dijous, 3 de desembre de 2009

Començar de zero


Florència. Photo by JD

Llegint el comentari que m'ha fet l'Àlex a l'anterior entrada, Ritmes, m'he recordat dels pensaments que tenia de jove, quan faltava poc per entrar a la universitat i el futur encara era incert.

No és que tingués la idea de començar de zero perquè, el que tot just començava, era la meva vida d'adult, però sí que em veia acabant la carrera i anant-me a viure a Itàlia. Per mi, viure en una ciutat italiana, plena d'història i d'art, era el meu paradís particular. I en aquest paradís (mira tu quina bajanada) em veia conduint un cotxe amb matrícula italiana i tornant a Barcelona a visitar a la família amb aquest cotxe passejant-me per la ciutat per mostrar la meva petita, bonica i flamant matrícula negre amb números taronges.

Evidentment mai vaig anar a viure a Itàlia i mai he tingut un cotxe amb matrícula italiana però sí que he fet una mica realitat aquest somni viatjant tot sovint allà i llogant algun cotxe (la llàstima és que ara les matrícules ni són negres ni petites ni tenen números taronges).

10 comentaris:

Joana ha dit...

Viure i somiar. En part alguns somnis es fan realitat.
Anar a viure en un altre país , una temporada fa créixer com a persona.
Mai és tard, però!
:)
I Itàlia enganxa. Jo també la conec de turista!

XeXu ha dit...

Si et fa il·lu això de la matrícula segur que a eBay se'n pot aconseguir alguna, hehehe. Gairebé millor no parlar de com ens imaginàvem, perquè sempre ens veiem obligats a dir que teníem molt mala punteria. Però... quan encara eres jove i el futur encara era incert??? Quan han deixat de passar aquestes coses??

Striper ha dit...

Veus de vegades coses oetites com una matricula ens omplen d'il.lusió.

Striper ha dit...

Veus de vegades coses oetites com una matricula ens omplen d'il.lusió.

Cristina ha dit...

Tots hem tingut somnis, il.lusions. Jo abans de pensar en estudiar infermeria m´imaginava treballant de traductora d´anglès i en realitat mai he après anglès. Només sóc capaç de mantenir petites converses. Això que expliques d´Itàlia és un bonic somni. Només he estat una vegada i ja hi tornaria.

rits ha dit...

potser hi ha somnis de jove que mai s'arriben a complir, però es va fent camí i es van complint encara que la forma sigui diferent.

Tinc un amic que va marxar a viure a Itàlia, per amor i feina. Ahir em van donar la notícia que al març torna, li han donat una feina aquí! i tornaran tots dos.

George Guinness ha dit...

Començar de zero és un exercici arriscat i esgotador , estressant; només l'he practicat una volta i em va sortir bé, però no m'atreveixo a recomanar-lo a ningú. Això sí, si et surt bé, la sensació és magnífica.

Paqui ha dit...

jo sabia que t'agradaba Italia,pero no fins el punt d'anarta a viure.
.

descansa bonic

òscar ha dit...

Hosti Deric, compartim nacionalitat virtual. De fet, a casa quan insisteixo en que sóc un italià més poc els hi falta per trucar algun centre psiquiàtric. Evidentment els hi dic que si ho fan, que sigui de la Toscana. :)

Ferran ha dit...

No saps com t'entenc, Deric. Bé, o potser sí, que ho saps!