Mentre l'avió s'enlairava i mirava per la finestreta aquella terra petita aïllada al mig del mar va sentir una nostàlgia fonda. Els camps ben verds i delimitats per tanques ancestrals de pedra seca, els petits pobles blancs, les dues capitals a cada extrem de l'illa, el simulacre de muntanya amb el santuari al cim, els cinc fars que la protegien, les cales inaccessibles, l'aigua turquesa, el mar embravit contra el rocam dels penya-segats...

Photo by Deric

No era la seva terra, però la sentia com a pròpia. Com podia ser que una terra que havia descobert ja de gran li hagués robat l'enteniment d'aquella manera? Des del mateix moment que hi va posar el peu per primer cop de forma accidental, fugint d'uns petits inconvenients a casa seva, va saber que aquella illa es convertiria, més tard o més d'hora, en la seva nova llar. 

No ho entenia. Per més voltes que li donés, no se'n sabia avenir. De fet, l'illa no li havia donat res més enllà d'uns quants dies de tranquil·litat. Potser era això, la calma que s'hi respirava, el cel blau i el mar omnipresent, el que necessitava i va trobar en el moment adequat.

Fos com fos, l'illa es va convertir en el seu refugi, tant físic com mental. En el lloc on recarregar energies, on fer net el seu esperit. El lloc on tornaria i tornaria sempre més.

Photo by Deric