dimarts, 23 de desembre de 2014

divendres, 5 de desembre de 2014

dimarts, 2 de desembre de 2014

MASCLISTA!


Ahir i avui he vist dos situacions molt similars que m'han semblat d'altres èpoques. Són aquestes:

- Ahir. Estic fent cua per pagar la ITV i entrar el cotxe i darrera meu entra una noia amb els papers del cotxe i espera. Em toca, faig els papers, pago i surto amb el cotxe cap al passadís 1 on he d'esperar que sigui el meu torn. Al passadís 2 arriba un Mercedes d'aquells tan grans i veig un noi jove al volant i al seu costat la noia que tenia al darrera i penso: "mira que bé el noi, ell tan còmode mentre envia la seva xicota a fer cua i pagar!".

- Avui. Passejo la gossa i passo per davant d'una benzinera, hi ha alguns cotxes a la zona de neteja. En un d'aquests cotxes hi ha dues dones, una més jove que l'altre (mare i filla?). La gran espolsa les alfombretes del cotxe i la jove passa l'aspiradora per dins. Quan arribo per la vorera a la seva alçada veig que dins del cotxe hi ha un home gras escarxofat al seient del conductor mirant com les dones netegen.

No vull fer cap valoració extra a part del masclisme d'aquests homes, ja les fareu vosaltres, només remarcaré un fet objectiu: en tots dos casos les dones portaven mocador al cap.



divendres, 21 de novembre de 2014

DE QUAN LA DUQUESSA D'ALBA EM VA CEDIR EL PAS


Hi ha diverses categories de relacions humanes. Les més conegudes són la d'amics, coneguts i saludats. Però n'existeixen d'altres com la de vistos, referenciats, sentit a parlar i els creuats.

La meva relació amb la duquessa d'Alba era d'aquestes últimes, érem creuats. M'explico:

Fa uns anys era jo a Madrid i vaig anar al museu del Prado per veure una exposició temporal que m'interessava força (ja he oblidat quina, suposo que no seria tan bona). Com tenia temps vaig aprofitar també per veure algunes sales i els quadres que més m'agraden d'aquest museu. Després vaig agafar l'ascensor per pujar fins a l'exposició.

Pujava amb distret mirant el fulletó quan, de sobte, en el moment que ens apropàvem a la planta, sento una veu que em va semblar molt familiar. No la vaig acabar d'identificar, però la coneixia molt i no sabia de què ni d'on ni de qui. 

Arribem a la planta, s'obren les portes de l'ascensor i, de cop, allà davant meu tallant-me la sortida, hi havia una dona amb un pentinat escandalós d'escarola de color ros, gairebé blanc: era la mateixa Cayetana Fitz-James Stuart, la duquessa d'Alba, que parlava amb un home mentre esperava l'ascensor.

Em vaig quedar aturat una dècima de segon mentre ella es feia a un costat per deixar-me sortir de l'ascensor. Li vaig donar les gràcies i em vaig endinsar a l'exposició com si no hagués passat mai que una "Grande de España" m'hagués cedit el pas.


dijous, 20 de novembre de 2014

LA MODA DE...

La vaig veure per primer cop a Itàlia l'any passat i ja des del primer moment vaig pensar que era una moda estúpida.

Després, com no, va arribar aquí i no sé si a la capital a quallat gaire o no, per sort a províncies no gaire, són esporàdics els nois que la segueixen, de fet potser només els més fashion-victims-que-es-posen-qualsevol-cosa-que-estigui-de-moda-per-molt-hortera-i-incòmode-que-sigui.
Em refereixo a la moda de dur...


...els pantalons arremangats i les sabates de vestir sense mitjons (amb el mal que això fa als peus).

Però pitjor que això és la "trampa" que comença a vendre's a les botigues de roba interior tipus Calzedonia: els niquis de les nostres àvies!!!


De totes maneres sembla que a l'hivern aquests fashion-victims han aprés que sense mitjons fa fred i sense renunciar a arremangar-se els pantalons (¿? a sant de què amb la de modistes ben bones que hi ha pel món que poden arreglar perfectament els baixos dels pantalons per un preu ben mòdic!) es posen mitjons super-fashions (= més horteres encara) que es vegin bé.


Ais! La gent està ben "pillada".

dilluns, 6 d’octubre de 2014

CONVERSES DE CARRER 17


Rambla de la Maçana, Salt. Grupet de preadolescents amb la música del mòbil a tot drap. L'únic altaveu del telèfon distorsiona totalment la "música": una veu sense cap mena de melodia rapeja amb intenció de tenir ritme i rima i diu la frase següent:

"Llámame músico porqué soy único haciendo esta mierdaaaa..."

En una cosa té raó, és una merda de cançó (si és que se la pot qualificar així). Molts s'atreveixen a fer rap i no tothom serveix.

dimecres, 17 de setembre de 2014

JO MAI MAI

Mentre estem asseguts a taula, sopant, no puc deixar de mirar-te. No sé que menjo. No sé que bec. Només tinc ulls pels teus ulls que somriuen seguint el ritme pausat dels teus llavis quan escolten el que et diu ell. Ell. Jo. Som els quatre a taula. Tots quatre, com sempre. Ell, tu, ella i jo. Parlen, diuen alguna cosa que no sento perquè m'he desconnectat del món. El meu món ara, demà i sempre ets tu i no et podré tenir mai. L'estimes. Et vaig perdre... o potser és que no t'he tingut mai. Voldria creure que sí, que per un moment, encara que fos un instant fugisser, em vas estimar. Ho recordes? Érem al garatge d'ell al mig d'una festeta d'adolescents amb alcohol de garrafa i fumant d'amagat. Rèiem, bevíem, ballàvem i sense adonar-nos ens vam quedar sols en un racó, ens vam mirar fixament i ens vam besar amb passió, llavis amb llavis, llengua amb llengua, les mans recorrent els cossos buscant descobrir el llargament imaginat. Però no varem passar d'aquí. Per què? M'ho he preguntat milions de cops: per què no vaig continuar? Per què no et vaig proposar que ens perdéssim tots dos? Per què no vaig insistir? Per què et vaig deixar escapar? I ara és tard. Ets amb ell i l'estimes. I jo amb ella i no l'estimo. I continuarem anant a sopar tots quatre i dissimularé, com sempre, perquè ni tu ni ell ni ella descobriu mai que jo, que jo només t'estimo a tu.

Narració inspirada per la cançó Jo Mai Mai de Joan Dausà:

dimarts, 16 de setembre de 2014

LAS SIETE CAJAS, de Dory Sontheimer


Desconeixia totalment la notícia del descobriment que va portar a la seva autora a escriure aquest llibre, LAS SIETE CAJAS, i que es veu que havia sortit publicada en diaris d'àmbit nacional com La Vanguardia.

Quan el vaig veure a la llibreria em va cridar l'atenció la portada i la persona que anava amb mi em va explicar l'origen del llibre i no vaig poder més que comprar-me'l atret per la història. Una dona, la Dory Sontheimer, catalana de naixement, va descobrir, després de la mort dels seus pares, unes capses guardades amb molta cura en un altell. Quan les va obrir la seva sorpresa va ser espectacular: aquelles caixes explicaven una història que ella desconeixia totalment: la història dels seus pares, que van haver de fugir de l'Alemanya nazi i de les seves famílies que havien mort en els camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. 

Llegir les cartes i els documents de l'època, veure les fotografies i els objectes que contenien les caixes va ser per ella una forma d'apropar-se més als pares desapareguts i de conèixer uns avis que havien estat assassinats a Auschwitz només pel fet de ser jueus.

Aquest llibre no explica la història del descobriment de les 7 caixes, sinó que explica la història de la família de la Dory per tal de fer-lis l'homenatge que es mereixien, i l'explica d'una forma emotiva, però no dramàtica, transcrivint les cartes i donant explicacions del que passava.

És una lectura tan emotiva com recomanable i que s'hauria de convertir en lectura obligatòria en les escoles.

dilluns, 15 de setembre de 2014

ELS NIKOLAIDIS


Aquest any he recuperat el costum que tenia abans de comprar un llibre d'algun autor local cada cop que viatjava allà on fos. Tenia clar que aquesta recuperació començaria per Menorca i per comprar-lo en la llibreria VaDllibres de Ciutadella. Per això vaig fer una recerca per Internet dels autors menorquins actuals i al final, per l'argument, em vaig decantar per la novel·la Els Nikolaidis de Josep M. Quintana i va ser una decisió del tot encertada.


Estem al segle XVIII quan el fill gran dels Nikolaidis, una família de mariners i comerciants, marxa a Maó amb la seva dona per començar una aventura comercial que pot comportar uns grans beneficis per ell i per la seva família aprofitant les mesures favorables econòmiques del govern britànic que té en poder seu l'illa de Menorca. A poc a poc, salvant els obstacles d'una societat maonesa que no li posarà les coses fàcils i fent seves totes les oportunitats que li presenta la llibertat religiosa i econòmica dels britànics, es fa un nom dins de la burgesia de l'illa situant-se al capdavant del poder econòmic i social.

Però, de fet, el més important d'aquesta novel·la (que recorda molt l'estil de Thomas Mann en Els Buddenbrook) no és la història de la família Nikolaidis, ells només són l'excusa ideal perquè el seu autor ens faci un retrat perfecte de la societat de l'illa menorquina en els segles XVIII i XIX, i sobretot per fer una mirada crítica i un recorregut fascinant per la història de Menorca, la vertadera protagonista del llibre.

Són 464 pàgines que es llegeixen, i es gaudeixen, en tota la seva extensió sense fer-se feixuc en cap moment.

Sinòpsi

Al segle XVIII, els afanys expansionistes de les grans potències europees van fixar els ulls en l'illa de Menorca. Els Nikolaidisés la història d'una família de mariners i comerciants grecs que es va traslladar a Maó atreta per les mesures proteccionistes del govern britànic. Amb paciència, tenacitat i ambició, van aconseguir sobreviure a l'agitada vida política de l'illa i penetrar en el món exclusiu d'una burgesia comercial cada cop més poderosa, fins a situarse al capdamunt de l'entramat econòmic, social i polític dela ciutat de Maó. Aprofitant que la ciutat vivia el punt àlgid de la seva vocació europea, els Nikolaidis, al llarg de dues generacions, van travessar la Mediterrània d'un cap a l'altre, com a pirates o com a comerciants legals, i van crear empreses, van esdevenir banquers i van descobrir el valor de la política per transformar la societat d'acord amb els seus interessos.

divendres, 12 de setembre de 2014

QÜESTIONARI

La Montse és una bloguera que vaig descobrir ja fa uns quants anys i que la vaig conèixer personalment el dia de la presentació d'aquell, ja llunyà, primer llibre, L'aniversari robat. Crec, si no em falla la memòria (cosa bastant habitual), que no ens hem vist més, però ens seguim regularment mitjançant el blog i el facebook. 

Doncs bé, recordant els antics "memes" de quan el món bloguer estava en el seu punt més alt, m'ha convidat a contestar aquest qüestionari, meme o joc, com vulgueu dir-li. Es veu que el joc ve d'aquí:


Els punts a seguir són aquests:

A.- Donar les gràcies a qui m'ha nominat: Gràcies Montse!!!
B.- Nominar 11 blogs: ho deixo a la lliure elecció del lector afegir-se al joc o no (més que res per mandra d'haver de buscar 11 blogs)
C.- Contestar 11 preguntes. Són aquestes:

1.- Quin és el teu gènere literari preferit? Fa temps la ciència-ficció, però ara em decanto més per la novel·la històrica, tot i que no he deixat la SF ni la fantasia.

2.- Com et vas animar a escriure un blog? Ho tinc molt present: va ser durant un curs d'escriptura l'any 2004. Ens van presentar els blogs com una nova forma d'expressió. Jo abans d'aquell curs no tenia ni idea de que era un blog i va ser tot un descobriment.

3.- Prefereixes sagues o llibres sense continuació? Si m'enganxa no m'importa llegir una saga, però acostumo a cansar-me de llegir el mateix i acabo deixant-ho. Prefereixo llibres o, com a molt, trilogies.

4.- Quin és el llibre que has rellegit més vegades? No rellegeixo mai res a excepció de La Ilíada i la Odissea que han caigut alguns cops.

5.- Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any? Si és el 2013, "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" d'Haruki Murakami. Si és el 2014, "Els Nikolaidis", de Josep M. Quintana.

6.- Quina és la teva portada preferida? No m'hi fixo gaire, però una que m'agrada molt és "El imposible olvido" d'Antonio Gala. Sempre m'ha captivat la mirada d'aquest noi.


7.- Quin llibre t'emportaries a una illa deserta? Existeixen? No crec que hi anés mai a una illa deserta, però en tot cas m'enduria un e-reader amb milers de e-books perquè no em faltés mai lectura variada.

8.- Quin és el teu personatge literari masculí preferit? Aquil·les 

9.- Quin és el teu personatge literari femení preferit? Lisístrata

10.- Que li diries al teu personatge literari preferit? A Aquil·les no faré públic que li diria, és massa privat. A Lisístrata: "olé els teus collo..."

11.- Quin és el teu autor o autora preferit? Uf! Hi ha uns quants! Paul Auster, Haruki, Murakami, David Leavitt, Dolors Garcia Cornellà, Ana M. Matute, Donna Leon, Eduardo Mendicutti, Jaume Cabré, Umberto Eco, Terenci Moix, Francesc Miralles, Matilde Asensi, Laura Gallego, Agatha Christie, Carlos Ruiz Zafón, Maria Carme Roca, Valerio Massimo Manfredi...

Au, ja està contestat!


dijous, 4 de setembre de 2014

La llegenda de les roques que es movien soles


Es veu que en un lloc molt llunyà anomenat Vall de la Mort (Califòrnia, USA), que amb el seu nom ja paga, hi havia unes roques que es movien soles. 

Els científics no s'explicaven quina podia ser la causa ni perquè ni com es movien i portaven més de setanta anys estudiant-les, observant-les, asseient-se en cadires contemplant les roques amb el desig secret de ser el primer en veure (i registrar) aquest moviment. Però les roques, vergonyoses, es resistien a fer-ho davant dels científics i ells començaven a fer hipòtesis i teories de tot tipus, però no podien demostrar res.

Llavors van venir els "il·luminats" i també les observaven amb el mateix no-èxit. Les explicacions que donaven eren diferents: extraterrestres, fenomens paranormals, magnetisme de la Terra... Però cap d'ells tampoc va poder demostrar res ni veure com aquestes roques tímides es movien.

Fins que un dia, no gaire llunyà (de fet aquest any 2014), un parell de científics que van tenir més paciència i més tecnologia que cap dels anteriors i... Eureka! Van aconseguir filmar com una d'aquestes roques, que s'havia despistat que l'observaven, es movia per la vall tan tranquil·la.

L'explicació era molt més senzilla del que mai ningú havia pogut sospitar: l'aigua de la pluja que queia a la nit del desert es congelava ràpidament per les baixes temperatures i al matí, quan sortia el sol, l'escalfor fonia el gel, i si feia una mica de vent, les roques relliscaven per l'aigua glaçada desplaçant-se lliurement.

Elles, les roques, que havien estat tants i tants anys divertides despistant a tothom amb els seus balls veien com el seu secret havia estat descobert! 

Però quan va sortir la notícia en les revistes científiques més prestigioses i van poder llegir-la, les roques van somriure per sota el nas: realment els científics no havien entès res. No era l'aigua, ni el gel, ni el vent qui feia que es moguessin...

Per veure la notícia: 
http://www.abc.es/ciencia/20140828/abci-solucion-misterio-piedras-reptantes-201408281435.html


dimarts, 2 de setembre de 2014

dilluns, 7 de juliol de 2014

CONVERSES DE CARRER 16

Combinació impossible?

Passeig de l'Escala. Diumenge a la tarda, dues nois d'uns vint anys passen pel meu costat i sento:

- Però no tenen res a veure! - exclama una escandalitzada.
- Què vols que et digui? M'agraden. - diu l'altra, resignada.
- Justin Bieber i els Rolling Stone????

dimarts, 1 de juliol de 2014

dilluns, 23 de juny de 2014

Desig de xocolata, de Care Santos


Aquest cop no he arribat tard per descobrir Desig de xocolata, de la mataronina Care Santos. A ella sí que la vaig descobrir fa poc amb L'aire que respires, però un cop trobada no la deixaré escapar fàcilment.

Desig de xocolata no és una novel·la a l'ús, vull dir que són tres històries independents amb més o menys un principi i més o menys un final que l'únic nexe d'unió que tenen és la vertadera protagonista del llibre: una petita xocolatera de porcellana blanca sense cap ornamentació fabricada a Versalles. 

Descobrim la xocolatera a l'actualitat en el moment que cau a terra i queda feta miques. La seva propietària és una reputada pastissera barcelonina, excel·lent professional que amaga un passat d'amors i rebel·lies que es reobren amb l'aparició d'un antic amic. Amb flash-backs anem recuperant la seva història, i al mateix temps, de com arriba la xocolatera a les seves mans.

La segona història ens situa a finals del segle XIX, principi del XX, on una noia orfe que serveix com a donzella en una casa bona de Barcelona robarà la xocolatera quan és acomiadada de la casa i va a parar a la casa d'un vell doctor que li transformarà completament la vida. A partir d'aquell moment la seva única obsessió, a més de servir el seu amo, serà la de tornar la xocolatera al seu propietari. Però els objectes, com les persones, no sempre volen anar on han d'anar.

La tercera història ens porta de Versalles a la Barcelona del segle XVIII quan una filla del rei francès es fa fabricar una fina xocolatera de porcellana blanca, sense cap ornamentació, que només pugui contenir tres xicres d'una especial xocolata que es fa portar de Barcelona. La noia envia a la ciutat comtal un noi de la cort versallesca amb la secreta missió de contactar amb el xocolater barceloní per comprar la màquina única que ha construït el xocolater per elaborar la millor xocolata del món. I com a prova de bona voluntat li vol regalar la xocolatera blanca. Però quan arriba a Barcelona el noi descobreix que el xocolater és mort i que qui realment fa la xocolata és la seva vídua.

Són tres històries que et captiven des del primer moment i que t'endinsen amb gran mestria en el món i en la època que retrata, l'ordenació de les quals és molt encertada pel fet de fer-ho del present al passat i veure com està la xocolatera al present i anar desentranyant poc a poc la seva vida d'objecte preuat.

L'única pega que li trobo al llibre és que són tres històries, vull dir que cada història dóna per una novel·la sencera i que sap greu que s'acabi perquè en voldries més, saber més d'aquestes persones que tenen a les seves mans el destí de la xocolatera. O és a l'inrevés, la xocolatera té el destí dels seus amos a la seva nansa? 

Sinopsi 

«–Serà un plaer fabricar-vos una xocolatera que honori aquest llinatge de dones que m’acabeu de dir. I que us faci feliç també a vós, si pot ser. De quin color us agradaria?
–Blanca. El blanc m'asserena.
–La voleu decorada?
–Millor sense ornaments.
–Ja veig que teniu les idees molt clares. Alguna cosa més? Pel que fa a la mida?
–Ni gran ni petita. Que hi càpiguen tres xicres, que són les que prenc cada tarda per berenar.
–Res més fàcil. Serà un plaer servir-vos».

Un recorregut per la història d'aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la
sofisticació dels nostres dies.

divendres, 20 de juny de 2014

Un Salt de llibres: El Paciente, de Juan Gómez-Jurado

Un Salt de llibres: El Paciente, de Juan Gómez-Jurado: Com molts cops em passa, arribo a un escriptor que resulta que coneix tothom i que ha venut milers de llibres, per un argument. En...

El Paciente, de Juan Gómez-Jurado


Com molts cops em passa, arribo a un escriptor que resulta que coneix tothom i que ha venut milers de llibres, per un argument.

En aquest cas ho vaig fer després de llegir la contraportada i el text de resum de El Paciente, de Juan Gómez-Jurado, escriptor que al darrera porta una llarga llista d'èxits. Aquest resum deia així:

"El prestigioso neurocirujano David Evans se enfrenta a una terrible encrucijada: si su próximo paciente, el presidente de los Estados Unidos, sale vivo de la mesa de operaciones, su pequeña hija Julia morirá a manos de un despiadado psicópata."

No sóc de llegir gaires thrillers (si més no, que no vinguin avalats per la Donna Leon o l'Agatha Christie) perquè em fan patir, i menys encara de psicòpates o de serial-killers. Però aquest argument em va sembla interessant i m'hi vaig capbussar. Doncs, com era previsible, només llegir la primera pàgina ja em vaig començar a posar nerviós i a patir fins el punt de plantejar-me deixar el llibre. Però com fer-ho sense saber què passava amb aquest metge, el president dels USA (que se sembla sospitosament a l'Obama) o amb la filla petita? Doncs vaig fer una cosa que no havia fet mai abans: a meitat de la lectura del llibre, llegir el final. Sabent què passaria, l'he pogut acabar.

Realment està molt bé, té tensió i intriga. Tot i que a vegades està una mica passat de voltes i ratlla l'increïble, la seva lectura és amena, ràpida i absorbent. O sigui, que d'estar a punt de deixar-lo, passo a recomanar-lo si us agraden les intrigues de persones normals que es troben en situacions límit i envoltats de personatges sense cap mena d'escrúpol. (Per cert, no hi ha gaire sang, no patiu per això).

dimarts, 10 de juny de 2014

ELS AMBAIXADORS


ELS AMBAIXADORS, d'Albert Villaró, va ser un dels autoregals de Sant Jordi i me'l vaig comprar perquè la premissa em va semblar molt interessant: l'any 1949 Catalunya és independent des de l'any 1934 i durant la segona guerra mundial va estar sota dominació nazi. Franco no va governar mai i Espanya està sota una fèrria dictadura del general Sanjurjo.

El gènere de la política-ficció no s'ha estilat gaire per les nostres contrades i veure com es desenvolupava aquesta història m'atreia. Però el resultat no ha estat a les expectatives. No és que estigui mal escrit ni que es faci pesat ni res d'això. Té acció, ironia, crítica social i un punt de mala llet molt encertat, però alguna cosa grinyola en el llibre. Potser la falta d'intriga, de thriller, o el haver-se centrat massa en una colla d'espies arreplegats que van durant tota la història amb una sabata i una espardenya en lloc de ampliar l'acció amb els afers i les intrigues de govern. 

Es troba a faltar com és i com es viu en aquesta Catalunya hipotètica, només se'n fan pinzellades petites, certament brillants, sobre un país que no ha viscut una guerra civil de 3 anys, sinó una guerra de 6 mesos i una invasió nazi, i on encara hi ha els anarquistes i els de la FAI amb molta força. M'hauria agradat més aquest camí que exclusivament el dels espies de pandereta.

El llibre està bé, però a mi no m'ha convençut.

dijous, 5 de juny de 2014

LA SONRISA ETRUSCA


Molts cops descobreixo tard un llibre o un autor, quan ja tothom l'ha llegit o n'ha parlat meravelles. Això és el que m'ha passat amb José Luis Sampedro, un escriptor del que sempre he sentit parlar bé de la seva obra, i més concretament de La sonrisa etrusca, però al qual ai m'hi havia aproximat.

Aquest any això va canviar gràcies a una oferta de Círculo de lectores en la qual m'oferien aquesta novel·la amb una edició molt maca i a un preu excel·lent. Aquesta oferta em va decidir a comprar el llibre i, naturalment, a llegir-lo (quin sentit té comprar un llibre per no llegir-lo???).

Doncs bé. Quina delícia, quina prosa més poètica, quin plaer de lectura! A cada plana que passava gaudia més i més, per la història, però també per l'escriptura tan delicada i precisa de Sampedro. És una historia senzilla, no passen gaires coses, però al mateix temps té una força brutal, una vitalitat espectacular. El llibre comença amb un aire pessimista: un home, en Salvatore Roncone, deixa el seu poble per anar a Milà a casa del seu fill per fer-se unes proves que detectaran un càncer en estat avançat i sotmetre's a un dur tractament mèdic. Amb aquesta premissa, podria ser un drama d'aquells intensos, però res més lluny de la realitat. A poc a poc la història dóna un gir a mida que el mateix Salvatore, gràcies al seu nét, encara un bebè, i un sorprenent darrer amor amb una vídua, transformen el seu caràcter dur i rondinaire i descobreix que en la última etapa de la seva vida, també hi ha lloc per l'optimisme i l'esperança.

Una novel·la més que excel·lent per llegir, gaudir i tornar a llegir un altre cop.


POR BREU

Va tancar el llum de l'habitació i el pis es va quedar a les fosques, tot i així es podia moure perfectament perquè sabia on era cada moble, cada obstacle que pogués fer-lo entrebancar. 

Va entrar al menjador. Una minsa escletxa de llum s'escolava per la persiana de la finestra projectant tot d'inquietants ombres a les parets. De sobte es va adonar que no estava sol...

T'agrada el que llegeixes?

Doncs potser és l'últim que llegeixis... Sopem?



dimecres, 4 de juny de 2014

La Hermandad de la Sábana Santa


La Hermandad de la Sábana Santa va ser el primer llibre que va publicar la Julia Navarro i el primer que he llegit d'ella i la veritat és que m'esperava alguna cosa més que un Codi Da Vinci a l'espanyola amb protagonistes italians. 

Personalment (i com sempre dic, és una opinió meva) em va avorrir molt i vaig estar a punt de deixar-lo en diverses ocasions. Vaig trobar que no estava ben escrit, que li faltava molt per ser un llibre rodó i que la intriga que presenta t'enganxi. 

Es nota que és una primera novel·la, però té algunes coses bones que fa que no es descarti i te l'acabis i que sospitis que aquesta escriptora té molt a dir i que, estic convençut tot i que encara no m'he posat amb cap més novel·la seva, en els seus següents llibres s'haurà superat molt. Sens dubte li donaré una futura nova oportunitat a la Julia Navarro.

Argument extret del web de Plaza & Janés:

Una intriga en torno a la Sábana Santa: un recorrido histórico desde la actualidad hasta la época de Jesucristo.
Un incendio en la catedral de Turín, donde se venera la Sábana Santa, y la muerte en él de un hombre al que habían cortado la lengua, son los detonantes de una trepidante investigación policial del Departamento del Arte, capitaneado por el detective Marco Valoni.Junto a la perspicaz y atractiva historiadora Sofia Galloni y una periodista ávida de preguntas, el grupo de Valoni deberá resolverun enigma que arranca de los templarios y llega hasta la actualidad. Una trama que tiene como nexo de unión a una élite de hombres de negocios, cultos, refinados y muy poderosos. Los investigadores no cejarán en su empeño de demostrar que los sucesos de la catedral están conectados con la Sábana Santa y con las vicisitudes que ha vivido a lo largo de la historia, desde Jesucristo al antiguo imperio bizantino, la nueva Turquía, la Francia de Felipe el Hermoso, España, Portugal y Escocia... Con la historia y la imaginación como elementos de partida, Julia Navarro ha construido una novela que deja al lector sin aliento,que abre las puertas a un fascinante viaje por el pasado, el presente y las insospechadas relaciones entre ambos. Una narración que sorprende en cada página, una deslumbrante novela de aventuras a la altura de las mejores del género.

divendres, 30 de maig de 2014

CONVERSES DE CARRER 15


Aquesta conversa de carrer no la vaig sentir jo directament si no que és un préstec d'un amic meu:

Situació: Eleccions europees 2014. Col·legi electoral de Caldes de Malavella. (La Selva).

Protagonistes: una parella d'avis.

Ella agafa una papereta electoral de Ciutadans, l'home ho veu i li diu escandalitzat:

-¡Estos no, que son catalanes!

Tot seguit agafa dues paperetes del PP, les posa al seu sobre corresponent i li allarga un a la seva dona.

Reflexió:

Aquests avis on viuen? A Mart? Que no viuen a Catalunya? Poden votar a qui vulguin, només faltaria, però descartar un partit només perquè és català? I a més, quan aquest partit és C's?

On queda la llibertat de la dona? Per què ha de votar el que li digui el marit?

dissabte, 17 de maig de 2014

L'aniversari robat, a la biblioteca de Salt


Ahir a la tarda vaig anar a visitar el club de lectura de la Biblioteca Pública Iu Bohigas de Salt on havien llegit L'aniversari robat. Ja havia anat a d'altres clubs de lectura, però d'escoles, i aquest de la biblioteca va ser molt diferent perquè els nois i noies que hi van ho fan perquè els agrada llegir i això es nota i molt. 

Varen fer una anàlisi molt exhaustiva del llibre, del que passava i per què, de les situacions que no acabaven d'entendre i les que trobaven mal resoltes. Com a lectors van dir el que pensaven d'una forma del tot sincera, dient el que els havia agradat i el que no, però sempre argumentant-ho i això, en nois d'entre 10 i 12 anys és fantàstic perquè així saps exactament que volen i que esperen d'un llibre. És una informació valuossísima de cara a propers llibres.

De totes les presentacions que he fet, puc afirmar que aquesta va ser una de les millors precisament per la sinceritat de tots els participants. I també hi va haver una noieta que em va dir que havia estat el llibre que més li havia agradat, cosa que em va confirmar la coordinadora en dir que era el primer cop que s'acabava un llibre tan ràpid i se la veia tan entusiasmada. També hi va haver una altra noia, de 12 anys, que va dir que l'havia trobat massa infantil, que hauria de ser per lectors a partir de 10 anys, no de 12, cosa que li vaig donar la raó.

En fi, que va ser una tarda amb una experiència sumament enriquidora.

dimarts, 29 d’abril de 2014

Resultat de Sant Jordi


Des que vaig llegir L'aire que respires, de l'escriptora mataronina, Care Santos, que tenia ganes de posar-m'hi amb Habitacions tancades, però aprofitant que aquest any treia nova novel·la, Desig de xocolata, i que m'encanta la xocolata, vaig demanar que per Sant Jordi em regalessin aquest llibre i em varen fer cas. La meva sorpresa va estar en veure que estava dedicat per l'autora.

Ja l'he començat a llegir i, com em va passar en l'anterior, ja em té enganxat.


L'altre llibre que va caure per Sant Jordi ha estat Els ambaixadors, de l'escriptor andorrà, Albert Villaró. Desconec totalment aquest autor, no he llegit mai res seu ni tan sols havia sentit cap dels seus títols, però en llegir la contraportada d'aquest llibre em va semblar una proposta molt interessant de política-ficció, un gènere al qual en les nostres contrades no hi estem acostumats.

Aquest serà el següent de la llista a llegir i encara no puc dir res d'ell. Estarem a l'expectativa.

divendres, 4 d’abril de 2014

Un Salt de llibres: Calle Berlín, 109

Un Salt de llibres: Calle Berlín, 109: A Calle Berlín, 109 hi viu una comunitat d'allò més variopinta: una prostituta de luxe, un colombià amb un passat tèrbol, un matr...

Calle Berlín, 109


A Calle Berlín, 109 hi viu una comunitat d'allò més variopinta: una prostituta de luxe, un colombià amb un passat tèrbol, un matrimoni ja gran amb una dona amb intencions assassines, una mare separada amb dos fills, el nen un traficant en potència, la filla una estudiant no tan modèlica com pot semblar, un comptable amargat i vexat pel seu cap i un fantasma, el d'una veïna que va morir tres mesos enrere i que ningú ha trobat a faltar encara.

Sembla una comunitat com qualsevol altre, tots fan la seva vida, els veïns es creuen a l'escala o a l'ascensor i es saluden educadament. Però un misteri envolta l'edifici: l'assassinat d'un mosso d'esquadra i el seu company que vol descobrir què s'hi amaga al carrer Berlín número 109.

Com un joc de Cluedo o un trencaclosques que s'ha d'anar muntant, les peces van encaixant a poc a poc i els veïns es veuran obligats a fer pinya entre ells per poder-se salvar, perquè no hi ha un pam de net en tota l'escala, cadascun d'ells té alguna cosa a amagar i perquè no es descobreixi li interessa més ajudar al veí.

Calle Berlín, 109, és una molt entrentinguda novel·la de la Susana Vallejo que barreja la intriga amb l'humor negre amb algunes escenes delirants i molt ben trobades que fa de molt bon llegir.


dijous, 27 de març de 2014

CONVERSES DE CARRER 14


Palamós, comença a ploure i de cop cau pedra. Anem a creuar un carrer d'una correguda i de l'altra vorera, dues adolescents fan el mateix i al passar pel nostre costat:

- Cae hielo!
- Joder, tía, que no te vas ha encoger más.

dimarts, 18 de març de 2014

SANT LLOP (SANT DALMAI - VILOBÍ D'ONYAR)

Sant Llop
Des que varem descobrir Sant Romà de les Arenes i el poble de Sidillà, un indret màgic i desconegut a tocar de casa, ens agrada d'anar a buscar més llocs com aquest i diumenge passat aprofitant el bon temps, hi vam tornar a la recerca.


En aquesta ocasió encara varem anar més a prop de casa, al poble de Sant Dalmai, en el municipi de Vilobí d'Onyar.


Just al cim del cràter del volcà de la Crosa hi ha l'ermita de Sant Llop, del segle IX o X. S'hi pot arribar per dos llocs: des del volcà de la Crosa o pel camí que surt des de l'església de Sant Dalmai. Això depèn d'on es vulgui deixar el cotxe. Es pot aparcar en l'aparcament del volcà de la Crosa i creuar la carretera; o bé al costat de l'església, si bé aquest camí és una mica més llarg, també és un passeig agradable pel bosc. En tot cas hi ha indicadors que t'hi porten i no hi ha pèrdua.


L'ermita està envoltada per un fossar que s'ha de travessar per poder entrar-hi. Segurament en algun moment de la història es deuria fer servir com a defensa, d'aquí el fossar. L'interior és d'una nau amb absis i de volta apuntada. Per l'estat de deixadesa del lloc, mig enrunat i ple de vegetació, la volta es conserva força bé. Sembla ser que al segle XIX s'hi va construir una torre de telegrafia i potser s'hi va fer alguna tasca de manteniment, tot i que la volta presenta tres forats força preocupants.


Per l'espai on està situada i el bosc que l'envolta, és difícil veure-la amb perspectiva, no obstant se li pot fer la volta pel fossar i tenir un nou punt de vista d'aquesta església, sembla un petit castell que ha perdut la batalla en contra de la natura.

dijous, 6 de març de 2014

Les paraules imaginades: INS SA PALOMERA

Les paraules imaginades: INS SA PALOMERA: Cartells anunciant el club de lectura Aquesta tarda he anat al Institut Sa Palomera de Blanes al club de lectura perquè havien llegi...

dimarts, 4 de març de 2014

CONVERSES DE CARRER 13


Davant de la porteria de casa meva, al mig de la vorera, hi havia dues dones de mitjana edat parlant. M'hi he hagut d'apartar una mica per poder entrar a l'edifici i no he pogut evitar escoltar el que deien:

"- ¿Y qué tal madre es?
- Muy bien, por la mañana se levanta y saca la teta..."
Oh my good!

No he escoltat res més i he enfilat cap a casa amb el dubte de si realment parlaven d'una dona.

dimarts, 18 de febrer de 2014

EL AIRE QUE RESPIRAS, Care Santos


Aquest ha estat el primer llibre que he llegit de la Care Santos i he de dit que m'ha sorprès molt gratament. Sorprès per què? Bé, no coneixia res d'aquesta escriptora excepte d'oïdes molt superficials i, per tant, no tenia cap idea preconcebuda, però vaig llegir la primera pàgina de El aire que respiras per internet (legalment, mitjançant una promoció de primers capítols de Planeta) i el que em plantejava no m'era prou interessant per a mi. Tot i això, un dia quan ja tenia oblidada aquesta lectura, vaig agafar la novel·la, vaig rellegir (i recordar) les primeres pàgines, vaig continuar la seva lectura i em va començar a atrapar, sobretot quan la trama avança.

Darrerament estic fent un exercici d'anar als llibres "verge", és a dir, sense saber de què van, per això no tenia ni idea de quin era l'argument d'aquesta novel·la i al passar el primer capítol i veure que l'acció transcorria entre dues èpoques i que s'entrellaçaven mitjançant la història d'uns llibres prohibits i que el que realment importava era la història d'aquests llibres, em vaig sentir enganxat per l'argument i no el vaig poder deixar fins al final. També perquè retrata una època, la de principi del segle XIX i la invasió francesa a Barcelona, que no s'ha tractat gaire, per no dir gens, en la novel·lística actual i que dóna molt de joc per fer bones històries d'intrigues i aventures.

Bé, després d'aquest El aire que respiras, estic que segur que tornaré amb la Care Santos. De fet ja tinc en llista el seu anterior llibre Habitaciones cerradas.

Sinopsis 

Virginia acaba de heredar el negocio familiar: la librería Palinuro. Entre el montón de ejemplares, polvo y papeles que su padre acumuló, pronto aparece la historia de Carlota Guillot y la búsqueda de un libro, escurridizo y caprichoso, que formó parte de una de las bibliotecas particulares más sibaritas de la Barcelona napoleónica. Una historia prolongada a lo largo de las décadas más convulsas del siglo XIX en que la ciudad asistió, incrédula, a su mayor transformación: el derribo de las murallas y la urbanización de su paseo más emblemático, La Rambla.
El aire que respiras es un canto de amor a los libros, pero también a la ciudad de Barcelona. Después de leer esta gran historia coral, la ciudad no volverá a ser la misma.

«Tiemblo a tu voz y tiemblo si me miras y quisiera exhalar mi último aliento abrasada en el aire que respiras.»

divendres, 14 de febrer de 2014

NOVA YORK


Vaig descobrir l'existència de la ciutat de Nova York quan era força petit. Imagino que deuria ser mirant una pel·lícula o la televisió, no ho recordo exactament, però sí el fet que em van captivar dues coses: els llums de les finestres als gratacels a la nit i els núvols de vapor sortint de les clavegueres dels carrers.


A partir de llavors, qualsevol cosa relacionada amb la ciutat dels gratacels em captivava, i fins i tot, vaig decidir que un dia hi viuria.


Però la vida és com és i mai hi vaig viure, ni tan sols, amb quaranta llargs anys, hi havia viatjat mai. Era com un destí mític, d'aquells on sempre vols anar, però mai hi fas el pas per complir el somni... Fins ara.


I tenia por, por que la ciutat somiada, la ciutat desitjada, la ciutat mítica no estigués a l'alçada del que sempre havia esperat. Va ser un temor infundat. Només d'aterrar a l'aeroport i veure la silueta llunyana dels gratacels vaig saber que no havia de patir per res.


I després, quan per fi vaig trepitjar els carrers,


entrar en les cafeteries,


botigues i museus, travessar ponts, navegar pel riu, pujar als gratacels, veure musicals, viatjar amb metro, passejar pel gran parc...


en vaig estar convençut: Nova York és tal i com sempre havia esperat que fos.


Nova York mai deixarà de ser la ciutat somiada.


dimarts, 4 de febrer de 2014

CONVERSES DE CARRER 12

Converses de carrer, secció gimnàs:


Dos nois es troben en el vestuari: 

- Eh!
- Eh!
- Cómo va, tío?
- Muy bien, pero mucho curro.
- Ya, tío. Pringas muchas horas, no, tío?
- Sí. Mañana y tarde y algunos fines de semana.
- Claro, tío, como eres el último en entrar, tío, te hacen pringar, tío.
- Sí.
- Pues que les den, tío.
- No, si no me quejo.
- Ah!
- Bueno, voy a hacer algo en la sala.
- Okey, tío. Hasta luego, tío.

Quin gran conversador el noi, bé de fet deu estar a mitjans de la trentena, que no sap posar dues paraules seguides sense incloure un "tío" al mig.