Diari d'un empestat 9: THE FINAL


Avui acabo la quarentena després de 11 dies que vaig caure malalt i de 4 que no tinc símptomes ni febre. 

Estic content, naturalment, però al mateix temps estrany. Cert que tinc moltes ganes de sortir al carrer i passejar més enllà de les parets de casa meva, però al mateix temps em produeix una certa ansietat. Dins de casa és estar totalment protegit de la vida exterior, no hi ha perills, no hi ha mal de caps, no hi ha res que et pugui fer mal. 

Imagino que és una cosa normal, però sé que quan posi el peu, no ja al carrer, sinó al replà, i agafi l'ascensor, el cor m'anirà a mil per hora. Però llavors me n'aniré a la costa, a sentir el mar i, sobretot, per estar amb ell i no tornar a estar sol.

La soledat és dura, sobretot quan és imposada, però jo sóc d'una forma que tampoc estic malament sol. M'agrada estar amb mi mateix i, per sort, no m'avorreixo gairebé mai.

Aquests dies, a més de per fer moltes coses, m'han servit per allò que diuen i que encara no entenc exactament que vol dir: "trobar-me amb mi mateix". Vés, quin remei! No sé si ho he fet, això de trobar-me a mi mateix perquè mai m'he perdut, però sí que he tingut temps per reflexionar i pensar sobre la vida, la meva, i el que vull i necessito.

També m'han ensenyat aquests dies per veure realment qui són els vertaders amics o, si més no, descobrir amb qui pots confiar i amb qui no. N'hi ha qui s'omple la boca de generositat, però només és això, "omplir-se la boca", i a l'hora de la veritat tot queda amb paraules buides. També hi ha, però, al contrari, amb qui tenies una relació només de coneixença, però t'ha preguntat gairebé cada dia com estàs. No cal més. No calen grans gestos, grans paraules, només saber que es preocupa, que és allà, n'hi ha prou. 

Doncs això ja està. Adéu COVID19, espero no veure't més.


Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Tot té un final, fins i tot les coses dolentes. Tenir una oportunitat d'estar sol uns dies, no està gens malament. Des del meu punt de vista que no n'estic mai, em sembla tot un luxe: silenci, pau, quietud, fer el que vols, no haver de consensuar res, i posar-te al dia de coses pendents que no tens gaire temps de fer.

Tot i així m'alegro molt que estiguis bé i que s'acabi el confinament. El retrobament amb el mar, serà fantàstic, sense cap dubte. Respira fons que t'entri tot el blau als ulls i ben endins.
Deric ha dit…
Gràcies, Carme!