i menjarem una poma...

 


Recordo aquell capvespre d'estiu quan passejàvem pel camí de sortida del poble, entre camps de pomeres i, de sobte et vas aturar, vas acostar-te a un arbre mirant a banda i banda no t’enxampés el pagès i vas arrencar dues pomes vermelles, en vas atansar una i em vas dir «dormirem a la platja i quan surti el sol ens banyarem i menjarem una poma amb olor d’estiu i color d’albada». Aquell dia vaig saber que eres tu, que sempre series tu.

Comentaris

XeXu ha dit…
El clic que arriba. El moment, aquell moment.