dimarts, 22 de desembre de 2015

SANT CEBRIÀ DE LLEDÓ, poble oblidat?


Sant Cebrià de Lledó (o dit també Els Metges) és un poble de les Gavarres que vam trobar en una guia com a poble oblidats i vam decidir anar a descobrir-lo. Més que "oblidat" hauríem de dir "perdut" perquè ens va costar moltíssim poder-hi arribar. 

Has d'anar a Cruïlles, continuar la carretera fins a Sant Sadurní de l'Heura i un cop passat el poble, a mà esquerra hi ha el trencant. Està ben indicat aquí. Però quan agafes aquesta nova carretera de seguida es converteix en una pista forestal on el cotxe, si no és un 4x4, pateix bastant. I au! Carretera amunt per pistes i més pistes, fent volts i girant, perquè ens vàrem perdre un parell de cops. Finalment, quan ja gairebé desistíem i vam trobar un rètol que indicava Cassa de la Selva, va aparèixer davant nostre l'església de Sant Cosme i Sant Damià (els sants metges) i el parell de cases que l'envolten.


La nostra sorpresa va ser en veure que a la petita esplanada del davant hi havia un munt de cotxes, motos i bicicletes!

Però no era un poble perdut, oblidat, ignorat, abandonat...?????? Què era allò? Les rambles en hora punta? Com coi hi havien arribat?

Doncs el que passa és que hi ha un restaurant i es veu que és força conegut sobretot pels esmorzars de forquilla i que existeix un camí des de Cassà una mica més bo per arribar-hi. Era aviat, però ja posats vam preguntar per quedar-nos a dinar, però... no tenien taula lliure!!!


Tot i això, val la pena l'excursió per visitar la petita església i gaudir les vistes de les Gavarres i de la costa.

dimarts, 3 de novembre de 2015

RETORN A MENORCA

Posta de sol des del terrat de l'hotel Tres Sants

Hem tornat a Menorca. El quart cop en tres anys. I preguntareu per què? Doncs la resposta és ben simple: per gaudir de s'illa sense l'aglomeració turística de l'estiu, poder anar a les platges prohibides al mes d'agost i poder allotjar-te en hotels on, per temporada alta, és impossible, econòmicament parlant.

Han estat 4 dies en que el sol ens ha acompanyat a tota hora i ens ha permès de tornar a la tardor gironina amb una miqueta de bronzejat. 4 dies de tranquil·litat, de platges semidesertes, de visites agradables i de retorn als nostres restaurants preferits.

En quant als establiments, som una mica animals de costums i anem als coneguts i que ens agraden. En destacaré tres restaurants (no especifico cap dels que fan les típiques calderetes o de peix, perquè jo no en menjo, de peix): Santa Clara i Ànima, a Ciutadella, i Liorna, a Ferreries.

Del Santa Clara en destaco les pizzes; de l'Ànima la senzillesa de la cuina, les amanides i les postres; del Liorna els plats menorquins. I de tots tres l'amabilitat i simpatia dels propietaris.

L'hotel, el Tres Sants d'aquesta nova estada ha estat espectacular. En podria parlar molt, però què millor que mirar-ho directament al seu web! Per cert, estàvem a l'habitació Sant Sebastià. La més indicada per a nosaltres!

dimecres, 21 d’octubre de 2015

21 D'OCTUBRE DE 2015

Back to the Future. Part II
Avui és el dia que en Marty McFly viatjava al futur per intentar ajudar els seus fills en la pel·lícula Retorn al futur, part 2, de Robert Zemeckis (1989). Se n'ha parlat i se'n parlarà molt del que es va encertar i es va equivocar la pel·lícula, (una mostra a La Vanguardia), això està molt bé per veure com la imaginació s'estavella amb la realitat, però a mi m'interessa més pensar què passarà d'aquí 30 anys, per exemple, el 21 d'octubre de 2045.

Certament se'n pot desbordar la imaginació (ja ho sabeu) i dir que hi haurà cotxes voladors a les ciutats, que viatjarem a l'espai quan vulguem, que hi haurà una colònia humana a Mart, que els extraterrestres viuran entre nosaltres, que...

Però crec, de debò, que la cosa no variarà gaire a com estem avui en dia, potser sí que hi haurà nous invents tecnològics que ens facilitaran la vida, però segurament a Tele5 continuarà sortint la Esteban, en Jorge Javier i companyia; la dreta espanyola continuarà donant pel cul als catalans (siguem independents o no); la Unió Europea (si encara existeix) continuarà veure-es venir sense fer res; els cotxes continuaran funcionant amb gasolina perquè els potentats del petroli no voldran deixar anar el seu negoci; les guerres no s'hauran acabat perquè no interessa que s'acabin (qui vendria armes sinó); els fanàtics de la religió (qualsevol) continuaran tenint el cervell de la mida d'un mosquit; haurem de treballar igualment per poder viure...

És un futur negre el que veig? No, és el que tenim ara, ni més ni menys.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Sord, cec i mut

No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure, ni pitjor sord que el qui no vol oir, oi senyor Rajoy?


dimecres, 16 de setembre de 2015

QUE TENEN EN COMÚ MENORCA, L'ESCALA I GRÈCIA?

Que tenen en comú Menorca, l'Escala i Grècia? A priori res. Però si rasquem una mica, i aquí és on faig trampes, molt: han estat els tres destins de les meves vacances d'aquest estiu, per tant el punt en comú dels tres llocs he estat jo

Jo

Començaré per l'Escala. Aquest poblet de l'Alt Empordà, ben tocat de la tramuntana, que té pocs hotels, pocs restaurants i bars turístics, cap discoteca, una platja minúscula i on la gent anomena als turistes, "forasters", té alguna cosa d'especial. La vaig començar a sentir als 16 anys quan hi vaig estiuejar per primer cop i la vaig redescobrir fa 6 anys quan, per aquelles coses del destí, em vaig trobar amb un apartament a primera línia de mar, al costat del Port d'en Perris (que, per cert, no és cap port sinó una platgeta de pedres i roques. Potser és aquest fet de ser un poble de costa turístic que no s'ha abonat al turisme el que el fa especial. No ho sé. El que sí sé és que s'hi està molt bé i que la vida, allà, té un altre ritme.

Esmorzar a l'Escala
Menorca va començar com una fugida de casa, s'ha convertit en una tradició: hi hem anat tres anys seguits i enguany repetirem un segon cop aquest octubre. Menorca, com l'Escala, és turística, però no s'ha deixat (o no l'han deixat) envair per les masses. Tot i que en ple mes d'agost, intentar posar la tovallola en les platges més conegudes és una missió impossible, si camines una mica pots descobrir indrets i cales on no hi ha ningú o poca gent. És una illa on es respira pau, on, si et desvies del camí, descobreixes paisatges d'una bellesa captivadora i on estàs completament sol i pots tenir el miratge de ser en una illa deserta. Això ens ha passat, naturalment, a l'interior de l'illa, perdent-nos a peu per camins intentant descobrir un barranc o un poblat talaiòtic.

Cala Barril, Menorca
Feia molts anys que no viatjava a Grècia i no recordava el plaer que és fer-ho i sentir-te com a casa. Per aquelles coses del senyor Ryanair, vam volar fins a la caòtica Tessalònica, vam visitar la ciutat de naixement d'Alexandre, Pel·la, vam resar als déus als peus de l'Olimp, vam navegar fins a l'illa d'Skopelos on es veu, jo no en tenia ni idea, que van rodar la pel·lícula Mamma Mia (i bé que ho exploten!) i vam acabar en els monestirs penjats de Meteora, un lloc espectacular on et sents petit al costat d'aquelles immenses formacions rocoses i que et fa plantejar-te "què coi pensaven els monjos anant a construir monestirs en la punta d'una agulla de pedra?"

Meteora, Grècia
Tres llocs i una persona en comú, bé, dues, però aquesta ja és una altra història...

divendres, 10 de juliol de 2015

No sin mi barba, de Carles Suñé i Alfonso Casas


Portes barba?

T'agraden les barbes?

No sin mi barba és el teu llibre, el teu manual, la teva bíblia.

Amè i divertit, trobaràs tots els consells per cuidar la teva barba i que no sembli un niu d'ocells o un cubell d'escombraries.

No es tracta d'un manual ni d'un assaig filosòfic, només de consells bàsics, a més de fer un recorregut divertit per la barba com a element cultural i social, la història i l'actualitat de la barba, així com la moda o el negoci que s'ha muntat al voltant d'aquest fenomen.

I tot amb les encertades il·lustracions d'Alfonso Casas.

Ah! I si vols més consells o estar més actualitzat, tenen un blog: nosinmibarba.com

dimecres, 8 de juliol de 2015

No sense la meva barba


Portes barba?

T'agraden les barbes?

No sin mi barba és el teu llibre, el teu manual, la teva bíblia.

Amè i divertit, trobaràs tots els consells per cuidar la teva barba i que no sembli un niu d'ocells o un cubell d'escombraries.

No es tracta d'un manual ni d'un assaig filosòfic, només de consells bàsics, a més de fer un recorregut divertit per la barba com a element cultural i social, la història i l'actualitat de la barba, així com la moda o el negoci que s'ha muntat al voltant d'aquest fenomen.

I tot amb les encertades il·lustracions d'Alfonso Casas.

Ah! I si vols més consells o estar més actualitzat, tenen un blog: nosinmibarba.com

1Q84, d'Haruki Murakami

Per mi, Haruki Murakami, gairebé sempre és garantia de lectures inquietants, apassionants, estranyes, oníriques i unes quantes coses més. 

Però en aquesta ocasió em costava molt decidir-me a llegir aquesta novel·la, 1Q84. Bàsicament per dos motius: la llargada i que la protagonista fos una assassina a sou.

No obstant, al final, va deixar el seu lloc de la llista de llibres pendents per caure a la meva tauleta de nit. 

Des del primer moment vaig caure captivat per l'Aomame, l'assassina amb nom de mongeta, per en Tengo, i per la seva història d'amor tan peculiar en la que, al llarg de les 1500 pàgines del llibre, només es troben en els records. 

Al mig, una sèrie de personatges estranys, alguns d'entranyables com el sicari gai i la Fukaeri, d'altres complementaris i amb un punt de malícia com en Komatsu i tot barrejat amb una mica de, no sé di dir ciència-ficció o fantasia. Però aquesta, aquest món alternatiu, no deixa de ser una excusa per parlar del món actual i per servir de comparsa a la veritable història dels dos protagonistes.

1500 pàgines i a mi se'm va fer curta. Murakami al seu estil més propi.


dimecres, 1 de juliol de 2015

Feina feta i a per un altre!

Plaça del Veïnat de Salt
L'he acabat, per fi, després d'un any just. Em refereixo al meu nou llibre. 

El vaig començar, com he dit, fa cosa d'un any, quan vaig decidir presentar-me a un important premi literari de Girona. No tenia cap idea concreta al cap, només sabia que volia que l'acció passés a Salt i que no tingués res a veure amb els temes pels quals surt normalment Salt a la premsa.

Però tenir l'escenari de la novel·la no és res, és una ínfima part. Llavors va ser quan, pensant i donant voltes i més voltes a quin podria ser l'argument i descartant un munt d'idees, vaig trobar la notícia inspiradora. Una notícia apareguda en la secció de successos de l'edició d'un conegut diari gironí del 1903. Allà hi havia una bona història, només calia imaginar l'abans i el després dels fets i el per què. Això no em va portar gaire temps, la meva imaginació desbocada va trobar de seguida el fil conductor de la història i vaig escriure un resum sencer del llibre. Era el primer cop que ho feia.

Sempre escric un guió bastant incomplet on poso els personatges, els llocs i una idea de l'argument, però aquest cop tenia tot el llibre en 16 pàgines escrites a mà. Només calia desenvolupar la novel·la.

M'hi vaig posar sabent que no arribaria a temps per l'any passat i així he anat escrivint de la forma que faig normalment: indisciplinadament. 

Però ara ja està. Bé, calen correccions i més correccions perquè no hi hagi incoherències, que s'entenguin totes les frases i el que es vol explicar i, naturalment, les faltes d'ortografia, que hi ha a pesar del corrector automàtic.

Aquest any el podré presentar al premi, tinc 2 mesos per fer retocs. Sé que és un llibre molt bo i n'estic molt content del resultat. Guanyi o no, estic convençut que aquesta novel·la veurà la llum un dia o un altre.

dimecres, 20 de maig de 2015

SENYORS FABRICANTS DE COTXES


Senyors fabricants de cotxes,

El meu cotxe ja té més de 10 anys, i potser, aviat me l'hauré de canviar. No sé encara per quina marca em decidiré i molt menys el model, però sigui com sigui imagino que em costarà uns quants milers d'euros que em costen molt de guanyar cada mes.

Perquè guanyin vostès i jo, els proposo un estalvi a l'hora de fabricar els nous models de cotxes, motocicletes, camions, autobusos i qualsevol altre tipus de vehicle a motor:

ELIMININ ELS INTERMITENTS!

Total, ni déu els fa servir!

Doncs perquè gastar diners en una tecnologia obsoleta? Els proposo que facin com abans, cotxes sense aquests element "opcional" innecessari:


Cordialment, 

Signat: un conductor que està fins els collons d'haver d'endevinar on cony vol anar el cotxe del davant.

dimarts, 12 de maig de 2015

Les eleccions municipals


Els polítics municipals no haurien de perdre de vista que treballen pel poble que governen i l'oposició ha de ser constructiva perquè les diferents opinions es poden complementar i construir alguna cosa millor. No tot el que presenta l'equip de govern o l'oposició és dolent. En un govern municipal ha de primar sempre l'interès del bé públic per sobre del color o de les sigles del partit polític.

Per això em costa tant decidir-me per qui votar en unes eleccions municipals perquè vull que sigui escollit qui crec que podrà ser un bon alcalde, que farà les coses bé pel poble, que sabrà escoltar els veïns, les associacions i també l'oposició. 

En aquest desig, naturalment, hi ha candidats que per molt que pensi que poden fer les coses bé, la seva ideologia o partit polític és del tot incompatible amb els meus valors i mai els votaré.

I a més de tot això, l'altre motiu pel qual em costa molt decidir-me qui votar en les municipals, és perquè a part de l'alcalde del poble, també estic votant el meu cap i els regidors que seran els que condicionaran la meva feina. I això cal pensar-s'ho, molt i molt bé.

dimarts, 31 de març de 2015

JO i JO


El meu cos i la meva ànima són dues entitats diferenciades que conformen el meu únic jo. 

Per una banda hi ha l'ànima, que el meu jo conscient, el que sap fer moltíssimes coses a la perfecció: canta cançons sense desafinar gens ni mica, dibuixa amb nitidesa i professionalitat, escriu llibres de mil pàgines que es converteixen en best-sellers, és una gran esportista que crema la més mínima partícula de grassa del cos...

Per l'altra banda hi ha el cos que vol fer tot allò que li diu l'ànima (el meu jo conscient) i que s'estavella contra la realitat: desafina i és incapaç de recordar les melodies, agafa el llapis com si li haguessin amputat les mans, escriu línies i més línies que se'n van de dret a la paperera, en lloc de six-pack té one-pack semblant a una panxeta incipient...

No entenc perquè han de ser tan divergents. Per què el cos no s'acosta a la realitat de l'ànima i no a l'inrevés?

En fi, continuarem somiant amb el six-pack...

dimecres, 25 de març de 2015

EMPATIA

Portada del diari Ara, edició 25/03/2015
Arrel de l'accident aeri que ha colpejat la societat catalana, a la xarxa corren comentaris que són clarament constituents de delicte i que retraten l'escàs valor que tenen els individus i individues que els han fet. 

Fa temps que vaig escoltar un psiquiatre que deia que un psicòpata és algú que és incapaç de sentir cap mena d'emoció o sentiment vers els altres i encara menys, empatia, i que també són incapaços de distingir entre el bé i el mal, per això poden assassinar sense tenir remordiments.

Per tant, tots aquests comentaris, són de psicòpates i són molt perillosos. 

Jo no ho puc entendre.

Quan vaig saber de l'accident em va afectar de debò perquè qualsevol de nosaltres hi podíem haver estat en aquell avió o conèixer algú més o menys proper. Per sort no ha estat així, però això no vol dir que no t'afecti i que no et posis en la pell dels familiar, i fins i tot, dels passatgers.

I no només en el cas d'aquest accident, també en altres casos com en l'atac al museu de Tunísia o els atacs a la població civil en països en conflicte.

Trist, és tot plegat molt trist.

dimecres, 18 de març de 2015

Un Salt de llibres: Els meus pares. Hervé Guibert

Un Salt de llibres: Els meus pares. Hervé Guibert: Hervé Guibert va escriure Els meus pares l'any 1986, cinc anys abans de la seva mort i quatre abans del llibre que li donaria la ...

ELS MEUS PARES. Hervé Guibert


Hervé Guibert va escriure Els meus pares l'any 1986, cinc anys abans de la seva mort i quatre abans del llibre que li donaria la fama mundial "A l'amic que no em va salvar la vida" on fa un cru retrat de la Sida, de com es va infectar i com amics seus el van deixar sol.

Dic això perquè considero que en Els meus pares, tot i que s'ha publicat en posterioritat a l'anterior novel·la, estan relacionades. En totes dues Hervé ens explica la seva visió de la vida i del que li ha passat, i en totes dues és molt dur. Si en una atacava els amics i el món en general, aquí ataca els seus pares i els retreu tot, no es guarda res, des de per què el van fer néixer fins als petits detalls de la vida quotidiana com un gest o una paraula de la seva mare. 

És un llibre molt dur i cruel en que, per moments, penses que com pot atacar i dir aquelles coses dels seus pares. És cert, però en el fons no és més que una defensa de l'Hervé perquè del que realment té por és d'estimar i perquè estima molt als seus pares, tant que no pot estar de ser cruel amb ells perquè ho és amb ell mateix. Crec que, tot i les formes, és un cant d'amor als seus pares.

Els meus pares va ser editada en català el 2014 pel Club editor.

dimecres, 18 de febrer de 2015

Els ciclistes urbans suïcides


No sé si a tot arreu és igual que a Salt o no, però em temo que és un fenomen global. Parlo d'una espècie urbana que cada cop prolifera més i amb l'arribada del bon temps es converteix en una plaga: els ciclistes suïcides.

Una bicicleta és un vehicle molt fràgil i inestable i només per aquest fet el seu conductor hauria de ser d'allò més prudent i responsable (quan jo la faig servir per anar per Salt, ho intento) perquè en cas de caiguda o accident rebrà de valent.

Doncs, si més no a Salt, és tot al contrari: ciclistes circulant a tota velocitat per la vorera que estan a punt d'atropellar la teva gossa que, pobreta, no ha vist el perill i l'únic que volia era anar a olorar un arbre i li has de fer una estrebada de la corretja perquè no se te l'enduguin per endavant. El ciclista a sobre s'emprenya perquè ha hagut de frenar: Ei, maco, que vas per la vorera. Estúpid!

Ciclistes que se salten stops sense ni tan sols mirar si pel carrer que té la preferència ve un cotxe o no. I ve. I el cotxe ha de frenar en sec per no carregar-se el ciclista que ni s'ha immutat que ha estat a punt de morir atropellat. El mateix passa si en lloc d'un stop hi ha un semàfor en vermell.

Haurien de respectar les normes de circulació igual que qualsevol altre vehicle, però al menys, si no ho fan, que siguin una mica més prudents i que al passar-se un semàfor en vermell o saltar-se un stop, mirin que no vingui cap cotxe. Està en joc la seva pròpia vida i el mal de cap que produiran al pobre conductor que ha passat en verd abans d'aixafar el ciclista, però això a ells no els importa, ja seran morts.


També per sort, i com amb tot, hi ha que circulen pels carrils bicis habilitats i que respecten les normes i van amb prudència, però malauradament sembla que aquests són cada cop més escassos i proliferen els suïcides. Si més no a Salt.



dimarts, 10 de febrer de 2015

LA LIBRERÍA QUEMADA, Sergio Galarza


Una gran llibreria situada al bell mig de la Gran Via madrilenya és l'escenari d'aquesta novel·la de Sergio Galarza, La librería quemada, on amb l'excusa de la llibreria de les històries que s'hi viuen fa un retrat de la societat, de la crisis actual i de la crisi de valors a través d'una sèrie de personatges que es mouen per la vida sense saber cap on van, totalment a la deriva perduts en mig de les estanteries d'un món que ha entrat en plena decadència i on els clients no van a buscar lectures, si no a lligar, a robar, a escalfar-se a l'hivern, a buscar una mica de companyia, a la recerca del llibre d'autoajuda que els estalvii anar al psicòleg, o simplement van a tocar els nassos als dependents per treure's de dins la frustració de les seves vides buides.


La librería quemada és una novel·la àcida i crítica amb el món actual, però encara més amb la societat i les persones que en formen part. És la fi d'un món on els llibres han deixat de ser importants per convertir-se en simples mercaderies per fer negoci i tenir uns guanys a costa dels treballadors.


Si bé el tema i l'escriptura àgil i punyent estan molt aconseguits i fan de bon llegir, hi ha alguna cosa que falla en la novel·la, sembla que no acabi de trobar el to com a conjunt, com a novel·la coral, i se'n va d'una història a una altra perdent el fil d'un argument que podia haver estat més explotat i n'agafa un altre que potser no calia desenvolupar-lo gaire perquè no té prou substància o no aporta res al conjunt.


No obstant és una novel·la provocadora on identifiques perfectament de quina llibreria parla, quina és l'empresa que hi ha al darrera i quin és el seu model de negoci. Sergio Galarza sap de què parla perquè ha treballat en una llibreria sospitosament semblant, té coneixement de causa i això és nota.



dijous, 5 de febrer de 2015

COMERÇ I EDUCACIÓ


Estic fins els nassos, per no dir alguna cosa més forta, de com t'atenen en algunes botigues o comerços.

No necessito que em facin la pilota o em llepin el cul, no ho suporto, però tampoc puc, ni vull aguantar més que en un comerç sembli que, a més de no tenir educació, m'estiguin fent un favor per vendre el que sigui o per atendre'm.

Aquesta és una, l'altra és quan el venedor et fa una dissecció de dalt a baix i et mira amb cara de mala llet com si anessis a ficar-te tots els productes a la butxaca.

Ahir em va passar a la farmàcia: el farmacèutic, amb cara de pomes agres i a punt de tirar-se'm a la jugular, perquè li vaig demanar una caixa de gelocatil. "Ja està! Què més?" No senyor, res més, és pecat estar refredat?

I avui en una altra botiga, també de Salt: una atenció pèssima i, amb el que em costa a mi emprenyar-me, he sortit de la botiga fent evident el meu malestar.

La veritat és que l'atenció que reps en el comerç de casa nostra és únic: en lloc he trobat una mala educació, barroeria i desgana semblant. 

I després diuen que no es ven. És clar que no! Si em tractes així aniré a la botiga del costat!

També he de dir, en honor a la veritat, que hi ha comerços on dóna gust entrar-hi perquè ets atès amb simpatia i correcció, et sents respectat. En aquests hi tornes i potser, fins i tot, més sovint del que realment necessitaries.

dimecres, 21 de gener de 2015

DEMONIOS FAMILIARES, Ana María Matute


Ana María Matute ens ha fet un regal pòstum: es tracta de la novel·la que escrivia quan la mort se la va endur lluny de nosaltres i que va deixar inacabada.

Demonios familiares, publicada per Destino i el Círculo de lectores, reprèn l'atmosfera de la seva anterior novel·la, Paraíso inhabitado, de fet la idea de Matute era que fos una segona part, tot i que es va desdir finalment.

És una història molt Matute, amb aquests personatges rics en matisos, les famílies trencades pel passat, la carència de l'amor, els secrets inconfessables. Cada pàgina, cada frase està treballada fins al darrer matís, res es deixa a la improvisació, i això fa que la lectura sigui molt plaent, es gaudeix plenament perquè és, simplement, magnífic.

La llàstima és que no està acabada. Són 154 pàgines intenses que et fan desitjar més, però de cop, al capítol 11 s'interromp (que no acaba) i et deixa amb una sensació de buidor. Però només és en el primer moment, després quan hi penses te n'adones que, de fet, l'Ana María ens ha fet un regal perquè tens totes les bases i arguments per acabar la novel·la a la teva ment.

I per rematar-ho, dos regals més, un de María Paz Ortuño en forma d'epíleg en el qual ens explica els seus darrers dies amb l'Ana María i el treball que aquesta havia fet amb la novel·la; i l'altre, imagino, de l'editorial en forma de contraportada reproduint un fragment del manuscrit original on es veuen les infinites correccions que feia Matute buscant una perfecció que va estar a punt d'aconseguir.

divendres, 16 de gener de 2015

SENSE SUCRE, SENSE SAL


Que vagi per endavant que no sóc de cap secta, ni de cap il·luminació estranya, ni practico el paleotraining, ni collonades diverses, ni tan sols sóc vegetarià i menys encara vegà. 

Aclarit això, el que volia escriure avui aquí és que em sembla que la nostra vida està molt adulterada. Hem perdut els orígens de l'home. Ja res és natural i el que és natural ho modifiquem a la nostra conveniència de forma espectacular.

Això ho pensava avui quan em menjava un iogurt.


I preguntareu per què? (I si no, ho diré igual) Doncs perquè pensava: el iogurt, si li posem sucre o mel o melmelada o el que sigui, ja no té gust de iogurt. Li hem adulterat el sabor. I el mateix passa amb gairebé tot el menjar: posem sucre per fer-lo més dolç o sal per fer-ho més saborós i que ens agradi més. Està bé. 


Però no ens estem perdent l'autèntic sabor dels aliments? Vull dir: sabem quin gust real té el iogurt si li posem sucre. Sabem quin sabor té el pollastre si li posem sal, pebre o espècies? Per posar dos exemples.

El mateix passa quan fem exercici. Ja no aixequem pedres ni troncs ni saltem rierols ni carreguem grans pesos: aixequem peses en barres que van en guies, creuem els rierols per les passeres sense ni veure que el creuem, anem al super i portem la compra en el carretó...


Sí, és el progrés que ens fa la vida més fàcil, còmode i saborosa, és cert, però no hem d'oblidar qui som i estaria bé, que dins de les possibilitats de cadascú, tornéssim una mica als orígens de l'homo sàpiens:

  • posar-nos una mica menys de sucre, menys sal i tornar a descobrir sabors autèntics...
  • fer més exercici, deixar l'ascensor, portar les bosses del super a la mà, caminar una mica més...


I tot això perquè m'he menjat un iogurt.



dijous, 8 de gener de 2015

Any de lectures

Comparat amb, per exemple, l'any passat, enguany he llegit menys, poc més de dos llibres per mes, però també és cert que hi ha hagut algun de forces pàgines, com les dues parts del de Dan Simmons que en total han estat més de 1.300 pagines.

De totes maneres no és la quantitat l'important, sinó la qualitat i, tot i que no puc destacar cap en que pugui dir: "ha estat el llibre de l'any", si que n'hi ha algun que m'ha agradat molt, com Els Nikolaidis, d'altres que m'han sorprès com el d'en Manel Bonany i d'altres que m'han inquietat molt com El Paciente i algun que m'ha avorrit mortalment com (i també sorprenentment) el de la Mercè Rodoreda, "Quanta, quanta guerra...".

En fi, la llista del 2014 és aquesta:


  1. La caída de Hyperion. Dan Simmons, 1990-2011
  2. Hyperion. Dan Simmons, 1989-2011
  3. Un estiu a l'Empordà. Màrius Carol, 2014
  4. Alexitimia. La imposibilidad de decir 'te quiero'. Fernando de la Calle Medrano, 2014
  5. Homes sols. Joan Pons, 2001
  6. Els Clark. Josep M. Quintana, 2014
  7. Las siete cajas. Dory Sontheimer, 2014
  8. Els Nikolaidis. Josep M. Quintana, 2010
  9. L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Jonas Jonasson, 2012
  10. Queer. William S. Burroughs, 1985-2009
  11. Quanta, quanta guerra... Mercè Rodoreda, 1980-2008
  12. Vuelven. Jason Mott, 2014
  13. Cafè Barcelona. Joan Carreras, 2013
  14. Wabi-Sabi. Francesc Miralles, 2014
  15. Sanctus. La revelación de la profecía. Simon Toyne, 2014
  16. El Paciente. Juan Gómez-Jurado, 2014
  17. Els ambaixadors. Albert Villaró, 2014
  18. Desig de xocolata. Care Santos, 2014
  19. L'arqueòleg. Martí Gironell, 2010
  20. La sonrisa etrusca. José Luis Sampedro, 1985
  21. Rèquiem per un contrabaix. Mercè Saurina, 2014
  22. La Hermandad de la Sábana Santa. Júlia Navarro, 2010
  23. Calle Berlín, 109. Susana Vallejo, 2013
  24. Deu de desembre. George Saunders, 2013
  25. L'esclau de la sal. Manel Bonany, 2013
  26. Bogeries de Brooklyn. Paul Auster, 2006
  27. El aire que respiras. Care Santos, 2013