L'1 de novembre de 2004 començava, tímidament, i gràcies a un curs d'escriptura creativa, aquesta aventura bloguera al bocat.cat, eren els primers temps d'Un Salt al món. Tot va començar un dia en que a classe ens van parlar d'una nova forma de comunicació, una mena de diaris personals que en lloc de guardar-te'ls per tu sota clau, els comparties amb tothom, eren una cosa anomenada "blogs". Com no, vaig sentir curiositat i en arribar a casa vaig investigar una mica. El primer blog que vaig visitar va ser "Un que passava" del bon amic Ferran (llavors no sabia ni qui era ell) i d'aquí a obrir el meu propi blog hi va haver un pas molt curt.
Set anys després aquesta aventura continua activa. Potser no tant com abans en que tenia obsessió per convertir qualsevol fet de la meva vida quotidiana en una entrada al blog. Ara és més pausat, escric quan tinc alguna cosa a dir o, simplement, quan em ve de gust, com avui. Però el que tinc clar és que aquest llibre virtual, aquesta finestra al món des del poble de Salt, des del meu interior, no es tancarà de moment. Alguns van intentar, amb els seus comentaris, que baixés la persiana, i em va saber greu perquè els atacs venien de gent coneguda (i no només virtualment). Van estar a punt d'aconseguir-ho, però no, que sàpiguen que si algun dia "tanquem la paradeta" no serà per tercers, si no per voluntat pròpia. Mentrestant, seguirem aquí, donant guerra, explicant anècdotes, actualitat, pensaments, opinions, crítiques de llibres... i tot el que faci falta.I a qui no li agradi té l'opció d'abandonar el blog sense llegir-lo o esborrar l'enllaç dels seus favorits o, fins i tot, de deixar la seva opinió crítica i constructiva, però sisplau, que no emprenyi.
A tots els altres, gràcies per continuar visitant aquest petit raconet de món virtual. Ens llegim!
Comentaris
Un petó fort!
Una abraçada ben forta i moltes felicitats.
Bargalloneta, moltíssimes gràcies i sí, un plaer conèixer gent tan fantàstica com tu, la llàstima és que ens vegem tan poc
No sé què vas viure i què et va dir aquesta gent que comentes que pretenien fer-te tancar la paradeta, però jo ho trobo una mica fort. No entenc que algú pugui posar-se en la vida d'algú altre d'aquesta manera i fer-li fer alguna cosa o pressionar-lo per a que ho faci. Repeteixo, desconec com va anar tot, però et felicito per haver seguit endavant.
Per molts anys i per molts posts!
Ja em vaig quedar impressionada, quan ens vam trobar al sopar, que el teu bloc fos tan veterà!
Uf! Jo sóc una mica despistada i no tinc ni idea de tot això que ens expliques... però a qui no li agradi que s'hi posi fulles! I sobretot amb respecte!
Serem per aquí, llegint-te, Deric! Una abraçada d'aniversari!
Per molts anys, Deric, i gràcies per compartir les teves paraules amb tots nosaltres.
Salut
Freewheeling, tot un honor venint de tu! Gràcies
Besicos
Petonicus!
A mi m'agrada el teu blog, de la mateixa manera que, d'una manera molt tímida, em vas agradar tu el dia que ens vam veure al sopar.
No sé si és qüestió de valentia, com diu la Rita, però la meva percepció de tu, és la d'una persona franca i honesta.
Celebro els teus set anys de blog i espero celebrar-ne més. També espero trobar de nou l'estona per poder donar-te una abraçada!
I, ens llegim!
Un petó, Deric!
Endavant i passant dels qui vulguin fer la murga. Com déiem a ca la Maira, a qui no li agradi, que no cliqui!
Fins aviat!
Així que MOLTISIMAS FELICITATS.
Un petó tan gran,com d'aqui al cel que deias cuan eres petit.
felicitats
pero mes felicitaacions encara per tenir ganes de mes i de fer-ho a la teva manera i no deixar-te atracallar
petons de sargantana.
Per saber estar aquí tan de temps i passar de les coses negatives que suposa parlar de les coses d'un mateix. Ets tot un crack ja amb tants anys de blog :)
365 contes
Terra de llibres
I tant que sí a continuar!!!!
Molts petonets estimat Deric ets un cel!!
set anys no son res per tot el que ens queda per dir.
Endevant, sempre, sen com ets, tu mateix , un bloguero collonut..
petonets, sempre
Fanal Blau, gràcies, aquell vespre vam parlar poquet, però ja arribarà, el dia, ja arribarà! No sé si sóc tan franc i honest, però s'intenta.
Rits, i tu que els vegis i els puguem veure també a ca teu!
Míster SUFUR, tot un honor!
Joana, tan a prop i tan difícil de veure'ns!!! Una abraçada!
SM, ais, això de ser veterà de veterans no sé si m'agrada, però n'hi ha que encara ho són una mica més, com la JÚLIA.
Júlia, m'apunto lo de la festa!!! jejeje Un plaer poder seguir llegint-te també a tu.
Allau, gràcies... sort que ho has arreglat perquè això de l'edat no ho porto gaire bé. jejeje
Bajoqueta, jo per temps, però tu sí que et mereixes un monument amb el que estàs fent amb el llibre!
Lisebe, 400???? Uf! Petons!
XeXu, caram quina memòria, bé, de fet tampoc fa tant d'allò. Al final, tot i que s'escudava amb l'anonimat, vaig saber qui era. Tu també em tindràs de lector teu sempre, ja ho saps, m'encanten les teves reflexions tan clares i coherents. Pren-te el temps que et calgui i ja continuaràs quan et vingui de gust.
Miquel Àngel, a mi em va fer moltíssima il·lusió quan vaig descobrir que em seguies i comentaves! Gràcies a tu per venir.
Júlia Zabala, la meva estimada Júlia, quant de temps, quantes coses compartides, però sobretot un dia magnífica a ca la Isnel! Un petonàs!!!
MOLTES GRÀCIES A TOT@S!!!