junts en una masia on han pogut refugiar-se. Aquest grup de gent és molt diferent i hi ha de tot: una prostituta, una infermera, uns adolescents, una àvia, un nadó, un mort, un pagès. Tots amb una història al darrere, amb uns secrets amb els que han d'aprendre a viure o conviure. Aquella nit, a la masia, el que viuran els canviarà la vida per sempre més.

Si encara us falta algun regal de Reis per algun jove, o no tan jove, recordeu aquest suggeridor títol. No us decebrà.


dijous, 29 de desembre de 2011

Espelmes


Tenia al cos una sensació estranya que no sabia identificar, una sensació d'acabament i d'alliberament alhora. Va bufar les espelmes i les va mirar amb aire absent mentre s'apagaven. La casa es va quedar a les fosques i es va omplir de silenci: fins el proper Nadal.
.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Petits detalls


A vegades no calen les paraules, els petits detalls ho diuen tot: com portar dues espelmes a més de 1.350 quilòmetres de distància durant 4 dies per posar-les en un pastís improvisat d'aniversari i cantar "que demani un desig, que demani un desig!"...

dilluns, 5 de desembre de 2011

Per què el cinema català s'avergonyeix de ser català?

Tinc la sensació, després de veure les darreres pel·lícules fetes a casa nostra com Bruc, Mentre dormies o Eva, que el cinema català s'avergonyeix de ser català i que estan fetes per quedar bé a Madrid.

Potser només és una sensació meva, però, per què s'esborra qualsevol rastre de catalanitat d'aquestes pel·lícules? Per exemple, a Bruc, en cap moment es parla de Catalunya ni que van ser els catalans qui van plantar cara a l'exèrcit napoleònic. Que, potser, la nostra història no és per estar-ne orgullosos? 

És com si es rodessin pensant que si al film hi ha alguna cosa que faci olor a català, no es podrà vendre en lloc més, que ningú anirà a veure-la. Per aquest motiu, també, és que gairebé la totalitat de pel·lícules catalanes estan rodades en castellà o anglès i després es doblen al català per a la seva exhibició.

Mireu, per mi, una pel·lícula rodada en un altre idioma (igual que un llibre escrit originalment en castellà per un català), per molts diners, molt equip tècnic català que hi hagi al darrera, no és una pel·lícula catalana.

Per què tenim tan baixa autoestima? No és hora ja de reinvindicar el que som sense avergonyir-nos? Ser català no és per avergonyir-se ni per amagar-se. Fer un producte català, en català i amb referències catalanes no implica que només puguem veure-la a Catalunya, si està ben feta i no és localista, és a dir, que està feta amb visió internacional però sense amagar el que és, es pot vendre perfectament arreu.

Si tenim una literatura en català potent, amb grans escriptors que aposten per la nostra llengua i que són reconeguts internacionalment, per què no passa el mateix al cinema? 

M'entristeix moltíssim que la indústria cinematogràfica catalana sigui tan patètica. I ho constato cada cop que veig el lliurament dels premis Gaudí: sento una pena tan gran en veure que la majoria de pel·lícules premiades són tan foranies a Catalunya com una feta a Hollywood.

Perdoneu, però és la meva humil opinió i l'havia de dir.

dijous, 1 de desembre de 2011

Converses de carrer 4

Van quatre nois enriulats pel carrer, acaben de sortir d'una botiga de xinos. Vesteixen roba esportiva, ajustada per marcar múscul, sabatilles esportives, gorres, cadenes al coll, piercings, tatoos i els pantalons a mig cul:

- ¿Habeis visto como nos miraba la de la tienda? - pregunta un.
- Sí, nos seguia todo el rato con la vista. - contesta un altre.
- ¡Claro! Ha visto cuatro tios así, guapetes, y no podia dejar de mirarnos.

No serà que ha vist quatre quillos i que temia que li desaparegués alguna cosa de la botiga?

(De totes maneres, i a favor dels nois, dues coses:

- no ens podem fiar mai de les aparences i no vull dubtar de l'honorabilitat d'aquells nois
- els xinesos de les botigues són tan súmament desconfiats! Com si valgués la pena robar alguna cosa d'aquelles botigues...)

  ·

dissabte, 26 de novembre de 2011

Magdalenes

Primeres magdalenes integrals fetes per mi. Photo by F. Mayol

Em sembla que aquesta és la primera entrada de cuina que faig al blog en tota la seva història! La seva causa: la petició que m'han fet al facebook perquè pengi la recepta de les magdalenes integrals que vaig fer ahir. 

Cal a dir que no és una recepta meva (no en tinc ni idea de cuinar) i de l'àvia, l'he tret del llibre Magdalenas de Xavier Barriga i editat per Círculo de Lectores.

Doncs com és molt senzilla, aquí va:

Ingredients:
125 g d'ou (2 ous aprox.)                                             
175 g de sucre morè                                                        
60 g de llet desnatada                                                      
190 g d'oli d'oliva suau (jo vaig posar oli verge extra)        
210 g de farina de blat integral
7 g de llevat
1 mica de sal
1 mica de pela de llimona ratllada (me'n vaig oblidar!)

Batre l'ou i el sucre, després incorporar la llet i l'oli sense deixar de batre (el llibre diu amb un batidor elèctric, però jo no en tinc i ho vaig fer a mà, només cal fotre-li força als braços).

A part barrejar la farina amb el llevat, la sal i la llimona. Agregar-ho a la mescla anterior sense deixar de remenar. Quan la massa ja sigui homogènia, barrejar (o batre amb el batidor) durant 2 o 3 minuts. (No vegis com acabes amb els braços!!!).

Tapar la massa amb un drap i guardar-la a la nevera com a mínim 1 hora, però es pot deixar 24 hores. Jo vaig deixar-la 24 hores.

Passat aquest temps, precalentar el forn a 250º, remoure la massa un altre cop i omplir els motllos a 3/4 parts amb una cullera. (Surten unes 12 magdalenes) Posar per sobre la massa la decoració que vulguem (en aquest cas jo vaig posar sèsam cru) i ficar-ho al forn a 210º durant 16 o 18 minuts.

I ja està! Unes magdalenes que no tenen res a envejar a les de la millor fleca del món!!! Boníssimes!

Les següents que provaré a fer seran les magdalenes de pastanaga, mmmmmm...


dimecres, 23 de novembre de 2011

Cultura per a sortir-nos-en

S'entreveuen noves i més dures retallades en l'horitzó social i polític. Mesures sobretot econòmiques que, diuen i  jo no crec, ens ajudaran a reduir el dèficit fiscal i públic, i que permetran donar un glop d'aire fresc al govern i la nostra economia. "Nostra"? Serà la seva perquè a mi em retallaran el sou!

No crec que amb només retallades puguem sortir de la crisi tan brutal i demolidora que ens envolta. Hi ha un aspecte que ningú ha considerat ni tingut en compte i és el cultural. Per poder tirar endavant és necessari que el govern inverteixi en cultura, en culturitzar la gent.

Mentre en aquest país es doni més importància a la ignorància i es faci bandera de l'analfabetisme, mentre els herois de la gent de carrer siguin les Belens Esteban i companyia, mentre els programes més vistos de la televisió siguin els Sálvames i similars, mentre la gent s'enorgulleixi de no haver llegit mai un llibre ni saber què va passar fa vint anys al món, no tenim res a fer.

Cultura per deixar de ser egoistes, cultura per entendre les diferents cultures que conviuen entre nosaltres, cultura per ser més oberts de ment i respectar les diferents religions i creences, les diferents opcions sexuals, les diferents nacionalitats i llengües del país... La cultura no és només (o no hauria de ser) cosa de quatre intel·lectuals o cinc persones amb ambició d'aprendre. La cultura és i ha de ser per a tothom. Un dret però també un deure que tenim amb el veí, amb nosaltres mateixos.

diumenge, 20 de novembre de 2011

7 anys i un blog

L'1 de novembre de 2004 començava, tímidament, i gràcies a un curs d'escriptura creativa, aquesta aventura bloguera al bocat.cat, eren els primers temps d'Un Salt al món. Tot va començar un dia en que a classe ens van parlar d'una nova forma de comunicació, una mena de diaris personals que en lloc de guardar-te'ls per tu sota clau, els comparties amb tothom, eren una cosa anomenada "blogs". Com no, vaig sentir curiositat i en arribar a casa vaig investigar una mica. El primer blog que vaig visitar va ser "Un que passava" del bon amic Ferran (llavors no sabia ni qui era ell) i d'aquí a obrir el meu propi blog hi va haver un pas molt curt.

Set anys després aquesta aventura continua activa. Potser no tant com abans en que tenia obsessió per convertir qualsevol fet de la meva vida quotidiana en una entrada al blog. Ara és més pausat, escric quan tinc alguna cosa a dir o, simplement, quan em ve de gust, com avui. Però el que tinc clar és que aquest llibre virtual, aquesta finestra al món des del poble de Salt, des del meu interior, no es tancarà de moment. Alguns  van intentar, amb els seus comentaris, que baixés la persiana, i em va saber greu perquè els atacs venien de gent coneguda (i no només virtualment). Van estar a punt d'aconseguir-ho, però no, que sàpiguen que si algun dia "tanquem la paradeta" no serà per tercers, si no per voluntat pròpia. Mentrestant, seguirem aquí, donant guerra, explicant anècdotes, actualitat, pensaments, opinions, crítiques de llibres... i tot el que faci falta.I a qui no li agradi té l'opció d'abandonar el blog sense llegir-lo o esborrar l'enllaç dels seus favorits o, fins i tot, de deixar la seva opinió crítica i constructiva, però sisplau, que no emprenyi.

A tots els altres, gràcies per continuar visitant aquest petit raconet de món virtual. Ens llegim!

dissabte, 29 d’octubre de 2011

El desodorant


El gimnàs és una molt bona font d'estudis psicològics dels diferents comportaments individuals i socials dins de les sales de fitness, piscines, vestuaris, etc. N'hi hauria per fer un tractat de cadascun d'ells i no cal estar especialment atent, amb una simple observació superficial n'hi ha prou.

Avui vull fer especial esment de les diferents maneres que tenen els homes de posar-se el desodorant un cop sortits de la dutxa:

1- Sacsejar el pot de desodorant vigorosament, aixecar l'aixella i, a una distància de 15 cm. aproximadament, fer una pulsació profunda per dipositar suficient producte sobre la pell.

2- Aixecar tímidament l'aixella i fer una pulsació tan breu al pot de desodorant que el producte gairebé ni arriba a la pell.

3- N'hi ha que buiden mig pot entre les aixelles i tot el tors fent gairebé irrespirable l'ambient al seu voltant.

4- N'hi ha que després de la dutxa es vesteixen completament i llavors, fent malabarismes, introdueixen el pot de desodorant en el petit espai que queda entre el coll de la samarreta o de la camisa i el coll, se'l fiquen sota l'aixella i fan una pulsació breu que, segurament, anirà a parar a la roba en lloc de la pell.

5- Hi ha els que, quan et poses el desodorant, et miren malament. No cal dir que aquests no inverteixen cap part del seu sou a comprar un producte que consideren impropi d'homes.

6- Per últim, hi ha els que no en gasten perquè es dutxen tot sovint, perquè no fan olor corporal, o perquè fan servir altra mena de productes substitutius al desodorant.

No cal dir que totes aquestes tècniques no s'apliquen només als desodorants en esprai, sinó també en stick, roll-on, etc.

No sé quina és la millor forma d'aplicació, però sí sé quin és el resultat final, sobretot quan és estiu i ja fa algunes hores de l'aplicació del producte. És una qüestió d'olor.

divendres, 14 d’octubre de 2011

No us volem a Salt ni en lloc

Foto: http://www.eldebat.cat
Dos dies després de la meva anterior entrada Què té Salt? en la que em feia ressò d'una notícia sobre delinqüents expulsats del país i que retornen impunement al municipi on feien les seves malifetes, hi ha hagut una operació policial d'estrangeria a Salt, en ple centre i a l'hora en que més gent hi ha al carrer. El resultat de la batuda ha estat de 10 detinguts per problemes amb els papers de residència.

Casualitat? La veritat és que des que va sortir la notícia al diari, els carrers de Salt anaven plens de comentaris, tot i que no s'havia desfermat cap alarma social, més aviat una certa indignació.

Estic gairebé convençut que han pagat innocents per pecadors i que de les 10 persones detingudes, poques d'elles hauran tingut mai problemes amb la justícia, simplement eren en lloc equivocat en el moment equivocat. Però tampoc em crec les versions que parlen de maltractes i de males formes dels Mossos. Ni tan clar ni tan fosc.

La pregunta, però, és: I ara què? Ha servit o servirà per alguna cosa més que per sortir als diaris amb un intent de tranquil·litzar l'opinió pública? 

Més enllà de la típica "operació publicitària", espero que la batuda d'ahir serveixi per donar un missatge clar als delinqüents: 

No us volem a Salt ni en lloc fins que no sapigueu viure en convivència, en societat i amb respecte per l'altra gent.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Què té Salt?

Llegeixo avui a la premsa una notícia preocupant: "Expulsions d'anada i tornada". Segurament no és un fet gaire habitual aquest, però que dos dels delinqüents amb més detencions acumulades hagin tornat a Girona, un d'ells a Salt, pocs dies després de ser expulsats del país, fa reflexionar. El de Salt ha estat detectat perquè ha estat detingut després de participar en una baralla al municipi (una detenció més a acumular a la llarga llista).

Que un expulsat pugui entrar alegrament al país i travessar-lo de punta a punta per tornar a fer de les seves al poble que el va expulsar, vol dir que alguna cosa no funciona en tot aquest procés. Com ha pogut entrar al país de nou després de ser expulsat (amb el cost econòmic que això suposa)?

Salt és un poble on es podria viure la mar de bé, és tranquil, té bons equipaments, associacions actives, molts actes culturals i esportius... I això és el que volem que sigui Salt, res més. Estem cansats d'aquesta gentussa que està fent malbé el municipi, siguin de la nacionalitat que siguin, això és igual per a tots. No volem que Salt es converteixi en un feu de delinqüents, no hi ha lloc per ells ni pels que no saben viure en convivència i respecte. Salt no és el salvatge far-west. Ja n'hi ha prou d'aquest color.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Com fer una rotonda

Rotonda d'accés a Salt. Photo by Deric
Si, com jo, fa temps que teniu el carnet de conduir, quan us el vàreu treure, us deurien ensenyar que quan entràveu en una rotonda, us havíeu de posar de seguida en el carril interior per deixar incorporar-se i sortir els altres vehicles i posar-vos en el carril exterior en el moment de sortir, indicant-ho amb l'intermitent.

Doncs bé, gràcies a la DGT i també al SCT, això fa pocs anys que ha canviat. Ara resulta que a les autoescoles s'ensenya que les rotondes s'han de fer tota sencera pel carril exterior, independentment de quina sigui la teva sortida, encara que la facis sencera mil cops. 

Segons aquestes institucions això és així per evitar accidents. Però jo crec que el resultat és justament el contrari, a més que d'aquesta manera, és la ideal per "joder" més al personal al ser més complicat incorporar-se en una rotonda amb la conseqüència de patir més cues. A part que el nombre d'accidents és superior perquè com han canviat la norma sense encomanar-se en déu ni amb sa mare, els de la vella escola continuem fent-les per l'interior i els de la nova, per l'exterior, amb la qual cosa es provoca que quan vols sortir, et trobes un altre vehicle tot feliç tallant-te el pas perquè la fa per fora tapant totes les sortides, i no et queixis perquè et fot la gran pitada o alguna cosa pitjor. 

Per cert, també deu ser habitual que a les autoescoles d'ara no s'ensenyi a posar l'intermitent, perquè ni déu el fa servir!

Té sentit tot aquest canvi normatiu? Què s'aconsegueix? Perquè es continuen fent, doncs, rotondes amb dos carrils?

Jo crec que tot plegat és una mala modificació de la normativa de circulació i una cagada més dels estaments que ens governen.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

El misterio de la cripta embrujada

Aquests darrers dos dies he llegit la novel·la que va escriure l'any 1978 l'Eduardo Mendoza. Ho va fer com un divertimento i com a tal s'ha de llegir. Sempre és estimulant recuperar el Mendoza més sarcàstic.

La pàgina 77 de l'edició que tinc (14a edició, maig 2011. Seix Barral, col·lecció Booket), fa així (començo a la 76 per agafar la frase sencera):

"De todas formas, el problema carece de sustancia, ya que mi verdadero y completo nombre sólo consta en los infalibles archivos de la DGS, siendo yo en la vida diaria más comúnmente apodado 'chorizo', 'rata', 'mierda', 'cagallón de tu padre' y otros epítetos cuya variedad u abundancia demuestran la inconmensurabilidad de la inventiva humana y el tesoro inagotable de nuestra lengua."



El misterio de la cripta embrujada

Aquests darrers dos dies he llegit la novel·la que va escriure l'any 1978 l'Eduardo Mendoza. Ho va fer com un divertimento i com a tal s'ha de llegir. Sempre és estimulant recuperar el Mendoza més sarcàstic.

La pàgina 77 de l'edició que tinc (14a edició, maig 2011. Seix Barral, col·lecció Booket), fa així (començo a la 76 per agafar la frase sencera):

"De todas formas, el problema carece de sustancia, ya que mi verdadero y completo nombre sólo consta en los infalibles archivos de la DGS, siendo yo en la vida diaria más comúnmente apodado 'chorizo', 'rata', 'mierda', 'cagallón de tu padre' y otros epítetos cuya variedad u abundancia demuestran la inconmensurabilidad de la inventiva humana y el tesoro inagotable de nuestra lengua."



dijous, 29 de setembre de 2011

dimecres, 21 de setembre de 2011

Mi vida en esta galaxia (Wishful Drinking)

Carrie Fisher és la filla de Debbie Reynolds (Cantant sota la pluja) i el cantant melòdic Eddie Fisher, però és coneguda, sobretot, pel seu paper de princesa Leia a la saga Star Wars. No obstant Carrie és molt més que això: actriu, escriptora i cantant, ha participat en pel·lícules com Quan la Harry va trobar la Sally o The Blues Brothers, i a escrit novel·les (Postales desde el filo) i guions per a pel·lícules i sèries de televisió. Tot i que els darrers anys treu més profit econòmic explicant les misèries de la seva vida amb l'alcohol, les drogues i la malaltia mental (és bipolar).

Parlar dels seus problemes ha estat per ella com una teràpia que l'han ajudat a tirar endavant amb la seva vida i enfrontar-s'hi de forma valenta i decidida, i en part, per això ho vol compartir amb tothom que la vulgui escoltar. Amb aquest motiu va fer un espectacle teatral, Wishful Drinking (2008), amb forma de monòleg amb el que va actuar per tot el país i que ara ha transformat en llibre, aquest que s'ha traduït aquí enganyosament com a "Mi vida en esta galaxia", fent referència al seu paper més famós.

Però qui esperi trobar en aquesta mena d'autobiografia una descripció detallada del seu pas per Star Wars, no cal que llegeixi el llibre. En ell ens parla dels problemes i no problemes de la seva vida i ho fa d'una forma amena, irònica, amb una subtil mala llet, i rient-se d'ella mateixa i dels seus entrebancs vitals deixant anar perles com: "después de pasarme la vida esperando recibir un premio, por lo que fuera, (ya sé que por mi trabajo de actriz nada, pero por mi trabajo de escritora, pues tampoco), ahora resulta que me dan premios por ser una enferma mental" (el 1997 va ser seleccionada com a "Dona bipolar de l'any", i no és broma).

Independentment de si ets seguidor de la saga galàctica o de la Fisher, és un llibre que val la pena llegir per com està escrit: cínica, directe, contundent, divertit. La Fisher està de tornada de tot i no té res a perdre i molt a guanyar i a nosaltres ens fa passar una molt bona estona de lectura, i breu, només té 174 pàgines. 

Mi vida en esta galaxia (Wishful Drinking)

Carrie Fisher és la filla de Debbie Reynolds (Cantant sota la pluja) i el cantant melòdic Eddie Fisher, però és coneguda, sobretot, pel seu paper de princesa Leia a la saga Star Wars. No obstant Carrie és molt més que això: actriu, escriptora i cantant, ha participat en pel·lícules com Quan la Harry va trobar la Sally o The Blues Brothers, i a escrit novel·les (Postales desde el filo) i guions per a pel·lícules i sèries de televisió. Tot i que els darrers anys treu més profit econòmic explicant les misèries de la seva vida amb l'alcohol, les drogues i la malaltia mental (és bipolar).

Parlar dels seus problemes ha estat per ella com una teràpia que l'han ajudat a tirar endavant amb la seva vida i enfrontar-s'hi de forma valenta i decidida, i en part, per això ho vol compartir amb tothom que la vulgui escoltar. Amb aquest motiu va fer un espectacle teatral, Wishful Drinking (2008), amb forma de monòleg amb el que va actuar per tot el país i que ara ha transformat en llibre, aquest que s'ha traduït aquí enganyosament com a "Mi vida en esta galaxia", fent referència al seu paper més famós.

Però qui esperi trobar en aquesta mena d'autobiografia una descripció detallada del seu pas per Star Wars, no cal que llegeixi el llibre. En ell ens parla dels problemes i no problemes de la seva vida i ho fa d'una forma amena, irònica, amb una subtil mala llet, i rient-se d'ella mateixa i dels seus entrebancs vitals deixant anar perles com: "después de pasarme la vida esperando recibir un premio, por lo que fuera, (ya sé que por mi trabajo de actriz nada, pero por mi trabajo de escritora, pues tampoco), ahora resulta que me dan premios por ser una enferma mental" (el 1997 va ser seleccionada com a "Dona bipolar de l'any", i no és broma).

Independentment de si ets seguidor de la saga galàctica o de la Fisher, és un llibre que val la pena llegir per com està escrit: cínica, directe, contundent, divertit. La Fisher està de tornada de tot i no té res a perdre i molt a guanyar i a nosaltres ens fa passar una molt bona estona de lectura, i breu, només té 174 pàgines. 

dilluns, 19 de setembre de 2011

Un hotel a la costa

El 1934 un matrimoni anglès, cansat de Londres i de la societat anglesa, decideix fer un viatge a Tossa, una vila on saben que hi viuen artistes i que encara no està explotat turísticament, un lloc on podran descansar i desconnectar del tràfec londinenc.

Tossa i la seva gent els captiva de tal manera que la dona decideix i s'hi han de quedar a viure i que obriran un negoci dedicat a l'hosteleria on tindran com a clients els anglesos que vulguin relaxar-se durant unes setmanes.

El matrimoni Johnstone, després de la construcció de l'hotel, s'hi instal·la definitivament a Tossa i comença una aventura que els portarà a descobrir el món de l'hosteleria (mai abans s'hi havien dedicat), a tractar amb els clients i la gent del poble i, sobretot, a descobrir i enamorar-se d'una terra i una cultura totalment desconegudes per ells, la catalana.

L'any 1935, el negoci els va de meravella, passen un estiu en que cada dia tenen el cartell de "complert" i quan arriba el mal temps i pensen que hauran de tancar fins l'estiu següent, nous clients apareixen per allargar la temporada mínimament. 

El 1936 la nova temporada turística se'ls presenta també amb totes les habitacions plenes per tot l'estiu, però no comptaven amb l'esclat de la Guerra Civil i l'allau de cancel·lacions. No obstant ells no es rendeixen, i sobretot, no pensen deixar Tossa en cap moment, ja és casa seva i una guerra no els farà fora.

Aquesta és la història de la Casa Johnstone, un hotel de Tossa de mar regentat per un matrimoni anglès durant els anys 1934-1939. Però també és un retrat de com eren les viles marineres i la seva gent d'aquella època, un relat de primera mà, objectiu, d'un període convuls per Catalunya.

La lectura d'aquest llibre ens descobreix, gràcies a la visió d'una anglesa sense prejudicis, com érem i com vivíem els catalans.

Totalment recomanable.



Un hotel a la costa

El 1934 un matrimoni anglès, cansat de Londres i de la societat anglesa, decideix fer un viatge a Tossa, una vila on saben que hi viuen artistes i que encara no està explotat turísticament, un lloc on podran descansar i desconnectar del tràfec londinenc.

Tossa i la seva gent els captiva de tal manera que la dona decideix i s'hi han de quedar a viure i que obriran un negoci dedicat a l'hosteleria on tindran com a clients els anglesos que vulguin relaxar-se durant unes setmanes.

El matrimoni Johnstone, després de la construcció de l'hotel, s'hi instal·la definitivament a Tossa i comença una aventura que els portarà a descobrir el món de l'hosteleria (mai abans s'hi havien dedicat), a tractar amb els clients i la gent del poble i, sobretot, a descobrir i enamorar-se d'una terra i una cultura totalment desconegudes per ells, la catalana.

L'any 1935, el negoci els va de meravella, passen un estiu en que cada dia tenen el cartell de "complert" i quan arriba el mal temps i pensen que hauran de tancar fins l'estiu següent, nous clients apareixen per allargar la temporada mínimament. 

El 1936 la nova temporada turística se'ls presenta també amb totes les habitacions plenes per tot l'estiu, però no comptaven amb l'esclat de la Guerra Civil i l'allau de cancel·lacions. No obstant ells no es rendeixen, i sobretot, no pensen deixar Tossa en cap moment, ja és casa seva i una guerra no els farà fora.

Aquesta és la història de la Casa Johnstone, un hotel de Tossa de mar regentat per un matrimoni anglès durant els anys 1934-1939. Però també és un retrat de com eren les viles marineres i la seva gent d'aquella època, un relat de primera mà, objectiu, d'un període convuls per Catalunya.

La lectura d'aquest llibre ens descobreix, gràcies a la visió d'una anglesa sense prejudicis, com érem i com vivíem els catalans.

Totalment recomanable.



divendres, 16 de setembre de 2011

Tolerància

Segons el diccionari, tolerància vol dir: "Actitud teòrica i pràctica de qui respecta les conviccions d'altri en matèria religiosa, política, ètica, artística, etc., i no n'impedeix l'exercici"

Però no m'agrada gens ni mica aquesta paraula quan s'aplica a les persones. Jo tolero que tu siguis musulmà, jueu o cristià? Jo tolero que tu siguis homosexual? Jo tolero que tu siguis el meu veí? Si no "impedeixo l'exercici", com diu la definició, li estic donant el sentit de que jo estic per sobre teu. Jo (sempre el "jo" privatiu i excloent) estic convençut que la meva opció (religiosa, cultural, sexual, etc.) és molt millor i superior que la teva, i com sóc un ésser superior, et deixo fer. Magnànim que sóc!

Crec que hem de descartar aquest sentit de la paraula tolerància del nostre vocabulari i canviar-la per una de molt millor i més adient: RESPECTE.

És el que demano i ofereixo: respecte per la teva religió; respecte per la teva forma de vestir; respecte per la teva opció sexual...

Jo no sóc ningú per tolerar o deixar de tolerar una altra persona.

No sé si m'explico.

dilluns, 12 de setembre de 2011

A propòsit de la discriminació

No m'entra al cap com cap persona pot dir que el castellà està discriminat a Catalunya. Bé, sí: algú que visqui lluny de la realitat i el seu pensament estigui totalment polititzat.

Hi ha multitud d'exemples a la vida diària catalana (botigues, administració, policia, etc.). O per posar un exemple clar i d'actualitat: a l'escola s'estudia en català, els nens a la classe parlen en català, però al pati o quan surten al carrer, juguen i es parlen en castellà. El meu nebot, sense anar més lluny, de petit em va preguntar: per què al cine no fan les pelis en català? Ara d'adolescent, quan anàvem a mirar un DVD i vaig posar el doblatge en català em va dir: no la posis en català que és un rotllo.

On està la discriminació del castellà? Que vingui Déu i m'ho expliqui, si us plau, que jo no la veig per enlloc!

Però no tot és culpa dels polítics o jutges estúpids de torn, també és culpa nostra per no estimar prou la nostra llengua, per canviar de seguida al castellà, per parlar d'entrada a un desconegut (estranger o no) en castellà en lloc de català. Per exemple, aquest estiu he estat a l'Escala, doncs bé, cada cop que entrava en un comerç, d'entrada m'atenien en castellà encara que qui hagués darrera el taulell fos català. Per què? El català no és prou bo per adreçar-s'hi d'entrada? Si no ens entenen ja tindrem temps de canviar.

Hem de ser els catalans els que hem de començar a estimar el català i la cultura catalana, i quan això passi, aquesta estimació es podrà encomanar als altres i ens podrem fer respectar. Si no ens espavilem nosaltres, els fills dels nostres fills hauran oblidat que existia una llengua mil·lenària que es deia català.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Converses de carrer 3


L'Escala, passeig Marítim, dues noies sobre la trentena van comentant:

"-perquè va vestida, però és una noia que no destaca.
-és cert, no destaca gens."

amb amigues així...

dissabte, 30 de juliol de 2011

Yo no estoy gorda!

Hi ha un tipus de nois (més que noies) joves que semblen cansats sempre, que passen per la vida amb una actitud d'estar a voltes de tot i que tot els dóna exactament igual.

Al gimnàs on vaig hi ha una colla de 3 nois que no deuen tenir més de 20 anys que sempre tenen aquesta actitud: arriben tots tres junts sense parlar-se ni mirar-se, entren al vestuari i no es canvien de roba, van a la sala de fitness i passegen per allà fent de tant en tant alguna màquina i en menys de mitja hora tornen a ser fora, sense haver suat ni canviar-se de roba ni tan sols treure's la ridícula gorra que porten, no ja encastada al cap, sinó a sobre del cap en perillós i estudiat equilibri perquè mai els hi cau. Algun cop els he vist pel poble en actitud relaxada, asseguts en un banc amb els seus amics i amigues i tenen exactament la mateixa actitud i penso que aquests nois no riuen mai. Es diverteixen algun cop?

Avui, però, hi havia només un de la colla i tenia la mateixa actitud que quan va en grup. Me l'he mirat mentre feia bicicleta i ell es barallava amb les peses més petites i he descobert el perquè de la gorra: és tan baixet que dur a tota hora aquesta estúpida gorra d'un pam d'alt posada a sobre el cap en lloc d'encastada, el fa semblar més alt. A vegades tot respon a un complexe mal portat.

I això m'ha fet recordar a una dona gran que vaig veure a la tele, i que van repetir molt els programes de zàping. Era una dona que havia anat a un programa de testimonis en que parlaven de l'obesitat i ella, tot ofesa i digne, cridava a la presentadora: "¡yo no estoy gorda!", mentre tot el públic reia. A mi em feia molta pena que se'n riguessin i em sabia greu per ella perquè, tot i que estava realment obesa, ella no s'hi veia.

Som animals complicats i una mica estúpids: jo l'any passat, amb el mateix pes que ara, em veia fantàstic, aquest any, però, em veig gras. Canvi de percepció, augment de complexos, insatisfacció, falta d'autoestima... ves a saber. Però què carai, fora bajanades, estic estupendo!

dimecres, 20 de juliol de 2011

Avui he menjat fruita


Si algú es pregunta de què va el present post, doncs més clar, l'aigua: avui he menjat fruita!

Crec que és el primer cop a la meva vida que ho he fet per esmorzar i, a més, m'ha fet sentir com un nen i m'han regalat una carmanyola per portar fruita.

Tot ve d'una campanya de Dipsalut que ha començat a les comarques gironines per promocionar el consum de fruita entre la mainada i jo, com no podia ser d'altra manera, m'hi he apuntat. Avui era el dia que tocava a Salt, en els casals d'estiu, i com hi estic ficat pel mig a causa la feina, hi he anat a fer un cop d'ull a veure com anava la jornada. Els nens s'ho han passat molt bé amb l'espectacle i, en acabar, els han regalat a cadascun (inclòs a mi) una carmanyola amb forma de poma amb fruita tallada i rentada a dins que estava boníssima, sobretot les cireres. Crec que ha estat una molt bona proposta, ara només cal que els pares continuïn estimulant que els nens mengin fruita.

I ara la meva confessió: 

si he menjat la fruita ha estat perquè me l'han donat rentada i tallada! (amb la mandra que fa pelar-la i tallar-la!!!)

:)

dimecres, 13 de juliol de 2011

Mentideros

En el segle XVII hi havia el que es coneixia com els "mentideros", eren uns llocs públics (places, escalinates, etc.) on la gent del poble anava a fer-la petar i assabentar-se de totes les xafarderies de la ciutat a la vegada que era lloc idoni per escampar tota mena de rumors i mentides que, en el boca-orella, s'acabaven convertint en realitat i en més veritat que la mateixa veritat.

De mentideros hi havia uns quants, a Madrid, tres de molt famosos: el de Representantes, al carrer León; el de Losas de Palacio, davant del Real Alcàzar; i el més famós de tots, el de les Gradas de San Felipe. El mentidero més conegut, però, era "El Mentidero" de la ciutat de Càdis, situat en el barri del mateix nom.

Avui en dia, gairebé quatre segles després, els mentideros s'han tornat a posar de moda, però ara no són places públiques ni estan situats en llocs concrets i localistes, ara estan en alguns programes de la televisió i tenen el mateix furor i índexs d'audiència que abans. El lema també és el mateix: "miente, que algo siempre queda".

Passen els segles i aquest país no canvia gens ni mica.


dimecres, 6 de juliol de 2011

Mossegar-se la llengua

Mossegar-se la llengua. Dibuix fet a corre-cuita by Deric
Ai, com em costa mossegar-me la llengua per no deixar anar exabruptes a tort i a dret! 

Si per mi fos, ja fa dies que hauria omplert el món virtual de paraules gruixudes, però quan aquestes reaccions venen donades per temes de feina, un s'ha de moderar i empassar-se les paraules perquè ha de demostrar més educació que els atacants i no rebaixar-se al seu nivell per més que costi.

Ah, si em donessin permís per fer-ho, com disfrutaria!

No sempre plou a gust de tothom, però d'aquí a passar a l'insult, hi ha un camí molt llarg i encara que tot quedarà en no res, algú ho pot estar passant malament i això és el que realment em fa emprenyar. Per la resta, el seu cabreig em fa riure perquè es desqualifica a si mateix i, si en algun moment se li podia donar la raó en algun aspecte, ara l'ha perdut totalment.

Per què hi ha tanta agressivitat, mala llet i falta de respecte en la nostra societat?

Tan difícil és posar-se, ni que sigui per un instant, en la pell dels altres?

N'estic una mica fart dels mal educats, dels que es creuen en poder de la veritat absoluta i dels egoistes que pensen que el món gira al seu voltant.


dimecres, 29 de juny de 2011

L'essència del chocobanano

A 34 dies de tornar a viatjar al país de l'eterna primavera, em venen al cap molts dels records, les vivències i la gent que vaig passar i conèixer durant vint-i-un dies de fa ja cinc anys.

Guatemala té alguna cosa que la fa molt especial, però no pregunteu què és perquè no sabria què respondre, són un munt de coses: la seva gent, el seu paisatge, la seva aura màgica, els seus pobles i ciutats, la seva història, la pau que s'hi respira...

Estic emocionat i ansiós de tornar-hi però, a l'hora, una mica espantat de trobar-me-la molt diferent, de veure que ha canviat molt, que l'Antigua hagi perdut l'esperit de l'Antigua o que el llac Atitlan ja no tingui la màgica mística. Però no, no vull pensar-ho, vull pensar que potser sí que haurà canviat, però a millor, molt millor.


Fa cinc anys em vaig esperar gairebé al darrer dia per provar-lo, aquest any no esperaré tant, el següent dia d'arribar-hi me n'aniré a davant de La Bodegona i em compraré un chocobanano per gaudir-lo amb intensitat mentre passegem pel mercat inundant-nos dels aromes, els sons i els colors de Guatemala.

Nota: el chocobanano és una espècie de gelat a base de plàtan i xocolata, com el seu nom indica. La recepta és molt simple: agafeu un plàtan, el peleu, li fiqueu un palet de fusta com si fos un gelat i el deixeu al congelador. Quan estiguin congelats, en un cassó, derretiu xocolata amb una mica de llet i quan estigui, introduir el plàtan de manera que quedi cobert de xocolata, també podeu afegir atmelles trencades. La xocolata, amb el contrast del plàtan congelat, s'endurirà ràpidament i ja el podeu menjar! 


dimarts, 21 de juny de 2011

Ja el tenim aquí de nou!

Sí, sí, sí, ja és aquí! És l'estiu!!! 
I amb ell, cada cop més a prop... 
LES VACANCES!!!!

dissabte, 4 de juny de 2011

Arrugas

Ahir a la tarda era a la biblioteca escollint alguns llibres i pel·lícules per a properes lectures i visionats, quan vaig pensar d'acostar-me a la secció de còmics, una secció que visito molt de tant en tant perquè no en sóc cap expert, i tot i que m'agrada llegir còmics (o novel·les gràfiques) esporàdicament, ho faig menys del que desitjaria perquè quan sóc davant de les lleixes i veig la gran diversitat que hi ha, em perdo. 

Normalment n'agafo un, el fullejo i el torno a deixar perquè, o bé no m'agrada la il·lustració o bé no m'agrada la temàtica. El resultat final és que molts cops marxo sense agafar-ne cap o amb algun que, quan arribo a casa, descobreixo que no llegiré i el torno al dia següent.

Ahir, però, quan anava a la secció de còmics, em vaig trobar en S, un company de feina encantador i que ha crescut amb aquest tipus de lectura. Per això el vaig agafar i li vaig demanar que me'n recomanés algun. El primer que em va dir va ser que passés dels de superherois i anés a les novel·les gràfiques. Va agafar-ne un parell:

-Aquest és molt tendre. Aquest em sembla que va guanyar algun premi al Saló del Còmic de Barcelona i també està molt bé. Ah! I aquest també, i aquest altre i...

Estava entusiasmat i si el deixo ens passem tota la tarda davant de les lleixes carregades de còmics. Li vaig agrair molt la seva ajuda i vaig marxar de la biblioteca amb dos llibres, dos còmics i sense cap pel·lícula.

Quan vaig arribar a casa vaig agafar el primer que m'havia recomanat, "Arrugas", de Paco Roca. El vaig obrir pel primer full i em va agradar la cita que hi havia:

"La nube no desaparece, se convierte en lluvia" - Buda.

Giro el full i començo a llegir i gaudir de les imatges: em va atrapar i no el vaig poder deixar de llegir fins el final. És la història d'un home, Emilio, que, quan comença a perdre la memòria, els seus fills el tanquen en una residència d'avis. El panorama que troba aquest home quan arriba és, potser, tan o més desolador que el fet de perdre la memòria i que li diagnostiquin Alzheimer. 

Al llarg de les pàgines veiem la solitud dels avis "desterrats" a la residència on la seva única ocupació és dormir mentre esperen l'hora de menjar i, en definitiva, mentre esperen que els arribi la mort o, pitjor encara, que els tanquin al pis de dalt de la residència on hi ha els avis que no es poden valdre per si mateixos.

Emilo té un company d'habitació, en Miguel, és un trampós, un estafador i un picar però que té un gran cor i que farà tot el que sigui per ajudar a Emilio, fins i tot escapar-se de la residència per poder tenir, ni que sigui per darrera vegada, l'experiència de "viure".

Arrugas és una novel·la gràfica excel·lent, que hauria de ser de lectura obligatòria per tothom. Té humor, té drama, té tendresa i sobretot és molt, tremendament, humana. Això sí, cal llegir-la amb un paquet de mocadors a la mà.


Arrugas

Ahir a la tarda era a la biblioteca escollint alguns llibres i pel·lícules per a properes lectures i visionats, quan vaig pensar d'acostar-me a la secció de còmics, una secció que visito molt de tant en tant perquè no en sóc cap expert, i tot i que m'agrada llegir còmics (o novel·les gràfiques) esporàdicament, ho faig menys del que desitjaria perquè quan sóc davant de les lleixes i veig la gran diversitat que hi ha, em perdo. 

Normalment n'agafo un, el fullejo i el torno a deixar perquè, o bé no m'agrada la il·lustració o bé no m'agrada la temàtica. El resultat final és que molts cops marxo sense agafar-ne cap o amb algun que, quan arribo a casa, descobreixo que no llegiré i el torno al dia següent.

Ahir, però, quan anava a la secció de còmics, em vaig trobar en S, un company de feina encantador i que ha crescut amb aquest tipus de lectura. Per això el vaig agafar i li vaig demanar que me'n recomanés algun. El primer que em va dir va ser que passés dels de superherois i anés a les novel·les gràfiques. Va agafar-ne un parell:

-Aquest és molt tendre. Aquest em sembla que va guanyar algun premi al Saló del Còmic de Barcelona i també està molt bé. Ah! I aquest també, i aquest altre i...

Estava entusiasmat i si el deixo ens passem tota la tarda davant de les lleixes carregades de còmics. Li vaig agrair molt la seva ajuda i vaig marxar de la biblioteca amb dos llibres, dos còmics i sense cap pel·lícula.

Quan vaig arribar a casa vaig agafar el primer que m'havia recomanat, "Arrugas", de Paco Roca. El vaig obrir pel primer full i em va agradar la cita que hi havia:

"La nube no desaparece, se convierte en lluvia" - Buda.

Giro el full i començo a llegir i gaudir de les imatges: em va atrapar i no el vaig poder deixar de llegir fins el final. És la història d'un home, Emilio, que, quan comença a perdre la memòria, els seus fills el tanquen en una residència d'avis. El panorama que troba aquest home quan arriba és, potser, tan o més desolador que el fet de perdre la memòria i que li diagnostiquin Alzheimer. 

Al llarg de les pàgines veiem la solitud dels avis "desterrats" a la residència on la seva única ocupació és dormir mentre esperen l'hora de menjar i, en definitiva, mentre esperen que els arribi la mort o, pitjor encara, que els tanquin al pis de dalt de la residència on hi ha els avis que no es poden valdre per si mateixos.

Emilo té un company d'habitació, en Miguel, és un trampós, un estafador i un picar però que té un gran cor i que farà tot el que sigui per ajudar a Emilio, fins i tot escapar-se de la residència per poder tenir, ni que sigui per darrera vegada, l'experiència de "viure".

Arrugas és una novel·la gràfica excel·lent, que hauria de ser de lectura obligatòria per tothom. Té humor, té drama, té tendresa i sobretot és molt, tremendament, humana. Això sí, cal llegir-la amb un paquet de mocadors a la mà.


dimecres, 1 de juny de 2011

divendres, 20 de maig de 2011

Primavera?

Un lloc molt personal

Estic molt poc blogaire darrerament, no sé si a causa de l'astènia primaveral, per falta de ganes, per cansament, per la feinada que tinc que em fa arribar a casa esgotat o perquè tinc altres projectes entre mans més engrescadors... En tot cas, no me n'oblido, ni tanco res. Segueixo per aquí!


dimecres, 11 de maig de 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural



El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dilluns, 2 de maig de 2011

Converses de carrer 2


Una parella jove travessa el carrer pel pas de vianants però sense fer gaire cas del trànsit. Ella va dos passes per endavant amb cara d'emprenyada. Ell dos passes enrere seguint-la, gesticula molt i al passar pel meu costat sento que li diu a la seva suposada parella:

- ¿Y qué crees que estoy haciendo, que estoy pelando los cables por ahí o qué?



dimarts, 26 d’abril de 2011

Converses de carrer

Dues dones: una aparenta uns quaranta anys (potser que tingui menys), l'altra segur que arribat a la seixantena llarga. Surten d'un supermercat de Salt amb bosses i miren el cel per sobre dels arbres del passeig.




- ¿Tú creè que va llovè? - la jove
- Pué sé. Allá hai nublarrone.






Brillava el sol i els nuvols eren com grans boles de cotó fluix.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Berlín

Mai m'havia sentit atret per visitar Alemanya, tot i que havia sentit meravelles de Berlín, però conèixer en Ferran i les seves cròniques des de la ciutat em van despertar la curiositat i les ganes. Quan va muntar la Trobada blocaire fora de Catalunya volia anar-hi , però em va ser impossible. Per això quan va sortir l'oportunitat d'anar-hi aquest abril, no m'ho vaig pensar dues vegades. Tenia bons motius: conèixer una altra capital d'Europa, estar en un país que encara no havia visitat mai i tornar a veure en Ferran.
L'entrada a Alemanya, però, no va poder ser més desastrosa: Ryanair aterra a Cochstedt en un antic aeroport militar al mig del no-res on l'únic avió que hi havia era el nostre. Ens esperaven encara tres quarts d'hora de bus per arribar a la ciutat més propera i dues hores de tren fins a Berlín. Però això no hauria estat res (ja ho sabíem abans de sortir) si no hagués estat pel caos del bus aeroport-Magdeburg: simplement era un autocar molt vell (60 places) en el qual s'havia d'encabir gairebé tot el passatge de l'avió (180 passatgers). El xòfer anava desbordat i no parlava res més que alemany. Gràcies a una noia que es va oferir a fer d'intèrpret, vàrem poder viatjar totes les persones que ens havíem quedat penjades en aquell cul de món.

Finalment, una hora després d'aterrar, arribàvem a Magdeburg, just a temps per veure com se'ns escapava el tren que ens havia de dur a Berlín. Havíem d'esperar una hora a l'estació i vàrem aprofitar per sopar: un bocata de pollastre rostit al Subway de l'estació. No era l'entrepà del dia, però a 3,99€ no era gens car i era més bo. Coca-Cola i una pasta de sabor, textura i aspecte indefinits de postres.

Un cop al tren i asseguts en el pis superior, respirem alleujats. Són les 21:04, el tren surt en un minut. Un minut? Dos, tres, cinc, deu... A les 21:14, el tren es posa en marxa: on és la puntualitat i eficàcia alemanyes? En dues hores que feia que érem al país,  brillaven per la seva absència!

Dos minuts més tard, para a la primera estació (hem agafat un tren borreguero!!!). Decideixo anar al lavabo del tren: pintades a les parets, brutícia al terra, pudors, papers de tot tipus escampats... I la neteja alemanya??? Surto del lavabo, vaig cap el nostre lloc i passo entre mig d'un grup de hooligans cridaners que  deuen venir d'un partit de futbol, si hem de jutjar pels seus vestits i bufandes, i perquè van carregats d'ampolles de cerveses. Em diuen hallo i els ignoro. Temo el pitjor: ens amargaran el viatge. Però no. De tant en tant algun càntic i algun crit però van tranquil·lets o massa borratxos. Cinc estacions més enllà baixen tal i com han pujat, això sí, deixant un reguitzell d'ampolles que un home amb un sac s'afanya a recollir.



Gairebé dues hores més tard, entrem a la Hauptbahnhof, l'estació central de Berlín. Un cartell enorme ens saluda, Willkommen in Berlin. Baixem del tren i sortim al carrer. La lluna ens somriu gairebé plena. Per sort havíem reservat un hotel just al costat de l'estació. Caminem cinquanta metres i entrem a la recepció. Per fi hem arribat, són les onze de la nit. Si tenim en compte que hem sortit de casa a les 3 de la tarda, el proper cop que viatgi a Berlín, ho farem amb un vol directe a la capital i no amb un Ryanair que ens deixi al mig de l'antiga RDA on Crist va perdre l'espardenya.

La lluna ens somriu gairebé plena.


Un nou principi avortat

Bé, com he comprovat que les pistes que vaig donar en l'anterior entrada no van ser suficients, passo a aclarir l'enigma presentat:

La foto era d'una ampolla, en castellà botella; la marca Absolut, que és tot una referència de vodka en el món; i la bandera de l'Arc de Sant Martí volia representar la temàtica gai.

En fi, que la idea era de fer la continuació de "El mundo en una botella" però la descarto, de moment, per falta de ganes i d'inspiració.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Un nuevo principio?

Desde la muerte de Unai y el descubrimiento de su diario no he vuelto a ser el mismo.





Potser algun dia...



Sembla que, potser, m'expliqui millor:

foto = ampolla = bandera de l'Arc de Sant Martí = Absolut = tot un món

Cal que continuï?

dilluns, 4 d’abril de 2011

"Indigent, com jo"

Montse Assens i Borda va guanyar el premi de poesia Artur Simó l'any 2007 amb aquest recull de poemes que reflecteixen la vida i tot allò que li passa a l'autora en el dia a dia i amb els seus sentiments.

Títols de poemes com "A punyalades", "Avui, he trencat un mot", "Els meus fills" (magnífic), "He passejat pels llençols", "Sóc càustica" o "Civisme al metro, si us plau!", us poden donar una idea de què trobareu en aquest poemari.

Jo reprodueixo un fragment (amb el permís de l'autora), del poema "M'omplo" perquè m'hi vaig sentir identificat... o més ben dit, vaig identificar el meu avatar en el blog. 

Si el llegiu entendreu per què:




Deixo, així,
que arribin soles
les sandàlies
a la platja dels delits.

"Indigent, com jo"

Montse Assens i Borda va guanyar el premi de poesia Artur Simó l'any 2007 amb aquest recull de poemes que reflecteixen la vida i tot allò que li passa a l'autora en el dia a dia i amb els seus sentiments.

Títols de poemes com "A punyalades", "Avui, he trencat un mot", "Els meus fills" (magnífic), "He passejat pels llençols", "Sóc càustica" o "Civisme al metro, si us plau!", us poden donar una idea de què trobareu en aquest poemari.

Jo reprodueixo un fragment (amb el permís de l'autora), del poema "M'omplo" perquè m'hi vaig sentir identificat... o més ben dit, vaig identificar el meu avatar en el blog. 

Si el llegiu entendreu per què:





Deixo, així,
que arribin soles
les sandàlies
a la platja dels delits.

dimecres, 30 de març de 2011

Cròniques de Catalunya: Any 2062, les primeres batalles

L'any 2062 va tenir lloc el primer enfrontament contra els invasors, va ser a la coneguda com la Batalla del Circ de Tarragona. Les forces de les FAC van patir molt i hi van haver bastantes baixes. Es va notar la inexperiència de les noves forces armades i la superioritat numèrica i salvatge dels invasors. El resultat va ser la pèrdua de la ciutat de Tarragona.

Les següents batalles més remarcables i conegudes van ser les batalles de la Devesa de Girona, la de Balaguer, la de Manresa. L'any 2064, les d'Andorra, la Seu d'Urgell i la Val d'Aran. L'any 2065, la batalla de la Ciutadella de Barcelona i dos anys més tard, la batalla de la Universitat de Barcelona.

Totes eren conegudes pel lloc on van desenvolupar-se. Després de l'experiència d'un enfrontament obert i general com va ser la de Tarragona, les següents van ser molt concretes, gairebé escaramusses, en les que les FAC arribaven, atacaven per aconseguir els seus objectius: la majoria d'ells, rescatar gent atrapada entre els invasors o recuperar peces singulars del patrimoni cultural.

L'any 2068 es va veure clar que molt del patrimoni no podia ser transportat fora de Catalunya perquè els combois eren interceptats i destruït pels invasors i l'Helena Vilamitjana, la Presidenta de la Generalitat, decideix arriscar-se i buscar un amagatall al centre del territori ocupat on poder desar tots els béns i custodiar-los fins el moment de la recuperació de la terra o el seu trasllat a NovaCat. El que queda de l'arxiu històric de la cultura catalana, es guardat en un edifici al bell mig de la Barcelona ocupada, l'edifici de La General on, anys després, tindrà lloc una de les batalles més cruentes i llegendàries de tota la guerra, i on tindran un paper destacat, en Vadó i en Met.

Amb l'èxit de la salvaguarda de l'arxiu patrimonial a la ciutat de Barcelona, el govern de la Generalitat s'envalentona i aconsegueix fundar la CerCat, l’únic i darrer Centre de Resistència de Catalunya en les antigues instal.lacions d’una central nuclear en desús des de feina més de cinquanta anys. La Nica, una noia llicenciada en diplomàcia que ha treballat a Sicilia al costat de la Presidenta, es nomenada governadora d'aquest nou enclavament al sud de Catalunya. Les funcions de la CerCat són únicament les de  la  salvaguarda de l’arxiu de Barcelona i del personal que hi treballa clandestinament; recuperar més béns patrimonials i culturals; vetllar per la seguretat de l'arxiu i buscar per tot el territori els pocs supervivents catalans que encara hi queden.

Propers lliuraments: Any 2070, els personatges
                              Any 2072, el desastre de La General

Primer lliurament:  Any 2074
Segon lliurament:  Any 2051
Tercer lliurament: Any 2054
Quart lliurament:  Any 2056