dimecres, 18 de desembre de 2013

EL BORN


L'altre dia, després de molt de temps de voler-hi anar, vam visitar El Born de Barcelona.

El barri de la Ribera és molt especial per a mi, podria dir que sempre ha estat el meu segon barri de Barcelona, allà hi vaig passar moltes estones de la infantesa, i fins i tot, hi vaig viure una temporada per motius familiars. La meva àvia vivia en el carrer dels Canvis Vells, a tocar de Santa Maria del Mar i sempre he sentit que aquells carrers formaven més part de mi que el barri on vivia.

Com dic, aquells carrers formen part de la meva memòria més llunyana, recordo que, en els anys 70, eren bruts i pudents, però al mateix temps conservaven l'esperit de la vertadera i més antiga Barcelona. I el Born era un d'aquests espais pudents, i fins a cert punt, desaconsellable de visitar.


Ara, com vaig comprovar l'altre dia, no. Ara és un espai molt agradable i d'una força colpidora. No m'esperava el que vaig veure, o més que el que vaig veure, el que vaig sentir davant d'aquelles pedres. Em vaig emocionar. En aquelles cases, en aquells carrers va passar una part molt important de la història de Catalunya i van ser destruïdes per aplanar el terreny per a la construcció d'una gran ciutadella que, en lloc de defensar la ciutat, la controlava com una amenaça latent. És història, sí, però és història de la meva ciutat i dels meus avantpassats i no podia evitar de pensar que ells van trepitjar aquells carrers que van ser enterrats deliberadament, i amb mala fe, sota tones de terra. Tots aquests pensaments em van venir, més que al cap, directes al cor, i no vaig poder evitar que m'embargués una emoció intensa i un orgull de ser barceloní, de ser català.


divendres, 15 de novembre de 2013

PRESENTACIÓ A GIRONA DE "EL LLADRE DE PARAULES"





Et vas perdre la presentació de EL LLADRE DE PARAULES a Girona i vols saber com va anar?

Esbrina-ho AQUÍ!


divendres, 8 de novembre de 2013

COM LLUNES DE SATURN, de MERCÈ SAURINA


Les llunes de Saturn giren al voltant del planeta i per molt que girin i girin, mai no es toquen. Així ho explica l'autora, Mercè Saurina, i així són els protagonistes d'aquesta història d'amors i desamors que, com a les tragèdies gregues, estan marcats pel destí i poc poden fer per canviar-ho.

L'Alegria, una senyora en plena maduresa, explica a la seva filla durant un viatge, un secret llargament amagat: un amor impossible de joventut que ha marcat tota la seva vida perquè ha volgut que sempre estigués encesa la flama d'aquest sentiment cap a l'Andreu, tot i que és conscient que ell mai la podrà correspondre com ella vol.

La història de l'Alegria s'entrellaça amb la del seu pare, en Grau, i l'amor que sent cap a la Judita en un temps que no donaven cap oportunitat a l'amor: els anys del final de la Guerra Civil, l'exili i el camp de concentració d'Argelers. 

Com llunes de Saturn, és una novel·la breu que es llegeix ràpidament, però que deixa un pòsit intens que perdura durant els dies posteriors a la seva lectura per tots els matisos tràgics que desprèn que no donen gaire marge a l'esperança. Però potser aquesta és una de les virtuts del llibre, no fer concessions fàcils.

Mercè Saurina, professora, músic i escriptora gironina, va ser finalista del Premi Casero de l'any 2010 amb aquesta novel·la que ha estat publicada aquest any per Brau Edicions.


VERGONYA DE PAÍS

Penós, vergonyós, indignant i no trobo més qualificatius (que no siguin insults) per descriure el sentiment que m'envolta després de veure aquest vídeo, per 2 motius:

  • Que sigui després de tants anys que els treballadors de Canal 9 facin pública aquesta informació, però val més tard que mai.
  • Que després de tants escàndols, aquests "individus" segueixin governant i encara pugin a les enquestes d'intenció de vot.


Però el pitjor de tot és que no hi haurà cap responsabilitat política, cap dimissió, res de res. 
La societat en ple hauria de dir: Prou! 

I si els polítics espanyols (del color que sigui) no prenen accions després d'haver-se fet pública notícies com aquestes, denunciar-ho al Tribunal d'Estrasburg. Ja no és qüestió només de justícia, sinó de drets humans, dels drets de la societat a tenir uns governants responsables i que sàpiguen admetre els propis errors no només els encerts.

No és Catalunya qui ha de ser intervinguda per Espanya, sinó Espanya qui ha de ser intervinguda per l'ONU, o l'organisme internacional que sigui, i que ens tregui aquests governants de pandereta, perquè sembla que nosaltres, com a societat, no som capaços de fer-ho.


dimarts, 5 de novembre de 2013

CONVERSES DE CARRER 11


Les mateixes senyores de l'anterior post Converses de carrer 10, en la mateixa situació i hora (7:55 h), però del dia 5 de novembre.

- Chica, es que me coge un sofoco de repente que me toco la cara y me quema.
- ¡Sí, es que hace un calor!

Com en l'anterior ocasió miro la temperatura ambient que marca el meu mòbil: 9º C. Definitivament a aquest parell tenen alterat el termostat.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

CONVERSES DE CARRER 10


7:55 h del matí. Dues senyores cinquentones i entrades en carns es troben a la porta del gimnàs preparades per entrar. Una està asseguda esperant l'altra que arriba traient-se la jaqueta i quedant-se en samarreta de tires.

- ¡Qué, te quitas la chaqueta ya! Yo ya no la he cogido porque para acarrearla en la mano.
- Uy, sí chica, con este calor...

Sorprès, jo que vaig amb la caçadora posada, miro la temperatura ambient mitjançant el mòbil: 15º C. Home, calor, calor, el que es diu calor, no.


dimecres, 18 de setembre de 2013

Presentació de "El lladre de paraules" a Barcelona

El presentador, Jordi Ortiz, i jo explicant alguna cosa del llibre

El passat divendres 13 de setembre va tenir lloc la presentació de El lladre de paraules dins dels actes de la Setmana del llibre en català.

La presentació va començar puntualment, fins i tot crec que abans d'hora i tot, en el marc de la plaça de la catedral de Barcelona, just al costat de la muralla romana de la ciutat. El lloc era incomparable: un escenari, para-sols, tot de cadires pel públic i un munt de gent passejant amunt i avant per la Setmana i pels carrers del voltant.

Al principi semblava que no hi hauria gaire gent a la presentació, però a poc a poc ens van omplir un munt de cadires amb uns quants coneguts i uns quants desconeguts més. El presentador, l'escriptor Jordi Ortiz, va saludar els assistents i va començar a parlar del llibre, de què anava i de les sensacions que li havien produït a ell la lectura i de les que podien produir en altres lectors. 

Va ser una presentació excel·lent, me l'escoltava i m'entraven ganes de llegir el llibre, com si no fos jo qui l'hagués escrit i crec que al públic també va aconseguir transmetre aquesta sensació. A més, va deixar l'explicació en el moment just, en el moment de voler saber més del llibre. Llavors va ser el meu torn, però després de les paraules d'en Jordi no sabia molt bé què dir. Portava algunes coses preparades en cas de quedar-me en blanc i vaig haver de tirar mà d'elles. Vaig explicar d'on havia sortit la idea, del per què d'una segona aventura d'en Regor després de L'aniversari robat, de per què vaig situar la història a Girona i de quins escenaris sortien al llibre. Podia haver explicat moltes més coses, però em vaig quedar aquí i vaig donar per finalitzada la presentació oblidant-me d'obrir un torn de preguntes per si algun dels assistents en volia fer alguna.

En acabat vaig anar a la caseta de l'editorial a signar exemplars i fer-me algunes fotografies amb qui me les va demanar. Va anar molt bé, vaig marxar molt content i satisfet. Espero que el públic assistent també quedés content, i sobretot, els agradi el llibre.

La persona a qui va dedicat el llibre i l'autor



dilluns, 9 de setembre de 2013

VIA-BLOG CAP A LA INDEPENDÈNCIA


Quan era molt petit creia que el món era només la ciutat de Barcelona. Fora dels seus carrers i places no existia res més, el buit més absolut. Després, a poc a poc, vaig començar a entendre que no era així, que hi havia altres ciutats i pobles, alguns propers i d'altres molt llunyans (és clar, que per llunyà entenia per exemple, el Masnou, on anàvem a la platja). 

Més tard encara vaig descobrir astorat que el món era immens, enorme, i que hi havia llocs on per anar-hi havies de viatjar durant dies per carreteres o, fins i tot, amb avió. Va ser al mateix temps que a casa hi va aparèixer una bola del món que va ocupar un lloc preferent en el moble del menjador i el meu pare em seia a la seva falda, feia rodar la bola i em deia tanca els ulls i atura-la amb un dit. Ho feia i allà on s'aturava miràvem quin país era i llavors m'explicava com de lluny era i com era la gent que hi vivia i quines llengües hi parlaven.

Descobrir que hi havia altres països, altres persones, altres cultures, va despertar en mi unes ganes boges per aprendre més i entrendre-ho tot i a tothom. Al principi jo era integrador, ho mirava tot des del respecte i la tolerància i em pensava que els altres també eren igual. Que tothom podia viure i parlar com vulgués. 

Fins que vaig haver d'anar a fer el servei militar a les espanyes i em vaig adonar de la realitat el primer dia que em van dir aquí hay que hablar en cristiano, el catalán para vuestra casa. No ho entenia, jo parlava amb un company, era una conversa privada i ningú n'havia de fer res del que dèiem, per què s'hi ficaven? És que volien tafanejar o és que els feia ràbia no entendre'ns? Però llavors, per què no li deien a un anglès, per exemple, habla en cristiano, i sí a un català? I què volia dir cristiano, és que els idiomes tenien creences religioses o el cristianisme tenia una llengua oficial perquè, en tot cas, aquesta seria el llatí o l'arameu i no el castellà?

Jo no era independentista, ja m'estava bé tot com estava. Però a poc a poc i veient el menyspreu, la falta de respecte, la incomprensió que tenia la resta del país cap a la meva cultura, cap a les meves institucions, cap a la meva llengua, en definitiva, cap a la meva persona, vaig veure clar que si ells no em volien, jo tampoc i si per fer-me respectar l'única manera era que la meva terra no formés part d'un país que no la volia, doncs faríem el possible per aconseguir-ho. Van ser ells, amb la seva actitud, qui em vam fer independentista.


Aquest blog forma part de la cadena de blogs per a la independència, una iniciativa que podeu consultar AQUÍ. Un Salt al món està enllaçat a la cadena de blogs amb Una bruixa al teclat, accedeix AQUÍ.

dilluns, 29 de juliol de 2013

EN LA PELL D'UN MORT


A Salt passen moltes coses, algunes de bones i d'altres no tan bones o directament dolentes, sobretot si pensem en els aldarulls que es van viure fa un parell d'anys i que van acabar amb la manifestació multitudinària del 22 de gener de 2011 amb aquell lema "Volem viure a Salt en pau i bé".

Doncs bé, algú a trobat que el que passa a Salt és digne de novel·la, en concret d'una bona novel·la negra amb tots els ets i uts d'aquest gènere. Estic parlant de En la pell d'un mort del periodista Xevi Sala, on un dels protagonistes principals és la vila de Salt, això sí, un Salt negre, tenebrós, misteriós, inquietant... Un Salt que, ens agradi o no, és ben present, però que per sort no és el Salt de la realitat quotidiana dels seus habitants, sinó d'un grup reduït que, no obstant, quan es fa sentir sembla que sigui molt nombrós.

El punt de partida de la novel·la és la sortida de la presó de Víctor Campoblanco, un perdedor que té un fill amb un cert retard mental, però que en realitat és molt més lúcid que el seu pare. En Víctor intenta refer la seva vida, però l'aparició d'un mort que ha suplantat la seva personalitat li portarà més d'un mal de cap que ell no sabrà com afrontar si no és amb els punys i emmerdant-se amb l'escòria de la societat i amb un grup polític xenòfob que vol treure profit dels aldarulls que s'estan vivint a Salt.


En la pell d'un mort, que es va presentar a la Biblioteca pública Iu Bohigas de Salt, és un llibre entretingut, ben escrit i que ens permet descobrir paisatges molt coneguts de la nostra vila des d'un altre punt de vista molt més fosc, però sobretot ens permet descobrir que Salt és un escenari ideal per a situar una novel·la, sigui de gènere negre com en aquest cas, o de qualsevol altre gènere.

dilluns, 22 de juliol de 2013

MISIÓN OLVIDO. MARÍA DUEÑAS

Abans de res he de dir que no he llegit El tiempo entre costuras, la primera novel·la de María Dueñas de la qual tothom parla tan i tan bé. El meu primer contacte amb aquesta autora ha estat amb la seva segona novel·la, Misión olvido, i a mi m'ha agradat i l'he llegit molt ràpidament, tot i els comentaris negatius que havia sentit.De totes maneres hi ha algunes coses del llibre que no m'han convençut gaire, però que en cap cas desmereixen la totalitat de l'obra.

A Misión olvido, una professora universitària que té la vida més o menys solucionada, veu com aquesta se li desmorona el dia que el seu marit marxa de casa per anar amb la seva amant. Ella, desesperada, decideix posar terra per mig, en aquest cas, aigua, i se'n va als Estats Units a fer de becària per classificar i ordenar el fons d'un professor universitari, espanyol exhiliat durant la guerra, mort anys abans. Allà coneix una sèrie de personatges diferents, però tots amb un tret en comú: tenen un passat i algunes coses per oblidar. I a partir d'aquí comencem un recorregut per la vida i el passat dels diferents personatges, entrellaçant unes històries amb unes altres fins arribar al final en que tot cobra un sentit més o menys clar.

Com he dit, hi ha coses que no m'han convençut. Una d'elles és la fugida de la protagonista. Si bé és el desencadenant de la història, el motiu és massa simple, massa forçat: descobreix la infidelitat del marit i de seguida fuig deixant-ho tot sense afrontar en cap moment el que passa. És poc real, no em crec el motiu en cap moment.

La història d'amor de joventut del personatge de Daniel Carter, és una mica folletinesca, una mica Romeo i Julieta, resolta d'una forma totalment iversemblant tot i que reflecteix molt bé una societat i una época com és l'espanyola de finals dels anys 50. També em sembla una mica forçada la relació de Daniel amb la protagonista, en època actual, un home de més de seixanta anys que sembla que tingui vint-i-cinc, i sobretot, desmesurada la reacció de la protagonista en assabentar-se de l'engany de Daniel, un engany d'altra banda, totalment comprensible i que, en principi, no l'afecta per res.

I la darrera cosa que no m'ha agradat ha estat el final, l'excusa de la missió Olvido, perquè és només això: una excusa que no aporta res a la història.

Però, a part de tot això, és una novel·la entretinguda, que passa bé i et fa gaudir de bones estones de lectura.


dimarts, 16 de juliol de 2013

Dietari 105: Alain

Carrer dels Canvis Vells, Barcelona. Obra Frederic Mayol 2013


L'artista és incapaç de jutjar la seva obra. És ell el que és jutjat per ella.

Cita d'Alain, pseudònim d'Émile-Auguste Chartier (1968-1951)


dilluns, 15 de juliol de 2013

Aquest blog està enllaçat...

...cap a la independència.

Si vols tenir més informació de la cadena de blogs, clica sobre la imatge:


dijous, 20 de juny de 2013

"El lladre de paraules" a la Setmana del Llibre en Català 2013


Del 6 al 15 de setembre serà la Setmana del Llibre en Català a l'avinguda de la Catedral de Barcelona i ja us puc avançar que, si no hi ha res en contra, el dia 13 o el 14 de setembre es presentarà al públic per primera vegada El lladre de paraules

T'ho perdràs? 

No!!!

Us deixo un enllaç de l'apartat de "Llibres en preparació" de l'Editorial del Pirata.

Per cert, que a la revista La Farga de Salt, el proper mes de juliol sortirà una ressenya del llibre.


El fantasma de la Mulleras. Una llegenda urbana del Veïnat de Salt.


El fantasma de la Mulleras. Una llegendaurbana del Veïnat de Salt és una novel·la breu de Jaume Prat i il·lustrada per Quim Paredes, editada per Curbet Edicions amb la col·laboració de la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Salt.

El fantasma de la Mulleras ens explica l'aventura que viu la Sandra una tarda de gener en sortir de l'escola amb l'encàrrec de fer un treball sobre la indústria tèxtil a Salt. La noia, però, poc que s'espera que per portar-lo a terme tindrà un guia d'excepció, un misteriós guia vingut del passat que l'endinsarà en els secrets d'aquesta indústria a través d'una visita a la fàbrica Mulleras del barri del Veïnat on veurà i viurà emocions tant intenses que trasbalsaran la seva vida per sempre.

És un llibre de lectura molt ràpida, amb unes belles i senzilles il·lustracions de Quim Paredes, que ens transporta a un món ja desaparegut, però que no ens queda lluny ni en l'espai ni en el temps i del qual en coneixem ben poc, o en coneixíem, perquè ara, gràcies a en Jaume Prat, podrem saber què era una metxera, una carda o una plegadora i d'una forma entretinguda.

El fantasma de la Mulleras és una història adreçada a nois i noies a partir de 9 anys, però que es pot gaudir sigui quina sigui la teva edat.

Qui ha dit que a Salt no tenim llegendes urbanes?

dimecres, 19 de juny de 2013

El cátaro imperfecto. Víctor M. Amela

 

Corre l'any 1306, estem a Vila-roja de Termenès i en Guillem Belibasta, fill gran dels Belibasta, es veu obligat a assassinar un pastor desllenguat per protegir la seva família: els Belibasta són heretges davant l'apostòlica, catòlica i romana església, pertanyen als bons homens, els homes de , els creients originaris, els càtars.

Però aquest assassinat per silenciar el pastor d'ovelles no els protegeix, al contrari, és perseguit i la família es veu desposeida dels seus béns, desmembrada, a la presó, i fins i tot, morta. A partir d'aquí Guillem Belibasta comença una fugida que el durà fins a Morella per fugir de la inquisició i d'un bisbe que vol ser Papa, però també una fugida d'ell mateix perquè, tot i ser un Perfecte dels càtars, el màxim representant de Déu a la terra, sap que és imperfecte, que hi ha preceptes que no pot complir, com el de no estimar cap dona.

Així comença aquest llibre de Víctor Amela que, segons ell, està totalment basada en fets i personatges reals, documentats en arxius i documents, com em va escriure el mateix autor en la dedicatòria que em va fer al llibre "una història autèntica". En aquest cas podríem dir allò d'aquella dita falsament italiana "se non è vero, è ben trovato". En tot cas, és una novel·la molt amena, que passa molt bé i que retrata fidelment una època, la del segle XIV als països catalans, i la lluita per la supervivència d'un grup de persones que només volien viure amb llibertat la seva religió, una variant del cristianisme, del vertader cristianisme, el predicat per Jesús, no el cristianisme dels capellans, bisbes, papes i inquisicions corruptes.

El cátaro imperfecto, de Víctor M. Amela, està editat per Ediciones B a Barcelona, l'abril de 2013

diumenge, 16 de juny de 2013

LA MORT A VENÈCIA. Thomas Mann


La mort a Venècia, de Thomas Mann, és d'aquells llibres que tenia pendents de llegir des de feia anys i que finalment he recuperat amb la versió catalana editada per Proa el passat 2009, tret de la Biblioteca.

A Mann el vaig conèixer arrel de la pel·lícula que va fer Lucchino Visconti precisament sobre aquesta novel·la i el vaig descobrir amb la lectura de Els Buddenbrook, un llibre que em va sorprendre molt gratament, ja que m'hi vaig apropar amb el recel de ser un autor de finals del XIX, principi del segle XX, amb l'aura al seu voltant de ser un Nobel.

Després va venir La muntanya màgica, també una novel·la esplèndida i finalment, em vaig decidir per aquesta, La mort a Venècia, que lluny de les denses 792 pàgines de l'anterior, aquesta només té 120, però no per ser més breu, és menys densa i mordaç.

La història és senzilla: un escriptor d'èxit una mica primmirat, arriba a Venècia de vacances per relaxar-se, prendre banys de mar i recuperar la tranquil·litat d'esperit. Però no aconseguirà la tan ansiada tranquil·litat per culpa dels veïns i companys d'hotel i, sobretot, per l'aparició d'un adolescent de 13 anys, polonès, per a qui se sent irremeiablement atret. Ell, un home ja gran, seriós i respectable, perd el cap per aquesta criatura, l'espia, la segueix allà on va i ansia el seu contacte tot i saber que no és correcte. Aquest desig el fan caure en el paroxisme i aquí és on entra la ploma sarcàstica i punyent de Mann per retratar-nos un home patètic.

Una excel·lent novel·la que va servir de base per la gran pel·lícula de Visconti que també val la pena revisionar.


EUROMALSON: Algú s'ha cruspit la classe mitjana


A mig camí entre la novel·la gràfica i l'assaig econòmic, Aleix Saló, ens regala de nou les seves reflexions sobre el país on ens ha tocat viure i la crisi actual, en aquest cas amb el llibre Euromalson: algú s'ha cruspit la classe mitjana. Editat per Random House Mondadori aquest 2013 i que teniu en diverses edicions, paper i digital.

Amb la seu peculiar punt de vista ningú no se n'escapa de les seves crítiques mordaces. Perquè les coses no venen de fa quatre anys, ni són únicament patrimoni d'un país. Tot va començar en temps llunyans, en un continent que, fins i tot quan era jove, ja era vell: Europa.

Un llibre que es llegeix ràpidament, però que fa reflexionar llargament.


dijous, 13 de juny de 2013

A Madrid per feina

Stand d'Odisea editorial.

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. Això no seria res ni cap novetat si no fos pel que he anat a fer: a signar llibres de El mundo en una botella a la Feria del Libro.

Si ve les vendes no han estat astronòmiques, ha estat una experiència molt positiva i divertida. Res a veure amb les fires i salons que fem per aquí. No vull dir que sigui ni millor ni pitjor, sinó diferent. Però una cosa sí que vaig trobar: que tot els ho agrada fer "a lo grande".

A part de tot, em va fer molta il·lusió veure escriptors que admiro i d'altres que llegeixo, entre aquests hi havia la Donna Leon (em va agradar comprovar que està ben eixerida i en plenes facultats i que tindrem Brunetti per anys, si no se'n cansa), en Javier Sierra, que tenia una llarguíssima cua esperant per signar i no em vaig poder ni acostar, o en Victor Amela, de qui vaig comprar i em va dedicar el seu darrer llibre.


dilluns, 27 de maig de 2013

PARANORMAL ACTIVITIES: El quadre


Enceto una nova secció en el blog (que durarà el que durarà) nomenada Paranormal Activities en la que explicaré alguns fets que he viscut i que tenen estranya o difícil explicació, si més no per a mi. I en tinc alguns quants.

El que vull explicar avui va passar fa alguns anys quan visitava el museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.

Ja feia estona que era al museu. Havia començat per veure una exposició temporal sobre Paul Klee que m'havia entusiasmat especialment. Havia comprat l'entrada conjunta per l'exposició i per la resta de la col·lecció, així que després d'en Klee, vaig endinsar-me en el museu.

La col·lecció és molt bona i té obres excel·lents. Al final d'una sala, després de girar un plafó, vaig veure un quadre que em va cridar l'atenció. No sabria dir per què, però em vaig quedar clavat davant seu una estona. La pintura en qüestió era Jove cavaller en un paisatge de Vittore Carpaccio (1510).

En aquell moment jo no sabia absolutament res d'aquesta pintura renaixentista més enllà de la petita explicació situada en un petit rètol al seu costat, però no podia apartar la vista del quadre. Hi havia alguna cosa estranya, alguna cosa que em fascinava i no sabia què era ni explicar el per què d'aquesta fascinació, d'aquest embadaliment que em va agafar. La pintura era plena de detalls, de simbolisme, no hi havia res que estigués pintat per caprici o decoració, tot tenia el seu significat. D'això sí que me n'adonava, d'alguna cosa havien de servir les assignatures en història de l'art que havia fet durant la carrera.

El que va passar a continuació va anar més enllà de la simple observació de la pintura. No sé quan de temps portava mirant el quadre quan, de sobte, em vaig trobar en una habitació fosca, il·luminada dèbilment per unes espelmes. Davant meu, en un cavallet, hi havia el quadre del jove cavaller a mig fer i jo l'observava, però no amb els meus ulls, sinó amb els ulls de l'artista. M'havia traslladat al moment en que es pintava el quadre, havia viatjat en l'espai i en el temps!

Em vaig espantar tant que vaig tornar a la realitat de cop. Tornava a ser el museu i la gent continuava envoltant-me. No semblava que hagués passat res ni que ningú s'hagués adonat de res, però jo era ben conscient d'haver viscut una experiència molt, molt estranya, potser paranormal. I sé que si no m'hagués espantat tant, hauria durat més i hauria tingut l'oportunitat de veure alguna cosa més d'aquell altre món.





divendres, 17 de maig de 2013

17 de maig Dia Internacional contra l'Homofòbia

 
 
Avui és 17 de maig i és el Dia Internacional contra la Homofòbia i la Transfòbia, en anglès les sigles són IDAHO (International Day Against Homophobia).


Aquest dia coincideix amb el dia que la OMS va eliminar l'homosexualitat de les malalties mentals. Això va ser l'any 1990, és a dir, només fa 23 anys que l'homosexualitat no es considera una malaltia. 


És molt poc temps, encara queda molt camí per recórrer i més si es té en compte que al voltant de 80 països l'homosexualitat està criminalitzada i condemnada a penes de presó, i fins i tot a la pena de mort a països com Afganistà, Mauritània, Nigeria, Pakistà, Arabia Saudí, Emirats Àrabs i Iemen.


dilluns, 13 de maig de 2013

EL LLADRE DE PARAULES

El lladre de paraules

Encara no ha sortit a la venda, però l'editorial ja m'ha passat la portada del que serà el meu nou llibre: la nova aventura de l'entranyable Regor després de les peripècies que va viure per recuperar el seu aniversari a L'aniversari robat.

Ho tens tot a punt per sobreviure a l'atac a la ciutat? 

Descobriràs els nous amics d'en Regor, la Bruna i l'Abdoulaye.

Coneixeràs els poders de l'Aneeb, la germana petita d'en Regor.

Sabràs quin és el secret que amaga la Nica, la mare de l'Aneeb i en Regor.

Aventures, un dolent molt dolent i moltes més coses per gaudir d'una apassionant lectura.


dijous, 9 de maig de 2013

LA SET DE LA COLOMA

Foto Google
Havia volat una llarga estona i estava cansada, de fet molt cansada, amb un cansament més espiritual que físic.

En un racó d'un carrer hi havia un bassal que havia deixat la pluja la nit anterior i es va sentir molt atreta per l'aigua encara clara i neta. Es va aturar i es va acostar a poc a poc fins a la vora. Li feien mal tots els seus petits ossos, fins i tot les plomes les notava pesades. 

Va mirar al seu voltant amb desconfiança, tot estava molt tranquil i es va abocar a l'aigua. Era fresca i bona i ella estava realment assedegada i va beure amb ganes sense adonar-se del noi que passava pel seu costat i la  mirava fixament sentint una tendresa inesperada cap aquell animaló amb aspecte indefens que bevia aigua d'un bassal aliè al que succeïa vora seu.


divendres, 3 de maig de 2013

PERSONATGE



Sóc un personatge.
Només existeixo perquè algú - tú - em crea en llegir-me.


dijous, 2 de maig de 2013

TEMPS ERA TEMPS

Tunisia, un any indeterminat del segle XX

Em considero i em sento jove, però sé que ja no ho sóc (no tant). I em fa ràbia perquè no voldria deixar de ser-ho mai. No obstant, quan miro enrere i veig tot el que he viscut, ja no em sento tan malament per haver deixat de ser jove, tot i que, de fet no deixaré de sentir-m'hi mai, encara que el meu cos vagi cap a la decrepitud, però la ment no.

dimecres, 24 d’abril de 2013

CONVERSES DE CARRER 9

Ciutat de Girona, parc Central. Dues noies caminen darrera meu en la mateixa direcció. Em giro discretament i veig que són dues adolescents de cabells llargs llis, roba cara i posat de suficiència una mica estudiat davant del mirall:

"Yo es que en verano no me veo tan bien. Quiero decir, que ahora, con la ropa guapa y eso, pues me veo muy bien, con buen cuerpo. Pero en verano se me queda el pelo muy mal y no me veo tan bien. ¿Es raro, verdad? Tendría que ser al revés, verme bien en verano porque vas con menos ropa y eso. De todas maneras, tampoco estoy nada mal. ¿No?"

L'amiga o parlava molt fluixet o callava escandalitzada, perquè no se li sentia la veu.

divendres, 19 d’abril de 2013

OLORS


- mmmm... Fas molt bona olor... - li xiuxiueja a cau d'orella.

Són en un racó de la discoteca, abraçats en un joc sensual i sexual, aliens a la gent que els envolta.

- Gràcies.

- Quin perfum fas servir?

- M'ofens! És la meva olor natural! - exclama fent posat d'enfadat.

Sap que no és cert, però la resposta l'ha excitat encara més i desitja comprovar si és cert que tot el seu cos fa la mateixa olor dolça i tendra.


dimecres, 17 d’abril de 2013

Converses de carrer 8

Foto: Aparador a Viena. By Deric (març 2013)

Situació: passeig Ciutat de Girona de Salt
Hora: 15:15 h
Protagonistes: dues noies d'uns 13 o 14 anys, no més.

Les nostres dues protagonistes caminaven pel passeig després de sortir del institut que hi ha, segurament, camí de les Deveses. Tot i que és primavera i ja comença a fer caloreta, sobretot a migdia, van vestides (és un dir) de ple estiu i motxilles pesants a l'espatlla.

Parlen animadament mirant-se l'una a l'altra sense importar-los res del que hi ha al seu voltant. Vénen en direcció contrària a mi i al passar pel meu costat sento que una diu alegrement:

"Debo ser la peor novia del mundo, yo. ¡Te lo juro!"

No sé a què es referia ni perquè ho deia, però la imaginació es dispara imaginant banyes al pobre i sofert noi, o "plantons" d'ella per anar de compres amb les amigues, o que no li fa gens de cas... vés a saber!

dimarts, 16 d’abril de 2013

Kafka a la platja. Haruki Murakami


Aquest és el tercer llibre que llegeixo d'Haruki Murakami després de Tòquio Blues i After Dark i he de dir que llegir Murakami és tota una experiència que, de moment, no he trobat en cap altra escriptor. Amb això no vull dir que sigui un excel·lent escriptor o tot el contrari, sinó que no és pas un escriptor fàcil, si més no per la temàtica dels seus llibres a mig camí entre la realitat i la ficció.

En aquest cas l'argument és difícil d'explicar perquè no té una història fàcilment definible, la paraula que més se li escauria seria "surrealista", però no és, potser, la història que ens explica el que fa especial aquestes 480 pàgines, sinó com ens l'explica, i sobretot, els personatges que l'habiten. Uns personatges, com gairebé tots els de Murakami, que estan en situacions extremes que ni ells mateixos saben perquè hi han arribat. Uns personatges complexos, profunds, plens de vida, que els fan molt propers.

A Kafka a la platja en trobem uns quants d'aquests personatges començant pel protagonista, Kafka Tamura, un noi de quinze anys que fuig de casa seva per evitar ofegar-se en una vida que no sent seva. En Nakata, un vell que de petit va patir un accident estrany que el va fer oblidar tot el que havia après fins aleshores, i que actua per instint a la recerca no se sap ben bé de què.

Kafka i Nakata no coincidiran mai, no coneixeran l'existència l'un de l'altra, no obstant les seves vides estan fortament lligades pels esdeveniments.

Al seu costat, una sèrie d'altres personatges a quin d'ells més misteriós o amb el passat més obscur: la directora de la biblioteca, la senyora Saeke, a qui se li va truncar la vida quan el seu estimat va ser assassinat; l'Oshima, un noi-noia o noia-noi que és, potser, l'únic contrapunt de realitat que té en Kafka al seu costat; i el senyor Fushimo, el camioner de passat turbulent que ajuda en Nakata perquè li recorda el seu avi.

Tots ells es converteixen, per mèrit propi, en personatges reals i estimables, les vides dels quals ens arriben a apassionar.

dilluns, 15 d’abril de 2013

It's a beatiful day

Camps a Cervera
Ara ja sí que es nota que la primavera és aquí. Per fi! Fa solet i una mica de caloreta a migdia sense que sigui aquella estofa que ofega de l'estiu. Són dies que m'agrada sortir a fer el cafè de mig matí a la feina, travessar la sèquia, fer el carrer dels lledoners i enfilar cap a la cafeteria del passeig. Més m'agradaria si en lloc d'haver d'anar a treballar i tancar-me durant set hores i mitja en un despatx fred, pogués anar a passejar o a la platja o al bosc i gaudir del bon temps i la bona temperatura. Però s'han de pagar factures i capricis i cal treballar.

Aquest cap de setmana hem fet una escapada ràpida a Logroño per assistir a la celebració del casament d'un bon amic. No acostumo a anar a casaments, més que res perquè la majoria dels meus amics no s'han casat, però aquest tocava anar-hi, em feia molta il·lusió tot i els 1.100 km de cotxe. És un amic molt especial per les circumstàncies i les vicissituds viscudes al llarg dels anys, i ja en són uns quants. Ha estat també el meu primer casament fora de Catalunya i no sé si tots seran iguals, però en aquest em va quedar molt clar el significat de l'expressió "banquet de boda": hi havia menjar per donar i vendre, fins i tot croquetes. Tot excel·lent. El tema de les croquetes és dedicat a un amic amb qui teníem contacte i no ens havíem vist encara i que, per fi, ens vàrem conèixer personalment a Logroño, ell és del parer que no hi ha cap bona celebració ni banquet, si no hi ha una bona ració de croquetes. Doncs no van faltar, de pernil ibèric i de formatge.

Els Manel treuen demà nou disc. El nou dels Quart Primera m'agrada cada dia més i el de Delafé y Las Flores Azules, està molt bé. La cançó I will wait, m'encanta.


Uns quants amics publiquen nou llibre que prometen excel·lents lectures. I per Sant Jordi anirem a l'esmorzar literari de la Generalitat.

Potser no hi ha cap motiu, però avui It's a beatiful day.


dijous, 4 d’abril de 2013

En el món del lladrocini no hi ha res inventat

El mas Sitjar l'any 2012
Falta una setmana per Nadal i al mas del Sitjar, als afores de Salt, la família de Joan Vila, ja fa dies que han posat un petit naixement fet de fang a la cuina, al costat de la llar. També han penjat algunes branques de pi i una mica grèvol darrera de la porta d'entrada, que diuen que porta sort.

En Joan és trastejant a la cort, avui la seva muller és casa la germana, a Girona, i s'hi quedarà a dormir per no haver de fer el camí de fosc. No és que sigui gaire lluny, però li fa ànsia venir tota sola. Fa dies que se sent que hi ha uns quants individus sense ofici ni benefici vagant pels voltants. Certament ell la podia anar a recollir amb el carro, però precisament avui tenia molta feina en reparar una part de la teulada de la cort que s'havia fet malbé per culpa de la pluja caiguda els darrers dies, i si no volia que els passés res al bestiar, havia d'enllestir-ho abans que caigués la fred de la nit.

Guarda les eines a l'armari i s'estira per desentumir l'esquena i els braços cansats de la feina. En aquell moment sent unes veus a l'era i surt del cobert en tensió, no sap qui pot ser i no se'n refia, el mas queda apartat del poble i poca gent hi va, i menys a aquelles hores en què el sol ja s'ha post.

-Qui hi ha? - crida, alerta.

S'hi acosten unes persones al llum de la torxa que hi ha encesa al costat de la porta de la casa i llavors els veu bé: és una parella de carabiners.

- Bona nit, mestre! - diu un d'ells, el més alt.

- Bona nit, senyors – contesta en Joan, educat – Què els porta per aquí?

- Som carabiners – diu l'altre, un home més jove, com si no fos prou evident pels uniformes que vesteixen.

- Ja ho veig.

- Hem de registrar la vostra casa, tenim el convenciment que hi amagueu contraban.

- A casa meu? - exclama sorprès en Joan – Que us heu begut l'enteniment? Aquí no amaguem res d'il·legal.

- Si és així, no us farà res que ho comprovem, oi?

- És clar que no!

- Doncs anem cap a dins.

En Joan no dóna crèdit al que està passant: els carabiners sospiten que amaga contraban a casa seu! Ell, que mai no ha robat ni un bri de llenya per encendre el foc!

Decidit a desfer aquest malentès el més aviat possible obre la porta de la casa i està a punt d'apartar-se per deixar-los entrar que un d'ells li fa una empenta que el fa entrar de cop i és a punt de caure terra. L'altre home aprofita aquest moment per agafar-li els braços amb força i retorçar-li per l'esquena mentre l'altre el lliga amb una corda i li posa una pistola a la templa.

- I ara seràs bon minyó i ens diràs on són els diners i les joies.

- Mai! - crida, però un cop de puny el fa callar de cop.

- Mira, tenim dues opcions: o ens ho dius per les bones i enllestim ràpid, o t'estomaquem fins que ens ho diguis. - Diu un.

- De totes maneres els trobarem, encara que haguem de posar potes enlaire tot el mas. Entesos? - Diu l'altre.

En Joan se'ls mira fixament amb odi, recriminant-se a ell mateix per haver-se deixat enganyar per unes disfresses de carabiners mal fetes. No vol cedir, no vol que dos desgraciats li robin els estalvis, però sap que acompliran la seva amenaça i que després de deixar-lo ben baldat, començaran a destrossar la casa per trobar els diners. No té gaires opcions.

- Què, enllestim? - fa el jove aixecant el puny amenaçadorament.

Assenteix amb el cap, no per l'amenaça, sinó perquè vol que s'acabi el malson d'una vegada.

- Bon minyó. Ara diga'ns, on són amagats els diners? I no intentis enganyar-nos perquè el meu company estarà ben pendent de tu - diu el més alt mentre fa un gest al jove que li retorça una mica més el braç.

- Sota la pica de la cuina, amagats rere un rajol de la paret – la seva veu és un fil entretallat que gairebé no li surt de la gola.

- Veus què fàcil que ha estat?

L'home alt entra a la cuina i de seguida troba el rajol indicat. El treu i darrera hi ha una petita cavitat amb una bossa de pell plena de monedes. L'obre i aboca el contingut a la palma de la seva mà. Hi compta 300 pessetes en monedes de plata. Furiós torna a l'entrada i sense dir res, fa un cop de puny a la cara d'en Joan.

- Et penses que encara ens mamem el dit? On és la resta! - li crida a escassos centímetres de la cara esquitxant-lo amb saliva pudenta i fastigosa.

Li fa mal la barbeta i creu que segurament li ha trencat alguna dent, nota el gust de la sang calenta dins la boca. També li fan mal els canells, les lligadures l'estrenyen massa.

- A l'habitació, sota una fusta del terra que hi ha sota el llit.

- Molt bé, porta'ns-hi!

Camina cap a l'interior de les estances a poc a poc pensant ràpidament com ho podria fer per escapar-se i agafar l'escopeta, però el jove el té agafat i no pot fer cap moviment a part de caminar. Es rendeix, sap que cap diner val una vida i ell té ganes de tornar a abraçar la seva estimada esposa. A l'habitació els ensenya quina fusta és i mira resignat com treuen les 1.500 pessetes en bitllets i posen cara de satisfacció.

- Ho veus què era fàcil? Ara et quedaràs aquí ben quiet i no faràs cap fressa, entesos? - diu mostrant la pistola.

- No em podeu deixar aquí tancat i lligat!

- I tant que podem. Au, fotem el camp! - ordena al jove.

Surten. En Joan mira com tanquen la porta de l'habitació amb la clau que hi havia al pany i corre a darrere per escoltar si marxen. Els sent baixar escales ràpidament i, al poc, la porta d'entrada. Llavors va fins la finestra i mira fora: els veu córrer cames ajudeu-me en direcció al riu.

En Joan somriu. Certament li han robat una quantitat important, però ni de bon tros tots els diners que hi ha a la casa: ja va fer bé la seva muller d'aconsellar-li repartir-los per tota la casa en paquets de petites quantitats, mai superiors a les 1.500 pessetes. I, pel cap baix, hi ha onze amagatalls més.

Narració de ficció de Frederic Mayol inspirada en la notícia apareguda al diari “La Nueva Lucha” de data 20 de desembre de 1887 conservat i digitalitzat per l'Arxiu Municipal de Girona:

Anteayer ha sido robada por dos hombres desconocidos, armados y disfrazados en trajes de carabineros, la casa de campo conocida por Sitjás, término municipal de Salt, cuyo colono es Juan Vila Llinás. El robo ha sido de 1.500 pesetas en billetes de Banco y unas 300 pesetas en plata.

Los cacos, amparados con el traje de carabinero, exigieron el registro de la casa bajo el pretexto de que estaba en ella escondido algún contrabando.

El dueño, sorprendido ya, fue atado de manos y encerrado en una habitación.

Creemos que a estas horas habrán caído ya los ladrones en poder de las autoridades.

También se intentó la noche del domingo robar el estanco de la Rambla de la Libertad, saliendo, afortunadamente frustrado el acto.

Según noticias, ha sido ya detenido el caco.

No cabe pues duda que, dada la actividad que despliegan nuestras dignas autoridades, en breve estarán a buen recaudo esos individuos que, vagando por nuestros alrededores sin medios de subsistencia conocida, van siendo ya una amenaza constante al pacífico vecino.

divendres, 22 de març de 2013

Sanctus: Los guardianes del Sacramento, de Simon Toyne



Sanctus: Los guardianes del Sacramento (The Key), de Simon Toyne, és la continuació de Sanctus, un llibre molt entretingut sobre els misteris, secrets i corrupcions de l'Església Original. 

En aquella ocasió la seva protagonista, Liv, intenta esbrinar perquè s'havia suïcidat el seu germà llençant-se des del punt més alt de la Ciudadela, una muntanya on uns monjos, els Sanctus, guarden el secret més extraordinari de l'origen del món i de l'Església, el Sacramento. En les seves investigacions descobreix el que no hauria d'haver vist mai cap mortal: el Sacramento. Escandalitzada, a punt de la bogeria i de la mort, allibera aquest secret i ella mateixa es converteix en la clau més sagrada.

Sanctus: Los guardianes del Sacramento, Liv desperta a l'hospital de la ciutat turca de Ruina, envoltada de policia i metges, però no està segura. Tot i que no recorda gairebé res del que va passar dins la Ciudadela i el que va passar amb el Sacramento, sap que alguna cosa terrible és a punt de passar i que ara té en el seu interior el mateix Sacramento, el més gran secret de tota la història de la humanitat. Amb l'única ajuda de Gabriel, Liv intentarà oblidar-se de tot, però el seu destí està segellat i tothom la persegueix, fins i tot la presència que té dins seu. Per lliurar-se i salvar el món de l'Apocalipsi, només pot fer una cosa, tornar el Sacramento al seu lloc originari, el mític Edén de la Bíblia d'on van ser expulsats Adam i Eva... Però tornar-lo posarà fi a totes les desgràcies?

Intrigues, acció, misteri, en una segona part tan trepidant i emocionant com la primera, amb un final obert que esperem es resolgui a la tercera part d'aquesta interessant trilogia.


dimarts, 12 de març de 2013

ESCRIU-ME EL TEU NOM



Des del primer moment sabia que aquella història tenia data de caducitat i per això no havia volgut fer-se il·lusions. Volia de viure i gaudir només el present, res més. Se n'aniria aviat i tot quedaria en una anècdota de cap de setmana, en un record molt agradable, això sí, i tot tornaria a la normalitat, a la seva vida solitària.

S'ho repetia constantment durant cada segon que compartia amb ell, durant cada instant que sentia el seu alè càlid en la pell nua mentre l'abraçava al llit. En cada moment que veia el seu somriure tendre i una mica trist i l'acaronava dolçament amb la necessitat de protegir-lo no sabia ben bé de què. En cada respiració entretallada, en cada gemec, en cada sospir mentre es posseïen apassionadament.

- Me n'he d'anar - va dir amb desesperació - i no vull fer-ho. No vull deixar-te, però no puc fer altra cosa...

- Escriu-me el teu nom sobre la pell, al costat del cor, perquè és allà on viuràs per sempre més, per molt lluny que estiguis de mi. - li va demanar en un murmuri.

Mai abans una estació de tren li havia semblat un lloc tan impersonal, fred i dur mentre el veia allunyar-se per l'andana en direcció al seu vagó.

Hauria d'haver corregut darrera seu, demanar-li que es quedés amb ell, que no marxés, que només en aquells dos dies havia trasbalsat la seva vida, que mai més res seria igual perquè ara sabia que era estimar. Massa tard potser, però per fi ho havia descobert i s'havia abandonat sense poder evitar-ho a aquest sentiment tan dolç i dolorós a l'hora.

Amb llàgrimes als ulls va deixar la bossa al seu seient, va mirar per la finestra del vagó i el va veure sortir de l'estació amb el cap baix, derrotat.

diumenge, 10 de març de 2013

LOS AMANTES PASAJEROS


No seré jo qui faci una crítica exhaustiva de la pel·lícula, hi ha persones que en saben més per fer-ho. Tampoc faré una crítica del cinema d'Almodóvar pel mateix motiu. Però sí que diré el que a mi m'ha semblat aquesta pel·lícula.

Per començar, la sensació que tenia mentre veia Los amantes pasajeros era la de dir "a Pedro se li ha anat l'olla definitivament". I cert, és una astracanada total que recupera algun dels seus tics del primers anys, però una mica descafeïnats, sense la mala llet que gastava, potser coses de l'edat, tot i que sí que té una part de crítica a la corrupció i la política d'aquest país. 

Però, com també vaig pensar que s'havia trastocat totalment, també crec que és precisament això el que volia fer, vull dir que ha fet la pel·lícula que li ha donat la gana, tant passada de voltes com ha volgut perquè sap que està per sobre de qualsevol de les segures i innumerables crítiques dolentes que li cauran, ho sap i no li importa, ha fet el que li ha sortit del barret sense importar-li el que pensi la gent i això, s'ha d'aplaudir, i estiguis d'acord o no amb el resultat. D'altres farien el mateix, però posant-li un tuf d'intel·lectualitat insuportable que tothom hauria elogiat. Ell no.

No és una gran pel·lícula: diàlegs i escenes forçades que no acaben de funcionar, ritme lent i irregular, algunes interpretacions que deixen molt que desitjar, recursos desaprofitats... Però a mi m'ha agradat, m'ha fet riure i passar-m'ho bé, sobretot amb alguns dels personatges i actors: immillorable el personatge de Lola Dueñas violant un dormit passatger o una Paz Vega irreconeixible, com la banda sonora amb un "Para Elisa" de Beethoven irreconeixible.

dimarts, 5 de març de 2013

El diari i l'arxiu

Foto: Archivo di Stato di Venezia. By: Frederic Mayol, 2012
Tenia pensat comprar el diari, com cada diumenge, i anar a la seva cafeteria preferida del Campo dei Frari a prendre un bon espresso mentre llegia les notícies i passava el matí. Però el dia s'havia llevat assolellat després de molts dies de boira i plugims persistents i no li va venir de gust tancar-se a la cafeteria o seure a l'ombra de la seva terrassa, havia d'aprofitar el sol. Tot just era final de desembre i encara quedava molt hivern per endavant.

Va comprar El Gazzettino i es va asseure a l'esglaó d'una antiga portalada del Campo per llegir-lo tranquil·lament. Li agradaven, sobretot, les notícies de successos. No és que li agradés el morbo de veure quines desgràcies havien passat a la ciutat, els crims o robatoris. No. El que li agradava era treure l'entrellat de les notícies que només ocupaven un parell de línies o un petit racó de la plana del diari perquè llavors s'imaginava les històries que hi havia al darrera i completava, amb la imaginació, el que no deia el diari.

Quan va acabar de llegir el que l'interessava i de fullejar la resta, es va aixecar per tornar cap a casa seva situada en una calle propera sense adonar-se que aquell diumenge s'havia assegut a l'entrada de l'Archivo di Stato di Venezia, un lloc on hi havia guardades, arxivades i classificades milers d'aquestes petites històries gairebé desconegudes que a ell tan li agradaven i que li hauria fet feliç de descobrir.


dilluns, 4 de març de 2013

La noche en que Frankenstein leyó el Quijote


La noche en que Frankenstein leyó el Quijote de Santiago Posteguillo, porta el suggerent subtítol de "La vida secreta de los libros" i és que en aquest recull d'anécdotes el que trobem és això, el secret que amaguen els llibres. De vegades sobre la seva concepció, d'altres sobre els seus autors, d'altres anécdotes que envolten el llibre o curiositats.

Per posar algun exemple d'aquesta vida secreta: 

Sabeu qui va ser el vertader artífex de la publicació de Harry Potter?
Quina influència té el "Frankenstein o el modern Prometeus" de Mary Shelley del Quixot?
Qui va inventar l'ordre alfabètic que ens serveix tan bé per ordenar els llibres o els contactes del móbil?
Shakespeare va escriure les seves obres o no?
Sabeu que Alexandre Dumas publicava novel·les al seu nom sense haver-les llegit?
Quin és el fosc passat d'Anne Perry?

I així un munt més de curiositats i anècdotes que cal descobrir, sobretot per aquells que ens apassionen els llibres.

Santiago Posteguillo és professor de llengua i literatura anglesa a la universitat Jaume I de València, ha sigut finalista del Premio Internacional de Novela Histórica Ciudad de Zaragoza, premiat en la Semana de Novela Histórica de Cartagena i ha rebut el Hislibris.com 2009 al millor novel·lista històric i novel·la històrica. L'any 2010 va rebre el Premi de les Lletras de la Generalitat Valenciana. 

Ha escrit, entre d'altres Africanus, el hijo del cónsul (2006), Las legiones malditas (2008) i La traición de Roma (2009). La seva darrera novel·la és Los asesinos del emperador

4 de març

Avui faig 7 anys!


dijous, 21 de febrer de 2013

La bibliotecària d'Auschwitz




Pots llegir la meva opinió sobre La bibliotecària d'Auschwitz, d'Antonio G. Iturbe, seguint aquest enllaç: Un Salt de llibres.

La bibliotecària d'Auschwitz, d'Antonio G. Iturbe


La bibliotecària d'Auschwitz, d'Antonio G. Iturbe, és un llibre colpidor, recomanable 100 %, gairebé de lectura obligatòria per a dos tipus de lectors: els que els agraden les històries de l'Holocaust, i els que estimen els llibres.

Aquesta novel·la té les dues vessants: 

- el retrat cruel i dur de la vida (o millor dit, no vida) en un camp d'extermini com era Auschwitz on la vida no valia res i la lluita era esgarrapar temps al temps per viure un dia més o, millor dit, per retardar la mort un dia més, tot i que la vida havia deixat de ser vida per convertir-se en un malson.

- l'estimació pels llibres mitjançant la història d'aquesta noieta de 15 anys, la Dita Adlerová, a qui se li fa l'encàrrec de tenir cura de 8 llibres, que serà la minúscula i, alhora, enorme biblioteca del camp, ja que els llibres estan prohibits i se les han d'empescar molt bé perquè els kapos dels barracons i els SS no els descobreixin, el que comportaria una pena de mort segura i immediata.

La bibliotecària d'Auschwitz, està basada en la història verídica de la Dita Kraus, que Iturbe va tenir la sort de conèixer personalment per documentar-se pel llibre, la qual cosa fa que la novel·la sigui d'un realisme aclaparador i tingui una càrrega emotiva molt intensa. 

Com he dit abans, és de lectura recomanable, i això que a mi les històries de l'Holocaust i els camps de concentració no m'agraden especialment perquè em posen bastant nerviós. Però aquest val la pena.

dimecres, 13 de febrer de 2013

Deixa't portar pels somnis, de Massimo Gramellini


Vaig llegir l'entrevista que li van fer a l'Ara a Massimo Gramellini quan es va editar aquesta novel·la: era una autobiografia en la que relatava que, de ben petit, va haver de fer front a la mort de la seva mare sense entendre què era la mort. De seguida em va atreure, volia llegir l'experiència d'en Massimo per si trobava algun punt en comú amb la meva experiència vital.
 
Després vaig llegir a la contraportada: 

"L'emocionant història d'un nen que de ben petit ha de fer front a una pèrdua insuperable, la de la seva mare, i ho fa guiat pel millor consell que mai ningú li ha donat". 

"S'asseia al caire del llit i em mirava una bona estona en silenci. Tot seguit m'acotxava, s'inclinava sobre meu i em xiuxiuejava alguna cosa. Deixa't portar pels somnis, petit."

"600 mil exemplars venuts, 14 edicions" .

La bona impressió en llegir l'entrevista es veia recolzada per aquestes frases. I sí, el llibre és així, però no és el que m'esperava. M'ha agradat, es llegeix bé, però no m'ha emocionat. Si més no, no m'ha emocionat com m'esperava que ho havia de fer una novel·la on s'explica com queda desamparat un nen de 9 anys en perdre la mare d'una forma sobtada i el seu trajecte vital, sempre a la recerca d'un amor que substituís l'amor matern perdut. No és fins al final de la història, quan aquest nen ja té prop de 50 anys que descobreix la veritat del passat, que no aconsegueix (tot i que ja era previsible aquesta veritat molt abans) arribar a emocionar una mica. Potser perquè el relat és fred ja que l'autor, en part, busca distanciar-se una mica dels seus veritables sentiments en el moment d'escriure i, inconscientment, posa una cuirassa que es transmet al lector evitant involucrar-se massa en els sentiments que podrien transpuar al llarg de les seves pàgines. Una llàstima.

Gramellini, Massimo. Deixa't portar pels somnis. (Fai bei sogni). Amsterdam llibres, Barcelona. Primera edició, octubre 2012.

dimarts, 12 de febrer de 2013

SOMNI DE MANUAL

Beget
Aquesta nit he tingut un somni d'aquells de manual de psicologia freudiana. He somiat que estava visitant un poble d'alta muntanya acompanyat d'un altre noi, on hi havia cases de pedra amb teulades de pissarra, un pont romànic i un riu encastat entre roques.

Passàvem el pont per veure l'altre costat on hi havia unes cases molt curioses. De sobte el riu es tornava molt cabalós a causa d'unes recents pluges i ens havíem de ficar a dins per travessar-lo de nou per poder marxar. Després de dubtar una estona, finalment m'hi ficava i el passava amb l'aigua gelada fins al coll, pensant que quan sortís m'hauria d'assecar bé per no agafar un refredat.

Un cop salvat l'escull del riu (i misteriosament secs), caminàvem per un carrer ample fins que es convertia en estret, tant que les façanes de les cases gairebé es tocaven. En aquest carreró hi havia tot de teatres, un al costat de l'altre, amb els seus cartells lluminosos i vestíbuls atractius que et cridaven que et quedessis allà. 


Però havíem de marxar del poble sens falta, així que vam continuar caminant endinsant-nos en un carrer encara més estret amb forma de túnel pel que havíem d'anar un davant de l'altre. Jo obria l'expedició. El túnel es feia cada cop més i més petit, el sostre baixava i s'estrenyia considerablement fins que ja era impossible anar dret i havíem de reptar. El noi de darrera m'hi manava la pressa, però jo amb prou feines podia avançar pel túnel de l'estret que era. A més, davant meu hi havia una reixa que vaig obrir amb dificultats, i més enllà encara hi havia una altra, però aquesta no l'obria jo, sinó un vell a qui li costava molt pujar-la i li queia constantment. El noi m'apressava i jo li deia que no podia fer res, que havíem d'esperar que el vell aconseguís obrir la reixa per sortir i ser lliures...


Llavors m'he despertat interpretant de seguida el somni: l'aigua; travessar-la ben moll; la desaparició de l'aigua; els carrers cada cop més estrets fins fer-se gairebé impossibles de passar; la sortida miraculosa amb la reixa que s'obre i es tanca; i l'home que ajuda a obrir-la. És clarament la representació del part i del meu naixement. El trencament d'aigües (el riu de sobte cabalós); la sortida de l'úter matern (el lloc atractiu ple de teatres, llum i diversió) i les contraccions del part (la reixa que s'obre i tanca). El que no acabo d'entendre és el noi que m'acompanyava en l'aventura... Un germà, potser?