dimecres, 22 d’octubre de 2008

Turquia, dia 13, 14 i 15

Dia 13

Dia gris i plujós. A les 9 del matí, després d'esmorzar a l'hotel el típic esmorzar turc (ou dur, cogombre, tomàquet, formatge i olives), hem agafat el cotxe per fer els 190 quilòmetres que ens quedaven fins a Bursa on havien de tornar el Fiat Altea llogat. Bursa és una ciutat de gairebé 2 milions d'habitants bastant caòtica i ens ha costat una mica trobar l'agència d'Avis. Finalment, després de donar voltes per tota la ciutat durant una hora, l'hem trobat i hem tornat el cotxe.


L'autobus al ferry cami d'Istanbul. Photo by Frederic Mayol ©

De Bursa havíem d'agafar un autobús que ens portés fins a Istanbul i hem agafat el primer que sortia direcció a la capital. Ens hem equivocat perquè havíem d'haver preguntat quin era el que arribava primer, no el que sortia primer, perquè la línia que hem agafat, la Yalova, dóna més voltes que el 29 per acabar agafant un ferry, fer un salt pel mar i continuar ruta fent un parell de parades fins arribar a la terminal d'Istanbul gairebé 5 hores més tard.


Ferry. Photo by Frederic Mayol ©

Arribar al mateix hotel d'Istanbul és com una mena de descans, d'estar a lloc segur i conegut, Istanbul ens ha fet sentir una mica com el retorn a casa, sentir-nos còmodes. No ens hi hem estat gaire estona a l'habitació, hem sortit de seguida, aprofitant que no plovia, per anar a donar un volt fins Santa Sofia i la Mesquita Blava, sopar, mirar botigues i comprar algun souvenir.

Istanbul continua de celebracions per la fi del Ramadà que és d'aquí un parell de dies, i és plena de color, de vida i de gent pel carrer de festa, també és cert que avui és dissabte i ajuda a aquest ambient, a que les botigues siguin obertes fins tard i que el carrer estigui ple de parades de venda de tot tipus de productes.

Dia 14

El dia s'ha llevat terrible, molt gris i plujós, ha estat plovent tota la nit. Ara són les 8 del matí i no sé què podrem fer avui per Istanbul amb aquesta pluja. Per la tele hem vist que abans d'ahir la tempesta a la ciutat va ser molt forta, va tirar a terra arbres molt grans i, pel que sembla, també el minaret d'una mesquita que, al ser divendres i estar plena de gent, va provocar diversos ferits de consideració. No ho he acabat d'entendre, era la tele turca i només he pogut veure les imatges, el rètol d'Istanbul i deduir què ha passat.

Quan hem sortit ja plovia poc després de la tempesta d'aquesta nit i s'ha anat aclarint fins que ha sortit un sol radiant i nosaltres carregats amb jersei, jaqueta i canguro, i el sol era calent. S'ha mantingut força estona, cap a un parell o tres d'hores i després s'ha tornat a tapar però ja no ha plogut més fins a l'hora de dinar que ha caigut un ruixadet fort de curta durada que ens ha enganxat just quan dinàvem en un restaurant d'Istiklal Caddesi.

Hem decidit anar al costat asiàtic d'Istanbul amb el ferry i així passar prop de la Torre de Leandro situada en un illot a 100 metres de la costa i que servia de duana i peatge en el passat pels vaixells que travessaven el Bòsfor.


Torre Leandro. Photo by Frederic Mayol ©

La veritat és que el costat asiàtic, si més no Uskudar, no es diferencia gaire de l'europeu, potser més nou i arran de mar, més luxós. Hi hem estat poca estona, hem caminat a prop del mar, hem vist la Torre des de la costa, després una mesquita i un mercat.

Al tornar a Europa hem pujat amb el funicular pel Tünel a principi del pont Gàlata fins més amunt de la torre Gàlata. Aquest túnel és del segle XIX, no gaire llarg però es veu que va ser un dels primers del món, abans fins i tot que el metro de Paris, que travessava la ciutat per sota.(...)


Estació del Tünel. Photo by Frederic Mayol ©

(...) Hem entrat a un Hamam, el Çemberlitas, a que ens fessin una bona repassada per tot el cos. No hem agafat ni la tarifa bàsica ni la més cara i la veritat és que van tan per feina que sembla que vagin a prou fet. Primer de tot ens han portat a un quartet on ens hem despullat i posat per la cintura la tovallola típica que no recordo quin nom té. Després ens han fet passar a la zona de bany, una sala de marbre circular amb llucernaris al sostre i tot de fonts al voltant per anar-te ruixant aigua fresca. La sala ve a ser una sauna al centre de la qual hi ha una gran superfície circular de marbre calent on et fan estirar durant un quart d'hora perquè et relaxis i cremis toxines. Després un home m'ha cridat, m'ha fet estirar a sobre del marbre on era ell i m'ha començat a fer un massatge a lo bèstia per tot el cos que m'ha fet cridar tota l'estona del mal sobtat que em feia i de lo animal que era, seguidament m'ha rentat amb escuma de sabó i m'ha passat un guà de cri per treure tot rastre de brutícia.


Tovalloles del Hamam. Photo by Frederic Mayol ©

Després m'ha fet passar a una altra sala on m'ha banyat tirant-me aigua per sobre, m'ha tornat a ensabonar i m'ha tornat a fer massatge per braços, cames i finalment m'ha regirat el coll d'un costat i l'altre que em semblava que m'anava a arrencar el cap i m'he sentit espetegar totes les vèrtebres, seguidament m'ha tornat a aclarar i m'ha dit que ja em podia dutxar. Tot plegat potser he estat mitja hora però m'ha semblat molt més, tot i que he sortit amb la sensació que trobava a faltar alguna cosa més, que era pobre, una mica timo, encara que el senyor m'ha tret la rigidesa que tenia al coll de fa temps i el mal als bessons de les cames. He sortit com nou però forçat cansat. En definitiva, que hem sortit més cansats que quan hem entrat i sense relaxar-nos gaire.

Això ja s'acaba. Snif!

Dia 15

Últim dia! A les 15:15 h. surt l'avió però encara tenim temps de fer moltes coses. Hem anat a la Mesquita Blava per acomiadar-nos i fer les darreres fotos que, com feia només 15 minuts que havien obert, estava molt tranquil·la.


Catifa d'entrada a la Mesquita Blava. Photo by Frederic Mayol ©

Al sortir hem passat per Santa Sofia i després hem enfilat el camí cap a l'hotel amb molt calma, passant pel Gran Basar per fer alguna darrera compra. (...)

Una mica abans de les quatre de la tarda, amb més de tres quarts d'hora de retard, hem pujat a l'avió i ens hem enlairat de l'aeroport Atatürk d'Istanbul destí Barcelona. Darrera queden quinze dies molt intensos de veure moltíssimes coses, algunes molt interessants, d'altres no tant, però totes ens han aportat alguna cosa al nostre esperit. No sé si alguna vegada tornaré a aquest país, me'n vaig amb una sensació estranya, contradictòria, i no sé explicar per què. Sí que m'ha agradat Turquia però no sé si tornaria a venir, potser a Istanbul sí, potser a la Capadòcia també, potser a la costa de l'Egeu també, potser en llocs puntuals sí, però en conjunt no. No sé com explicar-ho. Perquè si dic que tornaria a tots aquests llocs és com dir que tornaria a tot Turquia perquè són, precisament, gairebé tots els llocs que hem visitat. Però no ho faria amb un conjunt, com ara, si no per separat, és a dir, a la Capadòcia, a Istanbul o a l'Egeu, en tres viatges diferents... i no crec que torni tres cops més a Turquia. Encara que mai se sap.

El vol ha durat 3 hores en les que només vèiem núvols fins que finalment s'ha distingit el skyline de Barcelona, tan conegut i estimat, i hem aterrat.

El viatge s'ha acabat.


Darrera foto. Catifa Mesquita Blava. Photo by Frederic Mayol ©

4 comentaris:

Striper ha dit...

Llastima que amb aquest post s'hagui acabat la cronica del viatge.

Deric ha dit...

Sí, Striper, el viatge ja es va acabar. Ara fins el proper.

unquepassava ha dit...

Déu n'hi do quin viatge, Deric. Jo només conec Istanbul, però em va agradar molt.

òscar ha dit...

és curiós però turquia no ha figurat mai en les meves travesses a l'hora de rumiar un viatge. sempre he optat per altres destins que creia més atractius.

i, després de llegir les darreres línies del teu post, segueixo sense saber si incloure-la o no a la travessa del proper estiu.

el illots em fascinen però ... que em maltracti el cos un massatgiste gens ni mica. :)