dimarts, 28 de desembre de 2010

Descobrint el passat

Reproducció d'un mapa de Catalunya de 1609
A causa del futur trasllat de les dependències on treballo actualment a un altre edifici de nova construcció, estic preparant tota la documentació, classificant-la i inventariant-la bé i numerant les capses per no perdre cap paper, cosa que seria un gran daltabaix.

Entre tota la documentació per classificar, hi ha capses on els papers no estan classificats ni ordenats ni inventariats, ni res de res. És aquí on ara he d'incidir més perquè necessito saber què hi ha per saber on soc i cap on he d'anar. No sé si m'explico.

Aquest matí, he buidat una d'aquestes capses, he escampat els documents sobre el taulell i he començat a inventariar-ho tot. Per fer-ho necessito cercar la data, l'autor, el productor, d'on ve o on ha anat, i quin és el seu contingut. Només d'aquesta forma sabré si he d'incloure el document en algun lloc concret o, per contra, no té un destí específic i s'ha d'incorporar en una de les col·leccions de documents que venen a ser una mica un calaix de sastre.

Doncs bé, després d'apartar uns quants papers sense gaire importància ni trascendència, m'ha aparegut un document del 1634, escrit a mà amb una lletra bastant complicada de llegir però m'hi he dedicat força estona perquè he vist que era una còpia literal i segellada notarialment d'un pergamí del 1027. El pergamí original estava signat pel mateix Abat Oliba i llegint, llegint, he vist que es tractava d'una acta d'una de les assemblees de Pau i Treva de Déu que es van celebrar a Toluges (Rosselló) i que es poden considerar l'origen de les Corts Catalanes. En aquesta acta es feia esment, diverses vegades, del nom del poble de Salt.

M'he quedat de pasta-moniato i he fet braços i mànigues per llegir-ho bé i copsar tot el significat real d'aquest document. És realment fantàstic i tenebrós a l'hora perquè el que diu pot capgirar la història del poble i, per extensió, la de Girona. 

I ara no sé ben bé què fer, si dir-li-ho a l'alcaldessa i fer-ho públic o callar, arxivar el document i fer veure que no ha passat res... Potser serà millor per tothom que em decanti per la segona opció, o no... En fi, si es fa públic, ja ho sentireu a dir...


dimecres, 22 de desembre de 2010

Els canelons de l'àvia

Foto Google: Canelons
Com cada any, el dia 25 de desembre es llevava aviat, es rentava la cara al diminut lavabo amb aigua i sabó marca Lux, es vestia amb roba de carrer, es posava la bata de flors d’estar per casa i es tancava a la cuina a acabar de preparar el dinar per a la família.

I, com cada any, es mirava el rostit fet el dia anterior, la pasta a mig bullir, i sospirava profundament, cansada, mentre l’olla feia xup-xup a poc a poc. Podria començar a preparar la beixamel, però s’havia assegut a la cadira de fusta i vímet que havia portat del poble feia ja tants i tants anys.

Per la seva cara, qualsevol persona pensaria que estava trista o esgotada, però no, era feliç: tenir la família tota sencera a dinar a casa l’omplia de joia. Tot i això, no podia estar-se de pensar en la feinada que li quedava, encara que les seves filles l’ajudessin a parar taula o a rentar els plats. Després encara hauria de rentar les estovalles, els tovallons, passar el plomall per treure la pols, escombrar i fregar.

Es va aixecar de la cadira i del petit rebost va treure un pot abonyegat i que ja havia perdut tota la seva brillantor. Va passar la mà pel metall, en sentir la fredor i va somriure satisfeta. Qualsevol dia hauria de llençar-lo, ja estava molt vellet, però sens dubte, era el pot amb què feia la millor beixamel de tot Barcelona.

Mentre remenava la llet amb farina, va entrar el seu marit, vestit amb la bata de setí vermell cordada a l’ampla cintura.

- T’ajudo? – va dir.

Ella es va girar per mirar-lo als ulls verds. Sí que li calia el seu ajut, però si l’home es ficava a al cuina, amb prou feines es podrien moure amb comoditat, així que el va enviar a estirar les ales de la taula per fer-la més gran i a posar un tauló a l’habitació del costat del menjador perquè dinessin els néts – tres ja – i poguessin fer jocs sense molestar a la taula dels grans.

La pasta ja havia bullit prou i va retirar d’olla del foc sense deixar de remenar la beixamel perquè no se li enganxés i agafés mal gust. De fet, li faltava ben poc, un parell de minuts i ja estaria feta.

Va escórrer l’aigua bullent a la petita aigüera de ceràmica blanca i va mirar el rellotge de la cuina: dos quarts de nou. Tenia prou temps encara.

Qui li hauria dit al poble, trenta anys enrere, que acabaria fent canelons catalans a Barcelona per servir-los a una família, la seva, cada cop més nombrosa? Si la veiés la mare… Havia après a cuinar per força, amb quatre filles i un marit pastisser. No li havia quedat més remei.

De sobte li va arribar la veu de la ràdio. Retransmetien una missa. S’hauria estimat més una mica de música, encara que fossin nadales, però s’havia d’oir la missa. Si no, què pensarien els veïns si sentissin música pel petit celobert de la cuina.

Va tornar a sospirar i va posar un drap net de cotó sobre el marbre. Després va anar disposant, una a una, totes les plaques de la pasta dels canelons, ben estirades. Va agafar la cassola del rostit i va anar farcint els canelons, un per un, ben plens. No era plat únic, però volia que la família sortís de casa seva ben tipa. Ja n’havien passat prou, d’escassetat: ara calia menjar bé. Va cargolar els canelons i els va col·locar amb delicadesa a la plata del forn. En faria dues safates, una després de l’altra, que el forn era petit i no hi cabien totes dues d'un plegat. Quan els va tenir emplatats, va ruixar-los amb la beixamel, va tirar formatge ratllat per sobre i una mica de mantega perquè quedessin ben gratinats. Va encendre el forn. Li va costar una mica perquè la cuina era vella i el comandament no anava a l’hora. Li costava de quedar-se encès i hi havia de posar una petita falca de fusta que li havia fet el seu home perquè s’aguantés i funcionés bé.

Feia estona que no sentia el marit remenar per la casa i va anar a veure què feia. Era al menjador. Havia parat taula i estava doblegant els tovallons per donar-los forma triangular i posar-los dins les copes de cristall gravades del casament que només treien de la vitrina el dia de Nadal.

El va agafar per la cintura des de darrere i li va fer un petó a l’esquena.

- Els canelons ja són al forn. Preparem l’aperitiu?

Ell va assentir amb el cap i li va fer un petó al front.

(Agraeixo la correcció d'en XS)

divendres, 17 de desembre de 2010

La cara del vent

LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992
Barcelona. La ciutat amable, la ciutat cruel, la ciutat del disseny, la ciutat del barri xino, la ciutat dels turistes, però, indestriablement, la seva ciutat. 

No va escollir néixer allà, potser li hauria agradat més triar Nova York o París, però no, li va tocar Barcelona en sort. Quan era petit, la ciutat era tot el seu món, no hi havia res més enllà de la Meridiana o del mar, i ja li estava bé, no necessitava res més. Tenia tot el que volia: l'escola, els pares, els amics, el parc amb els gronxadors.

Després va descobrir que més enllà dels carrers i places hi havia altres ciutats, fins i tot pobles, muntanyes i rius i el seu món es va anar eixamplant i eixamplant a poc a poc. Fins que un dia va veure una escultura estranya, una mena de cara a mig camí entre una andalusa flamenca i el plànol de la seva ciutat. 

Se la va quedar mirant bé durant molta estona, hipnotitzat davant d'aquella cara indefinida, fins que es va adonar que era la representació de la cara del vent que el convidava a viatjar i a veure aquell món que feia poc que havia descobert.

Es va embarcar en un gran viatge al voltant de tota la terra, per mar, per aire, per camins. Va veure tot el que es podia veure i el que no, també. Però llavors, un dia que prenia un cafè assegut en una terrassa de Montmatre, ho va veure clar: per molt que viatges, per molts llocs que veies i gaudís, Barcelona sempre seria la seva llar, més bona o més dolenta, més acollidora o més esquerpa, però era casa seva i havia de tornar-hi. Sabia que la cara del vent, després d'haver-lo convidat a descobrir i ampliar el seu món, era allà esperant-lo amb els braços oberts.

(Una proposta de Relats conjunts)


dijous, 16 de desembre de 2010

És art tot allò que llueix?

"Títol de transport" al CASM
Llegeixo un article de l'Empar Moliner al diari Ara titulat "Art efímer amb missatge" que em crida l'atenció i, per confrontar la informació, busco en diferents webs i trobo que no és cap invenció de l'Empar.

El Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona va fer guanyador del projecte "Mònica al carrer 2/4" a l'obra "Títol de transport" de l'artista Álvaro Icaza. No discutiré la vàlua com artista d'aquest senyor però sí que discutiré que això que ha fet sigui art, per molt efímer o performance que sigui. 

L'obra en qüestió, que va tenir lloc el passat 14 de desembre, consistia en tornar els diners de tots aquells que han estat multats per TMB per viatjar sense bitllet. ¿¿¿¿¿????? Això és art??? 

A més, hem de tenir en compte que els diners que ha fet servir són diners públics de l'Ajuntament de Barcelona, el Centre d'Arts Santa Mònica i la mateixa TMB. Diners públics per pagar a uns estafadors??? Va home va!

Si jo visqués a Barcelona estaria indignadíssim que unes entitats públiques es gastessin els diners dels meus impostos per pagar una cosa que en diuen "art" que el que fa és premiar i incentivar l'incivisme i el delinqüent.

Intento buscar la crítica social en l'obra i no la veig. És una crítica al preu abusiu del transport "públic"? Per aquí aniria bé però llavors s'hauria de donar aquests diners a tots aquells passatgers i passatgeres que cada dia fan cua davant de les màquines expenedores de bitllets i després fan cua davant de les barreres per accedir al metro o a l'autobús. Llavors sí que ho entendria. Però donar-los a aquells que salten les tanques i les cues impunement per, amb un somriure imbècil, en fotre's dels que paguen religiosament?

Au, va! Què vagin a prendre el pèl a un altre lloc! Això no és art! Això és una estafa pública amb totes les de la llei!

dilluns, 13 de desembre de 2010

La Lluna


Aquest matí, quan he sortit a passejar amb la Nit, he vist la lluna solitària, intensa, ensenyant sense pudor els seus mars grisos. Era al mig del cel i esperava, impacient, que la gent es llevés per anar a treballar o a comprar el pa i el diari. Ens mirava atentament, expectant, i quan ha vist que tothom ja era al seu lloc se n'ha anat a dormir...

diumenge, 12 de desembre de 2010

Lectures recents

  "Yo" de Ricky Martin, Editorial Plaza & Janés (2010). Per aquells que coneixem aquest cantant gairebé des dels seus inicis com a solista, és interessant veure com ha anat evolucionant i creixent com  persona i també com artista. Lluny del morbo de la premsa rosa, en Ricky ens explica el camí que va haver de recórrer per arribar a ser un número 1 de la música i per acceptar-se com a persona després de desterrar els temors que la seva sexualitat li provocava. Un interessant exercici d'autoreflexió i autoconeixement que ha volgut compartir amb aquells que, d'alguna manera, volen descobrir la persona que hi ha darrera de l'artista.

Abans de "Curvas peligrosas", Susana Hernández ja havia sorprès als lectors amb aquest novel·la a mig camí entre el gènere negre i el costumbrisme. "La puta que leía a Jack Kerouac" (2007) ens mostra un món variat en que diversos personatges circulen per la vida buscant el seu camí, el seu lloc en el món. Roxy, la puta visceral que li agrada ser-ho i que, enamorada d'algú que no pot aconseguir, es desespera fins arribar a transformar la passió en odi i l'odi en passió. La protagonista, una noia que no sap estimar però que sap deixar-se estimar molt bé. La Jess, una autodestructiva que tot el que toca ho desfà. En J que es veu al mig de tot però que no s'adona de res perquè és com si no estigués en lloc. Una novel·la intensa.


En Sebas Martín ens torna a fer un regal amb "Ideas de bombero" Edicions La Cúpula (2010) després de "Los chulos pasan pero las hermanas quedan", la tercera part de la novel·la gràfica "Estoy en ello". Aquí les desventures de Salva són transformades per les de Carlos (encara que podria tractar-se del mateix personatge) i les seves aventures i desventures produïdes pel seu company de pis, un espectacular bomber, promiscu i una mica putot, de qui s'ha enamorat perduda i secretament. Una divertida novel·la amb un rerefons tràgic, com la vida mateixa, sense excentricitats, sense glamour però amb molta tendresa i sí, també molta part d'erotisme. En Sebas, amb aquesta novel·la gràfica, se'ns ha destapat i ens vol erotitzar a tots una mica més. Altament recomanable.

Lectures recents

  "Yo" de Ricky Martin, Editorial Plaza & Janés (2010). Per aquells que coneixem aquest cantant gairebé des dels seus inicis com a solista, és interessant veure com ha anat evolucionant i creixent com  persona i també com artista. Lluny del morbo de la premsa rosa, en Ricky ens explica el camí que va haver de recórrer per arribar a ser un número 1 de la música i per acceptar-se com a persona després de desterrar els temors que la seva sexualitat li provocava. Un interessant exercici d'autoreflexió i autoconeixement que ha volgut compartir amb aquells que, d'alguna manera, volen descobrir la persona que hi ha darrera de l'artista.

Abans de "Curvas peligrosas", Susana Hernández ja havia sorprès als lectors amb aquest novel·la a mig camí entre el gènere negre i el costumbrisme. "La puta que leía a Jack Kerouac" (2007) ens mostra un món variat en que diversos personatges circulen per la vida buscant el seu camí, el seu lloc en el món. Roxy, la puta visceral que li agrada ser-ho i que, enamorada d'algú que no pot aconseguir, es desespera fins arribar a transformar la passió en odi i l'odi en passió. La protagonista, una noia que no sap estimar però que sap deixar-se estimar molt bé. La Jess, una autodestructiva que tot el que toca ho desfà. En J que es veu al mig de tot però que no s'adona de res perquè és com si no estigués en lloc. Una novel·la intensa.


En Sebas Martín ens torna a fer un regal amb "Ideas de bombero" Edicions La Cúpula (2010) després de "Los chulos pasan pero las hermanas quedan", la tercera part de la novel·la gràfica "Estoy en ello". Aquí les desventures de Salva són transformades per les de Carlos (encara que podria tractar-se del mateix personatge) i les seves aventures i desventures produïdes pel seu company de pis, un espectacular bomber, promiscu i una mica putot, de qui s'ha enamorat perduda i secretament. Una divertida novel·la amb un rerefons tràgic, com la vida mateixa, sense excentricitats, sense glamour però amb molta tendresa i sí, també molta part d'erotisme. En Sebas, amb aquesta novel·la gràfica, se'ns ha destapat i ens vol erotitzar a tots una mica més. Altament recomanable.

dijous, 9 de desembre de 2010

La fragilitat del "jo"


Per algú que tingui l'autoestima no gaire desenvolupada, el "jo" té una fragilitat extrema que qualsevol cosa pot fer miques. Aquells pensaments de: "el que faig no agradarà ningú"; "segur que et diuen que està molt bé per compliment"; "tots passen de mi"; etc. està a l'ordre del dia encara que siguin percepcions subjectives que la majoria de les vegades no tenen res a veure amb la realitat. Però són pensaments que fan passar-ho malament a la persona que els sent per més absurds i per més que en sigui conscient.

Després hi ha la sensació que donem als altres que, de vegades, no s'ajusta gens ni mica a la realitat i sembla que estiguis tan segur de tu mateix però per dins tot trontolla: la inseguretat sobre el que fas o la necessitat de ser acceptat o estimat per la gent que t'envolta.

El "jo" o l'"ésser" és, en realitat, una cosa molt fràgil per moltes persones i cal buscar aquesta fragilitat per poder lluitar-hi i enfortir el jo. En el meu cas, sé d'on ve i on cal anar a buscar-la però posar-hi remei ja és una altra qüestió més complicada. Si més no, l'important és saber reconèixer-ho.

El "jo" té una altra fragilitat: quan arriba el teu aniversari i fas un any més i ja en són uns quants i llavors et diuen "l'important és anar fent anys". Cert, però ets un any més vell i vas deixant la joventut enrere i això no t'ho treu ningú.

El dia 10 faig un any més...

dijous, 2 de desembre de 2010

24 hores més

Un raconet d'història al meu menjador. Photo by Deric
Cada matí, quan sona el despertador, penso: "cinc minuts més! em quedo al llit cinc minuts més!" Però els cinc minuts, molts cops, es converteixen en deu, fins i tot quinze o més. Després em llevo i vaig a la feina on normalment les set hores i mitja se'm passen en un tres i no res en mig de papers, llibres, fotografies, cd's, pergamins i mil i un d'altres maldecaps.

Hi ha dies que voldria anar-me'n cap a casa, però d'altres gaudeixo com un nen amb sabates noves. Sobretot quan es produeixen descobriments que et deixen amb la boca oberta, a voltes per la impressió de la informació descoberta a vegades colpidora, a vegades divertida, d'altres per l'emoció d'una imatge entranyable o curiosa, però sempre sorprenent.

Sembla mentida que en un lloc tan petit com aquest encara hi hagi tantes i tantes coses importantíssimes amagades esperant que algú les tregui a la llum.

Després de la feina, la tarda també es fa molt curta. Quan em vull adonar ja és l'hora de sopar i quan em fico al llit penso: "un altre cop aquí? Com passen els dies!"

I faig un repàs de tot el que hauria volgut fer durant el dia i no he pogut per falta de temps i m'emprenyo perquè no arribo a tot.

Però no és bo mirar-ho d'aquesta manera tan negativa (m'ho dic sempre tot i que no m'ho aplico), és millor mirar-ho a l'inrevés: tot el que he pogut fer durant el dia. I llavors me n'adono que no he parat i que he fet moltíssimes coses! I decideixo que cal afrontar-ho tot amb positivitat perquè ens fa sentir millor.

De totes maneres el dia hauria de tenir 48 hores en lloc de 24, això sí, el nombre d'hores laborals haurien de ser les mateixes, que amb les retallades de sou tampoc cal regalar, a sobre, el nostre valuós temps!

dimarts, 23 de novembre de 2010

I Déu va aparèixer!

El joc de Déu, de Salvador Macip
"El professor Fisk arriba al seu laboratori. Engega l'ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l'experiment de la jornada i destrueix la Terra."

Així de contundent és l'inici de "El joc de Déu" de Salvador Macip, estimat company virtual. Un llibre divertit, àgil i altament recomanable que sota l'estil de comèdia amaga una crítica brutal als objectius no gaire clars de la ciència o de certs científics, així com a l'ambició de poder i a la societat capitalista desmesurada. Realment cal que el suposat déu es preocupi de salvar la Terra? Tal i com la tenim avui en dia no sé si salvar-la és el recomanable.

Volia escriure una mica sobre el llibre però ja hi ha d'altres que ho han fet abans i millor que jo, així que us deixo els enllaços d'en Jesús, d'en Brian i de l'Allau.

El Joc de Déu ha estat editat per Bromera el novembre de 2010.

I Déu va aparèixer!

El joc de Déu, de Salvador Macip
"El professor Fisk arriba al seu laboratori. Engega l'ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l'experiment de la jornada i destrueix la Terra."

Així de contundent és l'inici de "El joc de Déu" de Salvador Macip, estimat company virtual. Un llibre divertit, àgil i altament recomanable que sota l'estil de comèdia amaga una crítica brutal als objectius no gaire clars de la ciència o de certs científics, així com a l'ambició de poder i a la societat capitalista desmesurada. Realment cal que el suposat déu es preocupi de salvar la Terra? Tal i com la tenim avui en dia no sé si salvar-la és el recomanable.

Volia escriure una mica sobre el llibre però ja hi ha d'altres que ho han fet abans i millor que jo, així que us deixo els enllaços d'en Jesús, d'en Brian i de l'Allau.

El Joc de Déu ha estat editat per Bromera el novembre de 2010.

divendres, 19 de novembre de 2010

Un Salt a la història

Salt. Foto feta amb el mòbil
Ahir em vaig endinsar físicament a la història de Salt. Vaig anar a una casa pairal, un mas del segle XIV o XV, del qual en tenia coneixement però no hi havia estat mai a dins.

Salt va trigar en ser un nucli urbà, al principi eren uns quants masos fortificats i disseminats de la Plana de Salt, a la llinda del riu Ter, les terres del qual es repartien entre dues famílies molt poderoses (una d'elles fins i tot va rebre la visita del rei Ferran d'Antequera que va passar una nit al seu mas). 

La d'ahir era una d'aquestes dues les famílies i el que vaig veure em va deixar impressionat: una joia per a qualsevol historiador.
El Barri vell de Salt sorprèn a qualsevol persona que només coneix el poble pel que surt a la televisió o pel que ha sentit al carrer perquè és un autèntic poble carregat d'història. Part d'aquesta història em pensava que estava perduda per sempre però si grates una mica pots descobrir meravelles. Una estona d'aquesta m'hi passejaré amb la càmera de fotos per immortalitzar elements antiquíssims que es troben pel carrer sense buscar gaire.

Un element que vaig descobrir ahir i que n'estic segur que el 90% dels saltencs desconeix, és l'enorme camp que hi ha amagat al mig del Barri vell i que només es pot veure si entres en un carreró que no sembla que ho és, la Travessia Coll. És un camp que ja havia vist en les fotografies antigues, d'abans de la urbanització i construcció en aquell sector, que era al límit del barri i al costat de l'església. Pensava que actualment era ocupat per cases i edificis construits a principis del segle XX, però no, encara hi és allà, desafiant el temps i el progrés!

Realment, Salt et pot sorprendre molt positivament.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Clark Gable


Tal dia com avui de fa 50 anys, ens va deixar un dels més grans de la gran pantalla de Hollywood.

Des d'aquest petit racó li vull dedicar un record compartit amb la Pakiba.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Sumaríssim d'urgència 1643

"Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol)" de Jaume Prat i Pons (CCG Edicions, 2010) no és un llibre sobre les sumaris d'urgència que es van fer acabada la guerra civil per part de l'exèrcit franquista. Tampoc és un llibre sobre la guerra civil, ni una novel·la, ni un assaig d'història. El llibre d'en Prat és el retrat de dos perdedors, d'una família truncada per la desgràcia de la guerra que mai ha sortit ni sortirà en els llibres d'història. 

L'Isidre, el Jordano, el Paco i la Teresa eren quatre germans que van veure com la seva joventut se'ls escapava de les mans amb l'esclat de la guerra civil. Quatre germans compromesos amb una causa que creien justa i per a la qual van lluitar. Isidre i Jordano des dels comitès antifeixistes i la rereguarda, el Paco des dels camps de trinxeres i la Teresa des del Consell Municipal de Salt que la va convertir amb la primera dona regidora de les comarques gironines. 

La vida dels quatre germans, i amb ells la de tota la família Pons, va canviar radicalment l'any 1939 quan la Teresa va haver de fugir a l'exili i es va trobar sola en un país desconegut, el Paco va trobar la mort en mans dels seus mateixos companys i l'Isidre i el Jordano es van haver d'enfrontar a un procés sumaríssim d'urgència que ja tenien perdut abans de celebrar-se.

Tot i ser un llibre localista (Salt) i sobre una família concreta (Pons), el seu tractament és extraportable a qualsevol lloc i persona. Salt deixa de ser Salt per convertir-se en un poble que ben bé podria ser qualsevol de Catalunya i la família Pons, qualsevol altre família catalana, fins i tot la nostra, és més, en llegir el llibre i seguir el curs de la investigació d'en Jaume, la família Pons es converteix també una mica amb la nostra família perquè veiem, en ella, reflectits els nostres avis i àvies, els nostres pares i mares.

Un llibre recomanable que fuig del partidisme per intentar, marcant distàncies, retratar els fets tal i com van ser perquè, com diu Jaume Prat "ni uns van ser tan bons, ni els altres tan dolents". Però calia que els vencedors s'encarnissessin tan amb els vençuts fins el punt d'aniquilar el seu record? On quedà la caritat cristiana i el perdó que tan pregonaven?

Sumaríssim d'urgència 1643

"Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol)" de Jaume Prat i Pons (CCG Edicions, 2010) no és un llibre sobre les sumaris d'urgència que es van fer acabada la guerra civil per part de l'exèrcit franquista. Tampoc és un llibre sobre la guerra civil, ni una novel·la, ni un assaig d'història. El llibre d'en Prat és el retrat de dos perdedors, d'una família truncada per la desgràcia de la guerra que mai ha sortit ni sortirà en els llibres d'història. 

L'Isidre, el Jordano, el Paco i la Teresa eren quatre germans que van veure com la seva joventut se'ls escapava de les mans amb l'esclat de la guerra civil. Quatre germans compromesos amb una causa que creien justa i per a la qual van lluitar. Isidre i Jordano des dels comitès antifeixistes i la rereguarda, el Paco des dels camps de trinxeres i la Teresa des del Consell Municipal de Salt que la va convertir amb la primera dona regidora de les comarques gironines. 

La vida dels quatre germans, i amb ells la de tota la família Pons, va canviar radicalment l'any 1939 quan la Teresa va haver de fugir a l'exili i es va trobar sola en un país desconegut, el Paco va trobar la mort en mans dels seus mateixos companys i l'Isidre i el Jordano es van haver d'enfrontar a un procés sumaríssim d'urgència que ja tenien perdut abans de celebrar-se.

Tot i ser un llibre localista (Salt) i sobre una família concreta (Pons), el seu tractament és extraportable a qualsevol lloc i persona. Salt deixa de ser Salt per convertir-se en un poble que ben bé podria ser qualsevol de Catalunya i la família Pons, qualsevol altre família catalana, fins i tot la nostra, és més, en llegir el llibre i seguir el curs de la investigació d'en Jaume, la família Pons es converteix també una mica amb la nostra família perquè veiem, en ella, reflectits els nostres avis i àvies, els nostres pares i mares.

Un llibre recomanable que fuig del partidisme per intentar, marcant distàncies, retratar els fets tal i com van ser perquè, com diu Jaume Prat "ni uns van ser tan bons, ni els altres tan dolents". Però calia que els vencedors s'encarnissessin tan amb els vençuts fins el punt d'aniquilar el seu record? On quedà la caritat cristiana i el perdó que tan pregonaven?

diumenge, 7 de novembre de 2010

Nominada a millor novel·la de l'any!


El mundo en una botella està nominada en la segona edició dels Premis Narrativa Gay 2010. Ha estat tota una sorpresa inesperada i el fet d'estar nominat ja és en si tot un premi perquè vol dir que el llibre és prou ben valorat com per incloure'l en aquesta nominació.

Els premis són per votació popular, així que aquí us deixo l'enllaç al blog on podeu votar els PREMIOS NG 2010. A la dreta de la pàgina trobareu el lloc on deixar el vostre vot, tant sigui per El mundo..., com per una altra (encara que millor que ho feu per El mundo..., no?).


dijous, 4 de novembre de 2010

De nou enfeinat

 
Fragment del manuscrit de Selva de tenebres
De nou m'he liat la manta al cap i torno a estar enfeinat en un nou llibre mentre espero que l'editorial solucioni els seus problemes esdevinguts a causa de la fallida d'Arc de Berà per saber si em publicarà la segona part de L'aniversari robat.

Aquest cop és un divertimento i ja veurem com acaba. De moment m'ho passo molt bé escrivint-lo i això és bo.

Per aquest motiu no estic gaire blogguejador ni facebookero darrerament.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Adéu París 2

Com alguns de vosaltres us heu interessat per saber com va acabar la història del viatge a París que no va ser a causa de la cancel·lació del vol, ho explicaré tot seguit.

El dimecres al vespre, 12 hores abans de la partida, vam reunir-nos en un gabinet de crisi per decidir què fèiem. Les alternatives eren moltes i molt interessants, des de Roma, Malta, Sevilla, etc. fins a València, Andorra i el País Basc. Finalment, per àmplia majoria, vam optar per anar a Donosti, on situaríem el centre d'operacions, i des d'allà fer diferents escapades. 

En total hem fet 1.600 km i hem vist Donosti, Hondarribia, Biarritz, Baiona, Saint Jean de Luz, Bilbao, Tolosa, Bergara, Segura, Pamplona...

A vegades, les coses improvisades surten bé i aquest cop va ser així. Tornar a Donosti, encara que faci poc que hi vaig ser, sempre és un plaer i més si vas tan ben acompanyat com jo.


I a la propera sí, París.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Adéu París

Paris, 2004. Photo by Deric
Aquesta matinada havia d'agafar un avió amb destinació a París, França, i com en el país veí no s'estan per punyetes demà faran un altre dia de vaga general i en porten uns quants. Ja tenen pebrots aquests francesos i no em refereixo a que per culpa de la seva vaga jo no pugui fer el viatge que tenia programat i mig pagat, sinó que em refereixo a que quan protesten ho fan de debò i no com aquí que fem un ridícul dia de vaga general (i sense protestar gaire no fos cas) dos mesos després de l'aprovació de les mesures de retalls socials perquè pel mig hi havia l'agost i s'havien de fer vacances, no vagues.

En fi, que no vaig a París ni a França, ells s'ho perden. Mentrestant busco alternatives per viatjar perquè el que no penso fer és quedar-me a Girona en un cap de setmana llarg de fires. 

A vegades les coses improvisades surten bé... Aquesta no podrà ser més improvisada perquè, dotze hores abans de sortir de viatge, encara no sé on aniré. Només sé que me n'aniré.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Un altre cop toca parlar de bermudes

Avui passejava per Girona a les 7 del vespre i teníem una temperatura de 13 graus, no és una temperatura baixa però tampoc excessivament alta, l'abric que portava no em feia cap nosa encara que he de dir que de sota no anava molt abrigat: una samarreta i jersei de cotó. La tramuntana ja havia baixat d'intensitat i això feia que aquesta fos la temperatura de confort real, no més baixa.

De totes maneres a Girona hi ha diferents microclimes, vull dir que pels carrers del Barri vell, estrets i de cases altes, mai es té tan de fred com quan passes per un dels ponts que travessen el riu, llavors sí que ja et pots abrigar bé per la baixada sobtada de la temperatura i l'augment del vent. O a Salt, que acostuma a haver un o dos graus menys que a la capital.

Doncs bé, quan a quarts de vuit anava a buscar el cotxe i travessava el pont de les Peixateries Velles, ha passat pel meu costat un noi d'uns vint-i-llargs anys vestit amb una caçadora de pell negre cordada fins el coll per on li sobresortia la caputxa d'una suadera també negre, sabates negres de canya alta, mitjons que li sortien per sobre de les sabates i unes bermudes per sota el genoll. Imagino que el noi encara tenia la necessitat d'ensenyar els tatoo que portava als bessons de les dues cames que, per cert, no eren de mal mirar.

Realment aquesta és una època en que la gent no sap ben bé com vestir: de dia fa caloreta i de matí i vespres fa fred. Però d'aquí a anar amb el cos ben abrigat i bermudes hi ha un tros llarg. Crec. Quan l'he vist he pensat que avui al blog, tornava a tocar parlar de bermudes.

dijous, 21 d’octubre de 2010

La mania de detrossar el paisatge

El Ter al seu pas per les Deveses de Salt
En aquest país, i em refereixo a Catalunya, tenim la mania de fer més i més carreteres i invertir menys i menys en transport públic. Això suposa que hi hagi més cotxes circulant i contaminant i es destrossi el paisatge, ja prou malmès.

No hi estic en contra de modernitzar la xarxa de carreteres, que falta els fa, però sí que estic en contra dels nous traçats. Poso per exemple la N-141 que va de Girona a Olot passant per Salt, una carretera terrible i de molta densitat circulatòria. Doncs bé, ara la Generalitat ha decidit arranjar-la i fer una variant perquè no passi pel mig de Bescanó. Fins aquí perfecte. Però per què no condicionen el tram que ja hi ha fet en lloc de fer un de nou que passi pel mig de l'únic parc i la darrera zona natural que hi ha al municipi de Salt? Tampoc em sembla bé que Salt digui que la carretera passi pels pobles veïns de Fornells o Sant Gregori.

Salt ja està prou destrossat per totes les infraestructures que el sagnen com per, a més, fer-hi passar una carretera nova pel mig
d'una zona d'important interès natural! Que es refaci la que ja hi ha però ben feta i amb totes les mides de seguretat que ara no té i prou.

No! Jo també estic en contra que la N-141 passi per les Deveses! Tinguem una Catalunya verda i no plena de carreteres!

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Fins el nassos de:

Torpedero Barcelo, Múrcia. Photo by Deric
Dels cotxes que circulen a 90km/h pel carril del mig de l'autopista quan el de la dreta és lliure. Tan costa circular per la dreta? Per què es gasten diners fent carreteres de 3 carrils si acaben convertint-se igualment en dos???

Dels cotxes que no saben per a què serveix l'intermitent.

Dels cotxes que fan les rotondes senseres per la dreta sense deixar incorporar a ningú.

Dels cotxes que s'aturen al mig d'un encreuament sense deixar-te passar.

Dels cotxes que aparquen en en doble fila o al mig del carrer i t'has d'esperar perque el/la senyor@ de torn  ha de parar davant de la porta.

Dels cotxes que fan mala combustió i t'atufen amb els seus fums.

Dels cotxes fitipaldis.

Dels cotxes que no respecten els passos de vianants.

De la falta d'educació i de respecte al volant.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

De presentacions i altres històries

Divendres 15 va tenir lloc la presentació de El mundo en una botella juntament amb Secretos al viento a la Llibrería Antinous de Barcelona. Va ser un plaer presentar la novel·la en aquest indret gaudint de l'amabilitat i del saber fer d'en Josep, el seu propietari. I també, com no, fer-ho al costat d'algú tan interessant com el Mario de Lima.

Estic content perquè va venir molta gent tot i que va costar una mica que, en acabar l'acte de presentació en si, es comencessin a fer preguntes, però després, un cop trencat el gel, es va encetar un debat sobre l'argument dels dos llibres molt interessant.

Moltes gràcies a tots els que vau venir.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

La invenció de l'Hugo Cabret

La invenció de l'Hugo Cabret, de Brian Selznick (2007), és d'aquelles novel·les que no només es llegeix, sinó que es gaudeix amb intensitat. És és un llibre a mig camí de la novel·la clàssica i de les novel·les gràfiques, amb unes il·lustracions que, de tan senzilles, són d'una bellesa abrumadora. D'aquells llibres que val la pena tenir a la biblioteca personal i recuperar de tan en tan.

La història no pot ser més simple i amb tots els tòpics del gènere: un noiet orfe s'ha d'espavilar per sobreviure en una estació de tren de Paris i, al mateix temps, evitar ser descobert i portat a un centre d'acollida. L'Hugo està convençut que el seu pare li va deixar un missatge abans de morir dins d'un autòmat i està obsessionat en reparar-lo, costi el que costi i hagi de robar les peces que calgui. Un dia, però, es descobert per l'amo de la botiga de joguines on roba totes les peces per l'autòmat. A partir d'aquí farà un descobriment encara molt més important i, el que és millor, amistat amb la neboda del jogueter. 

La novel·la és un magnífic homenatge als pioners del cinema, a Georges Méliès, però també a l'amistat i a la redempció amb la vida a través del cinema.

La invenció de l'Hugo Cabret

La invenció de l'Hugo Cabret, de Brian Selznick (2007), és d'aquelles novel·les que no només es llegeix, sinó que es gaudeix amb intensitat. És és un llibre a mig camí de la novel·la clàssica i de les novel·les gràfiques, amb unes il·lustracions que, de tan senzilles, són d'una bellesa abrumadora. D'aquells llibres que val la pena tenir a la biblioteca personal i recuperar de tan en tan.

La història no pot ser més simple i amb tots els tòpics del gènere: un noiet orfe s'ha d'espavilar per sobreviure en una estació de tren de Paris i, al mateix temps, evitar ser descobert i portat a un centre d'acollida. L'Hugo està convençut que el seu pare li va deixar un missatge abans de morir dins d'un autòmat i està obsessionat en reparar-lo, costi el que costi i hagi de robar les peces que calgui. Un dia, però, es descobert per l'amo de la botiga de joguines on roba totes les peces per l'autòmat. A partir d'aquí farà un descobriment encara molt més important i, el que és millor, amistat amb la neboda del jogueter. 

La novel·la és un magnífic homenatge als pioners del cinema, a Georges Méliès, però també a l'amistat i a la redempció amb la vida a través del cinema.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Presentació de El mundo en una botella


El divendres 15 d'octubre, a les 19:30, a la Llibreria Antinous del carrer Anselm Clavé núm. 6 de Barcelona, tindrà lloc la presentació de El mundo en una botella.

Podeu veure la nota de la presentació al blog d'Odisea editorial.

Esteu tots convidats a venir a la presentació i compartir una bona estona tots plegats. També respondré a totes aquelles qüestions i dubtes que tingueu sobre el llibre o sobre el fet d'escriure.

Us hi espero!

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Dietari 102

Llegir un llibre ensenya més que parlar amb el seu autor; perque l'autor, en el llibre, ha posat els seus millors pensaments.
René Descartes

Estic d'acord amb la part que l'autor, en el llibre, posa els seus millors pensaments però no n'estic d'acord amb el fet que parlar amb un autor no ens faci aprendre d'ell. Jo tinc uns quants bons exemples en que parlar amb un autor m'ha ensenyat molt més que llegir els seus llibres.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Resum setmanal

Aquesta, la setmana número 40, ha passat una mica sense pena ni glòria i amb moments de tot. Això sí, se m'ha fet bastant curta.

Dilluns: Treballar i per la tarda veig un parell de capítols de Murder, She wrote i tot seguit em poso a netejar una mica el pis, que ha tocava i endreço els ventiladors fins l'estiu vinent.

Dimarts: Treballar i per la tarda faig ganduleria, després enllesteixo una feina que tinc a mitges.

Dimecres: Sona el despertador a les 7 del matí, obro un ull, tinc molta son i decideixo fer vaga. Quan escolto les notícies i les opinions dels polítics i dels sindicalistes, m'indigno i em sento idiota per haver fet vaga, penso que els diners que em descomptaran del sou per aquest dia, són els diners més estúpidament llençats dels darrers temps. A la tarda me'n vaig a la platja amb en X aprofitant que, potser, serà el darrer dia en que poguem anar-hi a prendre el sol. La platja és plena de gent, turistes i nacionals. Cap el tard, cap a casa, passejar la gossa i a dormir.

Dijous: Tot el dia en una Jornada a Girona. Un bon dinar amb bona companyia. Quan s'acaba la Jornada, a la tarda, anem al cine a veure una excel·lent pel·lícula, Contracorriente. Sopar al basc i cap a casa.

Divendres: Treballar sense poder-me posar al dia pels dos dies passats sense trepitjar el despatx. Acomiadament de la Jose, que se li acaba el contracte. A la tarda em venen a recollir les prestatgeries velles, veig un parell de capítols de Murder, She wrote i me'n vaig a comprar al supermercat, avui en provo un de nou, un Consum, per veure què tal està de preu i sembla que bé. Sopar amb bona companyia.

Cap de setmana: ple de coses tots els dies.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Murder, She wrote

Murder, She wrote o el que és el mateix S'ha escrit un crim, és una sèrie de televisió que es va emetre entre el 1984 i el 1996 però que quedarà per sempre, si més no, en la meva galeria de clàssics televisius al costat de Twin Peaks.  

A cada capítol de Murder, She wrote, una mena de Miss Marple d'un petit poble d'Estats Units  (que val més no trobar-se-la perquè allà on va, hi ha un assassinat), ha de resoldre els crims amb molt poques pistes i una colla de sospitosos. Hi estic ben enganxat!
 
La seva protagonista és la fantàstica Angela Lansbury (1925). Aquesta actriu de l'època daurada de Hollywood va ser especialista de papers secundaris o de femme fatal o de dolenta. Dels quals va aconseguir 3 nominacions als Oscar i diversos Globus d'Or. Però jo la recordo, a part de la sèrie, especialment en dues pel·lícules, Mort en el Nil i La bruja novata, pel·lícula barreja de dibuixos animats i imatge real de la que guardo un grandíssim record.

L'estimada Lansbury, contràriament al que pugui semblar, no està pas retirada. Fins el mes de juny estava fent teatre a Broadway amb l'obra A little night music, per la qual va estar nominada al premi Tony com a millor actriu de repartiment. Té, també, dues estrelles al passeig de la Fama de Hollywood, per la seva tasca al cine i per la televisió.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Curvas peligrosas

Rebeca Santana, psicòloga, comença a treballar de subinspectora de policia a Barcelona i no entra amb gaire bon peu: la companya que li destinen, La Marquesa, no l'accepta, i la destinen a un dels casos més difícils que està investigant la policia, l'assassinat de dues noies que, en aparença, no tenen res a veure l'un amb l'altra.

Per si no té prou, a casa seva les coses no van bé: la seva xicota se sent inferior a ella i els gelos no fan més que minar una relació de capa caiguda. A més, el dramàtic passat de Rebeca sembla tornar amb força quan un programa sensacionalista de TV comença a furgar en la seva infantesa.

La lluita de Rebeca anirà per molts fronts oberts: fer-se respectar com a subinspectora novata però preparada; acabar amb les bromes homòfobes dels seus companys; que la Marquesa deixi de ser una mal carada amb ella; solucionar els seus problemes de parella; intentar viure amb el seu passat; caure o no a la temptació de l'atracció que sent per una espectacular advocada.

Curvas peligrosas es un llibre que segueix les millors tradicions de la novel·la negra, que enganxa des del primer moment i no pots deixar de llegir fins arribar al desenllaç final. Una novel·la en la que té tanta importància o més el tractament dels personatges principals i les seves vides, com la investigació dels assassinats.

Una novel·la recomanable que es pot gaudir en plenitud encara que no siguis lesbiana.

"Curvas peligrosas" és la tercera novel·la de Susana Hernández: "La casa roja", Premi Ciutat de Sant Adrià, 2005 i "La puta que leía a Jack Kerouac".

Curvas peligrosas

Rebeca Santana, psicòloga, comença a treballar de subinspectora de policia a Barcelona i no entra amb gaire bon peu: la companya que li destinen, La Marquesa, no l'accepta, i la destinen a un dels casos més difícils que està investigant la policia, l'assassinat de dues noies que, en aparença, no tenen res a veure l'un amb l'altra.

Per si no té prou, a casa seva les coses no van bé: la seva xicota se sent inferior a ella i els gelos no fan més que minar una relació de capa caiguda. A més, el dramàtic passat de Rebeca sembla tornar amb força quan un programa sensacionalista de TV comença a furgar en la seva infantesa.

La lluita de Rebeca anirà per molts fronts oberts: fer-se respectar com a subinspectora novata però preparada; acabar amb les bromes homòfobes dels seus companys; que la Marquesa deixi de ser una mal carada amb ella; solucionar els seus problemes de parella; intentar viure amb el seu passat; caure o no a la temptació de l'atracció que sent per una espectacular advocada.

Curvas peligrosas es un llibre que segueix les millors tradicions de la novel·la negra, que enganxa des del primer moment i no pots deixar de llegir fins arribar al desenllaç final. Una novel·la en la que té tanta importància o més el tractament dels personatges principals i les seves vides, com la investigació dels assassinats.

Una novel·la recomanable que es pot gaudir en plenitud encara que no siguis lesbiana.

"Curvas peligrosas" és la tercera novel·la de Susana Hernández: "La casa roja", Premi Ciutat de Sant Adrià, 2005 i "La puta que leía a Jack Kerouac".

dilluns, 20 de setembre de 2010

Història de la noia de la gavardina verda al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 4a. part)
The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Les sabates m’estan matant, m’hauria d’haver posat més plana avui que em tocava sortir a fer els encàrrecs de la feina per la ciutat. Encara sort que no fa calor i que el dia, tot i que gris, no amenaça pluja. En aquest sentit estic contenta perquè he pogut estrenar la gavardina verda que em vaig comprar a les rebaixes de Londres. Em queda molt bé i segur que no hi ha cap altra en aquesta ciutat. Estic una mica cansada de les mateixes botigues, que tothom porti la mateixa roba… et compres qualsevol cosa pensant que vas super mona i fashion i descobreixes, horroritzada, que la bruixa de la recepcionista del despatx porta la mateixa brusa que tu. Per això quan hi ha rebaixes procuro fer una escapadeta fins a Londres i comprar-me quatre peces que, segur, aquí no trobaré.

Ostres, el Peter al Bar del Temple! Que no em vegi, si us plau, que no em vegi! Però amb qui està? Què fa amb el Andrew? Li dóna uns papers? Pobre desgraciat, segur que li està deixant llegir el seu darrer conte per demanar-li l’opinió i el que no sap és que l’Andrew és un malparit esperant a apunyalar-lo a la mínima perquè es mor de l’enveja, estic segura que sap allò nostre.

Dissimularé no sigui cas que miri per la finestra i em descobreixi. No tinc ganes de trobar-me’l després del polvo de l’altre nit i que em digués que estava enamorat de mi. Quina vergonya! Jo que mai abans havia fet sexe amb algú només per fer sexe si no és que sentia alguna cosa especial per l’altre, va i tinc una nit boja, de borratxera, i m’enrotllo amb el Peter només pel sexe i em diu que m’estima!

Va ser un polvo fantàstic però no vull una relació amb ell. Només faltaria! Li vaig deixar clar que m’ho havia passat molt bé però que no es tornaria a repetir mai més i que no volia tornar a veure’l.

Caram i aquestes dues? Quina pinta que fan amb les jaquetes d’home i els cabells tan curts. Segur que són parella. I ara aquella per què corre? Ostres tu, li ha fotut un petó al Peter! Ah, no! Això sí que no! Vull una explicació ara mateix!

Quina cara de sorpresa que posa el Peter, no s’esperava trobar-me de cop i volta davant de la seva taula. No sap si somriure o espantar-se. Primer el petó d’aquella i ara jo aquí. 

Estic emprenyada, que no ho veus? Eh? No m’havia fixat en els ulls tan tendres que té i… Oh! No he pogut evitar-ho i l’he besat i quins llavis més dolços que té…

Decididament la gavardina verda m’ha trastornat. Però m’agrada.

- Vols que anem a un lloc més tranquil, Peter?

diumenge, 19 de setembre de 2010

Història d'una parella al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 3a. part)
The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Havien sortit del bar una mica angoixats a causa de la gentada que hi havia dins i perquè al John li havia sentat molt malament el comentari de la seva muller i necessitava pair-ho i, com no, també discutir-ho.

Moments abans, quan, per fi, havien decidit descansar en el pub després de voltar
amunt i avall tot el dia, mirant botigues per comprar alguna cosa indeterminada que no arribava a entendre per a què la podien necessitar, va la Claire i li diu després d’encendre un cigarret tan tranquil·la, que està cansada de botigues i que si per ella hagués estat, hauria preferit anar a la platja aprofitant que feia bon dia.
 
En John es va quedar astorat: com podia dir-li allò ara? A primera hora del matí, li havia dit que volia anar a pescar al llac amb els seus amics i la Claire, tota ofesa, havia posat el crit al cel perquè, segons ella, ja havien programat anar a comprar tot el dia allò tan important que necessitaven amb tanta urgència i que en John era incapaç de recordar què era.
 
N’estava fart. No podia més. Sempre havia d’aguantar-ho tot, d’empassar-s'ho tot sense replicar. Tenia els nervis a flor de pell mentre ella fumava com si  allò fos l’única cosa important de la vida. Havia de posar punt final a aquella història plena de despropòsits i d’egoismes per part de la Claire. Havia de dir-li que s’havia acabat, que la deixava... només calia, però, trobar el moment adequat per fer-ho i, és clar, que ell fos capaç d'arribar al final sense penedir-se abans.
 
- Claire, jo… - va començar a dir.


En aquell moment una noia va entrar corrents al pub passant pel seu costat i fent-li una petita empenta i interrompent l'inici del seu discurs.

Va mirar-se la noia grassoneta que tenia tanta pressa i es va sorprendre en veure com s’apropava a una taula, feia un petó a un noi i fugir a corre-cuita del bar. Tot plegat va durar menys de trenta segons. Els suficients per ell.

- Claire, et deixo.

Cap més explicació, ja s’ho trobaria, i va arrencar a córrer darrera de la noia grassoneta sentint-se, per primer cop a la seva vida, lliure.
 

(Capítol final: Història de la noia de la gavardina verda al carrer del Temple) 

dissabte, 18 de setembre de 2010

Història de dos amics al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 2a. part)

The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Les dues noies passejaven tranquil·lament pel carrer mentre feien una mica de temps per entrar a la darrera classe d’aquell dia a la facultat.

La Karen, que aquell mateix matí havia tingut un rampell dels seus i s’havia rapat
gairebé la llarga cabellera, explicava el projecte que faria per a la seva tesi doctoral. Parlava i parlava sense parar, conscient que si callava se li oblidarien totes les idees. Sabia que la Janet no l’escoltava però tan li feia, havia de posar en ordre tants conceptes en el seu cap que no podia perdre ni un segon en superficialitats.

La Janet, efectivament, feia estona que no l’escoltava. Es mirava l’amiga en una barreja d’admiració i d’enveja però els seus pensaments estaven molt allunyats de les tesis filològiques de la Karen. Pensava que hauria de fer règim i quedar-se tan prima com ella, i que li agradaria molt poder copiar el seu estil de vestir, encara que creia que s’havia passat tallant-se els cabells tan curts. Per molt que la Janet intentés assemblar-se, sabia que no ho aconseguiria mai. La Karen tenia el seu estil propi, informal, casual, li sortia de forma natural. Mentre que ella s’hi havia d’esforçar i encara així no semblava més que una mala còpia.

Quan van passar pel costat del Bar del Temple, la Janet ,va fixar-se en un parell de nois que hi havia al costat de la finestra. Un d’ells lliurava uns papers a l’altre mentre aquest li feia un comentari que a l’altre no li sentava gens bé. Ho va veure clarament en els seus ulls, en la reacció de beure’s de cop tota la pinta de cervesa i en com se li tensaven els musculs del coll.

Va sentir com el seu cor s’omplia d’empatia cap a aquell noi i no va poder resistir-se. Va deixar la Karen al mig del carrer, va entrar corrents al bar, es va plantar davant de la taula dels dos nois i sense pensar què feia, li va fer un petó als llavis.Curt, fugiser, però molt intens. El noi el va respondre, sorprès, breument.

- No et preocupis, el futur és teu – va dir la Janet sense saber per què ho deia i va fugir del bar sabent que la seva vida no seria mai més la mateixa.
 

(Proper capítol: Història d'una parella al carrer del Temple)

divendres, 17 de setembre de 2010

Història de dues amigues al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 1a. part)

The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric
S’havia assegut al costat de la finestra mentre el seu amic li explicava alguna cosa que no acabava de copsar perquè la seva atenció estava centrada en el pub. Hi havia estat centenars de vegades, gairebé cada dia. Era un dels llocs més famosos, fotografiats  i concorreguts de la ciutat. Però no era per això que li agradava aquell lloc de cert aire decadent, amb parets recobertes de fusta ennegrida pel temps i de façana vermella com la sang. No. Li agradava perquè era la història viva del barri i perquè, assegut al costat de la finestra, podia mirar el carrer sense ser vist, la gent observava el local no la gent que hi havia.

Va treure els papers de la bossa, a punt d’ensenyar-li a l’amic per demanar-li la seva opinió quan va veure apropar-se pel carrer dues noies vestides esportivament: texans, samarreta i jaqueta. Es va fixar en la que portava els cabells més curts, pràcticament rapats, caminava amb pas ferm, decidit, mentre explicava alguna cosa d’una forma gairebé casual, com si parlés per parlar, més per ella mateixa que per la seva  companya.

Les noies van passar de llarg i va lliurar els papers al seu amic mentre s’acostava el got de cervesa als llavis. L’amic els va agafar i va llegir el títol “Història de dues amigues al carrer del Temple”.

- Vols dir que tindrà futur aquesta història? – va dir.

En aquell moment li hauria arrencat els fulls de la mà i li hauria fotut un clatellot deixant-lo mig estabornit al pub. Però es va limitar a somriure i a acabar-se la pinta de cervesa negra gairebé d’un glop.

(Proper capítol: Història de dos amics al carrer del Temple) 

dimecres, 15 de setembre de 2010

Per sobre o per sota?

Urban Style
Les bermudes, pantalons curts, shorts, o com es vulguin dir, com queden millor als homes, per sobre o per sota del genoll?

A John Kortajarena li queda bé qualsevol estil
Als anys 70 la moda era de portar els pantalons curts el més curts possible, després es van allargar fins arribar a la mida pirata, és a dir, a l'alçada dels bessons. Fins i tot encara n'hi ha de més llargs que arriben pràcticament al turmell (això sense pensar en la gent que porta els pantalons llargs amb la vora feta massa curta). 

Una altre cosa és com es porten els diferents tipus de pantalons. Per exemple, uns pirates amb mitjons és la cosa més absurda que hi ha, o unes bermudes amb sabata clàssica. No obstant, uns pantalons curts amb sabates esportives i mitjons, poden fer la cama molt masculina i atractiva això, naturalment, depèn de qui ho porti i com ho porti.

Personalment m'agraden més els pantalons curts o bermudes per sota del genoll perquè em sento més còmode (a no ser que sigui banyador) i perquè també em queden més bé, una avantatge de ser alt, et pots posar pantalons de qualsevol mida, si ets baixet això no ho pots fer, un pantaló per sota del genoll et farà més baix encara.
Estil Deric

divendres, 10 de setembre de 2010

28ª Setmana del llibre en català

Un any més arriba la Setmana del llibre en català i, un any més, hi estaré present posant el meu granet de sorra en aquesta fira que no deixa de ser un gran aparador.

Després de treure-la de Barcelona i portar-la a Sant Cugat en l'edició anterior, enguany torna a la ciutat comtal, al Parc de la Ciutadella. Serà l'emplaçament definitiu o ens continuaran marejant portant-la amunt i avall? Tinc algunes reticències respecte a com som distribuits els escriptors a l'hora de signar perquè no sempre m'he trobat del tot a gust. Ja ho veurem.

De totes maneres, el diumenge 12, qui ho desitgi, em podrà trobar a la fira a partir de les 11 h a l'espai Chill-out de la veu signant Selva de tenebres i L'aniversari robat.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Memòria dels nostres temps


La meva feina té, a part de les rutines i els mals de cap laborals habituals, episodis en que he de fer investigació històrica i és llavors quan gaudeixo de debò i em passen les hores sense adonar-me'n i em costa sortir a les 3 deixant-ho a mitges esperant l'endemà.

No obstant, hi ha vegades, que aquesta investigació té uns tocs especials, difícils, pel que representen. Aquest és el cas que m'ocupa actualment. No puc donar gaires dades públicament, per raons obvies, però sí que puc dir que és una investigació que em trasbalsa profundament cada cop que hi penso en els 22 noms que cerco. 22 persones executades un cop acabada la Guerra Civil. 22 persones que, fins fa poc eren un número anònim en un lloc anònim. 22 persones entre 23 i 51 anys.

I mentre faig la recerca penso en per què els van matar, en les seves famílies, en quin mal podia haver fet un pagès de 23 anys per ser assassinat. Només queda l'esperança que, gràcies a la tasca de moltes persones, aquestes 22 persones i 489 més, deixaran de ser uns morts anònims.

I tot això mentre els del Tribunal Suprem jutjaran un jutge només pel fet de voler condemnar els crims contra la humanitat comesos pels franquistes que, recordem-ho, eren uns golpistes que van enderrocar el govern legal sortit democràticament de les urnes. Uns franquistes que, encara ara, tenen molt de poder, només cal mirar els diaris i llegir les declaracions de certs personatges menyspreables.