dilluns, 24 de desembre de 2007

Nadal

Us desitjo, mitjançant els meus dibuixos preferits, molt bones festes!

diumenge, 23 de desembre de 2007

La gràcia de Granada

Granada és una ciutat que té un encant especial, sobretot per la seva història i per l'ambient que s'hi viu.

No és una ciutat espectacular: el centre és cuidat, net i agradable per passejar, els barris nous són com els de qualsevol ciutat espanyola però el centre històric és el que la fa característica: els voltants de la catedral i els de la universitat, però sobretot el Albaizín i el Realejo.

Aquests barris tenen un ambient totalment diferent de la resta de la ciutat, amb les tasques, la gent que s'hi passeja (turistes, estudiants, rastafaris, hippies, homeless...), les botigues d'artesania i les famoses teteries on pots prendre qualsevol tipus de te, fins i tot el més inimaginable.

El Albaizín té encara una altre cosa que el fa diferent (a part de les magnífiques vistes a La Alhambra), són els grafittis: tot el barri n'és ple, les parets, les portes, les finestres, el terra, les fonts, els arbres... Està exageradament ple de pintades donant-li un aspecte de brutícia molt important i desagradable.

Però és clar, som a Andalucia, i tenen gràcia fins i tot per embrutar les parets. Aquí hi poso dos exemples:


Gat escapolint-se del Albaizín


Pilona amb "salero" a prop de la universitat

dissabte, 15 de desembre de 2007

Esperances trencades


Hi ha noticies que sorprenen per inesperades i per terribles. Hi ha noticies que no s'haurien de donar ni rebre mai. Hi ha noticies que no s'haurien de viure ni patir. Hi ha noticies que, per més voltes que donis, no les pots acabar d'entendre, d'acceptar, de comprendre, i et transtornen profundament.

Hi ha persones que són més que conegudes però menys que amigues i, en alguns aspectes, companyes de camí, sigui per edat, per aficions o per creuar-se en un moment determinat de la vida.

No teniem una relació gaire estreta però em feia riure molt, i quan s'adonava, em mirava amb els seus ulls blaus posant cara d'innocència, compartia el somriure i continuava com si res i jo el mirava de reüll sense poder evitar d'observar aquella boca molsuda que semblava de goma amb cada nota que interpretava fent-me perdre la concentració.

Era dels pocs del grup que es preocupava quan et veia malament i que s'alegrava quan t'anaven bé les coses i t'ajudava si calia. Era com un relacions públiques espontàni que li agradava estar amb la gent. Obert, de tracte afable...

Hi ha decisions que mai es podran arribar a entendre, ni sabrem perquè es van prendre.

De totes maneres el perquè ja no té cap importància. És el que ell volia i ho va aconseguir. Encara que ningú de nosaltres ho poguem acceptar mai.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Granada




Diuen que no hi ha res pitjor que ser cec a Granada... bé, crec que ser cec és prou problemàtic a Granada o a Tumbuctú, però aquesta és la dita popular i com a tal, no farem més anàlisis.

Granada, a part de ser una fruita, una projectil explosiu, un estat d'Amèrica septentrional, dos municipis de Colombia, una ciutat i un departament de Nicaragua, un antic regne musulmà, un escriptor ascètic espanyol i una província del sud d'Espanya, és també una ciutat. I a aquesta ciutat és on aniré aquest divendres.

Diuen que és una ciutat molt bella, amb un conjunt artístic impressionant encapçalat per la màgnífica Alhambra i el Generalife, però també per altres monuments com el palau de Carlos V, la Capella Reial o la Catedral. Una ciutat per perdre's pels carrers, per viure amb intensitat petits encontres amb els seus habitants, cafès amb encants islàmics i moltes tapes. També diuen que fa molt fred en aquesta época de l'any.

Granada, una ciutat de la que tothom que hi ha anat en torna enamorat. Jo, ja ho sabeu, n'enamoro de seguida de les ciutats, fins i tot abans de coneixe-les, així que m'ha d'anar molt malament per tornar desencisat. Però no ho crec, tansols la visita a la Alhambra ja em farà efecte, segur.

De moment no puc dir gran cosa de Granada perquè no la conec... bé hi vaig estar quan tenia 13 o 14 anys i la veritat, no me'n recordo de res. Així que ara tinc moltes ganes i curiositat de descobrir-la.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Un noi

Una vegada vaig conèixer un noi que treballava en una empresa constructora, a les oficines. Va començar a treballar uns mesos més tard que jo i li van assignar la taula que hi havia just al meu davant, de manera que estavem front per front.

Era un noi jove, més que jo, alt, prim, de pell pàl·lida, cabells foscos, força atractiu, molt agradable de tracte i simpàtic.

Com el tenia de cara durant 8 hores al dia, podia observar bé els seus moviments, les seves reaccions davant la feina, davant dels companys i davant dels caps. I em vaig adonar d'una cosa que al principi m'havia passat desaparcebuda: tenia la mirada trista. Això em va fer fixar-me que la relació amb els companys era correcta però distant i m'hi vaig apropar més, a l'hora del cafè, a l'hora de dinar, a la sortida o a l'entrada. Ens vam agafar confiança i aviat vam ser bons amics (amics de feina).

Vestia bé, prenia té i minibocata per esmorçar, el dinar el feia sà (verdures, amanides, llegums, carn...), reia, anava al cine, sortia amb amics a ballar i a sopar, agafava el metro per anar a treballar i tenia una moto de gran cilindrada pels caps de setmana...

En definitiva, era un noi molt sà, molt correcte, divertit i amb els mateixos desitjos i preocupacions que tothom (arribar a final de mes, la hipoteca, poder viatjar, etc.), excepte una. Tenia una preocupació oculta però que no li impedia fer vida normal ni ser feliç a estones i estar trist a unes altres: tenia la sida.



Bonica la foto, no?

Doncs és el virus de la sida (em nego a escriure aquest nom en majúscules) infectant la sang.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Dietari 76

Anant al mar els homes s'agermanen, venint del mar mai més seran esclaus.
Joan Maragall

dijous, 22 de novembre de 2007

"!A la mierda!"


Ha mort als 86 anys l’actor Fernando Fernán-Gómez, un dels grans de l’escena espanyola, després d’uns dies ingressat a un hospital de Madrid on rebia tractament per la malaltia que patia.

Amb ell se’n va un dels grans del cinema perquè tots els projectes en els quals hi participava, per molt petita que fos la seva intervenció, tenien un segell de qualitat especial.

Va ser actor, però també va destacar en molts més altres aspectes: va ser director teatral i cinematogràfic, poeta, assagista, articulista, dramaturg i novel·lista (era membre de l’acadèmia de la llengua). Recordem d’ell, per exemple l’esplèndida "Las bicicletas son para el verano", obra teatral i després novel·la, dirigida i escrita per ell, i més tard convertida en pel·lícula gràcies al director Jaime Chavarri. O la pel·lícula que va dirigir "El viaje a ninguna parte" que ret homenatge a la professió d’actor en l’època dels seus pares i que tant bé coneixia.

Va rebre els premis més prestigiosos de l’escena espanyola com els Premis Nacionals de Cine i Teatre, la Medalla d’Or de l’Acadèmia de Cine, així com és l’actor amb més guardons dels Goya de l’estat espanyol. Fins i tot va rebre l’Óscar amb la pel·lícula "Belle époque". Però el premi més important de la seva carrera va ser, sens dubte, el Príncep d’Astúries de les Arts.

Fernando ha estat en actiu fins el darrer moment actuant o posant la veu en anuncis de televisió (encara ara s’emet un en que la veu en off és la seva). La seva darrera pel·lícula, "Fuera de carta" , encara està per estrenar.

Fa fer més de dues-centes pel·lícules que ens deixa entre cinema i televisió (El espíritu de la colmena, Botón de ancla, Los zancos, Esquilache, La venganza de Don Mendo, El abuelo, La lengua de las mariposas, etc.) però n’estic que segur que el recordarem també pel seu mal geni i, sobretot, per aquell famós "¡a la mierda!" que ara ja trobem, fins i tot, simpàtic.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Dietari 75

"L'anàlisi mata l'espontaneitat. El gra molt i fet farina no podria germinar ni crèixer."


F. Amial


dimarts, 13 de novembre de 2007

Carretera d'obstacles



Entrar a Girona per la N-II s'ha convertit, d'un temps ençà, en una carrera d'obstacles i això no surt a la premsa nacional: no interessa.

Fa més d'un any que s'està ampliant la Nacional a quatre carrils (dos per banda) i a les retencions normals a causa de les obres, ara s'ha d'afegir l’intricat laberint, els continus obstacles que trobes al llarg del camí.

Hi havia una desviació que era un revolt de considerables dimensions on els accidents eren el pa de cada dia perquè els camions no podien fer bé la corba i envaïen el carril contrari, així que si tenies la desgràcia de passar en aquell moment, el mínim que t'enduies era un bon ensurt. Per sort aquesta desviació ja està arranjada i ara es pot anar més recte. Però encara queden moltes més.

A més, com les obres avancen, els canvis també. Així et pots trobar que un matí circulis pel carril de la dreta i a la tarda et facin passar per l'esquerra, pujar per sobre d'un pont, donar la volta pel giratori de l'aeroport, fer dos stops sense visibilitat i tornar per un tram ple de forats.

I bé, com sempre pensem els soferts catalans (que ens queixem molt i mai actuem), si és a fi de bé, ens aguantarem uns dies. Dies que es converteixen en setmanes, en mesos i qui sap si més. D'això també en saben els pobres que viuen al Baix Llobregat i treballen a Barcelona.

Però hi ha un aspecte en aquesta nova N-II que em preocupa, ara sí com habitant de Salt: l'entrada a la nostra població.

M'explico:
De sempre, per entrar a Salt des de la Nacional, havíem de passar per Fornells de la Selva, l'Avellaneda i accedir a la carretera que va de Quart fins a l'autopista AP-7. Van fer les obres de la variant de Girona i es va construir una sortida que podia haver evitat aquest desplaçament absurd però, per aquells misteris de foment, no es podia anar en direcció Girona o Salt, sinó només en direcció Quart. Per tant havíem de continuar entrant a Salt passant per Fornells de la Selva (amb una magnífica carretera de 4 carrils on només es pot anar a 50 Km/h), l'Avellaneda, Girona, giratori del Mas Gri i, per fi, agafar la carretera d'entrada a l'AP-7, la que porta a Salt.

Penso que hauria estat millor pels saltencs i pels gironins en general haver fet una sortida de la variant amb la possibilitat d'anar directament a Girona sense passar pel polígon industrial de Fornells i més tenien en compte que ja existeix aquesta carretera? Ens estalviaríem temps i diners en benzina.

Ara, amb l'ampliació de l'N-II és un bon moment per arranjar aquest greuge que té Salt perquè només pots entrar directament i bé, al nostre poble, si vens per l'autopista (pagant).

No obstant, i veient com s'estan fent les obres i el traçat que porten, molt em temo que haurem de continuar entrant a Salt travessant Fornells, l'Avellaneda i Girona i després de passar per un mínim vuit giratoris i sis o set semàfors.

dimecres, 7 de novembre de 2007

La guerra de l’aigua

Darrerament a Caldes de Malavella s’ha viscut una vertadera guerra al més pur estil medieval.
Imagineu dos balnearis, els dos noucentistes, de prestigi, encantadors, acollidors i font de treball i turisme pel poble: un d’ells enorme, amb una potent planta embotelladora d’aigua a més de l’activitat balneàrica, regentat per un consell d’administració i propietari dels drets de l’aigua termal de tot el poble; l’altre petit, només balneari, sense possibilitat d’embotellar aigua i a expenses de la renovació d’un contracte d’ús d’aigua i regentat per una família del poble des de fa generacions.

Imagineu un poble amb moltes fonts d’aigua termal de les que només hi ha una que raja aigua termal (calenta i amb un punt de gas) perquè les altres estan en poder del balneari gran i s’han quedat sense aigua termal.

Imagineu un poble que des de la prehistòria l’aigua termal ha estat important pel seu desenvolupament, que vol continuar essent un referent del termalisme però veu com tota la seva aigua se’n va en forma d’ampolla de vidre amb el nom del balneari gran i, a sobre, en castellà.

Aquest és el panorama de Caldes, per això quan el balneari gran ha decidit tallar l’aigua al petit per absorbir-lo o obligar-lo a tancar i desfer-se de la competència, tot el poble ha sortit al carrer i s’ha desfermat aquesta guerra, una guerra que no deixa de ser la del petit contra el gran, la del dèbil contra el poderós, la de David contra Goliat (com diu un historiador caldenc).
En aquesta guerra el petit tenia totes les de perdre, ho tenia tot en contra: sense poder a les "altes esferes", sense un potent consell d’administració, sense aigua pròpia, sense una sentència favorable del Tribunal Superior de Justícia… Però tenia una cosa molt important: l’estimació del poble.

I ho ha aconseguit. En aquest cas l’opinió pública ha forçat la maquinària del poderós que s’ha vist obligat a fer marxa enrera i tornar a obrir l’aixeta (d’altra banda ben real, no una aixeta simbòlica) per no quedar com els dolents de la pel·lícula i tenir el poble on està establert en contra.

Però és aquesta la victòria de la guerra o només d’una batalla? Personalment crec que només d’una batalla, els poderosos mai perden una guerra, sempre tenen un "as" amagat a la màniga.


De totes maneres, si més no, això ens dóna un marge d’uns anys per poder continuar gaudint dels beneficis del balneari petit, de poder anar els diumenges a la tarda a fer un agradable cafè en el seu encantador jardí i trobar-te amb els amics.

divendres, 2 de novembre de 2007

Ens quedem sense genis?



Amb la mort de Modest Cuixart m'he fet aquesta reflexió: a Catalunya ens estem quedant sense artistes genials? Dalí, Miró, Montalban, Moix, Ribas, Rodoreda, Cugat, Sabater... tants i tants noms que han passat pel món contribuint amb la seva genialitat a fer la nostra vida una mica millor.

Intento pensar en gent en actiu que sigui tan genial com ells i realment em costa trobar un nom, si més no, tant conegut com ells. És cert que hi ha molts artistes genials anónims o que no arriben al gran públic, pintors, actors, músics, escriptors, etc. i això em porta a una altra reflexió: no serà que continuem tenint grans genis que potser no són coneguts perquè no surten per la tele i avui en dia qui no surt per la tele no existeix?

Si fos així, seria ben trist perquè considero que qui és bo, és conegut perquè agrada, perquè la gent s'ho diu, el boca-orella és un mitjà de comunicació gairebé més potent que un anunci de la tele.

I per això m'agradaria fer una proposta: que cadascú digui el nom d'algú que consideri que és un geni català (és igual que sigui escriptor, científic, actor o escombriaira, l'única condició és que estigui en actiu i poguem buscar el seu nom pel google o similar per saber qui és i conèixer la seva obra).

Començaré jo proposant un nom:

Dolors Garcia i Cornellà, escriptora.


Amb tots ells farem una llista amb els nous genis catalans.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

La Katarsis del Tomatazo



Una de les darreres vegades que vaig anar a Madrid, un natiu de la ciutat em va portar a veure un espectacle del que jo no en sabia res ni havia sentit a parlar mai: La Katarsis del Tomatazo. Aquest espectacle, de petit format i estètica de cabaret, té el seu punt fort en el fet que el públic decideix en directe i expressant de la forma més educada i correcte possible, si el número que ha vist li ha agradat o no, i això es fa de la següent i tant tradicional manera:

T’agrada = aplaudeixes
No t’agrada = tires tomàquets als actors

Cal a dir que se’n tiren més tomàquets que aplaudiments però això bàsicament succeïx perquè des del principi no saps què fer amb els tomàquets que et donen al comprar l’entrada si no és fer una amanida, però al mig del teatret és complicat.

En fi, doncs la pràctica d’aquest espectacle de cabaret l’hauríem d’aplicar a l’hora d’escollir els nostres polítics enlloc de les tradicionals eleccions legislatives:

Us imagineu posar-los tots en fila al mig d’una plaça i, als que no ens agraden o no ho han fet bé, tirar-lis tomàquets?

N’estic segur que no hi hauria tanta abstenció i es faria una tomatina tremenda.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Dietari 74

Recupero els salts de dietari que postejava en l'anterior servidor quan no tenia temps o idees per escriure quelcom, amb la qual cosa podeu comprovar que aquesta setmana estic poc inspirat... de moment.




De: Anatole France


Per qui no entengui la meva lletra, diu: "La frase més bella? La més curta."

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Nit de nits


Allà on la lluna acaricia el mar existeix un lloc desconegut, misteriós on només poden arribar els escollits recorrent un tortuós camí d'aigua.

Jo el vaig fer. Va ser una nit, de matinada, quan vaig sentir una veu que em cridava i, al mirar per la finestra, el vaig veure palplantat al mig de la platja, mirant-me amb un somriure als llavis.

El vaig seguir però aviat la seva presència es va esfumar com la boira s'esvaeïx en el mar i em vaig trobar sol, abandonat, desemparat, caminant al mig del mar.

La foscor, només trencada pel dèbil reflex de la lluna creixent, em produïa una sensació de fredor més intensa que les aigües però jo continuava endavant, empès per una força desconeguda que només podia provenir d'ell.

Vaig arribar.

La lluna acariciava el mar i de l'aigua saltaven espurnes blanques de llum. Vaig allargar la mà fins a tocar-la. Em sentia petit, infinitament petit, acaronant la lluna que es deixava tocar com una mare deixa que la toquin els seus fills i em va mostrar l'univers, em va fer formar-ne part. Jo ja no era jo, era un petit àtom viatjant per la immensitat de la galàxia passant per estrelles, planetes, llunes i sols, sentint a cada instant milers de vides travessant-me, fonent-se en mi, en cada partícula del meu ésser. Jo era estrella, planta, aigua, animal, aire, pols, no-res, tot.

I em va tornar: la lluna havia deixat d'acariciar el mar, la màgia s'havia perdut però allà era ell, esperant-me amb un gran somriure acollidor, calent, tendre i em vaig deixar endur. Caminàvem agafats de la mà, com dos enamorats, i em va portar fins a la platja. La sorra s'enfonsava als nostres peus. Se'ls va mirar i va riure divertit. Jo també vaig riure. Em va mirar. Els seus ulls eren profunds i m'hi vaig perdre fins que em va passar la mà pel rostre i em va besar els llavis amb dolçor. Vaig sentir el poder de la seva força penetrant per la meva boca com un darrer alè de vida i va desaparèixer.

Em vaig quedar sol, abraçat a l'aire, al mig de la platja mentre la llum del dia s'apoderava de la nit i vaig entendre que ara formava part d'ell o ell de mi, ens havíem fos com la lluna amb el mar, com la nit amb el dia, com la vida amb la mort.

divendres, 12 d’octubre de 2007

El 12 d'octubre...


...no tots els que vivim a l'Estat Espanyol, per obligació, ens sentim espanyols ni aquesta és la nostra festa.

Jo avui em sento més català que mai.

VISCA CATALUNYA!

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Núvols grisos sobre la ciutat


Ara sí que definitivament s'ha acabat l'estiu, si més no aquesta és la sensació que tinc quan miro per la finestra i veig els núvols grisos i quan pel matí he d'agafar una jaqueta per anar a treballar i quan he de posar una vànova al llit per no dormir amb les cames enronsades pel fred.

Sí, definitivament la tardor ha arribat: se m'han acabat les vacances, les fulles dels arbres encatifen les voreres, els nens passen per davant de casa camí de l'escola, la feina ha pres la rutina quotidiana i els diumenges a la tarda ve més de gust quedar-se a casa a gaudir d'una tranquil·litat cercada.

I me n'adono més encara quan miro endavant i veig que estan al caure les fires de Girona, un aniversari que preferia m'haguessin robat i les festes de Nadal. Tot envoltat de fred, neu i bufandes de llana ben gustoses.

Passa l'estiu, la calor, els viatges, arriba l'hivern, el fred, la llar. Passa el temps, com una roda, inexorable... i malament que no fos així!

dimecres, 3 d’octubre de 2007

De retorns


Ja està, ja he tornat de Menorca i avui m'esperava una taula plena de papers i problemes a la feina, sort tenia d'evadir-me amb el pensament.
El problema de tornar a la feina just després de 8 hores de tornar de viatge és el cansament i el no tenir temps per desfer la maleta, però la sort és que al tenir el viatge tan fresc tens les bateries ben carregades per afrontar-ho tot.
Ara ja està, ja no em queda ni un dia més de vacances, només em queda l'esperança de poder fer algun pont i algun dia per Nadal i, qui sap, potser amb una mica de sort, fer alguna escapadeta.
Menorca és una illa estranya, no sembla que sigui territori nacional, la primera sensació que et produeix és que has viatjat a un altre país però al poc et sents com a casa: còmode i tranquil. Després venen les ganes d'endinsar-se al món menorquí, a les platges, als poblats talaiòtics, a les cases amb la gent, als pobles blancs i als "son" que dominen el paisatge amb la seva silueta senyorial.
I deixes de conduir amb por per les carreteres estretes franquejades per murs de pedra seca com si ho fessis per un carrer de la teva ciutat, ja no t'espanta l'estretor ni creuar-te amb un altre cotxe, i quan et fan aturar perquè passi un ramat d'ovelles o de vaques, et sents feliç.
No hi ha temps, no hi ha estrès, no hi ha preocupacions.
Saps que quan marxis d'aquí algun dia tornaràs, t'ho diu el port de Maó quan el vaixell l'abandona lentament i et seus a coberta a prendre el sol mentre el mar s'obre blau i calmat davant teu amb tota la seva immensitat...

diumenge, 23 de setembre de 2007

D'illa en illa...


... i viatjo perquè tinc vacances. Sí, torno a tenir vacances i abans que ningú digui res sobre els funcionaris, diré que tinc 23 dies de vacances i amb aquests, els esgoto tots, per tant no és que hagi fet moltes vacances, és que he fet les que hem toca però amb una bona enginyeria del calendari.

Dit això, me'n vaig a Menorca a passar una setmaneta de relax i turisme cultural. Penso estar tranquil, no estressar-me, passejar per les cales faci sol o no i visitar tots els jaciments talaiotics de l'illa i escriure als vespres des de la terrassa de l'apartament mirant la posta de sol al mar...

Normalment els viatges que fem són força cansats: anar amunt i avall i visitar un munt de coses, aquest no, aquest és totalment diferent, concebut des del punt de vista del descans i del relax. Això sí que seran vacances.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Cremar simbologies


Aquesta setmana ha estat i serà mogudeta a Girona per tot el que ha passat amb la crema de la foto del rei i la reina.

Tornarem a tenir un cas com el del Èric?

Personalment penso que no està bé cremar, menysprear o burlar-se dels símbols nacionals d'un pais perquè pots ofendre els seus habitants ja que tots ens els estimem com a propis. Ara bé, d'aquí a perseguir i jutjar els autors del fet (i em refereixo tant a la crema de la foto com als dibuixos de El Jueves) em sembla que hi ha un pas molt prim cap a la dictadura.

En aquest pais n'estem caient continuament en trets dictatorials per part de polítics que diuen representar-nos i ser demòcrates. Democrates? No em facin riure!

Què hauria passat si enlloc de cremar una foto dels reis o una bandera espanyola o fer una caricatura dels prínceps, haguessin cremat una senyera, una foto del president de la Generalitat i fer una caricatura ofensiva dels catalans? Ja us ho dic jo: absolutament res. Podem escoltar la Cope o veure TeleMadrid (per citar només dos exemples) i ens adonarem que aquests ultratges cap a Catalunya, els seus símbols i els seus ciutadans passen cada dia sense que cap Fiscalia ni cap Audiència Nacional, ni cap Govern, faci el més mínim comentari, ni reclamació.

Senyors: prou d'hipocresies!

La democràcia es demostra amb fets, no em paraules i reprimir la veu del poble no és democràcia, és una altra cosa.

(De totes maneres ja els hi val als reis d'Espanya, Borbons, venir a Girona dos dies després de l'11 de setembre en que recordem la derrota de Catalunya i la seva desaparició com a pais a mans d'un Borbó. Encara que els que hi ha ara no tinguin res a veure amb aquells del segle XVIII)


dijous, 6 de setembre de 2007

Salt de dentistes

Ahir vaig anar al dentista. Ja n'estic molt acostumat a anar-hi perquè des de ben petit que em van haver de treure les dents de llet, així que por no me'n fa cap.

Abans tenia un dentista molt atractiu, amb la qual cosa anar-hi a visitar-lo era un plaer, sobretot quan et remenava la boca amb les seves mans... Però es veu que aquest estiu, tot i tenir menys de 50 anys, s'ha retirat (ja haurà guanyat prou diners, alguns de meus).


Ara tinc una dentista, jove i també atractiva i competent, molt competent, i ja pot ser-ho pel que em va cobrar! Amb allò ja té també la jubilació una mica més aprop.

Total, que he de tornar encara un cop més (i ja van 3 en menys d'un mes) per acabar la reparació de la dent i la funda i pagar 600€. I jo em pregunto: com és que els tractaments de la boca no entren per la Seguretat Social? Què és un luxe cuidar-se les dents? L'únic que entra són les extraccions, la qual cosa em fa pensar que el govern ens vol veure a tots desdentats! I és que si una persona no pot pagar aquests 600€, què ha de fer? No menjar? Quedar-se sense dents?

En fi, que de moment si volia fer algun viatget aquests dies de vacances m'hauré de fer fotre perquè serà la dentista qui marxarà de viatge amb els meus diners. Ah! I res d'orninador nou. Perquè senyors, jo tampoc tinc aquests 600€ i he de tirar del crèdit de la Santa Visa dels Deu Dolors, patrona dels impossibles!



dimarts, 4 de setembre de 2007

La síndrome

Tinc síndrome pre-vacacional. D'avui en vuit començo les vacances i a la feina ja ho noto perquè no tinc ganes de fer res (sí, ja ho sé que acostuma a ser l'habitual, però ara agreujat) i si tinc una mica de feina, se'm fa un castell fer-la. I, apa, a mirar el rellotge contínuament esperant les 3 amb desig.
És cert, ja vaig fer dues setmanes de vacances i vaig estar quinze dies a Cuba, però el mes de juny queda tan lluny que gairebé ni me'n recordo (per això faig post sobre Cuba de tant en tant)
Ja ho té això de fer les vacances quan no estas acostumat a fer-les: jo soc més de setembre, ho prefereixo, tot i que hagi de passar l'estiu sencer treballant, encara tinc el plaer de pensar que marxaré de viatge.
Aquest any no. Al setembre faré unes vacances molt més reduïdes i ja no aniré de viatge (sí, és clar, perquè ja l'he fet) i això em fa esperar aquests dies amb una ànsia una mica diferent, no tan animat.
Ais! No sé què dic: si tinc dues setmanes i mitja de vacances i estic mirant d'escapar-me a algun lloc uns dies! ... Encara puc esperar les vacances amb il·lusió!!!!
(Ups! He repetit la paraula "vacances" set cops en aquest post! Realment estic fatal!)

diumenge, 19 d’agost de 2007

La leyenda de la Dama Azul



Cuenta la leyenda cienfueguera que hace generaciones y generaciones atrás, había en la ciudad de Cienfuegos un castillo, el de Nuestra Señora de los Ángeles, cual recio centinela insomne ante las incursiones de los piratas y corsarios atraidos por la prosperidad de la ciudad cubana.
Pero el castillo guardaba un terrorífico misterio que fue descubierto, poco tiempo después de su construcción, por el ejército que lo habitaba. El misterio corrió como un reguero de pólvora entre los soldados era: la leyenda de la Dama Azul.

Contaban los soldados más veteranos a aquellos que quisieran escucharles que, a altas horas de la noche, cuando todos dormías y solo quedaba como testigo el centinela, surgía de la capilla del castillo una especie de sombra, con la silueta de una mujer. Parecía elegante, sobria, tranquila e iba vestida con un tocado azul, por eso la llamaron la Dama Azul.

Pero la aparición, después de recorrer los altos muros de la fortaleza, desaparecía tan misteriosamente como había surgido y no se volvía a saber de ella hasta la noche siguiente o la siguiente.

La guarnición de la fortaleza: rudos hombres habituados al combate, a los piratas y al peligro, estaban aterrorizados y nadie quería hacer su guardia solo por la noche para no tener que enfrentarse a la misteriosa mujer.

Cada noche la misma historia, nadie quería ser el centinela si no era bajo la amenaza de un arresto. Hasta que llegó a la guarnición un apuesto y joven oficial dispuesto a desenmascarar al supuesto fantasma y demostrar lo que él creía era en realidad: un espía disfrazado.

Cuenta la leyenda y también los más ancianos del lugar, que el oficial se presentó voluntario para hacer la guardia esa noche y se quedó solo como centinela, rechazando cualquier compañía. Al principio no pasó nada, la noche era apacible, el ruido de las olas del mar le llegaba le reconfortaba y la luna, entre nubes, le iluminaba la muralla con su luz blanca. Pasó su turno e iba a retirarse cuando, de repente, de la capilla emergió una figura femenina que empezó a hacer su recorrido habitual por los muros del castillo: era ella, la Dama Azul.

El joven oficial avanzó con determinación al encuentro de la mujer decidido a desenmascararla. A medida que se acercaba por detrás de ella, olió un rastro de perfume dulce, a flores de primavera. Ya estaba muy cerca de ella, tanto que casi podía tocar el tul de gasa azul. Le dio el alto y la Dama se detuvo. El joven se acercó y ella se giró.

Lo que ocurrió aquella noche nadie lo sabe, quedó entre el joven apuesto oficial y el fantasma de la mujer. Solo se sabe que a la mañana siguiente encontraron al oficial en el suelo en lo alto de los muros. Estaba inconsciente y tenia a su lado, su espada partida en dos, una calavera y un rico brocado de color azul.

Cuando el joven volvió en si, no recordaba nada: había perdido la razón y nunca pudo explicar de lo sucedido esa terrible noche en que se encontró con la Dama Azul. Pero cuentan que, de la dama, nunca más se volvió a saber, nunca más fue vista paseandose por las murallas del castillo de Nuestra Señora de los Ángeles en la ciudad cubana de Cienfuegos.

dimarts, 14 d’agost de 2007

Problemes informàtics



L'altre dia el meu ordinador va fer Poof! i va dir prou, que després de set anys i dues reparacions a vida o mort, ja en tenia suficient.
No és ben bé que s'hagi mort del tot, de tant en tant funciona grinyolant i queixant-se contínuament, per això mateix no puc enrefiar-me, ja em va espantar molt l'altre dia quan després de la tormenta, i mentre estava treballant en la meva nova novel·la, de sobte em va sortir un missatge que deia: error de excepción grave, error en disco duro.
Aggggggggggggg!
I jo, com sempre, sense ni una còpia de seguretat. Per sort, després d'un dels famosos "para i engega" dels informàtics, va arrencar durant cinc preciosos minuts que em van permetre enviar-me per correu electrònic tots els fitxers i salvar-los. Menys mal! Això sí, tota la feina d'aquella tarda va quedar perduda per sempre més.
Ara espero amb ànsia la paga extraordinària del mes de setembre per poder anar fins a la botiga i comprar-me un ordinador nou de trinca. Un mal de cap més perquè no sabré quin comprar-me ni si fixe o portàtil, Apple o Windows, Windows XP o Vista... Bé, ja m'han avisat que el Vista ni mirar-lo, que va fatal.
I mentrestant a escriure com els nostres avantpassats, a mà, en una llibreta i amb bolígraf negre, això sí, les manies s'han de conservar.

dimecres, 1 d’agost de 2007

Vacances i Mandra

Ja s’ha acabat la festa major i sembla que tot torna poc a poc a la normalitat. Bé, ben bé a la normalitat no, perquè estem a 1 d’agost i a la feina ja es nota que molta gent fa vacances. No sé a què es deu que tothom vulgui fer vacances el mateix mes, amb el bé que va fer-les en mesos que no hi ha gaire gent als llocs i que encara fa bon temps com és el setembre.


Aquest any les meves vacances han anat com han anat, és a dir, enlloc de fer-les totes el mes de setembre, com a mi m’agrada, vaig fer quinze dies el juny i la resta, això sí, al setembre, tot i que no crec que en aquelles dates pugui anar de viatge, perquè ja l’he fet. Per cert, que encara tinc algunes coses per explicar de Cuba, però amb l’escapada a la Provença, la festa i la mandra que fa tancar-se a casa davant de l’ordinador, ho tinc tot una mica oblidat.
Mandra, sí. Amb el bon temps només tens ganes de sortir a passejar o d’anar al cine a refrescar-te (congelar-te) una estona amb l’aire condicionat o de torrar-te a la platja… però tancar-te al despatx a connectar-te a l’ordinador, actualitzar el blog, escriure, etc. costa molt. Com a molt agafar un llibre i posar-te a la fresca sota un arbre. De totes maneres, per a què està l’estiu si no és per això!



divendres, 20 de juliol de 2007

És Festa Major!


Ja la tenim aquí, un any més, carregada d'espectacles, concerts, balls, atraccions, teatre, música... De tot per passar 8 dies sense dormir (sobretot els que tenim la zona de concerts a prop, però no em queixo, és un cop l'any).
Comença el dilluns 23 amb el pregó i acabarà el 30 amb un gran castell de focs (esperem que cap cohet impacti amb algun avió de Ryanair).
Jo aniré a alguns actes, no tots perquè seria impossible. De tots, el que més m'agrada és el correfoc i no perquè m'apasioni anar corrent darrera o davant dels diables, sinó perquè es fa a l'hora que s'ha de fer un correfoc, res d'aquestes tonteries de fer-los a les 10 del vespre, no, al Salt es fa a les 4 de la matinada. Això és un correfoc com cal i després a esmorzar xocolata amb xurros, ball del pijama i discomòbil fins ben entrat el matí.
De concerts en conec els de Seguridad Social i la Beth, però els Pereza (que diuen que tenen molt èxit, no en tinc ni idea de qui són) o si no, els Hotel Cochambre que tampoc conec. Potser és que m'hauria de posar més al dia amb la música.
Bé, doncs això, que si us ve de gust passar-vos per el Salt, doncs sereu benvinguts i podrem anar plegat a fer una copeta a les barraques.

dijous, 12 de juliol de 2007

Lacoste

Lacoste no té res a veure amb cocodrils ni polos o camises de marca. Lacoste és un poble del Luberon (una zona de la Provença) penjat literalment de la muntanya, de carrers estrets, gairebé verticals, empedrats amb unes pedres totalment llises per culpa de milers de passes arrossegant-se durant els segles. Amb cases situades en llocs impossibles, estretes, de pedra, amb un encant que només pot donar el temps i la història.
I, a dalt de tot, coronant el poble, com una peineta vella, un castell, però no un castell qualsevol. És un castell fosc, tenebrós, mig en runes que per accedir-hi has de travessar un fossat estret i recargolat, de roques verticals i altíssimes i després passar per un fràgil pont penjat al buit, és un castell que imposa, que fa por... no en va, va ser la residència del Marquès de Sade durant uns quants anys, quann va haver de fugir de Paris a causa dels escàndols provocats per la seva conducta, teóricament immoral, i pels seus escrits.

Des de dalt de tot del castell es domina tota la vall del Luberon, els altres pobles penjats d'altres muntanyes i, sobretot, els camps de lavanda. I el castell s'omple de llum i de vida, d'olors i de colors.
Costa abandonar aquest poble fet de pedra, però no d'una pedra grisa i freda, sinó de pedra calenta, viva.

I sobretot costa molt abandonar Lacoste perquè amb els carrers tan verticals i el terra tan relliscós, si no vas amb compte, vas a petar de dret amb el cul a terra.

dimarts, 10 de juliol de 2007

Provence

Una delicia. Així és com puc definir aquest cap de setmana passat a la Provença. I curt, molt curt.

La Provença bé es mereix una llarga temporada, no es pot veure només en un camp de setmana perquè és un lloc per disfrutar.

Vàrem visitar bàsicament l'interior del territori, deixant de banda la costa, tot i que també val molt la pena, però un parell de dies no dóna per tant. Hi ha molt pobles, poblets i ciutats amb molt d'encant, ruïnes romanes, antigues esglèsies, castells, palaus i natura, molta natura. I ara és una bona época per anar-hi perquè els camps de lavanda estan florits i és espectacular veure un camp tot de color lila d'una olor embriagadora... i ple d'avelles, això també.





No és extrany que pintors impressionistes com Van Gogh o Cezanne s'enamoressin dels colors i la llum d'aquesta terra per pintar els seus millors quadres.




D'altra banda vam aconseguir mantenir la sorpresa a la meva mare fins a l'últim moment i va estar ben feliç de celebrar el seu aniversari en un coquetó restaurant de Cassis, un poble de la Costa Blava, prop de Marsella, envoltada de la seva família.

dijous, 5 de juliol de 2007

Torno a marxar

Doncs sí, després de tot me'n vaig un altre cop, tot i que aquesta vegada no deixa de ser una escapadeta de cap de setmana fins a la Provença.

I és que m'han dit que en aquesta regió francesa ara és l'época en que està ben florit l'espígol i com és una planta aromàtica que m'agrada molt, vaig a descobrir camps i camps d'espígol!

(Per cert, l'espígol i la lavanda és la mateixa planta? És un dubte que sempre tinc).

De fet aquesta és una escapada amb tota la família: el meu company, la meva germana amb el marit i els nens i la meva mare per celebrar l'aniversari de la meva mare que és diumenge (Ei! No digueu res que és una sorpresa i ella no ho sap que ens anem de viatge!). Ho fem d'aquesta manera perquè aquest any és l'any dels aniversaris robats i volem evitar que algun desalmat provinent del passat llunyà li pugui robar. (jejejeje!)

Us deixo amb una foto dels camps que veuré:

dimarts, 3 de juliol de 2007

Consternació

Així es queda un després de saber d'un atemptat, per la crueltat del mateix i, sobretot, per la seva irrecionalitat.

Però molt més consternat et quedes quan el teu destí previst durant dos anys seguits és el lloc de l'atemptat: Iemen.
L'any passat havíem consultat agències de viatges i mirat infinitat d'informació per viatjar al Iemen però finalment va sortir una oportunitat d'anar a Guatemala que no podíem desaprofitar de cap de les maneres.

Aquest any, com l'anterior ens havíem quedat amb les ganes, també teníem el mateix destí al cap: Iemen. També havíem demanat pressupostos i informació. Finalment uns amics ens van propossar anar a Cuba i vam pensar que, ja que en Fidel estava tant malalt, valia la pena aprofitar d'anar al país caribeny abans que en Castro es mori i tot canvii a Cuba.

Un any més Iemen quedava postergat. I segurament ho quedarà per sempre.
Però el pitjor de tot és que et queda aquella sensació de pensar que si no ens haguessim decidit finalment per Cuba, el nostre destí hauria estat el Iemen i ara potser... amb una mica de sort, per tema dates, només hauríem de lamentar la cancel·lació del viatge.

Tot plegat m'ha fer reflexionar força.

dilluns, 18 de juny de 2007

Nostàlgia de La Havana coneguda

Ara sí, ara que el viatge s'ha acabat i torno a casa, a la realitat, ara que l'he conegut i ha complert les espectatives que tenia sobre ella, ara ja puc dir que sento nostàlgia de La Havana.

Quan vaig arribar sentia com si ja la conegués, no era una ciutat desconeguda, estranya per mi, al contrari, em sentia com a casa, em sentia bé caminant pels seus carrers, per les seves places, sentint els sons i sorolls intensos, les olors, els colors caiguts dels edificis senyorials en runes, l'amabilitat de la gent que no té res però és feliç i creu en el futur amb optimisme... I ara això queda lluny, massa lluny, encara que restarà per sempre dins meu, en el meu record, en el meu cor.

Però també sento nostàlgia de tot Cuba, de tot el país, de totes les ciutats i pobles que he visitat perquè Cuba no és solament La Havana, aquesta ciutat és un petit reflex, de vegades distorsionat, de la realitat del país. Un país de contrastos, de palaus i cases senyorials en runes habitades per gent que no té res més que les esperances en un futur que es tradueix en poder menjar cada dia, en aconseguir uns pocs pesos convertibles que es convertiran miraculosament en uns quants centenars de pesos nacionales que els serviran tansols per sobreviure una setmana més, però tot i això no es queixen, tenen un somriure feliç als llavis, un divertit ball al cos i una melodia alegre per cantar i, a sobre, compartiran amb tu de bona gana el poc que tenen, oferint-te la seva pobre llar plena de colors vius i alegres, perquè com diuen "soy pobre, pero me gusta atender bien a los invitados".

Queden tantes històries viscudes, tantes emocions, tants amics, tants records, tants sentiments, que una vida no és suficient per viure-la a Cuba.

Cada dia és una història, a cada minut una emoció, un gest, una paraula, una mirada d'algú que passa al teu costat i el mires un segon i descobreixes tota la força continguda d'aquell gest, aquella mirada, que et desperta uns sentiments intensos dins teu:

una dona amb una carta pel seu marit; una mare preocupada per la seva filla; un nen feliç jugant a caniques al carrer; un noi amb el desig de poder seure un dia en la terrassa d'un bar; una dona contenta de trobar un barret de palla en un banc del parc; la pesca d'un peix; una queixa perduda per no tenir llet; l'enyorança d'un fill emigrat a Miami; la impotència de no poder viatjar; el noi que no sap com es corda el cinturó de seguretat del cotxe; la casa sense aigua corrent però amb un jardi ple de roses; la botiga buida; la senyora de la cartilla de racionament; la jinetera que busca clients des del bar; els nois que juguen a beisbol sense bat al mig del carrer; les cues per poder comprar un gelat amb només un sabor per poder escollir; les dones que criden divertides i coquetes quan els fas una fotografia; les noies amb els seus uniformes infantils d'escola; el barber que talla els cabells al carrer; la paradeta portàtil de sucs naturals; la senyora que ven collars per poder menjar aquell dia; el pintor que celebra la venda d'un quadre; la noia que somia viatjar a Barcelona; el noi que vol ser català; el rom al carrer; les onades del Malecón; les esglèsies de Camagüey; el carnaval de Morón; l'entrepà de rostit de porc d'una parada de carrer; els cayos; la fastuositat del Ché a Villa Clara; l'elegància de Trinidad; la barbaritat de Varadero; el viatge en el temps de Viñales; l'afrancesament de Cienfuegos; la senzilleda de Sancti Spiritus; la pobresa de Nuevitas; la prosperitat de Matanzas; el fabricant d'autèntics puros havanos; l'artesà dels llibres; el doctor interessat per la història cubana; el noi tímid que no gosa acostar-se; l'avi de Càrdenas...

Tantes i tantes històries que donarien per escriure un bloc sencer durant un any per no oblidar-les mai, tot i que sé que això és impossible, oblidar-les. Mai es pot oblidar una vida viscuda intensament durant quinze dies.

dijous, 31 de maig de 2007

Cubáname

Ja ha arribat el dia de la partida! Aquest vespre encarem el viatge i demà al matí a primera hora agafem l’avió destí La Havana amb la maleta plena d’il·lusions i també paquets i multitud de regals per molta gent que ens ha passat diferents encàrrecs, així que farem turisme però també coneixerem les diferents persones a qui hem d’anar entregant els paquets.

Ara, com sempre, estic neguitós per l’avió i fins que no estigui allà dalt dels núvols (sí, ja ho sé, una mica més als núvols) no estaré tranquil. I és que per a mi, el pitjor de l’avió és quan s’enlaira, un cop està a dalt de tot, a altura i velocitat de creuer o com es digui, ja em tranquil·litzo i puc llegir, mirar la pel·lícula o escriure.

Però a part del tema de l’avió, estic amb ganes d’arribar a Cuba, de veure els escenaris de pel·lícules tan fantàstiques com "Guantanamera"



o "Habana Blues"



de passejar pels carrers de La Havana, de Trinidad, Cienfuegos o Camagüey, de banyar-me a les platges blanques dels cayos, de conèixer gent, viure el país i descobrir la seva realitat de primera mà… En definitiva, ganes d’imbuir-me de noves experiències, de noves vivències, de nous aires, de nova gent, de noves sensacions.

Dubto que pugui connectar-me gaire des d’allà, així que tornaré a estar pel blog a partir del 16 de juny.

diumenge, 27 de maig de 2007

Participació

No vull fer un post sobre eleccions ni valorar els resultats en tal o qual poble o ciutat, només vull deixar una pregunta a l'aire:

Què està passant a aquest pais perquè la gent "passi" d'anar a votar?

Jo ja no em crec el que diuen els polítics que la gent està desencantada i farta de la crispació. En part pot ser cert, però qui segueix el curs polític, va a votar. No, jo m'inclino més per pensar que a la gent, a la societat, al nostre país, l'importa un pebrot el que passi més enllà de la porta de casa seva. Perquè pots estar crispat amb el tracte que van fer per l'estatut, pots estar desencantat de la política estatal i fins i tot de la Generalitat, però coi, avui parlavem d'escollir el responsable que farà que tingui el meu carrer asfaltat, els fanals amb llum, la vorera neta, qui m'ajudarà si he d'anar als serveis socials, qui farà que tingui la cultura més a prop, qui construirà una escola bressol pels nostres fills...

Avui s'escollien els nostres representants més directes i la gent no ha volgut fer ni l'esforç de decidir qui seran: "que escullin els altres i a mi que no m'atabalin", deuen dir.

El que passa en aquest pais, que no ha deixat encara de ser un pais de pandereta, una república bananera, queda molt ben reflectit en l'anunci d'Ikea "la república independent de casa teva" i el que passi a la comunitat on vius, que els donin "morcilla", com diuen els espanyols.

Realment la cosa no va bé i no crec que la culpa la tinguin només els polítics, però sempre és més fàcil culpar als altres que mirar-nos una mica a nosaltres mateixos.

Jo sí que cada cop estic més desencantat però no dels polítics (que també) sinó de la societat on em toca viure, dels veïns, de la falta de respecte, de la perdua de valors, d'ideals, de fer coses per la comunitat i no tenir resposta, del passotisme de la gent, del individualisme excloent, de la intolerància (tot i que jo no vull ser tolerat, sinó respectat), de la mala educació, de les envejes, de la malícia de la gent, de la violència verbal i física gratuïta...

Mirant la història d'aquest pais al llarg dels segles, no sé si tenim remei, segurament no, però tirarem endavant, com ho hem fet sempre, més malament que bé, però endavant.

I a tot això encara hi ha gent que creu en el nostre pais i ve a viure a aquí i voldria participar en la vida comunitaria votant a les eleccions i no pot perquè no els deixen. Potser en tindrem sort d'ells. Però mentre tant, quin exemple els donem!