dilluns, 15 d’octubre de 2007

Nit de nits


Allà on la lluna acaricia el mar existeix un lloc desconegut, misteriós on només poden arribar els escollits recorrent un tortuós camí d'aigua.

Jo el vaig fer. Va ser una nit, de matinada, quan vaig sentir una veu que em cridava i, al mirar per la finestra, el vaig veure palplantat al mig de la platja, mirant-me amb un somriure als llavis.

El vaig seguir però aviat la seva presència es va esfumar com la boira s'esvaeïx en el mar i em vaig trobar sol, abandonat, desemparat, caminant al mig del mar.

La foscor, només trencada pel dèbil reflex de la lluna creixent, em produïa una sensació de fredor més intensa que les aigües però jo continuava endavant, empès per una força desconeguda que només podia provenir d'ell.

Vaig arribar.

La lluna acariciava el mar i de l'aigua saltaven espurnes blanques de llum. Vaig allargar la mà fins a tocar-la. Em sentia petit, infinitament petit, acaronant la lluna que es deixava tocar com una mare deixa que la toquin els seus fills i em va mostrar l'univers, em va fer formar-ne part. Jo ja no era jo, era un petit àtom viatjant per la immensitat de la galàxia passant per estrelles, planetes, llunes i sols, sentint a cada instant milers de vides travessant-me, fonent-se en mi, en cada partícula del meu ésser. Jo era estrella, planta, aigua, animal, aire, pols, no-res, tot.

I em va tornar: la lluna havia deixat d'acariciar el mar, la màgia s'havia perdut però allà era ell, esperant-me amb un gran somriure acollidor, calent, tendre i em vaig deixar endur. Caminàvem agafats de la mà, com dos enamorats, i em va portar fins a la platja. La sorra s'enfonsava als nostres peus. Se'ls va mirar i va riure divertit. Jo també vaig riure. Em va mirar. Els seus ulls eren profunds i m'hi vaig perdre fins que em va passar la mà pel rostre i em va besar els llavis amb dolçor. Vaig sentir el poder de la seva força penetrant per la meva boca com un darrer alè de vida i va desaparèixer.

Em vaig quedar sol, abraçat a l'aire, al mig de la platja mentre la llum del dia s'apoderava de la nit i vaig entendre que ara formava part d'ell o ell de mi, ens havíem fos com la lluna amb el mar, com la nit amb el dia, com la vida amb la mort.

10 comentaris:

Júlia ha dit...

Et veig -llegeixo- molt romàntic...

Ferran ha dit...

Wow! Sigui un relat imaginari o basat en fets reals, deu n'hi do com ho has expressat. Molt bonic.

mossèn ha dit...

oh, síiiiiiiiiii ... salut

Petitabruixa ha dit...

Nen, què bonic !!! A mi no m'escriuen coses així..No hi ha dret !!! Ja en té sort, ja, el teu amor;-)

Petonets, guapíssim !!!

p.d.: cada dia clico al teu bosc!

Mikel ha dit...

plas plas plas genial!!

words ha dit...

uau Deric! m'ha encantat, m'ha encantat, m'ha encantat...!!

I jo segueixo somian que algun dia escriure tan be com tu, i tambe sree escriptora....snif...

euria ha dit...

Molt bonic!! Escrius molt bé, esperant el pròxim :)

barbara ha dit...

hola que tal?
M'ha encancat el teu post molt i molt maco

muak

joan ha dit...

No sé què té la mar, sobretot de nit. Hi ha una nit i una platja per cadascun dels nostres somnis, hi ha també la presència d'algú que de vegades no sabem ben bé qui és o qui voldria que fora, de vegdaes només som nosaltres mateix o allò o qui estimem que és fon en el nostre cor i ix, ix i ix ... hi ha poques ocasions en què açò succeeix però quan ocórre és quan podem dir que estem amant :) sempre hi ha una nit i una platja i també un amor :) besets

Déjà vie ha dit...

i qui era ell...?