dimecres, 31 de desembre de 2008

Barrufem una festa?



- Ei nois!!!! Barrufem una gran festa?



- Què ha dit?
- Si volem barrufar una festa?
- Una festa? Per què? Què celebrem?
- Que avui comencem un any nou.
- Un any nou? I serà millor que el 2008?
- Segur que sí! N'estic convençut.
- I cantarem?



- Cantarem i ballarem i barrufarem i ens divertirem.
- Què bé! Jo vull barrufar a la festa!!!! M'hi barrufes?
- I és clar que sí! Tots esteu barrufats a la festa!



- Ei! He dit tots!!!! Més barrufets!
- Què bé! Correu, barrufem ràpid a la festa de cap d'any!



- Així m'agrada! Ben ple de barrufets i barrufetes!!!



- I nosaltres, i nosaltres? També podem anar a la gran barrufafesta?
- Sí, vosaltres també. Anem-hi tots!
- BON ANY NOOOOOOOOOU!!!!

diumenge, 28 de desembre de 2008

M'han regalat un lloro

El tió, que sempre està a l'aguait del que m'agrada o necessito, aquest any s'ha portat molt bé i com sap que ara viatjo molt i que conduir i parlar pel mòbil no està gens bé (que jo no ho faig, eh!), doncs m'ha cagat un Mans Lliures Parrot.



Ja tinc ganes de tenir-lo instal·lat al cotxe i estrenar-lo!

Bé, sí, ho confesso, la cagadeta del tió va donar més de si i hem va portar més cosetes: una cartera que em feia falta, calerons, una tauleta, i el que em va fer més gràcia de tot:


dilluns, 22 de desembre de 2008

Els nadals al Palau



Hi havia un temps que els nadals tenien lloc en un petit poble amb el majestuós nom de Palau que tenia un castell en runes on els nena anaven a jugar a cavallers i princeses i on passaven mil i una aventures entre les parets de pedra plenes de misteris.

Els nadals a Palau eres feliços pels nens: feia fred i, de vegades, fins i tot nevava, i als vespres s'encenia la llar de foc i els pares explicaven rondalles a la vora del foc mentre es coïen unes patates al caliu i els nens s'imaginaven que vivien aquelles històries fantàstiques.



Llavors arribava la nit de Nadal i apareixia el tronc del tió i mentre tota la família sopava, ell els observava atent, esperant l'hora de posar-se a treballar. Els nens gairebé ni podien sopar de nerviosos com estaven, mirant contínuament de reüll la cara alegre del tió.


Finalment el sopar s'acabava, apareixien els torrons i passaven al costat de la llar de foc on s'esperava pacientment el tió.

De cop un "Patapam!" feia córrer els nens cap a les seves habitacions per amagar-se fins que els pares els cridaven per a que tornessin al menjador. Llavors donant copets al cul del tió amb un pal, cantaven una cançó:

"Caga tió, caga tió, que si no cagues et donaré un cop de bastó!" Pam! Pam! Pam!

Sota la manta que tapava el cul del tió apareixien, per art de màgia (perquè us asseguro que abans de picar-lo no hi havia res sota la manta!), un munt de regals i llaminadures per a tota la família. I tots gaudien molt dels regals fins que es feia l'hora d'anar a dormir.

Pel matí el tió ja havia desaparegut fins el següent any però els nens el cercaven per tot arreu: pel menjador, per la llar de foc apagada, pels troncs amuntegats per cremar, pel jardí, amb els abrics ben cordats, pel voltant de l'arbre de Nadal guarnit, però enlloc hi era: havia desaparegut totalment. Però no tenien temps de preocupar-se perquè el pare els cridava per anunciar-los l'arribada dels avis i sortien corrents a rebre'ls i omplir-los de petons.

I poc a poc la casa s'omplia d'oncles i tietes, de cosins i de cosines i jugaven tot el dia i menjaven torrons i dolços i tenien algun regal més i no volien que s'acabés el dia, de tan feliços com eren.

Ara aquell poble anomenat Palau ja no existeix, s'ha convertit en una petita ciutat. I el castell ja no està en runes, l'han restaurat i transformat en un museu. I la casa amb jardí amb un arbre de Nadal guarnit i una calenta llar de foc, ha desaparegut en les boires del temps, però sempre quedarà el record d'aquells nadals viscuts des de la innocència de la infància perduda.

No tornaran aquests nadals, però cada 24 de desembre, un bri d'esperança fa renéixer el nen que un dia s'amagava a l'habitació mentre esperava que al tió se li passés la vergonya de fer les seves "coses" al mig del menjador.

A TOTS ELS QUE NO DEIXEM DE SER NENS: BONES FESTES!!!



dimarts, 16 de desembre de 2008

Venècia em fa un regal


Palau Ducal inundat. Photo by F.Mayol ©

L'últim dia passat a Venècia va ser el del meu aniversari. M'agrada passar-lo en un lloc especial (Paris, Granada, Bilbao...) i aquest any, va ser la ciutat de l'amor i dels canals qui havia de fer-me d'amfitriona.

Les altres vegades que hi havia estat van ser a l'estiu i pels carnavals, per tant, l'havia vist plena de turistes amb "calces" curtes i plena de gent disfressada d'època, però mai l'havia vist inundada.

Vam arribar a la ciutat set dies després que l'aigua inundés un 99% de la seva superfície en la que va representar la pujada d'aigua més alta dels darrers 22 anys, i ja estava totalment recuperada. "L'aqua alta" és una molèstia molt gran pels venecians que veuen carrers impracticables, comerços tancats, transport públic tallat, haver de caminar pel cim de passeres estretes que, de vegades, no porten enlloc i haver de calçar-se unes botes d'aigua com si tots els venecians anessin a pescar al mateix temps, mentre en una bosseta porten les sabates que han de dur mentre són a la feina. Sí, ja hi estan acostumats, però això no treu que els emprenyi força.


Plaça Sant Marc. Photo by F.Mayol ©

Doncs bé, el dia del meu aniversari, Venècia em va regalar la visió d'una ciutat amb "aqua alta". Però es va comportar bé perquè les aigües només van pujar mig metre i aquesta alçada, que és suficient per inundar els barris més baixos, no causar gaires maldecaps als venecians, mentre que als turistes ens proporciona una imatge de postal ben curiosa i romàntica.

A més, plovia, i diuen que si entres o surts de Venècia plovent vol dir que hi tornaràs. A mi se'm va complir.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Passejant per Venècia


Venècia. Dia 1. Photo by F.Mayol ©

Passar quatre dies a Venècia és com passar quatre dies en uns altres temps, quan en el món es vivia d'una forma diferent i més si tens la sort de poder gaudir d'ella amb pocs turistes, com ens va passar a nosaltres (el fred, la boira, l'aqua alta i els dies laborables van ajudar molt).

Aquesta era la tercera vegada que hi anava a Venècia i cada cop he trobat una ciutat diferent: Venècia és única però mai és igual. I cada cop em pregunto el mateix: què té Venècia? La resposta és clara: tot i res.

Res, perquè no és una ciutat amb museus, llocs d'oci, grans monuments, etc. I tot perquè en ella mateixa és un gran museu.

Però no era això el que m'interessava d'ella aquest cop, sinó viure-la, passejar pels seus carrers i "campi" i veure la vida quotidiana de la seva gent. I és clar, prendre quatre notes per un possible futur llibre.

Com es pot apreciar a la foto, la boira i el fred no ens han deixat en cap moment. Fa un fred humit molt intens que es fica dins dels óssos per no deixar-te en tot el dia, només anant-hi ben calçat i amb uns bons mitjons, pots fer-hi front. Crec que és més important l'abric dels peus que del cos perquè la humitat entra del terra moll per la sola de les sabates i puja lentament fins al cap. Jo hi anava bé calçat però també ben abrigat de cos, amb gorro, bufanda i guants i vaig aconseguir no passar gaire fred, només una miqueta, lo just.

La boira comença a envair la ciutat a primera hora de la tarda, ve de la llacuna i es fica pel gran canal i després pels altres "rio", carrers i "campi" i no et deixa veure ni tres passes per davant del teu nas. És perillós, sobretot pels carrerons estrets que acaben de sobte en un "rio". Això i el fet que es fa de nit molt aviat, cap a les 16:30 h, les hores de foscor són molt llargues. L'últim dia, però, la boira no ens va abandonar en cap moment des que vam sortir al carrer a les 8 del matí, suposo que ens volia acompanyar per fer l'aqua alta que hi havia com més atractiva.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Venècia

He tingut un regal d'aniversari avançat



i és clar, com no, ara he d'anar a Venècia a comprovar si aquestes passejades són certes o no. I també comprovar si l'aqua alta ja s'ha tornat aqua baixa.

Venècia m'espera per poder celebrar el meu aniversari com cal!

dijous, 4 de desembre de 2008

Dietari 92


Imatge: www.smart-kit.com

L'atenció és l'aplicació de la ment a un objecte. La primera condició per pensar bé és atendre bé.

Jaume Balmes

dimarts, 2 de desembre de 2008

Claude Lévi-Strauss



Divendres passat, 28 de novembre, es va celebrar el centenari del naixement de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss i en el país veí, França, li van retre un homenatge inauguran oficialment el teatre que porta el seu nom en el Museu du Quai Branly dedicat a l'art primitiu.

El museu va rebre infinitat de visitants (l'entrada era gratuïa) i les llibreries de París s'han omplert de novetats relacionades amb el centenari d'aquest magnífic antropòleg, així com la reedició d'algunes de les seves millors obres Saudades do Brasil (Plon) i Tristes Tropiques.

Tot i això el senyor Lévi-Strauss ha renegat d'aquest homenatge perquè afirma que amb actes d'aquest tipus, el que esperen és que la "palmi aviat perquè a la seva edat l'únic camí possible és cap a la decadència absoluta". Sàbies i lúcides paraules les seves, per ser un home en plena decadència, com diu ell.

Jo vaig conéixer l'obra de Claude Lévi-Strauss durant la carrera, en una assignatura que portava per nom "Antropologia dels pobles primitius" i em va semblar molt interessant tot i que aquesta assignatura no era de la meva especialitat. Recordo que quan va sortir el seu nom per primer cop a la classe vaig pensar:

"Deu ser el fundador de la marca dels pantalons?" Naturalment la resposta era no, bàsicament perquè aquest senyor es dedicava a altres menesters que dissenyar pantalons i que és gran, però no tant com per ser el creador dels famosos Levi's.

Promocionant "Un Salt al món"

Avui en el programa:



de la



I dins de l'apartat dedicat als blogs, el blog del dia era ni més ni menys que aquest que esteu llegint i m'han entrevistat per explicar una mica quina és la filosofia, del blog, el temps que li dedico, els comentaris, els posts... Ha estat molt interessant i agradable, a la vegada que inesperat.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Dietari 91



A les demandes justes s'ha d'accedir amb eficaç silenci.

Dante Alighieri

1 de desembre, Dia Mundial de la Sida: Dediquem un dia per lluitar en contra d'aquesta malaltia que s'estén imparablement en silenci i conscienciar a tota la societat per potenciar les mesures de prevenció. Perquè la sida encara està viva i continua essent una malaltia mortal. No ens relaxem!

divendres, 28 de novembre de 2008

Enyorant Friends

L’altre dia, mentre feia un dels múltiples viatges Salt-Bellaterra-Salt, pensava que en arribar a casa m’estiraria al sofà a veure la tele però no sabia què feien i posar-me a fer zàpping m’emprenya molt.

M’agradaria que hi hagués alguna sèrie que m’enganxés com ho va fer el seu dia Friends o Will & Grace i les vaig trobar a faltar molt.

No em perdia cap capítol de Friends al Plus, totes les temporades complertes, fins i tot em van fer plorar amb el capítol final. Després vaig recuperar la sèrie completa a Cuatro, fins que ja vaig començar a cansar-me de veure capítols repetits fins a la sacietat i la vaig abandonar. Però aquest abandonament no va significar en cap cas que em deixés d’agradar i que no l'enyori.



Una altra sèrie que no em perdia mai era Will & Grace tot i al maltractament que li va infringir La2 (emetia els capítols desordenats i no respectava els horaris). M’ho passava molt bé amb en Will, tot seriós però amb un punt de reinona, i la seva amiga Grace, la típica amiga de gais que no s’atreveix a viure la seva pròpia vida o en Jake, tendre tot i la seva esbojarrada vida, o la Karen, milionària excèntrica on les hi hagi, potser el personatge més divertit de tots, fins i tot la Rosario, la criada mexicana inculta però la més centrada i coherent de tots els personatges.

Potser és que ja no es fan sèries com aquestes o potser és que jo no les sé trobar.

dijous, 27 de novembre de 2008

SALT endavant.



Us convido a tots a la presentació del documental "SALT endavant. Les il·lusions que amaga la vida quotidiana". Un documental sobre la vida i les inquietuds de tot un poble que lluita per sobreviure.

Per més informació cliqueu sobre el cartell.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Dia Internacional contra la violència



Anava a posar el següent títol al post "25 de novembre, dia internacional contra la violència de genere" o amb les seves variants "violència de gènere"; "violència contra les dones"; o "violència masclista", però finalment he decidit escurçar-ho perquè crec que ha de ser un dia en contra de tota classe de violència d'aquest tipus.

No solament contra les dones es practica la violència domèstica, sinó també contra els nens que pateixen veure com els seus pares s'estomaquen o també dins d'una parella homosexual o també una dona que maltracta el seu marit (que hi ha però no es denuncien per vergonya).

Totes aquestes violències provocades perquè un o una indesitjable es creu superior o poseedor/-a d'una altra persona, són denunciables i hem de lluitar en contra.



Per tot això: "25 de novembre dia internacional contra la violència i els maltractaments"

diumenge, 23 de novembre de 2008

Guerra

Star Wars?



o

Trash Wars?


Paperera de Florència. Photos by F. Mayol

Home, dona o trans?



Llegia una entrevista a Antonia Sanjuan en la que se li preguntava per enèsima vegada la seva identitat sexual.

Quan la vaig veure a la pel·lícula de Pedro Almodóvar, "Todo sobre mi madre", em vaig creure perfectament el seu personatge de transsexual i, com jo, molta gent, fins el punt que el personatge es va menjar a l'actriu identificant-la totalment amb ell. No sé si això li ha fet més mal que bé, però en tot cas la va catapultar a la fama. Merescudament perquè la seva interpretació va ser magnífica.

No obstant, a cada entrevista que li fan li han de preguntar si és transsexual? No cal. Què importa si va néixer nen o nena, sigui com sigui ara és una dona i, per tant, no cal preguntar-li més, ja es veu: és dona i prou.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Ja ve Nadal?


Regal que em va fer en Jordi C el cap d'any 2008. Photo by F.Mayol ©

No sé si sóc jo que no estic preparat encara pel Nadal o és la gent que s'ha tornat boja o és el comerç que ja no sap què fer per vendre més però cada any el Nadal arriba més aviat.

No sé si us heu fixat que hi ha campanar d'esglésies que ja no treuen l'estrella de Nadal en tot l'any però aviat veurem botigues i carrers amb il·luminació de Nadal en ple mes d'agost!

Fa exactament 2 caps de setmana estàvem passejant per Sant Feliu de Guixols quan, de sobte, vam patir una visió esgarrifosa: a la porta d'un restaurant de categoria hi havia un arbre de Nadal amb les seves boles, cintes, ninotets, estrelles i llumetes encès!!!! Fa 2 caps de setmana!!! Era 1 de novembre!!!!

No estem fent un gra massa? A mi ja m'agraden els carrers il·luminats i les aparadors de les botigues amb arbres, decoració i tot això, però m'agrada veure-ho dos setmanes abans de Nadal, no dos mesos abans. Ara només falta que pels carrers ja ens posin el fil musical amb les típiques i espantoses nadales.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Pla dels Socs

Salt és un poble que no té atractius turístics ni és especialment bell. Va créixer a recés de la capital, Girona, i de les fàbriques tèxtils situades al costat de la sèquia, i als anys seixanta del segle XX va patir els efectes d’una especulació urbanística devastadora. Però tot i això encara podem trobar racons màgics on sentir-se a gust i d’altres fascinants on descobrir històries amagades.

Un d’aquests racons és el Pla dels Socs. Bé. No és ben bé un racó perquè és força gran però sí que té una certa màgia, sobretot pels elements que l’integren.

Escultures d'Adam i Eva


El Pla dels Socs el podem trobar al parc de les Deveses, al costat mateix de la riba del Ter. És una explanada on poder anar a passejar, a descansar o a estar una estona envoltat de natura. Allà tens gespa on estirar-te al sol calent de l’hivern i arbres que fan una ombra ben agradable a l’estiu. Però també hi ha la Font del Paradís amb el seu molí i les escultures d'Adam i Eva, fet tot per l’artista saltenc Lluís Mateu. Que no se m’enfadi en Lluís però, per mi, aquestes llúdrigues sempre m’han semblat dones d’aigua. He preferit veure-les així per recordar la llegenda de Salt i el riu i perquè li donen una mica més de misteri. I sí, és que a Salt també hi ha una llegenda, la del Fill de la Muntanya i la nímfa Mifigínia.

Llegenda de Salt


El Fill de la Muntanya i Mifigínia es van trobar un dia al costat d’un llac i només veure’s es van enamorar però el Fill del Tro, que també estava enamorat de la nímfa es va enfrontar al Fill de la Muntanya però va perdre i morir i el seu pare, el Tro, com a venjança, va fer engolir la nímfa pel llac, llavors, el Fill de la Muntanya, desesperat per haver perdut la seva estimada, es va llençar a les aigües del llac. L’endemà, la Muntanya, ben trista per la mor del seu fill, va voler que els enamorats estiguessin per sempre més junts i que res ni ningú tornés a pertorbar les aigües del llac i per això el va assecar i es va formar una gran plana on va créixer un poble petitó anomenat Salt en memòria del salt que va fer el Fill de la Muntanya per tirar-se a les aigües del llac i allà on reposaven els cossos dels enamorats, al bell mig del Pla dels Socs, va aparèixer una font, la Font del Paradís.

Font del Paradís


La llegenda té altres variants però aquestes, ja són una altra història.

dijous, 6 de novembre de 2008

Serrallonga


Fa uns anys, just acabada la dictadura, totes les pel·lícules i llibres que es feien a Catalunya tractaven de la guerra civil i les seves conseqüències. En part era lògic després de 40 anys de repressió en els que només hi havia una història "oficial".

Afortunadament això ha canviat i se'n fan productes que retracten altres èpoques de la història de Catalunya igual o més interessants i apassionants que aquells anys. Ho vam començar a veure, potser, amb la trilogia d'Albert Salvadó "Jaume I el conqueridor", una molt bona aproximació a aquest nostre rei. O amb "1714" també d'en Salvadó. Altres exemples són, naturalment, "L'església del mar", "La clau Gaudí", "Intrigues de palau" de Maria Carme Roca, "El pont dels jueus" d'en Gironell o el seu darrer llibre "La venjança del bandoler".



Però si ens adonem, el 99% són novel·les o llibres d'assaig. Què ha passat amb el cinema català? És gairebé inexistent i les pel·lícules que se'n fan pràcticament no hi ha cap d'època o històrica (si més no, de més enllà del segle XIX), bàsicament pels elevats costos que comporta realitzar-les.

Per això està bé que d'una vegada per totes, posem la nostra història al lloc que el correspon fent productes de qualitat pel gran públic i que donin a conèixer a tot el món que hem sigut un gran poble que va conquerir mig Mediterrani. Que és indignant que la gent sàpiga que l'Obama és el 44è president dels Estats Units però que ningú a fora de Catalunya sàpiga que Montilla és el president 128è de la Generalitat de Catalunya.



"Serrallonga", la mini sèrie que ha estrenat avui TV3, és un reflex d'això que dic. M'ha semblat una pel·lícula molt ben feta, amb una ambientació acurada, escenaris realistes, una molt bona adaptació amb un guió sòlid i àgil (una feina excel·lent d'un dels millors guionistes que tenim al nostre país, Manel Bonany) i unes interpretacions correctes.

Espero que aquest només sigui l'inici de molts més projectes semblants. Jo dono una idea per un proper: els almogàvers.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Un home a les fosques


Imatge Edicions 62

L’acció d’Un Home a les Fosques passa en una sola nit quan un crític literari, August Brill, de 72 anys, comença a inventar-se una història per ocupar les llargues hores d’insomni i així no caure en la nostàlgia dels records del passat (la mort de la seva dona, la tristesa de la seva filla o el dolor de la seva néta per l’assassinat de la seva parella a l’Iraq).

En aquesta història inventada Auster reflexiona sobre la crueltat i l’estupidesa de la guerra, i el suïcidi. En ella, els Estats Units estan essent devastats per una guerra civil en la que uns estats s’independitzen de la Unió i un home (arrencat de la seva realitat i portat a aquest univers paral·lel en guerra) ha d’infiltrar-se en les línies enemigues per assassinar el que creuen culpable de la guerra: l’home que ha inventat la història.

Brill vol convertir en realitat aquesta història inventada fent que el personatge principal l’assassini a ell, és a dir, l’ajudi a suïcidar-se. Llavors amb un gir de la història, Auster s’endinsa de ple en l’univers d’aquest avi, del dolor que té per la pèrdua de la seva dona i dels errors del passat que intenta esmorteir explicant-li a la seva néta i, d’aquesta manera ajudar-la a ella també a superar el sentiment de culpa que té per la mort del seu xicot.

És una bona novel·la que es llegeix d’una tirada, sobretot a partir del moment en que avi i néta comencen a parlar i es fa una reflexió sobre la tristesa, l’estupidesa humana, la societat actual i l’absurditat de la guerra, recuperant l’Auster més íntim, amb més sentiment, aquell Auster que ens deixava el cos trasbalsat pel pessimisme dels seus personatges.

Un home a les fosques


Imatge Edicions 62

L’acció d’Un Home a les Fosques passa en una sola nit quan un crític literari, August Brill, de 72 anys, comença a inventar-se una història per ocupar les llargues hores d’insomni i així no caure en la nostàlgia dels records del passat (la mort de la seva dona, la tristesa de la seva filla o el dolor de la seva néta per l’assassinat de la seva parella a l’Iraq).

En aquesta història inventada Auster reflexiona sobre la crueltat i l’estupidesa de la guerra, i el suïcidi. En ella, els Estats Units estan essent devastats per una guerra civil en la que uns estats s’independitzen de la Unió i un home (arrencat de la seva realitat i portat a aquest univers paral·lel en guerra) ha d’infiltrar-se en les línies enemigues per assassinar el que creuen culpable de la guerra: l’home que ha inventat la història.

Brill vol convertir en realitat aquesta història inventada fent que el personatge principal l’assassini a ell, és a dir, l’ajudi a suïcidar-se. Llavors amb un gir de la història, Auster s’endinsa de ple en l’univers d’aquest avi, del dolor que té per la pèrdua de la seva dona i dels errors del passat que intenta esmorteir explicant-li a la seva néta i, d’aquesta manera ajudar-la a ella també a superar el sentiment de culpa que té per la mort del seu xicot.

És una bona novel·la que es llegeix d’una tirada, sobretot a partir del moment en que avi i néta comencen a parlar i es fa una reflexió sobre la tristesa, l’estupidesa humana, la societat actual i l’absurditat de la guerra, recuperant l’Auster més íntim, amb més sentiment, aquell Auster que ens deixava el cos trasbalsat pel pessimisme dels seus personatges.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Tal dia com avui

Fa 4 anys, vaig començar una boja i desconeguda aventura i em vaig endinsar per primer cop en el món dels blogs. Ja no em vaig poder alliberar mai més.

El primer post que vaig penjar en aquell altre servidor, es titulava "Girona ha estat de Fires" i reproduia un text escrit en una cafeteria mentre esperava que em vinguessin a buscar.

Ha plogut molt des de llavors i m'han passat tantes i tantes coses que s'han vist reflectides en el blog, tota una vida de 4 anys. I espero que continúi per molt més temps. Encara ha de ploure molt al món.

divendres, 31 d’octubre de 2008

Dies de Fires


La Fageda d'en Jordà. Photo by F.Mayol ©

Aquests dies de Fires estan essent bastant estranys i no és pel vent, el fred o la pluja. No sé, són sensacions estranyes influenciades pels darrers esdeveniments de la meva vida, per d'altres nous que afecten a gent propera i, en certa manera, estimada i també perquè el gruix dels meus amics es troba a milers de quilòmetres amb un immens oceà que ens separa.

Del primer, ja se sap, amb els estudis estic molt ocupat, sort que m'he agafat dos dies de festa i tinc un llarg pont.

Del segon, espero que quedi amb un ensurt desagradable però sense més repercussions.

Del tercer ja falta poc per tornar-los a tenir aquí. És ben estrany quan la major part dels teus amics se'n va de viatge i saps que són feliços i que estan gaudint d'allò més, no pots evitar sentir una mena de nostàlgia i encara que es rebin puntualment uns emails que expliquen les seves fantàstiques aventures al País de l'Eterna Primavera, els trobes a faltar molt. Sort que aviat ja tornaran i tornarem a fer de les nostres.

Potser és la tardor, el mal temps, que em fa estar nostàlgic.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Dietari 90


Catedral de La Havana, 2007. Photo by Frederic Mayol®

La vida té un costat ombrívol i un altre de brillant. De nosaltres depèn l'elecció.

S. Smiles

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Sacrificis necessaris


Photo by F.Mayol ©

Pelar cebes és una feina que em fa acabar amb els ulls ben vermells i que em piquin tant que no els puc ni obrir i que em caiguin uns bons llagrimons.

Doncs bé, pelava una ceba com la de la foto amb els ulls gairebé tancats quan he pensat amb el màster que estic fent (perdó, ara en diuen "graduat superior") i amb els sacrificis que això m'ha comportat. Alguns no han estat gaire traumàtics, d'altres una mica més. Per exemple, he hagut de deixar temporalment la coral i la ràdio. No diré quin dels dos m'ha costat més, però sí que la vida i/o les meves costums han hagut de sofrir una transformació important i és que treballar de 8 a 3 a Salt (Gironès) i de 4 a 9 del vespre haver d'anar a Bellaterra quatre cops per setmana, altera la vida i els costums de qualsevol persona, a part de no deixar gaire temps lliure.

Només fa 1 mes que vaig començar les classes i encara m'estic habituant a aquest nou ritme, em costarà, ho sé, però ho aconseguiré. Tot sigui per una feina (i un sou) millor. Això sí, tinc la fortuna que la feina que faig ara m'agrada, per això aquest esforç suplementari.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Fragments II


Cargol turc. Photo by F.Mayol ©

Sóc un cargol
No sóc bové
No em volen ni per ficar-me a l'olla
Tot anirà bé!

divendres, 24 d’octubre de 2008

"Selva de Tenebres" © serà una realitat


Selva de Guatemala. Tikal. Photo by F.Mayol ©

"Selva de Tenebres"© serà aviat una realitat! No sé quan sortirà definitivament al carrer, aniré informant puntualment de tot el seu procés. De moment només puc dir que el contracte amb l'editorial ja està signat, ara només depèn d'ells. Si fos per mi demà mateix ja estaria editat i aniria a fer companyia al seu germà gran "L'aniversari robat" que està molt solet.

De què va?

Una família se'n va a l'Índia a buscar una nena que han adoptat però quan arriben s'assabenten que ha estat segrestada. El germà i l'oncle de la nena decideixen posar-se mans a l'obra i anar darrera dels segrestadors a través d'una selva inhòspita on s'hauran d'enfrontar a bèsties salvatges i a un terrible grup de mercenaris que tenen terroritzada tota una ciutat, si volen rescatar a la petita. Però no estaran sols, pel camí faran uns amics fantàstics amb qui compartiran aquestes aventures.

Perill, misteri, aventura, acció, baralles, trets, incendis, amistat... de tot això i més està formada la nova novel·la "Selva de tenebres"© .

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Turquia, dia 13, 14 i 15

Dia 13

Dia gris i plujós. A les 9 del matí, després d'esmorzar a l'hotel el típic esmorzar turc (ou dur, cogombre, tomàquet, formatge i olives), hem agafat el cotxe per fer els 190 quilòmetres que ens quedaven fins a Bursa on havien de tornar el Fiat Altea llogat. Bursa és una ciutat de gairebé 2 milions d'habitants bastant caòtica i ens ha costat una mica trobar l'agència d'Avis. Finalment, després de donar voltes per tota la ciutat durant una hora, l'hem trobat i hem tornat el cotxe.


L'autobus al ferry cami d'Istanbul. Photo by Frederic Mayol ©

De Bursa havíem d'agafar un autobús que ens portés fins a Istanbul i hem agafat el primer que sortia direcció a la capital. Ens hem equivocat perquè havíem d'haver preguntat quin era el que arribava primer, no el que sortia primer, perquè la línia que hem agafat, la Yalova, dóna més voltes que el 29 per acabar agafant un ferry, fer un salt pel mar i continuar ruta fent un parell de parades fins arribar a la terminal d'Istanbul gairebé 5 hores més tard.


Ferry. Photo by Frederic Mayol ©

Arribar al mateix hotel d'Istanbul és com una mena de descans, d'estar a lloc segur i conegut, Istanbul ens ha fet sentir una mica com el retorn a casa, sentir-nos còmodes. No ens hi hem estat gaire estona a l'habitació, hem sortit de seguida, aprofitant que no plovia, per anar a donar un volt fins Santa Sofia i la Mesquita Blava, sopar, mirar botigues i comprar algun souvenir.

Istanbul continua de celebracions per la fi del Ramadà que és d'aquí un parell de dies, i és plena de color, de vida i de gent pel carrer de festa, també és cert que avui és dissabte i ajuda a aquest ambient, a que les botigues siguin obertes fins tard i que el carrer estigui ple de parades de venda de tot tipus de productes.

Dia 14

El dia s'ha llevat terrible, molt gris i plujós, ha estat plovent tota la nit. Ara són les 8 del matí i no sé què podrem fer avui per Istanbul amb aquesta pluja. Per la tele hem vist que abans d'ahir la tempesta a la ciutat va ser molt forta, va tirar a terra arbres molt grans i, pel que sembla, també el minaret d'una mesquita que, al ser divendres i estar plena de gent, va provocar diversos ferits de consideració. No ho he acabat d'entendre, era la tele turca i només he pogut veure les imatges, el rètol d'Istanbul i deduir què ha passat.

Quan hem sortit ja plovia poc després de la tempesta d'aquesta nit i s'ha anat aclarint fins que ha sortit un sol radiant i nosaltres carregats amb jersei, jaqueta i canguro, i el sol era calent. S'ha mantingut força estona, cap a un parell o tres d'hores i després s'ha tornat a tapar però ja no ha plogut més fins a l'hora de dinar que ha caigut un ruixadet fort de curta durada que ens ha enganxat just quan dinàvem en un restaurant d'Istiklal Caddesi.

Hem decidit anar al costat asiàtic d'Istanbul amb el ferry i així passar prop de la Torre de Leandro situada en un illot a 100 metres de la costa i que servia de duana i peatge en el passat pels vaixells que travessaven el Bòsfor.


Torre Leandro. Photo by Frederic Mayol ©

La veritat és que el costat asiàtic, si més no Uskudar, no es diferencia gaire de l'europeu, potser més nou i arran de mar, més luxós. Hi hem estat poca estona, hem caminat a prop del mar, hem vist la Torre des de la costa, després una mesquita i un mercat.

Al tornar a Europa hem pujat amb el funicular pel Tünel a principi del pont Gàlata fins més amunt de la torre Gàlata. Aquest túnel és del segle XIX, no gaire llarg però es veu que va ser un dels primers del món, abans fins i tot que el metro de Paris, que travessava la ciutat per sota.(...)


Estació del Tünel. Photo by Frederic Mayol ©

(...) Hem entrat a un Hamam, el Çemberlitas, a que ens fessin una bona repassada per tot el cos. No hem agafat ni la tarifa bàsica ni la més cara i la veritat és que van tan per feina que sembla que vagin a prou fet. Primer de tot ens han portat a un quartet on ens hem despullat i posat per la cintura la tovallola típica que no recordo quin nom té. Després ens han fet passar a la zona de bany, una sala de marbre circular amb llucernaris al sostre i tot de fonts al voltant per anar-te ruixant aigua fresca. La sala ve a ser una sauna al centre de la qual hi ha una gran superfície circular de marbre calent on et fan estirar durant un quart d'hora perquè et relaxis i cremis toxines. Després un home m'ha cridat, m'ha fet estirar a sobre del marbre on era ell i m'ha començat a fer un massatge a lo bèstia per tot el cos que m'ha fet cridar tota l'estona del mal sobtat que em feia i de lo animal que era, seguidament m'ha rentat amb escuma de sabó i m'ha passat un guà de cri per treure tot rastre de brutícia.


Tovalloles del Hamam. Photo by Frederic Mayol ©

Després m'ha fet passar a una altra sala on m'ha banyat tirant-me aigua per sobre, m'ha tornat a ensabonar i m'ha tornat a fer massatge per braços, cames i finalment m'ha regirat el coll d'un costat i l'altre que em semblava que m'anava a arrencar el cap i m'he sentit espetegar totes les vèrtebres, seguidament m'ha tornat a aclarar i m'ha dit que ja em podia dutxar. Tot plegat potser he estat mitja hora però m'ha semblat molt més, tot i que he sortit amb la sensació que trobava a faltar alguna cosa més, que era pobre, una mica timo, encara que el senyor m'ha tret la rigidesa que tenia al coll de fa temps i el mal als bessons de les cames. He sortit com nou però forçat cansat. En definitiva, que hem sortit més cansats que quan hem entrat i sense relaxar-nos gaire.

Això ja s'acaba. Snif!

Dia 15

Últim dia! A les 15:15 h. surt l'avió però encara tenim temps de fer moltes coses. Hem anat a la Mesquita Blava per acomiadar-nos i fer les darreres fotos que, com feia només 15 minuts que havien obert, estava molt tranquil·la.


Catifa d'entrada a la Mesquita Blava. Photo by Frederic Mayol ©

Al sortir hem passat per Santa Sofia i després hem enfilat el camí cap a l'hotel amb molt calma, passant pel Gran Basar per fer alguna darrera compra. (...)

Una mica abans de les quatre de la tarda, amb més de tres quarts d'hora de retard, hem pujat a l'avió i ens hem enlairat de l'aeroport Atatürk d'Istanbul destí Barcelona. Darrera queden quinze dies molt intensos de veure moltíssimes coses, algunes molt interessants, d'altres no tant, però totes ens han aportat alguna cosa al nostre esperit. No sé si alguna vegada tornaré a aquest país, me'n vaig amb una sensació estranya, contradictòria, i no sé explicar per què. Sí que m'ha agradat Turquia però no sé si tornaria a venir, potser a Istanbul sí, potser a la Capadòcia també, potser a la costa de l'Egeu també, potser en llocs puntuals sí, però en conjunt no. No sé com explicar-ho. Perquè si dic que tornaria a tots aquests llocs és com dir que tornaria a tot Turquia perquè són, precisament, gairebé tots els llocs que hem visitat. Però no ho faria amb un conjunt, com ara, si no per separat, és a dir, a la Capadòcia, a Istanbul o a l'Egeu, en tres viatges diferents... i no crec que torni tres cops més a Turquia. Encara que mai se sap.

El vol ha durat 3 hores en les que només vèiem núvols fins que finalment s'ha distingit el skyline de Barcelona, tan conegut i estimat, i hem aterrat.

El viatge s'ha acabat.


Darrera foto. Catifa Mesquita Blava. Photo by Frederic Mayol ©