dissabte, 18 de setembre de 2010

Història de dos amics al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 2a. part)

The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Les dues noies passejaven tranquil·lament pel carrer mentre feien una mica de temps per entrar a la darrera classe d’aquell dia a la facultat.

La Karen, que aquell mateix matí havia tingut un rampell dels seus i s’havia rapat
gairebé la llarga cabellera, explicava el projecte que faria per a la seva tesi doctoral. Parlava i parlava sense parar, conscient que si callava se li oblidarien totes les idees. Sabia que la Janet no l’escoltava però tan li feia, havia de posar en ordre tants conceptes en el seu cap que no podia perdre ni un segon en superficialitats.

La Janet, efectivament, feia estona que no l’escoltava. Es mirava l’amiga en una barreja d’admiració i d’enveja però els seus pensaments estaven molt allunyats de les tesis filològiques de la Karen. Pensava que hauria de fer règim i quedar-se tan prima com ella, i que li agradaria molt poder copiar el seu estil de vestir, encara que creia que s’havia passat tallant-se els cabells tan curts. Per molt que la Janet intentés assemblar-se, sabia que no ho aconseguiria mai. La Karen tenia el seu estil propi, informal, casual, li sortia de forma natural. Mentre que ella s’hi havia d’esforçar i encara així no semblava més que una mala còpia.

Quan van passar pel costat del Bar del Temple, la Janet ,va fixar-se en un parell de nois que hi havia al costat de la finestra. Un d’ells lliurava uns papers a l’altre mentre aquest li feia un comentari que a l’altre no li sentava gens bé. Ho va veure clarament en els seus ulls, en la reacció de beure’s de cop tota la pinta de cervesa i en com se li tensaven els musculs del coll.

Va sentir com el seu cor s’omplia d’empatia cap a aquell noi i no va poder resistir-se. Va deixar la Karen al mig del carrer, va entrar corrents al bar, es va plantar davant de la taula dels dos nois i sense pensar què feia, li va fer un petó als llavis.Curt, fugiser, però molt intens. El noi el va respondre, sorprès, breument.

- No et preocupis, el futur és teu – va dir la Janet sense saber per què ho deia i va fugir del bar sabent que la seva vida no seria mai més la mateixa.
 

(Proper capítol: Història d'una parella al carrer del Temple)

4 comentaris:

lisebe ha dit...

Molt bona historia..

Saps que a mí a Barcelona al Zurich (la cafeteria que fa cantonada Pça Catalunya)un noi també amb va donar un petó quan estave amb una amiga ???
A vegades les histories son realitatssss

Bon cap de setmana maco

eudald ha dit...

A veure... qui li va fer el petó? la Karen o la Janet? que no em queda prou clar i després tindré serrells i no entendré res!
(òstia, ja m'agradaria a mi tenir serrell...)

Deric ha dit...

Caram, Lisebe! Dons no en tenia ni idea. Realment la realitat supera la ficció.

Eudald, si deixa la Karen al mig del carrer... pregunta: qui deixa i qui és deixada? De totes formes he fet una petita correcció. Per cert, ja m'agradaria veure't amb serrell! ;)

Pakiba ha dit...

Ja estic esperan la 3ª entrega de aquesta historia i per cert tin la bossa del Bar Temple,la guardo.
Que pasis bon fi de semana.