TEMPS ERA TEMPS

Tunisia, un any indeterminat del segle XX

Em considero i em sento jove, però sé que ja no ho sóc (no tant). I em fa ràbia perquè no voldria deixar de ser-ho mai. No obstant, quan miro enrere i veig tot el que he viscut, ja no em sento tan malament per haver deixat de ser jove, tot i que, de fet no deixaré de sentir-m'hi mai, encara que el meu cos vagi cap a la decrepitud, però la ment no.

Comentaris

Sergi ha dit…
Una mirada enrere sempre ens ensenya que hem fet un munt de coses i que podem estar raonablement contents de les nostres experiències vitals. Això no vol dir que no quedin coses per fer, i ganes per fer-les!
Deric ha dit…
Cert! Encara en queden un munt!!!
Carme Rosanas ha dit…
Jo sempre he dit que no voldria tornar a ser jove, que ja em va bé l'edat que tinc, a cada moment...

Ara, sincerament, he de reconèixer que des que he fet els 60... ja m'aturaria on sóc, però també mirant enrere veig que he fet tantes coses, que no està malament.

A vosaltres, nois encara us queda un munt!!! O dos!!!

M'agrada la foto, estàs guapo i la foto és divertida.
Ferran Porta ha dit…
Home, nen, cap a la decrepitud... una mica melodramàtic, tu, eh??? no fotem, que som a la flor de la vida, Deric!!
Pakiba ha dit…
Com diu el Ferran encara esteu a la flor de la vida ,la única diferencia es que tenias mes cabell.
sargantana ha dit…
si tu dius aixo...
jajajajja
que dire jo?

sempre tinc la sensacio de que em queden moltes *primeres vegades*

ens hi posem ?

=)
Deric ha dit…
Ferran, hi tant que som a la flor de la vida, però això no treu que des del moment de néixer, comença la baixada.

Carme, 60??? No ho sembla pas!!!

Sargantana, què bonic això que quedin moltes primeres vegades!