dimarts, 27 de novembre de 2007

Dietari 76

Anant al mar els homes s'agermanen, venint del mar mai més seran esclaus.
Joan Maragall

15 comentaris:

Anònim ha dit...

"El meu amic, el mar...".
Aquells que viviu o heu nascut lluny d'ell, no us arribareu mai a imaginar quant se l'arriba a anyorar...

Ferran ha dit...

Al venir a viure a Berlin pensava que portaria fatal no tenir el mar a prop. Al final no ha sigut així, potser perquè el verd, omnipresent, compensa la manca de blau. De tota manera, quanta energia dóna ser-hi a prop!

Arare ha dit...

què seria jo sense el meu mar...

Deric ha dit...

Anònim i qui t'ha dit que jo vaig nèixer lluny del mar????

mossèn ha dit...

mar ... ui !!! ... m'ha vingut un malpensament !!! ... salut

isnel ha dit...

Fa tants dies que no el veig...

nimue ha dit...

a mi em costaria molt viure lluny del mar. Ho sé.

words ha dit...

te deix el mar...

Mikel ha dit...

Quan en Joan MAragall va escriure aixo suposo que encara no hi habia cayukos , perque el pobres que venen en patera o cayuko del mar si que seran esclaus... en fi , perdo per trencar la magia del moment.

Anònim ha dit...

Jo no he dit pas que tu, Deric, hagis nascut lluny del mar. Ara bé, una cosa també és certa, del teu mar al meu, al de la Costa més Brava, hi ha alguns matisos...Però en fi...jo que em pensava Deric que havies nascut sota una col...

Joana ha dit...

Joi sóc de terra endins, de volcans i fagedes. M'agrada el mar però si mai em perdo em trobareu al mig del bosc. ;)

Striper ha dit...

Jo soc de terra endins pero el riu també va capa el mar.

Deric ha dit...

Certament, Anònim, el meu mar, el que em va veure nèixer (el mateix que el teu encara que a diferent costa) és més tranquil i més ample.
Jo vaig nèixer al cim d'una de les muntanyes que encerclen la ciutat i des de l'habitació es veia el mar blau, intens, profund, immens.
I la meva mare em va dir a cau d'orella: "veus aquella immensitat tant blava? algun dia tu seràs com ella i conqueriràs el món."
Sempre li dic: "no tens dots de bruixa, encara no he conquerit la immensitat, només un petit trosset, important per mi, si més no."
I ella em contesta: "la immensitat l'ha de trobar cadascú al seu nivell. La immensitat no vol dir que sigui infinit ni la fi en si mateixa, la immensitat és a dins d'un mateix, així com cadascú té el seu propi mar."
Potser no serà bruixa, però és sabia.

ddriver ha dit...

durant un temps vaig viure en un poble sense mar,i no es pot descriure la falta que et fa,quan estaas acostumat a veure´l cada dia

zel ha dit...

Ui, venint del mar ara n'hi ha molts que seran esclaus. El mar ens allibera, pero nomes als que tenim la sort de poder-lo gaudir, sense que ens doni res a canvi, abra�ades, Deric.