Molts cops descobreixo tard un llibre o un autor, quan ja tothom l'ha llegit o n'ha parlat meravelles. Això és el que m'ha passat amb José Luis Sampedro, un escriptor del que sempre he sentit parlar bé de la seva obra, i més concretament de La sonrisa etrusca, però al qual ai m'hi havia aproximat.
Aquest any això va canviar gràcies a una oferta de Círculo de lectores en la qual m'oferien aquesta novel·la amb una edició molt maca i a un preu excel·lent. Aquesta oferta em va decidir a comprar el llibre i, naturalment, a llegir-lo (quin sentit té comprar un llibre per no llegir-lo???).
Doncs bé. Quina delícia, quina prosa més poètica, quin plaer de lectura! A cada plana que passava gaudia més i més, per la història, però també per l'escriptura tan delicada i precisa de Sampedro. És una historia senzilla, no passen gaires coses, però al mateix temps té una força brutal, una vitalitat espectacular. El llibre comença amb un aire pessimista: un home, en Salvatore Roncone, deixa el seu poble per anar a Milà a casa del seu fill per fer-se unes proves que detectaran un càncer en estat avançat i sotmetre's a un dur tractament mèdic. Amb aquesta premissa, podria ser un drama d'aquells intensos, però res més lluny de la realitat. A poc a poc la història dóna un gir a mida que el mateix Salvatore, gràcies al seu nét, encara un bebè, i un sorprenent darrer amor amb una vídua, transformen el seu caràcter dur i rondinaire i descobreix que en la última etapa de la seva vida, també hi ha lloc per l'optimisme i l'esperança.
Una novel·la més que excel·lent per llegir, gaudir i tornar a llegir un altre cop.
Comentaris