dijous, 31 de desembre de 2009

Bon any 2010



Només 3 paraules per desitjar a tothom:

Bon any 2010

Espero que ens vingui carregat d'èxits en tots els aspectes de la vida i que ens permeti deixar enrere les tristeses.

I aquesta nit porteu-vos bé, modereu-vos i... bé, què carai, aquesta nit toca desmadrar-se!!!!

Això sí no beveu gaire i si ho feu, no agafeu el cotxe, us vull veure a tots demà puntualment.

dimecres, 30 de desembre de 2009

Dietari 98



No hi ha res més difícil que ser clar i breu, s'ha de ser un geni.

G.M. de Queirós

dimarts, 29 de desembre de 2009

Smile



Ho sento!

Què us havia dit ahir? Que plegava?

Hahahahahahahahahaha!!!!

Em sembla que en 5 anys és la primera innocentada que faig al blog...

No us en lliurareu tan fàcilment de mi! Amenaço en no deixar el blog!

dilluns, 28 de desembre de 2009

The End



Tot i que aquest dies sóc a Madrid i no puc actualitzar el blog, he deixat programada l'entrada pel dia d'avui per una raó molt especial:

Perquè m'és impossible, emocionalment parlant, escriure-la en directe i prefereixo fer-ho així en diferit per no sentir-me tan malament.

En fi, que la notícia és aquesta:

Ho deixo, plego, m'he cansat, ja no puc més, les circumstàncies em superen, prou, punt i final, s'ha acabat:

TANCO EL BLOG!

Una abraçada a tots i totes i fins sempre!

diumenge, 27 de desembre de 2009

Madrid



Crec que he perdut el compte dels cops que he estat a Madrid, però què voleu que us digui, m'agrada anar-hi de tant en tant.

Unes vegades he anat per plaer, per feina, a fer encàrrecs i, fins i tot, un cop vaig anar per fer un examen, i cada cop es veu (o es viu) una ciutat diferent. Bé, també és normal perquè segons en el plan que vagis, pots fer unes coses o unes altres i també depèn del temps disponible.

Ara feia uns quants anys que no hi anava i ja en tenia ganes, sobretot per anar al Reina Sofia a veure l'exposició de torn, per passejar pels carrers, per comprar a la fira de Nadal de la Plaza Mayor, per anar a sopar a La Bardemcilla, per comprar partitures de música al costat de l'Ópera, per anar a fer el toc per Chueca...



Demà marxo cap allà i no sé quin Madrid viuré aquest cop però aquests dies, quan hi he pensat, només em ve al cap una pel·lícula "El día de la bestia" i la imatge del anunci de la Schweppes amb el Segura penjant d'un fil.

Vol dir això que tindré un Madrid aventurer? En tot cas em portaré la meva llibreta d'idees Moleskine per prendre bona nota de tot.

(Per cert, hauré de programar algunes entrades durant aquests dies per acabar el repte de 31 dies, 31 posts).

dissabte, 26 de desembre de 2009

Dietari 97



Pots censurar el teu amic de confiança, però l'has de lloar davant els altres.

Leonardo da Vinci

dijous, 24 de desembre de 2009

La mala educació 3, els veïns



Ja que estic amb el tema de la mala educació, continuaré amb un altre col·lectiu on també l'educació brilla per la seva absència (tenint en compte que les generalitzacions sempre són odioses) i són els veïns.

Fa temps que volia parlar dels veïns, sobretot dels meus veïns.

En el pis de sota tinc un veí que si esternudes ja puja per queixar-se, jo crec que li agrada pujar a tafanejar el meu pis i per això qualsevol motiu es bo per venir. Només espero que quan em canvii de pis, el comprin una família amb 3 o 4 nens petits ben entremaliats.

En el replà hi ha una colla que fan la tertúlia com si estiguessin en el parc o en el bar i deixen que els seus fills (de 2 anys) vagin amb unes bicicletes Chico replà amunt i avall.

En el tercer hi ha un matrimoni gran que quan et troba al vestíbul passa pel teu costat com si fossis una porta més i per molt que saludis, t'ignoren o, fins i tot, et tanquen la porta d'entrada als morros. Jo encara tenia la paciència de donar el bon dia o la bona tarda, perquè si no em saluden, jo em torno encara molt més educat. Però un dia que jo baixa amb l'ascensor amb la meva gossa en braços, ells estaven esperant a la planta baixa, vaig sortir de l'ascensor saludant i per resposta l'únic que vaig sentir va ser: "qué peste a perro!" La meva gossa pot ser histèrica, nerviosa i tot el que vulguis però no fa gens d'olor, per alguna cosa va sovint a la perruqueria. Em vaig emprenyar molt i li vaig dir "usted si que huele mal" i aixecant el cap, tot digne, vaig sortir de l'escala. Des d'aquell dia, com es pot suposar, encara em saluden menys.

Costa molt poc tenir una mica de respecte i saludar a un veí si te'l trobes al vestíbul o a l'ascensor. Doncs per què no ho fem? Perquè som un país de mal educats.

dimecres, 23 de desembre de 2009

La mala educació 2, l'altre cara



Com veig que amb amb la meva anterior entrada s'han aixecat algunes veus des de l'altre cara del taulell, ara parlaré des de l'altre costat.

Certament la mala educació no és exclusiva dels venedors de botigues, metges i funcionaris, etc., però si més no, ells són els que estan de cara al públic i la seva atenció hauria de ser més educada i curosa, encara que el seu sou no sigui per llençar cohets o tinguin un mal dia, jo, com a client, no en tinc cap culpa. Sort, però, que no tots són així.

Jo m'he passat molts i molts anys fent atenció directa al públic (vaig estar en una biblioteca, atenent el públic en un cinema, en una recaptació municipal, en el servei d'atenció al ciutadà, etc.) i sé de què parlo quan em refereixo a l'educació de la gent. Durant tots aquells anys sempre vaig procurar que el primer que rebés la persona que em venia fos una salutació i un somriure perquè els meus problemes s'havien de quedar a casa i no pagar-los amb el client o el ciutadà.

Però tot i així, en infinitat de vegades, vaig haver d'aguantar la impertinència, l'estupidesa i la mala llet de gent amargada o prepotent que es pensa que has d'estar al seu servei i a les seves ordres només pel fet d'estar darrera d'un taulell. I no és així. I molts cops m'havia de mossegar la llengua per no engegar-los a pastar fang perquè el impertinent o el malcarat, si rep una resposta educada, veu que no pot amb tu i, normalment, canvia la seva actitut.

El tema de l'educació és més complexe que tot això, però una salutació i un somriure no costen diners i fa que qualsevol atenció amb públic sigui més agradable. Això és com quan algú et dóna un cop al carrer o al transport públic, i no només no et demanen perdó sinó que et miren malament com si la culpa hagués estat teva.

Decididament crec que estem en un país, per norma general, de gent molt mal educada i amb una falta de respecte total pel veí.

(Demà La mala educació 3)

dimarts, 22 de desembre de 2009

La mala educació


Foto: The youngs ones

En aquest país hi ha un greu problema de falta d'educació i quan ho compares amb d'altres països encara es veu més clarament i et fa més ràbia.

Em refereixo sobretot a l'atenció que rebem d'alguns dependents de comerç, i que per desgràcia no són minoria, que són incapaços de saludar quan entres a la seva botiga encara que no hi hagi ningú més, o aquells que et despatxen parlant amb el seu company del que han fet el cap de setmana o fins i tot aquells que t'atenen de mala gana i sembla que et facin un favor venent-te la mercaderia.

No és que exigeixi una atenció d'aquelles empalagoses però sí un mínim d'educació com a persona i, sobretot, com a client.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Història de Catalunya amb cançons



Quan era petit, no sé qui, em va regalar aquest disc que encara circula per casa i de seguida es va convertir en el meu disc de capçalera, l'escoltava a totes hores, m'encantava la història i les cançons i em sabia totes les lletres.

Així vaig aprendre qui era el compte Guifré el Pilós i la llegenda de les Quatre barres i em veia a mi mateix com el soldat que ficava els dits a la ferida del compte i dibuixava la senyera en l'escut d'or. També vaig saber qui era Jaume I i de seguida es va convertir en el meu rei. O els lluitadors Almogàvers i volia anar amb el seu vaixell a viure guerres i aventures a terres llunyanes. I vaig patir amb el Compromís de Casp i gaudir amb la Renaixença...

Però va passar que els vinils van passar també a la història i que els tocadiscos es van espatllar i no hi havia peces de recanvi ni aparells nous a les botigues perquè havia aparegut el cd. I em vaig oblidar del disc tot i que, en algun racó de la meva memòria es deuria quedar perquè un dia el vaig veure a l'Abacus i vaig estar a punt de comprar-lo però no sé per què al final no ho vaig fer i un altre dia quan vaig anar a buscar-lo, ja no hi havia.

Finalment, aquest any, al Cercle de lectors, el tenien i no he pogut evitar la temptació de comprar-me'l i ja el tinc i el torno a gaudir com quan era petit. Tornar a sentir la Guillermina Motta, la Trinca, l'Àngels Moll i el Cor d'Escoles Virtèlia, ha estat un plaer indescriptible.

diumenge, 20 de desembre de 2009

De llibres i films



L'altre dia vaig anar a veure L'elegància de l'eriçó, bé, de fet vaig anar al cinema sense saber què veure i ens vam decidir per aquesta perquè semblava la millor opció de la cartellera.

Fa temps que em vaig llegir el llibre i la veritat és que no em va entusiasmar especialment així que vaig entrar una mica escèptic, a més havia sentit alguna crítica no massa bona de la pel·lícula (encara que no faig gaire cas de les crítiques). Quan va començar em va avorrir mortalment i la nena es fa encara més odiosa que en el llibre, per sort quan apareix la portera i el senyor Ozú la cosa canvia i es fa més amena i interessant i arriba al final deixant-te més bon gust de boca.

En definitiva, és una adaptació bastant bona tot i que, naturalment, es queden molts personatges i situacions pel camí però les pel·lícules basades en llibres crec que s'han de mirar amb certa distància de l'original perquè són llenguatges diferents i mai trobarem una adaptació 100% fidel, però sí que han de saber captar l'essència i crec que en aquest cas així és.



Finalment m'he acabat Els homes que no estimaven les dones. Realment es llegeix bé, tot i els difícils noms suecs, i enganxa com qualsevol best-seller, però d'aquí a l'entusiasme que ha desfermat i que he sentit per tot arreu, no.

Si més no, jo no el veig i no sé si em decidiré a llegir la segona part (que tinc a la tauleta de nit a l'espera del seu torn), abans tinc altres propostes molt més interessants.

No dubto que potser, en aquest cas, el raro sóc jo... o qui té uns gustos especials.

Una cosa semblant em va passar amb El Codi Da Vinci, després de tant entusiasme general, quan el vaig llegir, em va semblar un llibre bastant mal escrit i avorrit en extrem, en aquell cas em va agradar més la pel·lícula perquè, al menys, veia l'Audrey Tautou a qui li tinc certa admiració.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Nadal a Barcelona


Foto: onsortir.cat

Més d'un cop ho he dit: m'agrada Barcelona.

Dimecres havia d'anar a la ciutat per qüestions particulars i quan les vaig acabar vaig aprofitar per anar al centre a veure la il·luminació de Nadal de Barcelona, sempre tan criticada. I què voleu que us digui? Em va agradar.

Sí, potser no és Berlín ni Londres ni París però és Barcelona i no desmereix cap de les altres ciutats esmentades. Potser sí que es podria fer més i millor però sigui com sigui mai estarem contents, és l'esport nacional: criticar tot el que ve de casa i alabar tot el que ve de fora. Ho hem fet sempre.

Em van agradar especialment les Rambles amb aquelles llums que cauen com pluja i les altres que envolcallen els arbres. M'hi vaig posar al centre i vaig mirar en direcció al mar i vaig pensar que realment era un espectacle encisador: el fred, la gent passejant abrigada, la pluja de llum dels arbres, les botigues il·luminades, els turistes fent-se fotografies amb un esclat de flashos que volien fer la competència a les llums.

De galets gegants només en vaig veure un a la porta de l'Ajuntament i me'ls havia imaginat més espectaculars però de totes maneres ho vaig trobar una idea molt encertada i que m'ha despertat les ganes de menjar escudella amb galets el dia de Nadal.

Sí que he de criticar, però, el pessebre de la plaça Sant Jaume. Bé, de fet el naixement en si no, sinó la música que tenia: era música disco-bum-bum a tot drap. No és que m'agradin més les nadales (que no les suporto gaire) però una música més discreta i a un volum més baix hauria estat molt millor.

En tot cas em quedo amb els cartells lluminosos que encapçalen alguns dels carrers més importants i que diuen:

Bon Nadal; Feliz Navidad; Zorionak; Merry Christmas; Joyeux Nöel; Buon Natale i Frohe Weihnachten

divendres, 18 de desembre de 2009

dijous, 17 de desembre de 2009

Dietari 96



La gran tragèdia de la vida no és assolir la meta fixada, és més aviat no tenir cap meta que assolir.

B.E.Mays

dimecres, 16 de desembre de 2009

Dietari 95



El primer càstig del culpable és que la seva consciència el jutja i no l'absol mai.

Juvenal

dimarts, 15 de desembre de 2009

Fins els nassos


Foto Google

Estic una mica fart de la gent curta de mires, de la gent que no veu més enllà del seu nas i que porta la contrària per sistema, de la gent que no escolta ni vol escoltar per molts bons i fonamentats arguments que li puguis donar. Quan s'és idiota, s'és idiota i no es dóna per més.

Avui és d'aquells dies que m'han fet emprenyar molt i que no he pogut deixar anar un: VES A LA MERDA! i m'he hagut de mossegar la llengua.

També és d'aquelles entrades en que m'encantaria donar nom i cognoms i deixar en evidència a aquell personatge (que no persona) però que no faig perquè encara em perjudicaria.

Així que ja m'he desfogat i vaig a dormir amb la consciència ben tranquil·la.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Neu i cafè



M'agrada quan els dies es fan curts, fa fred i t'has d'abrigar. M'agrada sortir al carrer amb la bufanda ben lligada al coll, els guants posats i unes bones sabates que m'escalfin els peus.

Recordo ciutats com Amsterdam o Londres o París on passejar pels carrers nevats és tota una aventura gens perillosa. On, tot i ser hivern, pots seure en una terrassa a migdia per aprofitar el poc sol que faci o entrar a la cafeteria per escalfar-te bé si no fa sol.

Recordo una d'aquestes cafeteries a Amsterdam. Feia cantonada entre dos carrers estrets, prop d'un canal. Era tota de fusta, amb taules de marbre i cadires antigues de fusta, amb les parets plenes de quadres de vius colors i bicicletes aparcades a cada costat de la doble porta. Vaig demanar un cafè amb llet que em va fer entrar en calor. La concurrència era jove i tenien converses animades, alguns consultaven el seu portàtil, d'altres llegien o com jo, miraven el carrer a l'escalfor del local. Em vaig sentir bé, vaig sentir que formava part d'aquell lloc agradable i càlid.

diumenge, 13 de desembre de 2009

La ciutat dels llibres i Selva de tenebres

Bé, ja el tenim aquí!

Dedicat a tots aquells que no vau poder veure el programa La ciutat dels llibres de Televisió de Girona emés el passat 9 de desembre i que, potser, us feia gràcia de veure:

Un repte


Foto Google

M'havia proposat un repte i era el següent: fer una entrada diària al blog durant tot el mes de desembre.

Però no he arribat a temps de fer l'entrada del dia 12 perquè durant el dia no hi he pensat. També va bé no pensar-hi, tot i que si vull recuperar, el dia 13 hauré de fer 2 entrades i aquesta n'és una.

divendres, 11 de desembre de 2009

Cinema en català


Foto Google

Reflexions entorn a la llei de cinema català:

De debò és tan greu que hi hagi la meitat de pel·lícules en català a la cartellera?
No és molt ridícula la quota del 8%?
S'han d'establir quotes per defensar el que és un dret reconegut a la Constitució?
Què prima més als exhibidors catalans, els diners o la cultura?
El cinema en català ha de ficar-se en un gueto com volen els exhibidors?
De debò perjudicarà al sector que hi hagi pel·lícules en català?
Per què la gent no va a veure cinema català?
Per què la gent no va a veure cinema en català?
No serà, senyors exhibidors, que no se'ns dóna l'oportunitat?
Què passarà si un dia decideixen no doblar mai més cap pel·lícula i totes s'exhibeixen en versió original subtitulada?
No va sent hora que el cinema també estigui normalitzat? (A ningú l'escandalitza que es publiqui un llibre en català i al mateix temps en castellà)
No va sent hora poguem viure en català a Catalunya?
Haurem de fer un referèndum també per això o quan ens toquen la butxaca ens passem el català pel forro?

Jo no vull cinema en català, jo vull cinema en versió original subtitulat al català i vull cinema català ben fet i entretingut.

dijous, 10 de desembre de 2009

Un aniversari no robat



... bé, no era tan llunyana, era a Barcelona. Era un dissabte 10 de desembre quan la meva mare em va portar a la clínica perquè jo havia decidit que tenia ganes de néixer uns quants dies abans dels que em tocava, en part perquè volia ser sagitari aprofitant el fet que naixia sota el signe del cavall a l'horoscop xinès.



Aquest podria ser un post feliç però què voleu que us digui? Fa anys que el dia del meu aniversari el passava de viatge i fent alguna cosa especial (passejar pels canals de Venècia, visitar l'Alhambra, pujar a la Tour Eiffel, veure una exposició al Guggengeim, etc.)...



... però aquest any no. Aquest any no he pogut marxar per diverses raons que ara no venen al cas i perquè just avui he de presentar en públic un treball a la universitat (tócate los huevs!), no podien haver-me posat la presentació un altre dia i poder agafar-me'l de festa i desaparèixer a algun lloc on només jo em pogués trobar? Doncs no, ni això m'ha sortit bé aquest any.

Per tant, em faig a mi mateix un regal virtual...



... pensant que One day I'll fly away...





Gràcies Arare per aquest regal!

dimecres, 9 de desembre de 2009

Avui surto per la tele

Sí, avui surto per Tele Girona en el programa La ciutat dels llibres presentant Selva de tenebres.



El programa s'emet a les 22:15 h i crec que es podrà veure per internet mitjançant aquest enllaç (clica aquí) que tan amablement ens ha buscat la Marta.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Buscando a Eric



Potser m'estic tornant massa crític però la nova pel·lícula de Ken Loach (el director de Lloviendo piedras) no m'ha entusiasmat, de fet, em va avorrir bastant.

Certament està ben dirigida i trobem els personatges de carrer, els treballadors, els que no sortirien mai en una pel·lícula, amb els seus problemes vulgars i intrascendents. Però en aquesta ocasió, els problemes es tornen massa evidents, massa previsibles i la resolució del tot obvia i de final feliç de conte de fades. Bé, perquè és això el que tenim a Buscando a Eric, un conte de fades modern situat en un barri suburbial de Manchester, amb una blancaneus convertida en un carter castigat pels problemes i els errors del passat, una fada madrina amb la cara barbuda d'Eric Cantona, l'ex-futbolista (que també és productor del film), els ratolins que són els fills del carter i el príncep que en aquest cas és l'antiga dona del carter a qui mai ha oblidat a pesar d'haver-la deixat. I molts personatges secundaris estrafolaris.

Tot plegat massa surrealista per creure'ns res del que veiem a la pantalla de tal manera que quan arribem al final, s'agraeix.

Si més no, és la meva opinió.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Els homes que no estimaven...



Porto llegides més de 170 pàgines del primer llibre d'aquesta famossísima trilogia que ha entusiasmat a milions de persones i, la veritat, a mi no m'acaba d'enganxar.

Sóc raro?

A algú més no li ha fet el pes aquest llibre?


diumenge, 6 de desembre de 2009

100


Bitllet de 100 pessetes. Foto Google

Avui la meva àvia fa 100 anys. Hi arribaré jo a aquesta edat? Segur que no.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Ja són aquí!


Venècia per Nadal. Photo by Deric

Ja ha començat la bogeria consumista del Nadal i les botigues són a tope, potser no venen el mateix que altres anys, però per afluència de gent no es poden queixar... o sí.

I la crisi, o queda? La gent s'oblida d'ella per aquestes dates?

Jo, si més no, veien com està tot, aprofitaré la setmana vinent que encara és aviat i aniré un dia laborable a comprar els regals de Nadal i així no hauré de patir les aglomeracions de les darreres hores. (Sí, és cert, jo també tinc febre consumista però la meva no és només de Nadal, sinó de tot l'any! Un forat és el que tinc a la butxaca!)

divendres, 4 de desembre de 2009

El carrer més llarg de Girona


Carrer Major de Salt. Photo by Deric

Avui s’ha fet públic el resultat d’un informe (d’aquests que fan qui no té res més a fer o no sap on gastar-se els diners) sobre els 50 carrers més llargs d’Espanya.

El més llarg, amb gairebé 700 portals, és, com ja sabíem, la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, que també és un dels més llargs del món en línia recta, és a dir, que no fa cap corva.

Però el més destacat de l’estudi és que el carrer més més llarg de la província de Girona està a Salt i no és precisament el carrer Llarg el més llarg de la vila, sinó el carrer Major, amb 269 portals.

Aquest estudi no serveix per res, però si més no fa gràcia.

dijous, 3 de desembre de 2009

Començar de zero


Florència. Photo by JD

Llegint el comentari que m'ha fet l'Àlex a l'anterior entrada, Ritmes, m'he recordat dels pensaments que tenia de jove, quan faltava poc per entrar a la universitat i el futur encara era incert.

No és que tingués la idea de començar de zero perquè, el que tot just començava, era la meva vida d'adult, però sí que em veia acabant la carrera i anant-me a viure a Itàlia. Per mi, viure en una ciutat italiana, plena d'història i d'art, era el meu paradís particular. I en aquest paradís (mira tu quina bajanada) em veia conduint un cotxe amb matrícula italiana i tornant a Barcelona a visitar a la família amb aquest cotxe passejant-me per la ciutat per mostrar la meva petita, bonica i flamant matrícula negre amb números taronges.

Evidentment mai vaig anar a viure a Itàlia i mai he tingut un cotxe amb matrícula italiana però sí que he fet una mica realitat aquest somni viatjant tot sovint allà i llogant algun cotxe (la llàstima és que ara les matrícules ni són negres ni petites ni tenen números taronges).

dimecres, 2 de desembre de 2009

Ritmes

Darrerament vaig de bòlit a la feina, no tinc temps per res i quan me n'adono ja és hora de plegar, agafar el cotxe i corrents cap a la universitat i corrents cap a casa, sopar, dormir i sant tornem-hi. El cap de setmana és l'únic moment en que em puc relaxar però no gaire perquè s'ha de fer "dissabte", comprar, etc. i també m'agrada sortir amb els amics.

Estic una mica cansat d'aquest ritme de vida, m'agradaria tenir més temps per mi, més temps per perdre.

A vegades penso que seria feliç si em pogués retirar a un castell amb vistes al mar, posar un escriptori antic de fusta noble davant d'una finestra i escriure mirant com les onades trenquen a les roques en un dia fred i gris de tempesta al costat d'una calenta llar de foc.


L'Escala. Photo by Deric

dimarts, 1 de desembre de 2009

Els contagis continuen


Avui 1 de desembre, dediquem el dia a conscienciar a la gent que el VIH és viu i que, encara que s'està convertint gràcies a la ciència en una malaltia crònica molt molesta, és una malaltia que pot matar.

Però no ens podem relaxar ni oblidar. Ara mirava les edicions digitals de 5 diaris i només en un he vist el tema en la portada i en un més l'he trobat fàcilment a l'interior però en els altres 3 no he vist cap referència o, si més no, no l'he sabut veure, la qual cosa vol dir que (si hi és) és complicat de trobar. És preocupant.

A Catalunya cada any es diagnostiquen 600 casos nous, d'aquests els contagis més elevats són entre la població heterosexual, tot i que hi ha hagut un increment entre la població homosexual a causa d'un cert relaxament i per les pràctiques sexuals sense condó. El cas més alarmant a casa nostra, però, és el de la població immigrada, que ha augmentat els contagis de forma espectacular fins més d'40% d'increment l'any 2008 respecta d'anys anteriors.

Per tot això, encara queda molt per fer començant per casa nostra i continuant per intentar eliminar les desigualtats a nivell mundial, ja que un malalt aquí té una possibilitat molt elevada de sobreviure; un malalt a l'Àfrica, no en té gairebé cap.



No deixem que unes hores de plaer ens espatllin la vida.

dissabte, 28 de novembre de 2009

De camins


Sèquia Monar, Salt. Photo by Deric

Fa dies escrivia aquí que em trobava dins d'una rotonda donant voltes i més voltes, i ja estava ben marejat. Finalment vaig decidir sortir-ne perquè ja n'hi havia prou de donar voltes. Potser no vaig prendre el camí adequat, no ho sé, segurament no ho sabré mai, però vaig agafar el que creia que era millor per mi i per la gent que tenia al meu voltant que també la tenia ben marejada.

Des d'aquell dia em sento molt més tranquil, relaxat i amb ganes de tirar endavant, d'encetar nous projectes i reptes, de buscar nous camins que em portin a sentir-me bé, que em portin a fer realitat alguns dels meus somnis i a viure la vida tal i com jo l'entenc (o crec entendre). Encertat o no, sento que he de continuar per aquí.

Se m'han obert algunes perspectives interessants, com la publicació d'un nou llibre que serà tot un trencament al que he fet fins ara, un trencament que sé que molta gent no entendrà però que em fa molta il·lusió.

També ha comportat un canvi de look que no sé fins quan durarà i que m'ha fet pujar una mica l'autoestima (ja va sent hora que m'estimi una mica més a mi mateix) i que cregui una mica més en les meves possibilitats.

Tinc ganes de mirar en positiu i allunyar, d'un cop per tots, el negativisme de la meva vida.


Sortir en una tanca publicitària fa pujar l'ego a qualsevol. Photo by Photofunia.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Recuperació


Jo avui amb barba d'una setmana.

Gairebé una setmana m'ha tingut recluit a casa aquest primer refredat de l'hivern. Una setmana que he pogut aprofitar per no fer res més que enllestir un treball que havia de fer per la universitat i també per acabar El lladre de paraules, la segona part de L'aniversari robat.

El lladre de paraules el vaig començar a escriure per volts de Nadal, després el vaig deixar a causa dels exàmens del primer semestre. M'hi vaig tornar a posar per Setmana Santa i el vaig tornar a deixar pels exàmens del segon semestre. Després vaig poder passar aquells 10 dies a Pasaia, a la Hugoenea, durant els quals vaig aprofitar per donar-li una bona empenta.

Llavors va començar un estiu complicat i el vaig tornar a aparcar perquè hi havia un premi literari de les espanyes al que m'interessava molt presentar-m'hi amb una història que ja tenia feta però que li calia una molt bona revisió. I no m'hi vaig tornar a posar seriosament amb El lladre de paraules fins la setmana passada perquè la cosa ja clamava al cel: només em faltava escriure la resolució i el punt final. I aquests dies de baixa ho he fet. Li he fet el punt i final. Ara només cal deixar-lo maserar uns dies o setmanes, potser, i després corregir-lo.

Durant el procés de correcció sé que canviaré algunes coses, no gaires ni fonamentals, però és el moment en que s'ha de quadrar tot el puzzle i fer-lo coherent i evitar que hi hagi encongruències. I després tocarà passar-lo a l'editorial i esperar que els hi agradi i el vulguin publicar.

(Quan pugui fer-ho, ja parlaré del nou llibre en castellà).

dimecres, 18 de novembre de 2009

Post de baixa

No tinc gaires ganes d'escriure, la veritat, perquè porto un refredat d'aquells que fan història (no és la grip de cap mena, ni això sé agafar bé) i el metge m'ha fet la baixa per uns dies. Però tinc un parell (o 3 o 4) de coses que volia posar aquí:

* Que finalment no portaré el Club de lectura juvenil de la biblioteca (no la de Salt, una altra) perquè no puc fer factures. (Cosa una mica absurda perquè si em fan una liquidació descomptant el IRPF, jo m'apanyo bé amb Hisendasomostodos)

* Que el dia 9 de desembre, a TVGi, el programa La ciutat dels llibres estarà dedicat a Selva de tenebres. El vaig gravar dimecres passat i m'ho vaig passar molt bé, li estic agafant gustet a això de la tele.



* Que el desembre sortirà al carrer un altre fill meu del qual encara no puc donar massa dades perquè, tot i que ja estem en tractes i l'editorial té l'original i ja hi està treballant, encara no he rebut el contracte per signar-lo. De moment només dic que és un llibre per adults i en castellà, que no té res d'aventures ni màgia ni fantasia sinó que és un d'aquells drames intensos i colpidors.

Bé, vaig a fer-me una sopeta calenta i a estirar-me al sofà a mirar 6 capítols seguits de FlashForward.

dimecres, 11 de novembre de 2009

La presentació

Dilluns passat va tenir lloc la presentació de la criatura a la Llibreria 22 de Girona.


Vista general de la llibreria

L'acte va començar un pèl tard per culpa d'un gps. Aquests aparells van molt bé però no són intel·ligents i no sempre encerten a la primera. Però un cop solventat això i ja tots a lloc, va començar la presentació a l'anomenada sala gran de la llibreria que, un cop més, es va quedar petita.


Amb la il·lustradora

El primer en parlar va ser el Guillem Terribas, l'ànima de la 22, seguidament va fer un parell d'apunts l'editora, Maria Grau, d'Edicions del pirata i ja vam entrar en matèria amb l'Asha Miró que va explicar com li havia arribat el llibre i les sensacions que li havia produït, així com el que pensava de l'estil i del que es volia transmetre amb l'argument. Em va dedicar unes paraules fantàstiques.


Amb l'Asha Miró

La presentació, però, va ser distesa perquè l'Asha la va fer tipus diàleg entre ella, jo i la il·lustradora, la Delphine Labedan, i de manera que el públic assistent (amics, coneguts i d'altres) poguessin intervenir en la conversa i preguntar allò que volguessin saber sobre el llibre o sobre com es va escriure.


Signant llibres

Crec que la gent va passar una estona agradable i divertida i jo només puc agrair la presència de tots els que van venir, dels que no van poder però van enviar el seu suport moral i, sobretot, de l'Asha que va estar en tot moment d'allò més simpàtica i encantadora.


Fent-la petar amb l'Asha després de l'acte


dimecres, 4 de novembre de 2009

Moniatos


Foto Google

Estic desganat, tot i així, quan sento la seva olor dolça i veig el seu color taronja, no puc evitar que se'm faci la boca aigua i desitgi fotre-li queixalada.

Un dels millors plaers de la tardor i un dels motius que m'agrada que arribi (un altre motiu i plaer són els panellets!)

Claude Lévi-Strauss



Diumenge va morir Claude Lévi-Strauss, antropòleg francès, als 100 anys d'edat. No faré un escrit explicant la seva vida i obra perquè d'això ja se n'han encarregat els diaris o es pot consultar a la Viquipèdia però sí parlaré de com el vaig descobrir jo ja fa una pila d'anys.

Va ser a primer de carrera de Història quan fas allò tan espantós de les assignatures "introducció" a tal o qual matèria. Doncs bé, a Introducció a la antropologia, ens van posar com a lectura obligatòria i posterior treball analític, el llibre de Lévi-Strauss, "Les estructures elementals del parentiu" (que encara conservo després de tants anys).

En aquest llibre definia com en els pobles primitius la concepció de família era totalment diferent de la nostra. La família nuclear no es podia considerar com el nucli sobre el que girava tot, sinó que la família era una aliança entre famílies i entre tots els seus membres, és a dir, ampliava la família a un grup compost pel pare, la mare i els seus respectius germans i tota l'ascendència i descendència corresponent.

La concepció m'era estranya i complicada i el llibre em va semblar un "tostón" increïble quan el vaig llegir però, inconscientment, deuria deixar-me un post perquè a segon vaig fer una altre assignatura d'antropologia i és un dels pocs autors no relacionats amb la història, del qual conservo un record.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Ways


Photo by Deric

Quan em pensava que havia agafat la sortida correcte de la rotonda on em trobava donant voltes, de cop i volta i per sorpresa meva, em vaig adonar que aquell no era el camí i vaig haver de fer mitja volta.

Estic cansat de girar i girar. Estic cansat de no veure la sortida per enlloc. Estic cansat de que el meu cap digui una cosa i el meu cor una altra. Estic cansat de no saber estimar. Estic cansat de saber què vull. Estic cansat d'aquest sentiment que m'esborrona l'ànima i no em deixa veure clar, de la boira instal·lada en el meu cor. Estic cansat d'estar perdut. Estic cansat d'estar cansat.

14 anys de camí conjunt són molts i es fa difícil, molt difícil, de deixar-los enrere sobretot quan encara queda una certa estimació. És molt difícil esborrar tots aquells anys, totes aquelles experiències, alegries i tristeses, i no dubtar i voler que les coses haguessin anat diferent. És molt difícil tancar una etapa quan sents que ja està tancada però t'hi resisteixes a fer-ho i no saps per què.

M'agradaria tenir una bareta màgica o una fada madrina que em digués què he de fer, però això , de moment, no existeix, i mentrestant, jo continuaré perdut.