dilluns, 5 de desembre de 2011

Per què el cinema català s'avergonyeix de ser català?

Tinc la sensació, després de veure les darreres pel·lícules fetes a casa nostra com Bruc, Mentre dormies o Eva, que el cinema català s'avergonyeix de ser català i que estan fetes per quedar bé a Madrid.

Potser només és una sensació meva, però, per què s'esborra qualsevol rastre de catalanitat d'aquestes pel·lícules? Per exemple, a Bruc, en cap moment es parla de Catalunya ni que van ser els catalans qui van plantar cara a l'exèrcit napoleònic. Que, potser, la nostra història no és per estar-ne orgullosos? 

És com si es rodessin pensant que si al film hi ha alguna cosa que faci olor a català, no es podrà vendre en lloc més, que ningú anirà a veure-la. Per aquest motiu, també, és que gairebé la totalitat de pel·lícules catalanes estan rodades en castellà o anglès i després es doblen al català per a la seva exhibició.

Mireu, per mi, una pel·lícula rodada en un altre idioma (igual que un llibre escrit originalment en castellà per un català), per molts diners, molt equip tècnic català que hi hagi al darrera, no és una pel·lícula catalana.

Per què tenim tan baixa autoestima? No és hora ja de reinvindicar el que som sense avergonyir-nos? Ser català no és per avergonyir-se ni per amagar-se. Fer un producte català, en català i amb referències catalanes no implica que només puguem veure-la a Catalunya, si està ben feta i no és localista, és a dir, que està feta amb visió internacional però sense amagar el que és, es pot vendre perfectament arreu.

Si tenim una literatura en català potent, amb grans escriptors que aposten per la nostra llengua i que són reconeguts internacionalment, per què no passa el mateix al cinema? 

M'entristeix moltíssim que la indústria cinematogràfica catalana sigui tan patètica. I ho constato cada cop que veig el lliurament dels premis Gaudí: sento una pena tan gran en veure que la majoria de pel·lícules premiades són tan foranies a Catalunya com una feta a Hollywood.

Perdoneu, però és la meva humil opinió i l'havia de dir.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

El nostre complex d'inferioritat no és nou, i és ben recurrent. En casos com els que dius es dóna importància a que el material sigui d'aquí, encara que el producte no. Es pot rodar una pel·li sobre la banda franquista de la guerra i que els actors siguin catalans, però seria una pel·li catalana? No sé. Posaré un altre exemple, encara que no t'agradi el futbol, però en el que tothom sembla tenir-ho molt més clar. Quan els jugadors del Barça van a la selecció espanyola, encara que poden formar tot l'equip sencer, ja no són el Barça, són la selecció espanyola. Res a veure amb els colors blaugrana quan vesteixen una altra samarreta. S'entén, no?

Yáiza ha dit...

No entenc massa de cinema, la veritat, però pel que expliques, sona força trist. Si penso en cinema en català, ara mateix només em ve al cap Pa Negre (les que dius aquí no les he vist, no per res, si no perquè miro molt poques pel·lícules), que crec que sí que és catalana de cap a peus (i que està tenint molt d'èxit, no?). Aviam si pel·lícules com aquesta, serveixen d'exemple, i ens fan perdre la por...

rits ha dit...

Crec que al cinema en català encara li queda un llarg recorregut cap a la normalitat. Just ara en la música s'arrenca molt més i quan fa que es fa música en català? moltíssim temps....

Però hi ha una petita espurna, Pa negre, la primera pel·lícula rodada en català que competeix cap als Oscars...una petita espurna.

Comparteixo completament tot el neguit amb Bruc. Em va fer molt de mal aquesta pel·lícula.

merike ha dit...

If this is true YOU must do something about it.
Especially on this day, our independence day, I feel strongly about this kind of talk:D When you have made your first movie of one of your books in Catalan I'll salute you:)

Ferran ha dit...

Jo crec que és una barreja de complexe d'inferioritat i de pressió espanyola, que no és poca cosa. M'has fet pensar en un anunci: l'emetien les televisions alemanyes fa un any i escaig; havia estat rodat a Catalunya i hi sortia un moment una dona parant en català. Saps què va passar, quan aquest anunci es va emetre a les televisions espanyoles? la senyora, sorpresivament, apareixia parlant en italià.

Complexe d'inferioritat, sí, però poderoso caballero es don dinero, i els espanyols tenen al darrera tot un estat i les seves "armes".

Freewheeling ha dit...

Encara volten massa butiflers per aquestes contrades...

jordicine ha dit...

Potser el més trist es que no trobessin un actor català per fer de Bruc, no? En tenim de boníssims! Amb 'Eva' passa, però és que resulta que aquest Bruc era nostre, no? Una abraçada, DERIC.

El porquet ha dit...

Per sort, tenim alguna més que remarcable excepció, per exemple, Pa Negre. El que passa és que és això, una excepció.

Mira jo conec gent ben catalana que a l'hora que es posa a parlar de música o cinema catalans els agafa com un somriure mig burleta i comencen a dir que si és ridícul, patètic, localista, etc etc.

Sincerament, per a mi, dins d'aquestes reaccions hi ha una lamentable sensació d'autoodi digne de les societats i nacions que s'extingeixen i es veuen inferiors a les que les estan sobrepassant.

Per sort mentre ens mantinguem gent com tu, units i tossuts en la nostra vàlua, no tot estarà perdut.

La Llanterna Màgica ha dit...

Deric, deixa'm discrepar en alguna de les coses que apuntes.

Jo crec que no hi ha hagut un moment millor en la indústria cinematogràfica catalana. Així d'una tirada em vénen al cap pel·lícules com "Ficció", "Tres dies amb la família", "Petit indi", "Herois", "Pa negre", "Elisa K", "Les dues vides d'Andrés Rabadán", "La mosquitera", "El cant dels ocells", "A la ciutat", "Dies d'agost", "El silenci abans de Bach"... Totes elles són pel·lícules catalanes fetes en els darrers 5-10 anys, algunes millors i altres pitjors, però totes molt, molt dignes. Cosa que no es pot dir en gairebé cap altre moment de la història del cinema català.

Fa tres o quatre anys li vaig fer una entrevista a l'Àngel Quintana pel meu bloc. I vam parlar del tema. I ara m'adono que tenia raó en la resposta que em va donar.

"Pregunta: El teatre català sempre ha gaudit de bona salut i de gran prestigi, en canvi la situació del cinema català és ben diferent. Per què no acaba d'arrencar el cinema a cas nostra?

Resposta: No és veritat. Mai el cinema català havia tingut tant de prestigi internacional. La nova pel·lícula d'Albert Serra estarà al Festival de Cannes i estarà molt present a nombrosos festivals. El silenci abans de Bach de Pere Portabella ha estat al Moma de Nova York, a Venècia, Buenos Aires. Fins i tot pel·lícules que no troben espai per a estrenar-se, com Pas a Nivell de Pere Vilà, ja ha passat per Rotterdam, Buenos Aires i Londres. El problema és que no som conscients de la revolució copernicana que totes aquestes pel·lícules introdueixen en l'àmbit de la cultura. A més, hi ha el màster de documental de la Pompeu pel qual hi han passat gent com Joaquim Jordà, Marc Recha o José Luis Guerín. Crec que quan parlem de cinema català hem de canviar de xip. No vol dir el mateix que deu anys enrere."

I l'altre tema de debat és què s'ha de considerar català i què no. Entenc els arguments a favor d'una cosa i d'una altra. Però crec que la realitat és menys maniqueista que els arguments que se solen donar. I, com a exemple, poso el meu cas: jo tinc un guió escrit en català (l'acció del qual passa a un lloc no identificat del món, amb personatges que poden ser de quasevol país) i un escrit en castellà (l'acció del qual passa als carrers de Barcelona, amb personatges catalans i situacions reconeixibles del nostre entorn). Deixant de banda un element prou important com que l'autor (en aquest cas jo) pensa i parla en català, es pot dir que un guió és català i l'altre no? Em costa ser tant taxatiu.

En fi, disculpa per deixar anar aquesta parrafada!

Anònim ha dit...

Prepareu les antorxes pel Mecanoscrit de Bigas Luna?