diumenge, 19 de setembre de 2010

Història d'una parella al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 3a. part)
The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Havien sortit del bar una mica angoixats a causa de la gentada que hi havia dins i perquè al John li havia sentat molt malament el comentari de la seva muller i necessitava pair-ho i, com no, també discutir-ho.

Moments abans, quan, per fi, havien decidit descansar en el pub després de voltar
amunt i avall tot el dia, mirant botigues per comprar alguna cosa indeterminada que no arribava a entendre per a què la podien necessitar, va la Claire i li diu després d’encendre un cigarret tan tranquil·la, que està cansada de botigues i que si per ella hagués estat, hauria preferit anar a la platja aprofitant que feia bon dia.
 
En John es va quedar astorat: com podia dir-li allò ara? A primera hora del matí, li havia dit que volia anar a pescar al llac amb els seus amics i la Claire, tota ofesa, havia posat el crit al cel perquè, segons ella, ja havien programat anar a comprar tot el dia allò tan important que necessitaven amb tanta urgència i que en John era incapaç de recordar què era.
 
N’estava fart. No podia més. Sempre havia d’aguantar-ho tot, d’empassar-s'ho tot sense replicar. Tenia els nervis a flor de pell mentre ella fumava com si  allò fos l’única cosa important de la vida. Havia de posar punt final a aquella història plena de despropòsits i d’egoismes per part de la Claire. Havia de dir-li que s’havia acabat, que la deixava... només calia, però, trobar el moment adequat per fer-ho i, és clar, que ell fos capaç d'arribar al final sense penedir-se abans.
 
- Claire, jo… - va començar a dir.


En aquell moment una noia va entrar corrents al pub passant pel seu costat i fent-li una petita empenta i interrompent l'inici del seu discurs.

Va mirar-se la noia grassoneta que tenia tanta pressa i es va sorprendre en veure com s’apropava a una taula, feia un petó a un noi i fugir a corre-cuita del bar. Tot plegat va durar menys de trenta segons. Els suficients per ell.

- Claire, et deixo.

Cap més explicació, ja s’ho trobaria, i va arrencar a córrer darrera de la noia grassoneta sentint-se, per primer cop a la seva vida, lliure.
 

(Capítol final: Història de la noia de la gavardina verda al carrer del Temple) 

3 comentaris:

eudald ha dit...

tot un matí sense poder anar a pescar i tot un calvari de botigues? Jo hauria fugit també, no sé si darrera la grassa, però sense cap explicació... Cal dir "et deixo" quan és tan evident?

Anònim ha dit...

Més sovint hauriem de prendre decisions d'aquest tipus, seriem tots més lliures i més feliços! Enhorabona pel bloc, pels llibres i gràcies per ser-hi!
Adrennalyn del cabaretdeparaules

Pakiba ha dit...

Segueix,segueix a veure con acaba me tens intrigada.

Besitos