dimecres, 22 de desembre de 2010

Els canelons de l'àvia

Foto Google: Canelons
Com cada any, el dia 25 de desembre es llevava aviat, es rentava la cara al diminut lavabo amb aigua i sabó marca Lux, es vestia amb roba de carrer, es posava la bata de flors d’estar per casa i es tancava a la cuina a acabar de preparar el dinar per a la família.

I, com cada any, es mirava el rostit fet el dia anterior, la pasta a mig bullir, i sospirava profundament, cansada, mentre l’olla feia xup-xup a poc a poc. Podria començar a preparar la beixamel, però s’havia assegut a la cadira de fusta i vímet que havia portat del poble feia ja tants i tants anys.

Per la seva cara, qualsevol persona pensaria que estava trista o esgotada, però no, era feliç: tenir la família tota sencera a dinar a casa l’omplia de joia. Tot i això, no podia estar-se de pensar en la feinada que li quedava, encara que les seves filles l’ajudessin a parar taula o a rentar els plats. Després encara hauria de rentar les estovalles, els tovallons, passar el plomall per treure la pols, escombrar i fregar.

Es va aixecar de la cadira i del petit rebost va treure un pot abonyegat i que ja havia perdut tota la seva brillantor. Va passar la mà pel metall, en sentir la fredor i va somriure satisfeta. Qualsevol dia hauria de llençar-lo, ja estava molt vellet, però sens dubte, era el pot amb què feia la millor beixamel de tot Barcelona.

Mentre remenava la llet amb farina, va entrar el seu marit, vestit amb la bata de setí vermell cordada a l’ampla cintura.

- T’ajudo? – va dir.

Ella es va girar per mirar-lo als ulls verds. Sí que li calia el seu ajut, però si l’home es ficava a al cuina, amb prou feines es podrien moure amb comoditat, així que el va enviar a estirar les ales de la taula per fer-la més gran i a posar un tauló a l’habitació del costat del menjador perquè dinessin els néts – tres ja – i poguessin fer jocs sense molestar a la taula dels grans.

La pasta ja havia bullit prou i va retirar d’olla del foc sense deixar de remenar la beixamel perquè no se li enganxés i agafés mal gust. De fet, li faltava ben poc, un parell de minuts i ja estaria feta.

Va escórrer l’aigua bullent a la petita aigüera de ceràmica blanca i va mirar el rellotge de la cuina: dos quarts de nou. Tenia prou temps encara.

Qui li hauria dit al poble, trenta anys enrere, que acabaria fent canelons catalans a Barcelona per servir-los a una família, la seva, cada cop més nombrosa? Si la veiés la mare… Havia après a cuinar per força, amb quatre filles i un marit pastisser. No li havia quedat més remei.

De sobte li va arribar la veu de la ràdio. Retransmetien una missa. S’hauria estimat més una mica de música, encara que fossin nadales, però s’havia d’oir la missa. Si no, què pensarien els veïns si sentissin música pel petit celobert de la cuina.

Va tornar a sospirar i va posar un drap net de cotó sobre el marbre. Després va anar disposant, una a una, totes les plaques de la pasta dels canelons, ben estirades. Va agafar la cassola del rostit i va anar farcint els canelons, un per un, ben plens. No era plat únic, però volia que la família sortís de casa seva ben tipa. Ja n’havien passat prou, d’escassetat: ara calia menjar bé. Va cargolar els canelons i els va col·locar amb delicadesa a la plata del forn. En faria dues safates, una després de l’altra, que el forn era petit i no hi cabien totes dues d'un plegat. Quan els va tenir emplatats, va ruixar-los amb la beixamel, va tirar formatge ratllat per sobre i una mica de mantega perquè quedessin ben gratinats. Va encendre el forn. Li va costar una mica perquè la cuina era vella i el comandament no anava a l’hora. Li costava de quedar-se encès i hi havia de posar una petita falca de fusta que li havia fet el seu home perquè s’aguantés i funcionés bé.

Feia estona que no sentia el marit remenar per la casa i va anar a veure què feia. Era al menjador. Havia parat taula i estava doblegant els tovallons per donar-los forma triangular i posar-los dins les copes de cristall gravades del casament que només treien de la vitrina el dia de Nadal.

El va agafar per la cintura des de darrere i li va fer un petó a l’esquena.

- Els canelons ja són al forn. Preparem l’aperitiu?

Ell va assentir amb el cap i li va fer un petó al front.

(Agraeixo la correcció d'en XS)

14 comentaris:

Sufur ha dit...

Ufff ñam ñam ñam

òscar ha dit...

He escriu un "genial" a això de les reaccions perque poc més sé dir. Només que l'escena (preciosa, tendra i nadalenca) també em resulta del tot familiar.

Lansbury ha dit...

Que bons m'encanten, ja m'han contat que alli es molt tipic per estes fetxes. Un bes molt gran

Miquel Àngel ha dit...

Jo també puc dir "genial". Mentre llegia semblava que me trobava dins la cuina, assegut, mirant com se feien els canelons i no gosant a obrir boca, ja que era massa petit per fer-ho.
A Mallorca no hi ha la tradició dels canalons pel dia de Sant Esteva. Al manco no dins les famílies que conec, però aquesta situació de parar taula, embolicar els tovallons, treure les copes, parar una altre taula pels nins, si l'he viscuda moltes vegades i ningú podia haver-lo expressat millor, com ho has fet tu. Gràcies per aquells records.

Pandora ha dit...

Ostres, és ben bé la FOTO d'una iaia com la que podríem tenir tots a casa. Ara les meves ja són grandetes i ja no estan tan bé com abans però llegir el post m'ha recordat anys enrere. Gràcies per aquest moment. Ah i que vagin de gust els canelons!

Pakiba ha dit...

Frederic que volias que plores aquet Nadal, o has aconseguit.
Bonica entrada en record de la iaia per aquestes festes i quina memoria tens del petits detalls.
Un petó cariño.

Marta ha dit...

Deric
ostres, que maco, saps, m'ha portat directament al record de la cuina de casa meva, quand ma mare feia els canalons per el dia de Nadal, voltaba per la cuina desde molt d'hora i nosaltres donavem tombs al seu costat, quina oloreta, quin amunt i avall...Quina tendressa mas despertat, mai mes menjare canalons de ma mare, pero mai ningu podra borrar-la de la meva memoria.

Que tingeu molr Bones Festas.
petonets, per tots

_MeiA_ ha dit...

Ostres Deric... que bonic! m'has fet emocionar i tot!

Que passis molt bones festes acompanyat de tots els teus! Un petonàs

xavier ha dit...

Genial, nen...:)

Joana ha dit...

Quant d'amor hi ha a dins d'aquests canelons. han de ser boníssimns!
I això que sempre he cregut que els de la meva mare són els millors :)
Bon Nadal Déric!

Belén ha dit...

¡Qué hambre!

Besicos

jordicine ha dit...

Boníssims, DERIC! Els canelons m'encanten. Aprofito per desitjar-te un Bon Nadal i un feliç 2011. Un petó i fins aviat.

zel ha dit...

Ai, quanta tendresa, quina emoció m'has fet sentir... ara, a casa, ja no tenim l'avi per compartir aquests moments... I envejo i enyoro els records de temps passats...i els canalons els faig jo.

Una abraçada, un fort petó!

eudald ha dit...

mmm... quina bona olor que fa el relat. M'has fet venir gana, coi!
Quin fart de tendresa aquest nadal, no?
Gràcies per la visita, Deric, em va agradar molt sentir-me acompanyat amb personatges així... petoNassos, una abraçada i molt bon any!