La cara del vent

LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992

Barcelona. La ciutat amable, la ciutat cruel, la ciutat del disseny, la ciutat del barri xino, la ciutat dels turistes, però, indestriablement, la seva ciutat. 

No va escollir néixer allà, potser li hauria agradat més triar Nova York o París, però no, li va tocar Barcelona en sort. Quan era petit, la ciutat era tot el seu món, no hi havia res més enllà de la Meridiana o del mar, i ja li estava bé, no necessitava res més. Tenia tot el que volia: l'escola, els pares, els amics, el parc amb els gronxadors.

Després va descobrir que més enllà dels carrers i places hi havia altres ciutats, fins i tot pobles, muntanyes i rius i el seu món es va anar eixamplant i eixamplant a poc a poc. Fins que un dia va veure una escultura estranya, una mena de cara a mig camí entre una andalusa flamenca i el plànol de la seva ciutat. 

Se la va quedar mirant bé durant molta estona, hipnotitzat davant d'aquella cara indefinida, fins que es va adonar que era la representació de la cara del vent que el convidava a viatjar i a veure aquell món que feia poc que havia descobert.

Es va embarcar en un gran viatge al voltant de tota la terra, per mar, per aire, per camins. Va veure tot el que es podia veure i el que no, també. Però llavors, un dia que prenia un cafè assegut en una terrassa de Montmatre, ho va veure clar: per molt que viatges, per molts llocs que veies i gaudís, Barcelona sempre seria la seva llar, més bona o més dolenta, més acollidora o més esquerpa, però era casa seva i havia de tornar-hi. Sabia que la cara del vent, després d'haver-lo convidat a descobrir i ampliar el seu món, era allà esperant-lo amb els braços oberts.

(Una proposta de Relats conjunts)