La mort a Venècia, de Thomas Mann, és d'aquells llibres que tenia pendents de llegir des de feia anys i que finalment he recuperat amb la versió catalana editada per Proa el passat 2009, tret de la Biblioteca.
A Mann el vaig conèixer arrel de la pel·lícula que va fer Lucchino Visconti precisament sobre aquesta novel·la i el vaig descobrir amb la lectura de Els Buddenbrook, un llibre que em va sorprendre molt gratament, ja que m'hi vaig apropar amb el recel de ser un autor de finals del XIX, principi del segle XX, amb l'aura al seu voltant de ser un Nobel.
Després va venir La muntanya màgica, també una novel·la esplèndida i finalment, em vaig decidir per aquesta, La mort a Venècia, que lluny de les denses 792 pàgines de l'anterior, aquesta només té 120, però no per ser més breu, és menys densa i mordaç.
La història és senzilla: un escriptor d'èxit una mica primmirat, arriba a Venècia de vacances per relaxar-se, prendre banys de mar i recuperar la tranquil·litat d'esperit. Però no aconseguirà la tan ansiada tranquil·litat per culpa dels veïns i companys d'hotel i, sobretot, per l'aparició d'un adolescent de 13 anys, polonès, per a qui se sent irremeiablement atret. Ell, un home ja gran, seriós i respectable, perd el cap per aquesta criatura, l'espia, la segueix allà on va i ansia el seu contacte tot i saber que no és correcte. Aquest desig el fan caure en el paroxisme i aquí és on entra la ploma sarcàstica i punyent de Mann per retratar-nos un home patètic.
Una excel·lent novel·la que va servir de base per la gran pel·lícula de Visconti que també val la pena revisionar.
Comentaris